Hacks. HBO Max
La història d’una comedianta que ha de renovar-se per continuar vigent amb l’ajuda d’una jove guionista que és el seu revers, Hacks, interpretades per dues memorables Jean Smart i Hannah Einbinder, s’ha convertit segurament en la comèdia més destacada del que portem de dècada. Amb el valor afegit d’haver sabut retirar-se a temps amb una exemplar cinquena temporada i després d’una trajectòria amb molt poques valls pel que fa a l’interès. Feu el recorregut complet i descobriu per què aquesta creació de Lucia Aniello i Paul W. Downs, que juga en el terreny inequívoc de la comèdia, però inclou uns episodis finals amb gruix dramàtic, és una de les sèries més premiades i elogiades dels últims temps.
The Bear. Disney Plus
La cinquena temporada de The Bear, una de les grans sèries dels darrers anys, ha recuperat el consens i el crèdit perduts després de dues temporades, la tercera i la quarta, d’un cert estancament creatiu. En el fermall, el nostre explosiu restaurant de Chicago recupera el nervi i el caos en la cuina i dona una eixida narrativa raonable —i una mica ambigua— als personatges de Carmy (Jeremy Allen White) i Sidney (Ayo Edebiri). Però no cometeu l’error de saltar-vos res: en contra del corrent, direm que les temporades centrals contenen episodis esplèndids que expliquen l’evolució personal de secundaris com Richie (Ebon Moss-Bachrach) i Marcus (Lionel Boyce). Quan acabareu aquesta producció de Christopher Storer, trobareu a faltar de seguida la disfuncional i entranyable família Berzatto. Comèdia? Comèdia dramàtica? Drama? Tant és.
The Pitt. HBO Max.
Si encara no heu vist The Pitt, remake gens dissimulat d’Urgències, ara és el moment abans que arribe una tercera temporada que s’estrenarà als inicis de 2027. De moment, teniu a l’abast dues temporades sensacionals. La idea que cada capítol se centre en una hora de la guàrdia, fins a completar la jornada, atorga a la producció tensió, ritme i continuïtat dramàtica. La tasca ben solvent des de la direcció i l’actuació, amb menció especial per Noah Wyle en el paper de cap d’urgències i Katherine LaNasa com a cap d’infermeria, ambdós multipremiats amb tota justícia, arrodoneixen el cercle d’una sèrie imprescindible. Clàssica i moderna. I potser per la manera de presentar l'acció, d'hora en hora, una alternativa de marató imbatible.
Slow Horses. Apple TV
La proposta següent, més que de marató, és per fer un ironman. Sis temporades de l’enorme sèrie creada per Will Smith al voltant d'un grup d'empestats del servei d'intel·ligència britànic —els cavalls lents— que acaben resolent els problemes de l'MI5. Amb un cap flatulent, malcarat i amb hàbits d'higiene dubtosos, interpretat per un gran Gary Oldman, el revers de l'elegant i sofisticada responsable dels serveis secrets, una estupenda Kristin Scott Thomas, el yin i el yang que, en pantalla, funciona com un tro. Per no oblidar l'agent trempat i amb mala fortuna interpretat per Jack Lowden. Un imperdible.
Se tiene que morir mucha gente. Movistar+
De moment, sols teniu una temporada disponible —la segona s’estrenarà el 2027— i la durada breu dels capítols fa que la cruspiu en no res, més que per a una mitja marató us donarà per a una cursa popular. Però aquesta creació de Victoria Martín, basada en la seua novel·la, és de llarg la comèdia més divertida i una de les millors sèries produïdes a l’Estat del que portem de 2026. Una exploració esbojarrada sobre la crisi dels trenta, l’amistat i les relacions que té en uns guions bandarres i en el molt bon treball trio protagonista, Anna Castillo, Macarena Garcia i Laura Weissmahr, la columna vertebral. Amb esment a l’esplèndida interpretació de la xiqueta Sofía Otero (20.000 especies de abejas). Una mena de Girls molt més kamikaze.
Widow’s Bay. Apple TV
D’aquesta esplèndida comèdia de terror —així està el tema de la fusió de gèneres, amics i amigues— també teniu una sola temporada, però és una de les sorpreses agradables de la temporada. Renovada amb tota justícia, Widow’s Bay —titulada a casa nostra amb un subratllat absolutament innecessari, La maldición de Widow’s Bay—, creada per Katie Dippold, és una barreja químicament perfecta de comèdia costumista i sèrie de terror en què els registres s’intercalen amb una dificilíssima naturalitat. Una producció sostinguda en la direcció i el to marcat pel gran Hiro Murai i per la interpretació sensacional de Matthew Rhys (The Americans) en el paper de l’alcalde i una quasi desconeguda Kate O’Flynnn com la seua ajudant. Quan l’acabareu, aquest poble maleït i els seus inoblidables habitants seran part de la família. I voldreu tornar a veure’ls. Desig concedit.
El cavaller dels set regnes. HBO.
Malgrat el que podem considerar fins ara una digna tercera temporada de House of the Dragon —la podeu incloure com a recomanació—, la gran revitalitzadora de l’univers de Joc de Trons és, sense cap mena de dubte, la sorprenent El cavaller dels set regnes, una sèrie que juga els primers capítols a entabanar-nos amb un canvi de registre cap a l’humor escatològic —amb algunes escenes de plaer culpable— per anar girant cap al drama i el segell recognoscible de la franquícia. Una sèrie magnífica, en la seua primera i de moment única temporada —està renovada, en tot cas— que té com a element nuclear els dos protagonistes, Peter Claffey —el cavaller— i el seu escuder, interpretat per un nen, Dexter Sol Ansell, que ha guanyat el cor de milions de persones. Una altra cursa popular, però de les imprescindibles.
Ravalejar. 3Cat / HBO Max
Ravalejar és segurament una de les sèries catalanes més importants dels últims temps. Creada per Pol Rodríguez a partir d’una història familiar, el relat de les vicissituds d’un restaurant típic del Raval a causa de l’especulació urbanística i la pressió dels fons d’inversió, i la resposta no sempre lícita de la família per evitar-ho, és un drama intens, trempat i amb nervi, amb una direcció magnífica de Rodríguez i Isaki Lacuesta. Un repartiment de luxe, amb Enric Auquer, Maria Rodríguez, Francesc Orella, Sergi López, Alba Aguilera o Lluïsa Castell, entre altres, atorguen vigor a una producció que tracta un tema candent i necessari. La minisèrie, en tot cas, dispara en massa direccions i trames que no sempre s’acaben de lligar, acaba de manera apressada —sis episodis que haurien d’haver estat huit— i deixa com una pinzellada el que hauria d’haver estat part de la tesi central, la inacció política. Com a resultat, preval l’espectacle sobre la denúncia, és més efectista que efectiva. I amb tot i amb això, és una sèrie que s’ha de veure.
Harry Hole. Netflix
Un dels millors thrillers de l’any és aquesta coproducció entre Noruega i els Estats Units en què el famosíssim investigador Harry Hole creat per l’escriptor Jo Nesbø, que també participa en el guió, protagonitza una història duríssima, de caiguda als inferns alhora que investiga uns crims rituals. A més d’una factura impecable i d’una cura exquisida pels detalls —la banda sonora és de Nick Cave i Warren Ellis, poca broma—, té com al·licient un autèntic all star interpretatiu nòrdic, amb especial protagonisme de Tobias Santelmann com el torturadíssim però sensible Harry Hole —atenció als matisos— i el suec nord-americà Joel Kinnaman fent d’un malvat terriblement pertorbador. Pia Tjelta i Anders Baasmo, entre altres, completen l’elenc d’una sèrie amb una sola temporada però ben llarga, nou capítols, que fan que l’atenció puga defallir en alguns moments. El balanç global, amb tot, és positiu.
Better Man / Ølhunden Berit. Filmin
No ens movem de Noruega perquè, possiblement Ølhunden Berit —Better Man per a la distribució internacional— és un dels drames de la temporada, amb un equilibri espectacular entre el que vol contar i com ho conta, partint d’una premissa dificilíssima i relliscosa, la d’un misogin que es dedica a vilipendiar des de les xarxes figures femenines. Interpretat amb una subtilesa increïble per l’esmentat Anders Baasmo, aquest personatge viurà una evolució insospitada després de ser cancel·lat i tractar de passar desapercebut vestit de dona. En combinació amb unes altres trames, Ølhunden Berit aconsegueix pouar en temes candents com la masculinitat tòxica sense sermons ni dictàmens inapel·lables. Tot matisos i intel·ligència. És una història que no continuarà, però l’havíem de citar.
The Agency. SkyShowtime
El thriller d’espionatge protagonitzat per Michael Fassbender, amb Jeffrey Wright i Richard Gere en el repartiment —quasi res porta el diari— és segurament una de les produccions més infravalorades del moment. Cavalcant a voltes sobre els clixés del gènere, en altres moments transcendint-los, The Agency és una sèrie sòbria, però entretinguda, que no necessita violentar els límits de la versemblança per sostenir la tensió. I que articula hipòtesis de geopolítica realment plausibles. Tot i passar més o menys desapercebuda, com en el seu moment l’estupenda The Old Men, va ser premiada amb una segona temporada. Teniu per a una mitja marató ben intensa.
Your friends & Neighbors. Apple TV+
Hi havia motius per confiar en una sèrie —estrenada a l’Estat espanyol amb el mandrós títol de Vicios ocultos— amb Jon Hamm (Mad men) com a reclam. I si bé és cert que els primers capítols, la barreja més o menys dissimulada de Breaking bad i l’exposició de l’estupidesa dels rics a l’estil The White Lotus no acabava d’arrencar, la producció ha anat agafant autonomia de vol, un trajecte en progressió fins a un final atractiu i transgressor. Que malgrat algunes trampes de guió i alguns girs francament pirotècnics, ha continuat amb una segona temporada que manté i millora l’aposta. Un entreteniment de qualitat.
DTF St. Louis. HBO Max
És una minisèrie, una història conclusiva. I entre la immensitat de l’oceà audiovisual, és una producció que corre el risc de passar desapercebuda, però DFT St. Louis és un dels audiovisuals més desconcertants, intel·ligents i emocionalment devastadores dels últims temps. La història sobre el triangle format per dos amics i l’esposa d’un ells augura un relat sobre sexe i traïcions que, a poc a poc, esdevé una tragicomèdia sobre l’amistat, la bondat, la mitjana edat i la mala estrella. Una minisèrie incòmoda, difícil de veure, fragmentària fins a l’obsessió, que tria l’espectador. Amb un repartiment de campanetes: Jason Bateman (Ozark), David Harbour (Stranger Things) i Linda Cardellini (Green Book).
El senyor de les mosques. BBC / Movistar+
Una altra minisèrie, de tan sols quatre episodis, un d’aquells drames demolidors que deixa mal cos. Però l’havíem de citar. Després de l’èxit d’Adolescence, Jack Thorne torna amb la que és la versió del segle XXI d’El senyor de les mosques, un audiovisual basat en la novel·la de William Golding que s’havia portat al cinema en diverses ocasions, amb desiguals resultats. La de Thorne és la mirada contemporània, un exercici visual enlluernador que no negligeix la colpidora història de Golding i totes les pertorbadores implicacions. Quatre episodis de tallar l'alè que es beneficien de l’excel·lent treball coral del seu joveníssim elenc, ple de projectes de grans actors com Winston Sawyers, Lox Pratt, Ike Talbut i, per sobre de tots, David McKenna. Una bona excusa, per cert, per revisar el llibre, amb la traducció al català encara vigent de Manuel de Pedrolo.
Tot no serà mirar sèries, que ja ens coneixem.
