—Fa un any de la seua arribada al capdavant de la Unió de Pagesos. Va substituir Joan Caball, que havia estat al capdavant de l’organització els darrers vint-i-cinc anys. Què la va impulsar a fer el pas?
—Joan Caball ja havia mostrat la seua voluntat de no continuar al capdavant de l’organització. A tots ens sabia molt greu, perquè ha sigut una persona que ha aportat molt i d’una enorme vàlua. En tot cas, s’obria la porta a la necessitat de substituir la coordinació nacional. Hi ha una sèrie de circumstàncies que s’han de donar perquè algú faci aquest pas, com ara tindre una explotació relativament petita que et permeti dedicar temps a l’activitat sindical o bé tindre suport familiar.
En el meu cas, es donaven aquestes circumstàncies i els companys i companyes van proposar el meu nom. Ho encaro amb moltes ganes i responsabilitat, perquè ens cal tirar endavant a favor de la pagesia.
—Vostè té una explotació equina...
—Sí, al Ripollès, al Pirineu Oriental.
—Barcelona no li ve de pas...
—No, i tant que no. Però crec que això també és una de les coses positives de la Unió de Pagesos: que la gent que hi formem part som persones que ens dediquem al sector primari. Òbviament que a Barcelona tenim la nostra seu central i ací hi ha tota l’Administració, però la gràcia de la Unió de Pagesos és que està formada per gent que viu al territori.
—Vostè és la primera dona al capdavant de la Unió de Pagesos. Quina importància té això? Fins qui punt això reflecteix, també, la transformació que, en l'àmbit nominal, s’està donant al camp català?
—Soc la primera dona escollida al capdavant d’una organització agrària i crec que això diu molt de la mateixa pagesia. La majoria de les persones delegades en el Congrés de la Unió de Pagesos són homes d’entre 50 i 60 anys. Crec que el fet que optessin majoritàriament per la meua opció diu molt a favor del sector i de la seua transformació. Crec que és un reconeixement envers les persones que volen treballar per la pagesia, independentment del seu sexe o de qui siguin.
—A finals de febrer hi hagué eleccions al camp. Unió de Pagesos va obtenir el 47% dels vots. L’any 2021 van tindre el 55,4% del suport dels votants. En aquestes eleccions, el vot nul, que defensava Revolta Pagesa, va aplegar el 20%. Heu guanyat, sí, però heu perdut suport. Quina lectura feu de tot plegat?
—En primer lloc, cal agrair a totes les persones que ens han fet confiança. Hem sigut la força més votada en unes circumstàncies força difícils. Ara mateix, no és un moment fàcil per obtenir una majoria clara, per tota la conjuntura que hi havia.
«Hem de fer més pedagogia a propòsit de com és d’important tenir una organització potent des d’on voler treballar a favor de la pagesia»
Dit això, hem de saber canalitzar aquesta crida al vot nul; en primer lloc, perquè creiem que la democràcia al camp s’ha de respectar. No podem obviar que hi ha comunitats autònomes que encara no celebren eleccions al camp i que lluiten per tenir-ne. Aquí, en canvi, tenim la sort de tenir-ne i crec que cal valorar aquest espai de participació com cal, perquè atorguen representativitat i legitimitat. Les eleccions són la via per donar-nos veu al Ministeri i a Brussel·les.
En tot cas, que hi hagi un 20% del vot nul és una cosa sobre la qual hem de reflexionar. És evident que hem de fer més pedagogia a propòsit de com és d'important tenir una organització potent des d’on voler treballar a favor de la pagesia.
—La impressió, vist des de fora, és que Revolta Pagesa està al capdavant de les principals protestes del camp. Han perdut representativitat els sindicats agraris tradicionals?
—Entenc el que em dius. És cert que Revolta Pagesa ha aconseguit mobilitzar molta gent. Sobretot fa dos anys, el febrer de 2024, quan veníem d’un context de molta sequera i hi havia explotacions que tenien el compte corrent buit. A més, va coincidir que hi havia una gran mobilització a tota Europa.
Ara bé, l’experiència ens diu que, encara que sigues capaç de mobilitzar molta gent, si no negocies amb una plataforma reivindicativa amb uns punts molts clars, la mobilització perd força i acabes aconseguint uns acords de mínims que no satisfan ningú i que acaben creant més frustració i desunió entre el sector.
Des d’Unió de Pagesos hem tractat d’acostar-nos a Revolta Pagesa, perquè en la lluita a favor de la pagesia, no sobra ningú, tot al contrari. Però tenim clar que tenen més força trenta tractors al carrer que saben on van, que no pas mil tractors que no saben on van.
—El fet que haja emergit aquest col·lectiu, significa que heu fallat en alguna cosa?
—Aquest moviment al marge dels sindicats no només s’ha donat a Catalunya sinó a tot Europa i a tot l’Estat. Hi ha moviments de caràcter —diguem-ho així— més populista que estan emergint a tot arreu, i no només en l’agricultura.
Dit això, segur que hem fallat en coses, com a Unió de Pagesos. Però crec que en el que no hem fallat és a l’hora de fer feina. Nosaltres no seiem mai amb l’Administració sense abans haver fet consultes als socis i havent preparat un document ben treballat. Ens en podem sortir o no, perquè al capdavall, les lleis no les fem nosaltres, però darrere de la nostra acció sempre hi ha un treball molt seriós. Perquè tenim capacitat de treball i un equip tècnic molt potent.
En tot cas, aquesta realitat ens obliga a reflexionar sobre per què la gent jove no veu en nosaltres un representant legítim i prefereix quedar-se amb l’eslògan cridaner. Tenim gent jove mobilitzant-se al carrer que és molt vàlida i que està molt formada, però que, a voltes, també està mal informada. Hem de trobar la fórmula per arribar fins a ells i fer-los entendre que el que volem és lluitar per la pagesia.
—Quins són els reptes principals que té davant seu el sector primari català?
—A hores d’ara, el principal repte que té la pagesia és l’accés a la terra i a l’aigua, perquè aquests són els dos béns fonamentals que necessitem per produir. Respecte del primer, estem assistint a un procés d’especulació amb el sòl agrari. S’estan projectant iniciatives d’energia fotovoltaica, centres logístics i infraestructures que no tenen res a veure amb l’activitat agrària.
«Estem assistint a un procés d’especulació amb el sòl agrari. No estem en contra de les energies fotovoltaiques, però hem de preservar el sòl agrari»
Actualment, només el 25% de la superfície catalana és agrària. Per tant, no ens podem permetre perdre un pam de sòl agrari. Com a Unió de Pagesos, estem exigint a l’Administració que tots els projectes d’energia fotovoltaica tinguin informes d’actuació agrària. No estem en contra de les energies fotovoltaiques, però ens cal preservar el sòl.
Respecte de l’aigua, vam viure tres anys de sequera gairebé seguits. Molts sectors encara arrosseguen les conseqüències. És imprescindible que l’Administració s’arromangui en la millora i modernització dels sistemes de reg, o fins i tot fer-ne de nous.
No s’ha de passar per alt que, quan una zona es declarava en estat d’emergència per sequera, es reduïa l’accés a l’aigua en un 80% a l’agricultura i en un 50% a la ramaderia. Això significava, a la pràctica, que en l’agricultura es deixava de produir i en la ramaderia només es mantenien vives les mares. No se’ns pot tractar així, quan som un sector fonamental i indispensable per assegurar la sobirania alimentària.
—Hi ha la imatge aquesta que el sector primari està en regressió, que es jubila més gent que no entra i que es van perdent efectius any rere any. Paral·lelament, però, grans grups inversors inverteixen capital en l’agroindústria del Mediterrani. Està l’agricultura en crisi o no?
—Qui està en crisi és la xicoteta i mitjana agricultura arrelada al territori. Els pagesos que vivim de la terra i per la terra som els qui patim aquest cúmul de circumstàncies negatives. Fixa’t que, actualment, a Catalunya, el 62% dels titulars d’explotacions tenen més de seixanta-cinc anys. Per contra, el 4% dels titulars d’explotacions tenen menys de trenta-cinc anys. Vivim, doncs, una situació alarmant.
—La política agrària europea ha sostingut durant molt de temps l’agricultura i la ramaderia europea. En el Mediterrani sempre s’ha dit que la PAC estava molt dissenyada pensant en termes del nord d’Europa. Tanmateix, en els darrers cinc anys hem vist com agricultors de tot Europa, també del nord, ixen al carrer amb els seus tractors per protestar contra Brussel·les. Quin és l’origen d’aquest divorci entre el sector primari i la Unió Europea?
—Crec que l’origen està en el fet que la política agrària europea ha deixat de plantejar-se en termes agraris per plantejar-se en termes molt més ambientalistes. La Unió Europea és cada volta més exigent i estricta en la utilització de productes fitosanitaris, i, en general, en totes les normatives que cal complir a l’hora de produir. Aquesta política mediambientalista, alhora, comporta una burocràcia excessiva. Al remat, ens obliguen a dedicar més temps a emplenar papers que no a aplicar realment pràctiques sostenibles.
El sector primari no està en contra de complir normatives mediambientals. Sabem que aquesta és una manera d’assegurar una producció sostenible, així com la seguretat alimentària. Però tot dins d’un sentit comú que, a hores d’ara, ens sembla que no s’aplica.
«La política agrària europea ha deixat de plantejar-se en termes agraris per plantejar-se en termes molt més ambientalistes»
—La Unió Europea està donant l’esquena al sector primari?
—Crec que Mercosur és un bon exemple de com la UE s’ha acostumat a usar l’agricultura com a moneda de canvi. Mercosur és un exemple més de com, amb l’objectiu de facilitar la venda de determinats béns a unes altres regions del món, s’obren les portes per a la importació de productes primaris que entren en competència amb la producció local. El problema d’això és que estem deixant entrar productes que no tenen les mateixes exigències mediambientals que tenim ací. Això ens deixa en inferioritat de condicions i en una situació que és, clarament, de competència deslleial.
En tot cas, no és que ara la UE ens doni l’esquena. És que ens l’ha donada des del moment que va creure que era amb ajuts que havia de sostenir l’agricultura europea. L’agricultura s’hauria de sostenir per ella mateixa i, després, si s’ha de compensar d’alguna manera algun sector, doncs fer-ho. Una agricultura que sistemàticament està basada en els ajuts és, a parer meu, un gran error.
—Quins són els sectors primaris de Catalunya que més perjudicats quedaran pel tractat de Mercosur?
—A Catalunya, els sectors més afectats seran el boví de carn —la carn de vedella— i el sector de l’aviram.
—La Unió Europea, això no obstant, diu que s’aplicaran clàusules espill i contingents per evitar les afeccions als sectors que ho requerisquen. Confieu en aquestes mesures?
—No hi confiem. Les clàusules espill no són una mesura efectiva. Ho hem vist ja reiteradament. Pel que fa a les clàusules de salvaguarda dels contractes internacionals —que estan recollides en el tractat de Mercosur— no són més que un mecanisme de vigilància en cas que hi hagi pertorbacions de mercat, però no obliguen a actuar. Per tant, tampoc no ens protegeixen com a agricultors.
—L’any 2020 hi hagué un seguit de grans mobilitzacions que van dur el Govern espanyol a introduir canvis en la llei de la cadena alimentària, l’any 2021. Passats cinc anys, els canvis han tingut efectes positius?
—Per ser efectiu, caldria, d’una banda, que el Departament de Consum incrementés el nombre d’inspectors. D’una altra banda, caldria que el Departament d’Interior fes actuar més els Mossos d’Esquadra per incrementar els controls.
A banda, tal com està escrita, la llei de la cadena alimentària el que fa és multar la distribució amb sancions mínimes quan hi ha una situació de frau. Ens calen sancions més dures.
«La llei de la cadena alimentària el que fa és multar la distribució amb sancions mínimes quan hi ha una situació de frau»
—Com preveu que siga el sector primari en el termini de vint anys si continuen les dinàmiques actuals?
—Una cosa és el que voldríem i una altra cosa és el que la realitat imposa. Parlem primer del que la realitat imposa, amb les dades que tenim. D’una banda, veiem que hi haurà una disminució encara més gran del model d’agricultura familiar, i això repercutirà a escala social i territorial. Amb les dinàmiques actuals, hi haurà cada volta més hectàrees i producció ramadera que quedarà en mans de l’agroindústria.
—Hi ha el risc de la transformació total del model?
—Total, jo crec que no, perquè hi ha territoris on la pagesia continua tenint molt de pes. A hores d’ara, la pagesia representem el 2% de la població activa i hi ha el risc que encara en siguem menys. En tot cas, els poders públics haurien de plantejar-se seriosament quin sector primari volen. Si volen un sector primari en moltes mans, versàtil i capaç de dotar de sobirania alimentària a Catalunya o si, per contra, volen un sector primari en poques mans.
A nosaltres el que ens agradaria és que hi hagués més pagesos i pageses vivint als pobles i que es poguessin guanyar la vida. Cal que l’Administració digui clarament quin és el model que vol, perquè altrament és difícil que nosaltres a soles parem aquesta tendència.
—Aquest és un sector molt condicionat per les dinàmiques internacionals. Què més podria fer la Generalitat de Catalunya per salvaguardar l’actual model d’agricultura i ramaderia?
—En primer lloc, posar en marxa totes les eines al seu abast per potenciar el relleu generacional i les línies de comercialització de circuit curt. Per exemple, ens estem quedant sense escorxadors de petita capacitat i això representa un greuge molt important per als ramaders que volen fer venda directa. Igualment, a escala de compra pública, caldria apostar per la pagesia local. Són coses que semblen petites, però que, en realitat, tindrien un impacte molt gran.
El problema a Catalunya és que aquesta agricultura de tipus més familiar moltes voltes ha sigut objecte d’una política d’aparador: queda molt maco parlar-ne, però, a l’hora de la veritat, no s’hi aposta realment.
En el sector primari estem una mica farts que es parli de nosaltres quan hi ha incendis o inundacions, però tothom s’oblidi de nosaltres quan tot això passa. En el cas dels incendis, ens gastem grans quantitats de diners en extinció, quan serien diners molt més ben aprofitats fomentant una pagesia que gestioni el territori.
—Sovint veiem als mitjans de comunicació gent jove que ha canviat la vida a la ciutat per una vida de pagès. Realment, és una tendència massiva o són casos puntuals? És viable, a hores d’ara, posar en marxa una explotació si no s’és de família pagesa?
—Algú que no ve de família pagesa el primer que necessita és fer un bon estudi econòmic per avaluar la viabilitat de la seua proposta de negoci. És un error caure en l’idealisme que a voltes s’associa la vida de pagès. Perquè, altrament, el que generem és frustració i abandonament, perquè es plantegen negocis que realment no són viables. Començar de zero, sense una base familiar, és molt complicat.