L'estiu del 2026 ha tornat a situar Catalunya davant del seu mirall més incòmode. Els incendis de les Gavarres, Sentmenat, Savallà del Comtat, Aiguamúrcia i diversos punts de la Catalunya Central han convertit novament el foc en una qüestió central de l'agenda política catalana. Més enllà de les hectàrees cremades, els darrers episodis han reobert un debat que fa anys que s'arrossega: fins a quin punt Catalunya està preparada per afrontar els efectes territorials de l'emergència climàtica?
Les dades expliquen per què la qüestió ha tornat al centre del debat públic. Segons els balanços de la campanya forestal, Catalunya ja havia superat les 4.500 hectàrees cremades durant els primers mesos del 2026, mentre que a escala estatal la superfície afectada pels incendis multiplica per cinc la registrada en el mateix període de l'any anterior. La combinació de sequeres recurrents, onades de calor més freqüents i una elevada disponibilitat de combustible forestal ha configurat un escenari que els serveis d'emergència fa anys que adverteixen.
El Pla INFOCAT 2026 i el dossier de Campanya Forestal dels Bombers de la Generalitat ja alertaven a la primavera d'un estiu especialment exigent. El risc no es limitava a l'aparició de grans incendis, sinó també a la simultaneïtat de focs en diferents punts del territori, una situació que obliga a prioritzar recursos i posa a prova qualsevol dispositiu d'extinció.
Els experts coincideixen que el problema ja no és únicament meteorològic. És també econòmic, demogràfic i polític. Les flames són la manifestació més visible d'un conjunt de transformacions acumulades durant dècades: l'abandonament agrari, el despoblament rural, l'expansió forestal i les dificultats de les administracions per adaptar les polítiques públiques a una realitat climàtica que evoluciona més ràpidament que les institucions.
La paradoxa perillosa de ser més bosc que mai
La paradoxa catalana és tan evident com inquietant. Catalunya disposa avui de més superfície forestal que en qualsevol altre moment de la seva història recent i, alhora, afronta un risc creixent de grans incendis. Segons les dades de l'Observatori Forestal Català, prop del 65% del territori està ocupat per superfície forestal. Aquest creixement no és conseqüència d'un gran programa de reforestació impulsat per les administracions, sinó principalment de l'abandonament progressiu de terres agrícoles i de pastura. Durant dècades, milers d'hectàrees han deixat de ser explotades i han estat ocupades per vegetació arbustiva i forestal.
Els estudis sobre canvis d'usos del sòl desenvolupats pel CREAF descriuen una transformació profunda del paisatge català des de mitjan segle XX. Els mosaics agroforestals tradicionals, formats per camps de conreu, zones de pastura i masses forestals fragmentades, han anat desapareixent progressivament. En el seu lloc han emergit grans extensions contínues de bosc. La conseqüència és que el foc disposa avui de més combustible i de menys barreres naturals. Quan coincideixen altes temperatures, baixa humitat i vent, la capacitat de propagació dels incendis augmenta exponencialment.
Claudi Gallardo, inspector del Cos de Bombers de la Generalitat, considera que el país ja conviu plenament amb els anomenats incendis de sisena generació: «Catalunya està immersa en aquesta sisena generació d'incendis, igual que França, Canadà, els Estats Units o Austràlia. És un fenomen global». La diferència respecte als grans focs de fa trenta anys és substancial. «Tenim una gran acumulació de combustible forestal derivada de dècades de transformació del territori i abandonament rural, a la qual cosa s'hi afegeix un context climàtic cada vegada més advers. La suma dels dos factors explica la situació actual», afirma.
Els nous incendis poden arribar a modificar les condicions atmosfèriques del seu entorn i generar fenòmens de piroconvecció que compliquen enormement les tasques d'extinció. La qüestió ja no és només quants boscos té Catalunya, sinó en quines condicions es troben i quin nivell de gestió reben.
El despoblament rural (també) crema
La crisi dels incendis és inseparable de la que pateix el món rural. Durant generacions, agricultors, ramaders i propietaris forestals van exercir una funció de gestió territorial que avui sovint passa desapercebuda. Els camps conreats, les activitats silvopastorals i l'aprofitament econòmic dels boscos contribuïen a mantenir un paisatge divers i menys vulnerable davant dels grans focs.
La progressiva pèrdua de població en moltes comarques interiors ha alterat aquest equilibri. Mentre l'àrea metropolitana de Barcelona continua concentrant població, activitat econòmica i serveis, moltes zones rurals afronten dificultats per garantir el relleu generacional i mantenir l'activitat agrària. Les estimacions de població de l'Idescat i del Govern mostren una Catalunya demogràficament cada vegada més concentrada. Aquesta realitat té conseqüències directes sobre la gestió del territori.
David Coll, responsable sectorial forestal de la Unió de Pagesos, situa aquí una de les claus del problema: «La superfície forestal ha crescut aproximadament un 30% en els darrers vint anys. Bona part d'aquest augment correspon a antics camps, vinyes o olivars abandonats que han estat ocupats per vegetació forestal». «El problema no és si el bosc està net o brut. Tots els boscos poden cremar. La diferència és que els boscos gestionats permeten una extinció més efectiva», contextualitza.
L'abandonament agrícola i ramader és especialment visible en àrees de muntanya, del Prepirineu i de diverses comarques interiors. La desaparició d'espais oberts redueix les oportunitats estratègiques dels equips d'extinció i incrementa la continuïtat forestal. Per aquest motiu, cada vegada més experts vinculen la prevenció dels incendis amb les polítiques de desenvolupament rural. «La prevenció dels incendis no es pot basar únicament en l'extinció. Els bombers són imprescindibles, però el debat ha d'anar més enllà i centrar-se en la gestió del territori», resumeix.
Molts recursos per apagar focs, pocs per transformar el territori
Catalunya ha construït durant les darreres dècades un dels sistemes d'extinció d'incendis més avançats del sud d'Europa. Els Bombers de la Generalitat i els Grups d'Actuacions Forestals (GRAF) són una referència internacional en la gestió dels grans focs forestals. Tot i això, el mateix cos adverteix que l'escenari climàtic està canviant més ràpidament que la capacitat de transformació del territori.
«Disposem de recursos importants i sempre hi ha marge de millora, però el repte principal no és tant quantitatiu com qualitatiu —assenyala Gallardo—. La clau és entendre què està passant, analitzar-ho correctament i prendre decisions estratègiques». Aquesta afirmació posa de manifest una de les principals contradiccions de les polítiques públiques catalanes. Durant les darreres dècades, els recursos destinats a l'extinció han crescut de manera sostinguda, mentre que les polítiques de prevenció i gestió territorial han avançat amb més dificultats.
El Govern de Salvador Illa defensa que aquesta situació està començant a canviar. El conseller d'Agricultura, Òscar Ordeig, ha assegurat recentment que els pressupostos del 2026 incorporen «la partida més alta de la història destinada a prevenció d'incendis i gestió forestal». L'executiu català sosté que la nova Estratègia de Gestió Forestal Sostenible pretén reforçar les actuacions preventives i millorar la coordinació entre administracions.
Tanmateix, les organitzacions agràries i forestals consideren que el salt continua sent insuficient. «Les línies d'ajut per a la gestió forestal sostenible disposen d'uns tres o quatre milions d'euros anuals, mentre que les sol·licituds superen àmpliament els disset milions», denuncia Coll. Segons la Unió de Pagesos, molts projectes tècnicament viables queden sense executar per manca de recursos. El problema, afegeixen des del sector, no és només pressupostari. També és administratiu. La recuperació de camps abandonats o de zones de pastura continua topant sovint amb tràmits llargs, permisos complexos i una elevada càrrega burocràtica.
Del foc al Parlament
Els incendis han deixat de ser una qüestió estrictament ambiental per convertir-se en un debat de model territorial. Cada gran foc reactiva preguntes que afecten directament l'acció de govern: quin paper ha de tenir el sector primari, com s'ha de gestionar el bosc, quines inversions s'han de prioritzar i quin model de país es vol construir. Malgrat les diferències ideològiques, els principals partits comparteixen un diagnòstic cada vegada més ampli: Catalunya afronta un escenari climàtic nou que exigeix polítiques diferents.
El PSC ha situat l'accent en la coordinació institucional, el reforç dels dispositius d'emergència i l'increment dels recursos destinats a la gestió forestal i Junts per Catalunya defensa que la millor política preventiva passa per garantir la viabilitat econòmica del món rural i reforçar el paper dels propietaris forestals. Així mateix, ERC aposta per una estratègia nacional que integri agricultura, biodiversitat, gestió forestal i adaptació climàtica i els Comuns insisteixen en les polítiques d'adaptació al canvi climàtic i restauració ecològica. La CUP, per la seva banda, vincula el risc d'incendis amb els desequilibris territorials acumulats durant dècades i reclama una intervenció pública més intensa.
Les diferències apareixen en les receptes, però no tant en el diagnòstic. La majoria dels actors polítics assumeixen que els grans incendis no poden ser abordats únicament des de l'emergència. La qüestió és una altra: per què, si el diagnòstic és àmpliament compartit, costa tant convertir-lo en polítiques transformadores sostingudes en el temps? La resposta apunta a una dificultat habitual de la política catalana. La prevenció exigeix inversions constants, consensos amplis i resultats que sovint no són visibles dins una sola legislatura. En canvi, les emergències generen impacte mediàtic immediat i mobilitzen recursos amb més facilitat.
Les flames com a símptoma
Els incendis de les Gavarres, Torrefeta i Florejacs, Sentmenat, Savallà del Comtat o Aiguamúrcia no expliquen únicament una successió d'episodis meteorològics extrems. També revelen les conseqüències acumulades de dècades de despoblament rural, abandonament agrari i transformació del paisatge.
El canvi climàtic és un factor determinant. Però els experts coincideixen que seria un error atribuir-li tota la responsabilitat. El foc troba les condicions per expandir-se perquè existeix un territori que s'ha anat transformant durant anys sense que les institucions hagin estat capaces d'anticipar-ne plenament les conseqüències. Gallardo ho resumeix amb una advertència clara: «Les projeccions apunten que tindrem més episodis de calor extrema, més dies amb alta disponibilitat de combustible i escenaris meteorològics cada vegada més favorables als grans incendis».
Catalunya no pot dir que no sabia què passava. Fa anys que els diagnòstics s'acumulen sobre la taula. El que continua pendent és transformar-los en polítiques capaces d'anticipar-se al foc. Perquè cada gran incendi ja no revela una excepció, sinó les costures d'un model territorial que arriba tard a l'emergència climàtica.