Els escenaris literaris de Maria Barbal

L’imaginari poble de l’Ermita està construït sobre els records que Barbal tenia de Sorpe, al Pallars Sobirà; i Pallarès és el correlat literari d’Altron, el poble de la mare de l’escriptora, on sovint passava els estius.

Maria Barbal, que amb setze anys va marxar de Tremp a Barcelona per estudiar, refundarà bona part del seu món literari a partir dels records acumulats durant la seva infantesa i adolescència al Pallars Sobirà, a partir de les seves estades a Altron i també a Espot. Fins i tot és possible que aquesta prematura distància del Pallars fixés més vivament en la seua memòria les imatges que després traslladarà a les narracions del Cicle del Pallars: Pedra de tartera (1985), La mort de Teresa (1986), Mel i metzines (1990) i Càmfora (1992), però també la més recent A l’amic escocès (2019).

A l’escriptora no li agrada gaire parlar de la seva vida personal ni traçar línies directes entre la seua biografia i els seus escrits. “Els autors han de ser valorats a partir de la seva obra”, diu. Tot i això confessa a EL TEMPS que Montsent és el correlat literari de Sort i Riublanc n’és el de Rialp, el poble natal del seu pare.

Les novel·les i els contes de Maria Barbal estan plens d’escenaris que podrien ser reals, inventats o recreats per la seva imaginació a partir de la seva memòria. Molts dels pobles del Pallars ja no conserven la fesomia que tenien en els anys cinquanta i seixanta, quan els va viure la Barbal de la infantesa. De Sort, poc en queda, comenta Barbal. Fins i tot dels llocs de Tremp on havia jugat Maria Barbal de petita no hi queda massa cosa: la plaça Catalunya, l’escenari dels seus jocs infantils, està totalment transformada en una cruïlla impersonal amb una rotonda encara per construir. Per sort, els plàtans de la rambla Pearson continuen definint la personalitat d’aquest carrer també transformat. En aquest indret hi ha l’Espai Cultural La Lira, que acollirà l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Maria Barbal, el 10 de juny.

En uns pisos del carrer Lleida, paral·lel a la rambla Pearson, va nàixer Maria Barbal el 1949, allunyada de les feines del camp que després descriurà al Cicle del Pallars; allunyada, fins i tot, del clima més cru del Pallars Sobirà. Barbal reconeix que a casa no tenia contacte directe amb la pagesia, tot i que la seva mare, que sí venia del món pagès, en parlava de vegades. Van ser les seves estades a Altron i Espot les que li van permetre conèixer directament la ramaderia de muntanya i les pràctiques agrícoles exclusives d’aquelles zones —com el redall, la segona dallada de l’herba, cap a la tardor.

En general, els conreus del Pallars Jussà són de secà; hi ha cereals i oliveres, i el paisatge està dominat per la conca de Tremp, una plana extensa regada pel Noguera Pallaresa. Per contra, al Pallars més alt, el Sobirà, les valls s’estreteixen, els rius baixen encaixonats i els pobles s’enfilen sobre muntanyes gegants.

Algunes paraules també són exclusives d’un o altre Pallars. Barbal les utilitza i dosifica amb saviesa d’escriptora. A Tremp, de les roselles en diuen peperepeps, i, al Pallars Sobirà, roelles. A tot el Pallars els pollancres són clops. L’arbre per excel·lència del Cicle del Pallars és la freixera (el freixe), però no l’únic: “Les fulles dels clops, de les freixeres i dels bedolls no tenen per molt temps aquells colors grocs i rojos o acarbassats”, escriu Barbal a Mel i metzines sobre la tardor.

Escenaris urbans

Des que els personatges de Càmfora (1992) deixen el seu poble del Pallars per anar a Barcelona, la ciutat esdevé l’altre gran escenari de les novel·les de l’escriptora trempolina. La Palmira i el Maurici, els protagonistes, aniran a viure a prop del Mercat de Sant Antoni, en un barri on Maria Barbal va viure també durant tres o quatre anys, mentre estudiava.

A Carrer Bolívia (1999), l’escriptora deixarà el Pallars però continuarà amb la seva anàlisi del fenomen de l’emigració, ara descrivint l’arribada des d’una terra més llunyana i amb una llengua diferent: des de Linares (Jaén) fins al barri barceloní del Besòs en ple tardofranquisme.

El carrer Bolívia tampoc era un territori desconegut per Maria Barbal, que va estar fent classe durant uns anys, en horari nocturn, al que era l’Escola Joan Maragall, al mateix barri del Besòs. “Va ser cap a començament dels anys setanta, poc després d’acabar la carrera”, recorda Barbal. Però calia deixar reposar aquelles experiència, diu Barbal, abans d’escriure la novel·la. Calia que els records deixaren una solada que pogués fructificar anys després en germen literari. Uns vint anys després va poder començar a escriure Carrer Bolívia, que es publicaria el 1999. Aquest període de dues dècades potser és clau en el procés de treball de l’escriptora: També Pedra de tartera (1985) es va publicar vint anys després que Barbal deixés Tremp per Barcelona.

Els altres escenaris barcelonins seran igualment propers als llocs on ha viscut o treballat Maria Barbal a Barcelona. Emma, la dona que ho deixa tot i acaba dormint al ras o dins dels caixers automàtics, passeja al voltant d’un altre mercat, el del Ninot, a l’Esquerra de l’Eixample. Entre les parades i a fora, en un racó del mercat que abans quedava obert, sense sostre, i on s’instal·laven parades de fruita i verdures.

El Poblenou, la seua Rambla i el carrer Pujades (curiosament paral·lel al carrer Pallars), són els paisatges urbans per on transiten la Ramona i la Mireia, les protagonistes d’En la pell de l’altre (2014), a la recerca de la seva identitat. I Sants, un barri que Barbal visita setmanalment des de fa uns anys per anar al Centre Cívic de Cotxeres, és també l’escenari de trobada dels protagonistes de Tàndem, l’última ficció de l’escriptora. Una novel·la que, com totes les altres anteriors, inclou una descripció del cel: “El temps era ventós, uns núvols grans es movien en un cel de claror molt viva i hi havia contrastos. Ara molta llum, ara una mica menys”.

A través dels fragments de les seves obres, recorrem els seus escenaris literaris i els seus paisatges viscuts. 

Pedra de tartera (1985)

«Em sento com unapedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s’atansa, m’estaré quieta aquí dies i dies...»
Pedra de tartera (1985)

«El prat de Tres Aigües era el que més m’agradava. Per una banda el banyava el barranquet d’Arlet abans de deixar el seu cabal al riu, pel límit de baix tenia l’Orri mateix, i per dalt hi anava a parar el reguerol de la font de la Torna. L’herba s’hi feia alta i bona i era en l’únic on es podien fer tres collites. La primera, i dos camins al redall. No era un prat gaire extens, i quan fèiem la feina ens vèiem els uns als altres. Aquest era per a mi un dels seus encants, perquè en els dos de Costa Varada de cop i volta no els veia ningú. Sabies que eren darrere aquell pujant o de la filera d’avellaners, però començava a agafar-me aquella sensació d’estar tota sola i de recordar aquelles aventures que havia escoltat glaçada un centenar de camins sobre escurçons i serps de tota mena; se’m tallaven les cames d’esgarrifor, que entre l’herba que regirava... i hauria anat a buscar la bóta per fer un traguet si no m’hagués aturat pensar que oncle me’n podia fer burla.»
Pedra de tartera (1985)

«De Montsent a casa a peu, ho vèiem tot com si fos la primera vegada. Lavidalba brotava pertot. Enllaçava esbarzers sense por de la mossegada de les punxes. Vidalba blanca. Vidalba tendra però forta. Vidalba per lligar les garbes. Vidalba per fer corda perquè salti la canalla. Vaig arrencar un brot florit de sabonera i la seva olor dolcíssima em va fer una alegria que va acabar amb llàgrimes, i al mig del camí totes tres abraçades no paràvem de plorar, que l’una ho encomanava a l’altra.»
Pedra de tartera (1985)

«De nou havia arribat la calor. Era el juny de 1921. Els prats estaven rossos i els peperepeps esclataven; se sentia arreu la brunzidera de les mosques que percaçaven l’aliment amb insistència. Els avellaners silvestres i les nogueres verdejaven vora el riu com els xops. La muntanya era un formiguer de treballadors entre groc i verd, de carros pels camins terrosos i de xiulets d’eines que decantaven sense compassió les tiges esveltes.»
Pedra de tartera (1985)

«M’agradava aquella sortida perquè em sentia enmig dels prats resseguint l’herba fosca de les carreres, sense cap més pensament que es posés al meu cap que la il·lusió boja d’encertar les clapes ben plenes i d’omplir aviat el cistell. La caminada era forta però, després de pujar tant, només quedaria la baixada que es feia en un no res. Des de dalt es veien tots els poblets a prop, amb els teulats negres i alguna fumera que s’escapava per dir que hi havia vida. Amb les galtes bullint i la fresca al coll, ens aturàvem a esmorzar abans de començar a buscar de valent els bolets preciosos.»
Pedra de tartera (1985)

La mort de Teresa (1986)

«Eren les dotze del migdia i fresquejava. No havia passat el quinze de setembre i ja havia caigut la primera nevada. Re per espantar-se, però aquell senyal volia dir que l’hivern havia arribat a la muntanya. Encara faria bo a migdia els dies de sol, però la calor no es tornaria a deixar sentir fins a finals de maig o primers de juny vinent. Era llarg, l’hivern.»

'Pastor de professió', conte de La mort de Teresa (1986)

Mel i metzines (1990)

«Vaig sortir amoïnat perquè em semblava que tot sol no ho havia de trobar, i quan ho vaig dir al meu pare, ell, que no passés pena i que m’hi fixés. Tot el carrer de Mig dret avall, i aleshores torçar una mica a la dreta. Algunes persones van parar-nos per saludar el meu pare i sempre em deien quatre coses. Com si s’haguessin posat d’acord, em sentia repetir que estava fet un mossàs o tot un home i que segurament no tardaria a guanyar-me el pa. (...) La porta d’aquell col·legi era més gran que la de l’església d’Olp, i quan vaig sentir el soroll de la clau que obria a l’altre costat va agafar-me una mena de regirament de budells». 
Mel i metzines (1990)

«Acabat d’arribar de la verema, un dia jo havia tornat a Gerri i havia rondat la casa del palleret on ella m’havia dut. Havia preguntat dissimuladament i havia caminat per tots els racons del poble i no n’havia trobat ni rastre»
Mel i metzines (1990)

Càmfora (1992) 

«Quan sortia a comprar a plaça, al mercat de Sant Antoni, la seva mirada sempre trobava les criatures. Decantades al respatller dels cotxets, emparades a les espatlles dels grans, tentinejant per les voreres i plorant, també s’hi fixava així».

Carrer Bolívia (1999)

«El cas és que els primers temps al carrer Bolívia van ser de canvi. La nena, la casa, la Sierrita, els voltants... Passava molta estona, per fer les quatre coses. A prop, i no pas gaire, hi havia una sola botiga, que era dels pocs catalans de tota la vida. Allí t’hi passaves mig matí perquè s’hi organitzaven cues. La gent hi explicava les malalties, s’hi plorava, s’hi renegava, s’hi xafardejava i fins i tot s’hi cantava. Si hagués estat en un altre lloc de la ciutat potser hauria estat vigilada per la policia.  Però el barri, al voltant d’aquells cinc carrers de casetes per sota del de Pere IV, era un paisatge desgavellat, on abundava el buit. Al començament de viure-hi, amb el Néstor hi caminàvem, la Carlota dels braços de l’un als de l’altre, sobretot pel Maresme i cap a la Cobasa.»
Carrer Bolívia (1999)

Emma (2008)

«Com si jo fos una partícula de ferro, el mercat del Ninot em va imantar. Vaig voltar entre les parades submergida en la bellesa de les coses de cada dia. No aniria a les pageses on em solia asseure per pensar en l’Àngels i després buidar a la llibreta tot allò que em passava. Era a mig camí de casa i encara més a prop del parc on havia viscut uns dies que sentia com una vida sencera. Vaig pensar en el Gos, aquella dignitat de la seva tristesa. El meu cos va trontollar i em vaig quedar quieta al passadís central entre les parades de carn i aviram intentant recordar fins que el carret d’una vella que també anava ranca em va donar un cop lateral. Com per art la carícia d’una vareta màgica vaig tornar al present. Al rellotge esfèric de la direcció marcava minuts enllà de la una».

En la pell de l’altre (2014)

"De pressa va tornar al bar i ella, cames ajudeu-me, va posar-se a la primera entrada del carrer Pujades que va trobar oberta. Al cap de poc, veuria passar pel davant un Joan amb cara d’amoïnat traginant la seva caixa com si fos una part més del seu cos."
En la pell de l'altre (2014)

"Quan havien arribat al restaurant Garcia, que ostentava les xifres 1924 a la part central del llindar, la Ramona s’havia adonat que estava molt a prop de casa del Mateu i de l’Amàlia. Va deixar passar uns minuts darrere el noi, que li van resultar llarguíssims, i va travessar el carrer. A plena llum, el passatge de Masoliver li apareixia estret i deixat; en arribar a la casa on havia sopat i havia estat tan feliç, la coneixia a les fosques, va veure com era de miserable l’aspecte exterior."
En la pell de l'altre (2014)

A l’amic escocès (2019)

«La plaça de Dalt i el carrer del Mig de Riublanc seria la zona dels primers passos. A redós de les cases, la mare devia trobar un recer per posar-lo al sol, esquivant els moments que, des de les altures, el vent davalla com un dimoni bufador. Se sap què passa quan algú neix en un lloc on les dimensions són gegants? El Montsent, la muntanya que al cap de la vall empara el poble, sobrepassa els 2.800 metres d’altitud, al davant hi ha el pic de l’Orri. El riu Noguera Pallaresa és mitjà, la seva aigua ve de les neus pirinenques, saltant nerviosa entre granits i pissarres, i encara hi ha el barranc, que cada dos per tres, inundava els horts de la vora del poble. El cel. Quan és que per primer camí una criatura alça els ulls cap a alguns límits visibles del seu món?»
A l'amic escocès (2019)

«Amb el temps el Benet anirà a estudi, i ja abans haurà tingut amics entre la xicalla del poble. Jocs no gaire didàctics, sense joguines. A caçar gats a cops de roc, robar fruita verda dels horts, pujar al castell, amagar i parar, picar portes i aventar-se a córrer. Posar els peus al barranc i fer-hi punteria amb les pedres planes, esmolades, fragments de llosa, pissarra grisa, quasi negra. Més endavant, al riu, allà on el so de l’aigua ho domina tot, on cobreix les veus com una mantellina de malla espessa, on acompanya sense avís, mareja quan hi ets a prop, fins que anul·la el sentit de l’oïda. Amb branques de clop, barques i xurriaques, el verd de les fulles, el dels prats d’herba per al bestiar, el verd dels brots de sabonera, de les ordigues, els cordills verds de la vidalba, les altes tiges del cascall, l’herba adormidera, coronats de rosa, malva, blanc, els safrans entre les sabates, sota les soles, la dent de lleó, un univers variat, acostumat i per això a penes visible, que recordarà més endavant, lluny, amb un dolor salvatge. Un món a penes tocat per homes i dones, triomfant encara damunt les seves vides, una natura que cal reverenciar, i vetllar-ne els excessos. Allaus, riuades, tempestats, ventades, sol ardents.»
A l'amic escocès (2019)

Tàndem (2021)

"Em vaig adonar que l’Elena i jo sempre havíem quedat a la cantonada del carrer de Sants amb Olzinelles, que no sabia on vivia ella, ni tan sols tenia el seu telèfon. De sobte em vaig qualificar com un gran passerell."

"Des de la vorera vaig mirar com, en pocs instants, passaven transeünts de totes les edats. Vaig travessar el carrer de Sants i em vaig dirigir a la pastisseria Vives, al bar del primer dia, vaig caminar vorera amunt, vorera avall. Per fi vaig tornar a casa com si un vent fred m’hagués atuït. L’Elena era a dins de l’entrada".
Tàndem (2021)

Tots els cels de la Barbal

«Barcelona és el cel lluny i els estels espantat.» 
(Pedra de tartera)

«Cridat encara d’un vell instint, alça els ulls per saber l’hora i es troba que el cel es veu lluny.» 
(Càmfora)

«Va mirar al cel, aquell bromegall gegant que de tant en tant donava pas al sol, i després deixà relliscar la mirada pels edificis que l’envoltaven, on tenia companys, veïns i amics, on ell mateix vivia des de feia anys.» 
(Carrer Bolívia) 

«El cel ara és blanc. No et creuries pas quants tons li he vist des del carrer. Quan anava a la feina tan sols mirava el paviment, tenia pressa. Després, et venia a recollir i anàvem a casa, el cel era molt amunt dels edificis i no se m'ocorria mai de mirar-lo».
(Emma)

«El cel. Quan és que per primer camí una criatura alça els ulls cap a alguns límits visibles del seu món?»
(A l’amic escocès)