—Després de l’incendi de la Segarra, Salvador Illa alertava que «els focs d’avui no són com els de fa vint anys». En què són diferents?
—Els focs d’avui no són com els de fa vint anys primer perquè tenim un territori molt més continu que no limita la propagació de l’incendi, i això ha sigut a causa de l’abandonament rural. I, després, els incendis són molt més intensos, entre altres coses per un clima que ha canviat i per una vegetació cada cop més seca. La intensitat mitjana d’un incendi fa vint anys era de 4.800 kW/m. Ara estem a 8.200 kW/m. S’ha gairebé doblat, i això limita molt la capacitat d’extinció.
Abans els podíem apagar amb un cop de branca o una línia d’aigua. Ara cal distància: no es poden atacar directament i cremen molt més ràpid i amb molta més energia.
—El de la Segarra i el del Baix Ebre són incendis de sisena generació?
—El de la Segarra, sí. El del Baix Ebre és un incendi extrem. El vent i l’estrès de la vegetació fan que sigui difícil d’apagar en un entorn remot i complex, però al final el gestionem i aconseguim portar-lo al nostre terreny i estabilitzar-lo.
L’incendi de la Segarra és diferent. Aprofita una tempesta propera per generar un pirocúmul, que fa girar l’incendi, l’accelera i crea el seu núvol de tempesta. Això multiplica la seva potència: va arribar a créixer a 6.000 hectàrees/l’hora durant 22 minuts. Ara tenim incendis capaços de créixer en una hora el que abans podien créixer en un dia. Aquesta mena d’incendis són excepcionals per l’energia, la velocitat i la interacció amb l’atmosfera.
—Quan comença aquest canvi?
—El problema comença a aparèixer el 2017. A escala global hi ha un moment de canvi de condicions. Els veiem a Portugal, Grècia, Canadà, Xile o Austràlia. Aquí, abans del 2017, eren el 0,1% dels focs. Ara ja en són el 10%. Del 2021 ençà, a Catalunya n’hem tingut més de vint-i-cinc, d’aquestes magnituds, quan entre el 2000 i el 2021 només n’hi havia hagut un, el de Cardona del 2005.
—S’ha parlat molt de la necessitat de recuperar el mosaic agrícola que subdividia el territori i feia de tallafocs. És aplicable a zones com els Ports, el Pirineu o el Montseny, tradicionalment forestals?
—Sí. Quan parlem de mosaic, no ens referim només a bosc i conreu, sinó a la diversitat dins del mateix bosc: estructures forestals madures, més obertes, més joves... El foc és com una bola de neu: si tot el vessant està cobert de neu, es fa grossa i a baix té una força imparable. Però si hi ha clapes de pedra, de gel, sense neu, va creixent i decreixent, i quan arriba a baix no té el mateix potencial destructiu.
A l’incendi dels Ports, per exemple, un bosc adult de pinasses a la part alta de la cresta dels Ports ens va ajudar a contenir la propagació. També ho van fer les carreteres, o els bancals d’ametllers i oliveres prop de Paüls. En canvi, l’abandonament de la zona del canal Xerta-Càlig no ajuda.
Un paisatge viu, amb diversitat d’espècies i estructures, frena el foc. A la Segarra, paradoxalment, el mosaic agrícola, que és un continu de cereal, amb la calorada de juny es va convertir en combustible per l’incendi.
—Com hauria de canviar la planificació forestal o rural? Calen ajuts dirigits a conreus específics per generar aquest mosaic?
—És un debat de país. Els bombers necessitem un territori compartimentat que permeti contenir el foc, protegir la biodiversitat i garantir la seguretat. La pagesia no és només sector primari: és també sector serveis, perquè garanteix el paisatge i la seguretat.
Un pagès amb oliveres al voltant d’un poble actua com a barrera. Quan es jubila, si ningú continua la seva feina, caldrà invertir en franges de protecció. Les oliveres feien aquesta funció gratuïtament, sense reconeixement ni compensació.
Cal invertir en pagesos, pastors i gestors forestals, i reconèixer-los la funció de seguretat. Ja no podem fer polítiques forestals dels anys vuitanta en ple 2025. El gran error d’aquests últims cinquanta anys ha estat ignorar el canvi climàtic.
—Quin marge tenim per actuar davant els incendis de sisena generació?
—Fa temps que els anunciem. Ara ja hi són, i hi ha pressa. Però sempre fem el mateix: arriba l’incendi, ens alarmem, busquem culpables i ens n'oblidem. El problema és estructural i a llarg termini. Cal ordenar el paisatge, identificar punts dèbils i preparar-nos per una nova manera d’afrontar emergències climàtiques.
—Després dels incendis, han vingut aiguats molt intensos. Ajuden o empitjoren la situació?
—Els aiguats que hem tingut aquests dies han provocat arrossegament i erosió profunda. Les precipitacions són bones, però les d’alta intensitat com les que hem viscut no, perquè generen aquest arrossegament massiu. Han estat bones per calmar la campanya, perquè anàvem a incendi per dia, però la calorada continua i la campanya es reprendrà.
—Els pagesos reclamen millors camins rurals i presència dels serveis d’emergència quan treballen. Cal escoltar-los més?
—Cal tenir en compte la gent del territori i promoure una cultura forestal també des de l’entorn urbà. Un cos d’emergències com els bombers existeix per garantir la seguretat de les persones i per garantir que l’activitat de les persones no generi emergències. Naturalment, no podem prescindir de la pagesia perquè eventualment pugui generar focs. El que cal és dotar-nos d’una estructura de prevenció i de gestió, especialment ara que el país ha passat del 30% de massa forestal als anys vuitanta al 60-70% avui dia.
—Els últims anys s’estan venent o llogant camps de conreu per posar-hi plaques solars. Com afecta això la gestió dels incendis? Poden fer de tallafocs els camps de conreu dedicats a l’energia solar?
—No. Les plaques no fan de tallafocs. De fet, hi ha incendis que comencen en parcs solars. Aquesta mateixa setmana n’hi ha hagut un a Extremadura. No són cap assegurança contra el foc.•
Sis generacions d’incendis
El concepte de “generacions” d’incendis forestals el van encunyar els Bombers de la Generalitat per descriure l’evolució del foc a mesura que canvia el paisatge i el context climàtic.
1a generació (anys 60-70): Amb l’abandonament agrícola i l’urbanització, el paisatge deixa de tenir límits clars i esdevé més continu. Els sistemes d’extinció, fins aleshores majoritàriament voluntaris, comencen a professionalitzar-se.
2a generació: Els incendis creixen ràpidament en aquest paisatge continu, amb prou vegetació seca per escapar-se a gran velocitat. La capacitat d’extinció comença a ser insuficient.
3a generació (anys 90): Els incendis no només són ràpids, sinó també intensos. L’accés directe ja no és viable i calen mitjans aeris per intervenir.
4a generació: Quan aquests incendis intensos i continus arriben a zones habitades o industrials, la prioritat passa a ser la protecció civil. El focus deixa de ser només forestal.
5a generació (a partir de 2007–2009): Amb el canvi climàtic, les característiques de la tercera i quarta generació es combinen. Cal cooperació internacional per fer-hi front.
6a generació (des de 2017): Són incendis que interactuen amb l’atmosfera: generen tempestes, giren, salten i modifiquen les condicions del seu entorn. No obeeixen a la física clàssica del foc, sinó a dinàmiques atmosfèriques pròpies.