La premissa femenina
Estem tan acostumats que els homes porten el pes de les sèries que qualsevol premissa que trenque amb el feixuc pes de la tradició ens sembla gairebé un miracle. Passa que els creadors de Hacks, Lucia Aniello, Paul W. Downs —que també fa un paper en la sèrie— i Jen Statsky, no sols atorgaren el protagonisme absolut a dues dones, també plantejaren un interessant en clau de confrontació ideològica i de classe. Deborah Vance (Jean Smart) és una llegenda de Las Vegas, una comedianta rica i, malgrat un cert protofeminisme, una dona ja gran i amb idees conservadores. Ava Daniels (Hanna Einbinder) és una guionista jove, progressista i lesbiana. Deborah necessita Ava per renovar els seus acudits passats de moda i de rosca. Ava veu en Deborah l’oportunitat d’obrir-se camí. Ambdues saben que són gracioses i ocurrents, però xocaran en quasi tot.
Un conflicte resistent
Plantejat el conflicte, la incògnita quan va aparèixer la sèrie, el 2021, és quant de temps era sostenible sense que acusara el desgast. En aquest punt, la tasca d’escriptura és exemplar. Després d’una primera temporada en què la comicitat provenia de l’animadversió que es creava entre elles, en les temporades següents els guionistes saben fer evolucionar la relació, convertir-la en amistat i posar-la a prova amb lluites de poder quan Deborah compleix el seu somni de presentar un late night i Ava reclama un paper preeminent. El xoc de trens en la tercera i quarta sessions és antològic. I en la cinquena, la història pren un altre camí totalment diferent, que garanteix la sostenibilitat.
La química
De vegades passa. Jean Smart és una actriu de llarg recorregut, una comedianta excepcional a qui Hacks, a més, ha servit per reivindicar-se i fer una collita extraordinària —i merescuda— de premis, incloent-hi quatre Emmys gairebé consecutius. Una barbaritat. Amb tot, el gran mèrit de càsting és haver trobat una actriu jove que li poguera donar rèplica. De vegades exaltada, sempre molt graciosa, Hannah Einbinder ha estat la companya ideal de la diva dins i fora de l’escenari. Les escenes juntes posseïen el tipus de química que no és tan senzill de trobar. És una parella per a la història de la comèdia. El premi Emmy del 2025, després de diverses nominacions, va ser la merescuda recompensa a Einbinder.
Comèdia, sense postil·les
En algun lloc la veureu etiquetada com a comèdia dramàtica. Hacks introdueix diversos moments de seriositat, especialment en el comiat, però es tracta d’una d’aquelles produccions que, com ara The Studio, són inequívocament comèdia, un atribut que començava a escassejar per la puixança de sèries amb elements tragicòmics que, en realitat, eren autèntics drames, a l’estil de The bear o Baby Reindeer. En Hacks hi ha acudits, metaacudits, diàlegs delirants, rèpliques i, fins i tot, humor físic. Acaba sent bonica. Per sobre de tot, però, és refotudament divertida.
Entre més coses, per tractar sense complexos qüestions com la feminitat, l’orientació sexual, l’obsessió per la bellesa, les maternitats gens modèliques, les carreres de dones aixafades pel patriarcat, la correcció política o el xoc cultural dels Estats Units. I mai més tornaràs a veure Las Vegas amb els mateixos ulls.
Hanna compromesa (i culer)
En aquest punt, hi haurà gent que no compartirà aquesta opinió, però un dels atractius de Hacks és haver posat en el mapa una actriu amb un insubornable compromís cívic. Criada en el judaisme, Einbinder ha estat una de les veus més crítiques en Hollywood contra el projecte sionista i la matança de palestins a Gaza, una reivindicació que va exposar fins i tot en guanyar el seu Emmy. Un compromís que ha portat a dins de la sèrie, exhibint en un capítol una samarreta del Lajee Celtic Club, un equip palestí del camp de refugiats d’Aida.
I ara sonarà frívol, però els fans culers de la sèrie van saltar de les butaques quan el personatge d’Ava va aparèixer amb la samarreta del Barça del Dream Team. No pots no estimar-la. Almenys, si no eres sionista i del Real Madrid.
La trama dels representants
A tothom no li fa el pes la trama secundària dels representants de Deborah i Ava, però, a banda de ser una parella entranyable i responsable d’alguns dels moments més hilarants de la sèrie —Josefina, l’assistent de la diva n’és un altre—, els personatges del prudent Jimmy (Paul W. Downs) i l’expansiva i molt bocamolla Kayla (Megan Stalter) ens serveixen per endinsar-nos, òbviament des de la hipèrbole i l’humor, en la pell i el difícil paper de les persones que han de guiar la carrera artística dels seus representats. Sense Jimmy i Kayla —complementats per Randi (Robby Hoffman), la delirant ajudant jueva de les últimes temporades— ja no s’entendria la sèrie. Són part de la família.
Una retirada a temps
Tot i no ser una temporada fluixa, la quarta sessió de Hacks començava a plantejar la conveniència d’un tancament a l’altura de la producció, una retirada a temps per combatre la temptació d’allargar absurdament la sèrie per continuar explotant el seu èxit. La cinquena temporada, en aquest sentit, és modèlica. Tanca en alt la sèrie, amb la trama de la impossible actuació de Deborah al Madison Square Garden de Nova York i els seus girs i contragirs, conté moments divertidíssims —enorme el capítol en què la diva es fa passar per parella de Hanna per caure bé unes lesbianes— i un desenllaç tendre, bonic i vitalista en el context d’una fatalitat que no revelarem. El vincle definitiu entre dues dones amb condicions i generacions ben diferents que s’han detestat, s’han ajudat, s’han comprès mútuament i, finalment, han connectat a un nivell que ni podien sospitar al principi. Sororitat a cabassos.
Un final satisfactori. Que fa justícia a una comèdia a l'altura de les millors.