Ara fa una mica més d’un any, aquest setmanari publicava un reportatge sobre els desbaratats preus dels habitatges a les Illes, en especial a zones on fins fa no res havien estat baixos, com algunes de les barriades més modestes de Palma. En el poc temps transcorregut de llavors ençà, el problema s’ha agreujat prou. I s’ha estès per tot arreu de les Illes. Sobretot pel que fa als lloguers. A Mallorca les localitats refugi que existien abans a preus assequibles ja tenen els lloguers per l’estil de la capital; a Eivissa tota l’illa pateix tal encariment que estan al nivell dels més cars d’Europa, i la situació a Menorca s’està igualant progressivament a la de les altres illes.
Per a uns, la causa del problema és sobretot el lloguer turístic i, per a altres, el creixement demogràfic. D’una manera o de l’altra el resultat és el mateix: la insuficiència de l’oferta davant una demanda creixent. Per la raó que sigui, a les Balears el problema social de l’habitatge és general, empitjora cada any que passa i les solucions segueixen sense arribar. Quan l’esquerra va governar, la dreta l’acusava d’incapacitat, i ara que ho fa la dreta és l’esquerra la part acusatòria. Res canvia en l’àmbit polític. Tanmateix, la situació dels illencs respecte a l’habitatge sí que està canviant. A pitjor. I cada cop a més velocitat i intensitat.
Julio és un cambrer de 38 anys que fa feina a un bar de Palma. Està casat i el matrimoni té dos fills, de 4 i 9 anys. El seu sou mensual està al voltant dels 1.400 euros. L’esposa és netejadora per a una empresa del ram i cobra uns 1.000 mensuals. Per tant, el matrimoni ingressa uns 2.400 al mes de forma regular. Després tenen les propines de Julio, «però que no em solucionen massa cosa, la veritat», diu el cambrer. Les pagues extres són el que els permet respirar. No gaire, però. I temen que, per mor del lloguer, l’aire se’ls acabi aviat. Quan hagueren de renovar el del pis on viuen —un quart sense ascensor situat a una barriada modesta de l’eixample de Palma, la de Pere Garau—, el propietari els pujà de 550 a 850 euros mensuals. «En aquell moment, ens va parèixer molt, però ho acceptàrem; quin remei». Ara veuen aquesta xifra com a «barata» i temen què passarà quan arribi la futura renovació: «Ens fa por el que ens pugui demanar quan acabem l’actual contracte, d’aquí a una mica menys de dos anys». Saben que els pisos de la zona semblants o iguals que el seu estan en el rang de 1.200-1.300 euros: «Com podríem pagar aquesta quantitat si ara ja anam molt estrets i arribam a finals de mes fent miracles?».
N’hi ha que ho tenen pitjor. Ruth i Gian són una parella brasilera amb dos fills que arribaren a Eivissa l’estiu de l’any passat per cercar-hi feina. Tot d’una en trobaren. Pogueren allotjar-se en un pis i esperaven millorar a còpia de fer moltes hores, sense mirar horaris ni esforços. S’equivocaren. Tenen feina, però han hagut de deixar les habitacions on vivien. Segons publicava el 10 de juny passat el Periódico de Ibiza y Formentera, han hagut de dormir al carrer a pesar de tenir feina. «Ens demanen entre 3.000 i 4.000 euros al mes pels pisets més barats. Ens és impossible pagar aquestes quantitats».
Per ventura, es podria suposar que són casos extrems que no representen el que està passant. «Per desgràcia no són excepcions. El lloguer ha pujat molt i més que ho farà. Hi ha gent que, tot i tenir feina, li costa molt arribar a finals de mes i alguns no poden ni pagar un lloguer», explica Pau Monserrat, economista, professor d’economia financera de la UIB, conseller del Consell Econòmic i Social, soci d’un despatx professional i divulgador econòmic. I afegeix: «L’accés a l’habitatge és el principal problema social de les Balears i, no obstant això, l’Administració pública fa dècades que actua com si no ho fos».
Antoni és un empresari industrial jubilat, propietari d’un pis situat al carrer de Bartomeu Pou, al primer eixample de Palma, una zona de les considerades “bones”, i el té llogat per 950 euros al mes. Es tracta d’un segon sense ascensor, d’uns 75 metre quadrats. Les escasses ofertes que hi ha a la zona estan —per a pisos semblants— entre els 1.400 i els 1.800. «Ho sabem (empra el plural referint-se a ell i sa dona, Catalina), però ens estimam més tenir un bon llogater que arriscar-nos a demanar més i que no ens paguin».
L’actitud d’Antoni no és l’habitual. La norma són preus que en moltes ocasions el llogater no pot assumir. «És un fenomen conegut: famílies que ingressen dos sous, que pagaven 700, 800, 900... i quan els ha arribat el moment de la renovació del contracte, els demanen 1.200, 1.300, 1.500 euros... No ho poden pagar i no troben res per llogar que els sigui assequible; o, en alguns casos, poden fer front a l’increment, però a costa de llevar-se moltes despeses i d’anar ofegats sempre», diu l’economista citat.
Andreu Grimalt, sociòleg, director a les Balears d’EAPN —sigles en anglès de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa— ressalta el fet que «d’ençà que parlàrem l’última vegada, ara fa devers un any, la situació ha empitjorat prou. Ens trobam cada vegada amb més gent que té dificultats per arribar a finals de mes a pesar de tenir feina, i en això té un paper fonamental l’alt preu que han de pagar pel lloguer. Inclús en barriades molt modestes de Palma —Son Gotleu, La Soledat...— s’han posat ja impossibles per a molta gent».
Segons les dades que aporta Grimalt, almenys el 15% de la població balear es pot qualificar de pobra amb feina, i és el sector que més pateix directament els preus dels lloguers que no paren d’augmentar. «És la principal causa d’exclusió social», adverteix.
Oferta i demanda
A Internet gairebé no hi ha pisos de lloguer a Palma per sota de 1.000 euros. I els pocs casos que hi apareixen reben una allau de telefonades i es lloguen immediatament. El 40% del total de l’oferta desapareix abans de les primeres 24 hores. Va ser el cas del pis d’Antoni i Catalina. «L’agència (immobiliària que el llogava) ens va dir que els havia telefonat tanta gent que hagueren de deixar de contestar» les trucades, diu el propietari.
Segons les dades del portal pisos.com, el preu interanual del lloguer a les Balears —de maig de 2023 a maig d’enguany— ha pujat el 10,6%, i arriba la mitjana a 17,5 euros el metre quadrat. Per descomptat, Eivissa és el territori més car, s’enfila —segons dades de realadvisor.com— fins als 33,3. Són xifres mitjanes, teòriques, que no reflecteixen del tot la situació, perquè un estudi de 30 m2 hauria de costar 525 euros al mes. El problema és que aquest tipus d’oferta senzillament no existeix.
A pesar dels preus, la demanda no para de créixer i l’oferta és molt baixa. El resultat és que, per cada pis que es lloga, hi ha multitud de peticions. El portal economiademallorca.com publicava el 19 de juny passat que a Inca —ciutat de 32.000 habitants, a 33 km de Palma, on molts palmesans hi han trobat refugi—, on el preu mitjà del lloguer se situa ara en els 11,25 euros per metre quadrat —l’agost de 2023 era de 7,5—, el nombre mitjà d’interessats per a cada pis que surt al lloguer és de 54 persones. A Palma se supera de molt aquesta xifra, amb els pisos menys cars.
El resultat del fenomen, diu l’economista consultat, és que «el propietari té la paella pel mànec i el que digui l’Administració (sobre el mercat immobiliari) és molt relatiu, perquè funciona cada vegada més el mercat negre i les condicions que s’imposen al llogater reflecteixen una realitat del mercat que hi ha molts polítics que es neguen a veure».
Què està passant?
En síntesi, és bo d’explicar el que està passant. No hi ha prou oferta de pisos de lloguer per a la creixent demanda existent. Per tant, molta gent no té més remei que compartir pis.
És el cas de José, que fa feina en un taller de metall, i la seva esposa, Mónica, dependenta de comerç, que viuen compartint habitatge —a la barriada de la plaça de Toros de Palma— amb una altra família, per 750 euros al mes cadascuna. «És l’única manera. Abans vivíem en un pis que ens costava 900 euros, però acabàrem el contracte i ens el posaren a 1.350; ens era impossible de pagar amb el que guanyam», uns ingressos que no explicita. Aquesta família no és cap raresa. Segons les dades fetes públiques per l’INE el gener de 2023, relatives a l’Enquesta contínua de llars, més de 160.000 persones —sobre 1,2 milions de residents oficials— compartien pis el 2020. Deu anys abans, la xifra era inferior a les 40.000 persones. S’havia multiplicat per quatre en una sola dècada. A hores d’ara, segur que la xifra és bastant superior.
El preu del lloguer d’habitacions s’ha disparat a l’alça. A Palma la mitjana ja està en 570 euros al mes per una sola habitació. A la resta de Mallorca el preu és inferior, però està pujant per tot: a Manacor (43.000 habitants, a 52,7 km de Palma), les ofertes consultades la setmana passada estaven al voltant dels 400 de mitjana; a Inca ja han arribat a estar per l’estil de Palma, excepte les zones més allunyades del centre, on n’hi ha per xifres entre 50 a 100 euros menys. A Eivissa la mitjana està per sobre dels 1.000 i no són estranys els anuncis que les ofereixen a 2.000. A Menorca oscil·len entre els 400 i 600 de mitjana.
Segons un estudi publicat el maig passat al diari Última Hora, una quarta part del total de l’oferta de lloguer ja és només d’habitacions i no de pisos.
Limitació de preus i lloguer turístic
«El problema de l’accés a l’habitatge és tan important a les Balears que caldria afinar bé l’anàlisi per trobar solucions efectives. Si feim malament l’anàlisi, serà impossible trobar remei. I això darrer és el que justament està passant», assegura Monserrat.
Per a Grimalt, es tracta del «problema social més important que tenim i que és la palanca d’exclusió principal», assevera. Per a aquest sociòleg, «deixar que el mercat s’autoreguli és una equivocació si volem resoldre el problema. Perquè ja sabem que això no funciona. El resultat el coneixem bé: preus a l’alça sense parar.»
L’economista no ho veu igual: «Hi ha massa interès a vendre el missatge que el mercat i els propietaris són els dolents. Es parla de grans tenidors sense conèixer el mercat real. Aquests fons que atresoren molts actius no tenen en conjunt més del 10% de l’oferta de lloguer a les Balears. Alguns polítics no entenen que limitar el mercat no arreglarà el problema».
Per a Grimalt, per contra, la limitació de preus és un bon instrument: «Podria funcionar i no crec, com es diu, que això dugués els propietaris a treure del mercat el seu pis. Si un propietari pot llogar, posem per cas, per un màxim de 800 en lloc de 1.100 com ara, no crec que s’estimi més no ingressar res per la seva propietat tenint-la tancada abans que llogar-la pels citats 800. Almanco, s’hauria d’intentar i considerar zona tensionada totes les Illes. El problema és que el Govern (balear, de Marga Prohens, del PP) ja ha dit que no ho farà i el Govern central no veig que el pugui obligar».
No hi ha està d’acord Monserrat: «Si l’Administració vol limitar els preus, el resultat —ja ho veiem— sempre i per tot és el mateix: hi ha propietaris que s’estimen més destinar el seu immoble a l’economia en negre, al lloguer turístic —encara que sigui il·legal—, o simplement el tanca a l’espera de millors temps o el ven. Resultat? Baixa l’oferta, la demanda segueix augmentant i els preus pugen».
Per a l’economista, hi ha «una qüestió de fons» que «impedeix trobar solucions, com és la inseguretat jurídica que pateix el propietari». A parer seu, l’Administració és la responsable de resoldre el problema de l’habitatge social, però «fa dècades que gairebé no en fa i, en canvi, imposa al propietari l’obligatorietat de ser el responsable de no deixar sense sostre el seu llogater si aquest corre el risc d’exclusió. Aleshores la lògica porta al que està passant, que és que es redueix l’oferta que se’n va al mercat negre, turístic o es tanca i es ven». Al seu entendre, limitar preus no pot ser la resposta adequada, perquè el que fa és «desincentivar els propietaris». Diu que allà on s’ha limitat «ha baixat l’oferta».
Els pisos turístics ocupen un lloc central en el debat polític sobre els preus del lloguer residencial. Se’ls acusa des de l’esquerra de ser un dels principals responsables de l’increment tan desbaratat. La tesi és que desapareixen del mercat residencial per passar al turístic i, en conseqüència, es redueix aquesta oferta davant d’una demanda creixent i, per tant, pugen sense parar. «És simplista pensar-ho així», diu Monserrat. «Fa uns anys una responsable institucional de Més per Mallorca, el nom de la qual no record, deia exactament això, que, amb la prohibició parcial (per exemple, en edificis unifamiliars) del lloguer turístic (s’aprovà el 2018 per a les zones que cada consell insular i l’Ajuntament de Palma decidís, a la capital la prohibició afecta tota la ciutat) s’acabaria el problema de l’increment dels preus perquè els lloguers haurien de ser tots residencials. A la vista està el resultat. És més, ara te trobes amb el problema que hi ha una enorme quantitat de lloguer turístic il·legal i que l’Administració és incapaç de controlar».
Per al sociòleg Grimalt, per ventura els pisos turístics no són els responsables exclusius, però, segons ell, no hi ha dubte que impulsen la reducció de l’oferta del mercat residencial i són una part de la raó que els preus cada cop siguin més alts. «Són una part del problema, perquè tot el que es dedica a aquesta activitat resta efectius a l’oferta per al lloguer residencial i, per tant, la redueix i fa augmentar els preus», assevera.
I què es pot fer? Un i altre ho tenen clar: incrementar l’oferta. Ara bé, tots dos són escèptics respecte a les opcions reals que l’Administració posi en marxa solucions efectives, almenys a curt i mitjà termini.
Monserrat lamenta veure-ho tan malament, però «sincerament» ha de dir que «soc pessimista, perquè no veig que les mesures que pren l’Administració vagin en el bon camí. Hi ha bones intencions, no ho dubt, però no basta. No he sentit cap mesura que faci pensar que pot incidir en el mercat fent incrementar prou l’oferta. Jo crec que el camí ha de ser el dels incentius fiscals per als propietaris, perquè els sigui rendible llogar, que tenguin seguretat jurídica i, alhora, que l’Administració asseguri que les persones més fràgils puguin tenir un sostre. Si seguim com fins ara, molt em tem que el problema seguirà empitjorant».
D’altra banda, Grimalt reconeix que «cal construir més, és vera», però que al mateix temps s’han de cercar altres alternatives, com treure al mercat els pisos buits, «que impliquin considerar l’accés a l’habitatge com un dret i no només com un bé. Si no es considera així, serà difícil trobar una solució». El sociòleg confessa que, més que ser «pessimista», és, a curt i mitjà termini, «apocalíptic, perquè la situació crec que dissortadament empitjorarà molt els pròxims anys».