El cavaller humil
La gran aposta fins ara per estirar el xiclet de Joc de trons (2011-2019), una de les sèries més populars i brillants del que portem de segle XXI, havia estat The House of Dragons, una producció que arrencava el 2022 amb un pressupost considerable, un repartiment sòlid i amb cares conegudes —Paddy Considine o el Matt Smith de The Crow— i la intenció interessant de fer girar la narrativa al voltant dels dracs, amb el desplegament tècnic que això suposa, i els enfrontaments entre la Casa Targaryen. La sèrie es va consolidar —arriba ara a la tercera temporada—, va introduir variables interessants pel que fa a la narrativa de la franquícia, va descobrir actrius poderoses —Emma d’Arcy, Olivia Cooke— i, malgrat una certa irregularitat, es pot considerar una preqüela molt apreciable. Fins ara, tanmateix, la recepció entre el públic ha estat desigual. I no ha aconseguit generar episodis que s’hagen marcat a foc —mai millor dit— en la memòria col·lectiva. No és el cas d’El cavaller dels set regnes, amb tres capítols finals que s’han incrustat en l'imaginari com ho van fer en el seu moment «La batalla dels Bastards» o «La boda roja».
De vegades, menys és més. Amb un pressupost més limitat —segons els paràmetres de la franquícia—, menys artifici i molta imaginació narrativa, sis capítols tan sols i dos protagonistes desconeguts, El cavaller dels set regnes —està doblada i subtitulada al català— ha aconseguit molt més impacte i penetració que la seua germana. Una de les raons és la química entre els seus intèrprets principals, Peter Claffey i Dexter Sol Ansell. El primer, que encarna el paper de Sir Duncan l’Alt, Dunk, és un exjugador irlandès de rugbi que va arribar a un cert nivell competitiu —va disputar el Sis Nacions sub-20—, però va deixar aquest esport per a reciclar-se com a còmic i, més tard, com a actor en sèries com Bad Sisters o Vikings: Walhalla. Fins ara, però, era un desconegut per al gran públic. El segon és un encert colossal de càsting, un xiquet que ha captivat el públic amb la seua deliciosa i emocionant interpretació de Aegon Egg Targaryen. Ambdós personatges estableixen una estranya relació asimètrica (i ací, ho sentim, comencen els espòilers): el cavaller impostor que procedeix d’un entorn infrahumà, El Llit de Puces, illetrat i supervivent, amb un escuder que oculta que és un príncep, un dels girs —per cert— més bonics de la sèrie. L’home és maldestre, fantasiós. El xiquet és intel·ligent i determinat. Entre ells s’estableix una germanor que s’ubica en un altre espai diferent de les relacions quasi paternofilials de sèries recents com The Mandalorian o The Last of Us.
En el fons, una narrativa aparentment humil sobre l’amistat interclassista —ara hi aprofundirem—, però amb moltes capes i registres que han fet que A Knight of the Seven Kingdoms —el títol original— haja connectat amb públics tan transversals.
El cavaller graciós
L’emissió de la sèrie per capítols setmanals ha convertit aquesta producció en un carrusel que ha oscil·lat d’un to informal, lleuger —massa fins i tot per a alguns—, una mena de Joc de trons familiar, a un esplèndid drama intens i amb moltes arestes, no precisament apte per a infants. La qualificació +16 ja ho advertia, però els dos primers capítols alimentaven la idea que estaven davant una reformulació en clau picaresca i escatològica de l’univers Martin.
L’episodi pilot comença amb el soterrar en un erm del mentor de Dunk, un cavaller errant. Quan Duncan, el seu escuder, abandona el trist i solitari funeral per emprendre el seu camí, comença a sonar una versió de la mítica sintonia de Joc de Trons, la banda sonora de Ramin Djawadi. De sobte, la música s’interromp i el repugnant so de l’escuder fent unes deposicions líquides trenquen de manera grollera (i magistral?) el to èpic. El tractament de comèdia medieval, amb més passatges escatològics, Duncan mentint sobre la seua condició de cavaller per participar en un torneig, o les nits de farra prèvies, rodades amb un aire i un muntatge quasi Guy Ritchie, alimentaven la idea de gir copernicà sobre l’essència de la franquícia. Amb moments com la manera en què Dunk improvisa el seu nom de cavaller, Duncan l’Alt. Aviat veurem que no és el tipus de sèrie que hauríeu de deixar veure la canalla. I van molts més espòilers.
El cavaller humanista
A més dels tocs de tendresa que desprèn la relació entre Dunk i Egg, com ara el seu llenguatge propi de lladrar-se com a mostra d’estima, la sèrie, desempallegant-se de la incòmoda sensació que per sobre de la humanitat impera el cinisme, gira al voltant de la idea de bondat. Dunk és un supervivent, un somiatruites i un mentider, però també una persona bona i honesta. Sobre aquest eix gira la desromantització de la violència, el xoc de realitat que suposa per a l’aspirant a cavaller adonar-se que ser-ho comporta, abans que honor i èpica, ferides físiques i morals. Duncan té un somni, però es pot veure truncat perquè defensa la jove Tanselle, de qui s’està enamorant, de l’atac arbitrari i salvatge d’un dels cadells arrogants de la Casa Targaryen, Aerion, germà maltractador de Egg. Dunk ho té tot a perdre. Però ho fa perquè és el seu tarannà, el seu sentit de la justícia.
És el detonant dramàtic perquè la sèrie canvie dràsticament de to: Dunk s’ha d’enfrontar en un «Judici a set» que exigeix sis cavallers més que lluiten al seu costat. Cinc companys de farra el secundaran —per companyonia i, en el fons, per bondat—, però falta un darrer cavaller. En un gir esplèndid del meravellós quart capítol, ni més ni menys que Baelor Targaryen, hereu al tron, lluitarà al costat de Duncan contra el seu nebot. El mateix personatge que, abans de morir, dirà a Dunk que necessita «homes bons» al seu costat. Clar i català. L’esperit noble de Jon Snow es recicla i es porta a un altre estadi.
El cavaller realista
La narració es desenvolupa un segle abans que Joc de trons, quan fa temps que els dracs són un record llunyà. Aquest element màgic apareix simbòlicament en la representació de titelles que provoca l’atac de Aerion a Tanselle, per la qual el Targaryen considera una desconsideració a la mística draconiana. Hi ha altres picades d’ull a la franquícia, amb connexions que han fet salivar els fans més acèrrims —descobrir qui és Aegon en Joc de trons fa explotar el cap—, però El cavaller dels set regnes és plenament autònoma. Podria passar per qualsevol drama medieval ambientat a la Gran Bretanya, referent estètic de la producció. I, d’alguna manera, es beneficia d’aquesta aura realista, genera una certa il·lusió que el que mostra podria haver passat. I aquest realisme, traslladat a la representació de les lluites, resulta absolutament impressionant. Lluita entre homes, amb les seues forces i habilitats, sense espectres gairebé invencibles, gegants o dracs que arriben en l’últim moment per decantar la batalla.
El cavaller immersiu
Introduir l’espectador en una batalla muntant un drac és un exercici de fantasia. Però introduir-lo en una lluita cos a cos entre cavallers, adoptant el punt de vista de Duncan a través de plans subjectius des de dins de l’elm del protagonista, fent-nos veure el que ell veu, són figues d’un altre paner. El prodigiós rodatge no sols ens fa veure amb els ulls de Dunk; és tan potent, tan ben fet, que patim amb ell, sentim com la llança i l’espasa travessen la cota de malla, ens toquem quan l’heroi resulta ferit. Igualment, sabem que li falta entrenament i rodatge, patim la seua angoixa abans de la batalla, els vòmits dels nervis, el fang, la humitat. L’esgotament infinit de lluitar amb unes armadures que pesaven un món.
L’enfrontament del «Judici a set» no sols és impressionant, és una experiència immersiva única. El Salvem el soldat Ryan de l’audiovisual medieval. Un episodi que pot generar el mateix xoc que alguns vam experimentar quan érem criatures amb l’Excalibur de John Boorman. El cinquè episodi és el que ens fa pensar que, tal vegada, estem davant d’una petita obra mestra de l’audiovisual.
El cavaller literari
L’origen literari de la sèrie és també humil, els Contes de Dunk i Egg, una sèrie de novel·les de George R. R. Martin sols conegudes pels molt cafeters. Martin, alhora, beu de tota la tradició cavalleresca i mítica, especialment de la Matèria de Bretanya, a la qual va reforçar amb un element màgic i místic més acusat, barrejades de pas amb els drames de Shakespeare, opció que li dona un gruix narratiu innegable a les històries de l’univers Joc de trons. Amb A Knight of the Seven Kingdoms el geni anglès fa un cert pas enrere —les trames conspiratives són bastant menys marcades— i, en certs aspectes, de manera deliberada o no, és Miguel de Cervantes qui agafa les regnes. Dunk no és un cavaller de ple dret, glamurós, a l’estil de Tirant lo Blanc, posem per cas. I no està trastornat, com el Quixot, però és un somiatruites, algú que després d’anys de servir un cavaller, tracta de transcendir fent-se cavaller, per supervivència, però també per idealisme. Fins que comparteix una epifania amb certes concomitàncies; la dura realitat es revela en algun moment. L’encanteri es desfà. I mentrestant, hi ha una figura realista al costat, que posa una mica de seny. No és segur que Martin tinguera present el referent, perquè Egg, si descomptem que posa una mica de trellat, és un personatge antitètic de Sancho Panza, el model cervantí està invertit. Les concomitàncies, però, volgudes o no, hi són.
Més agosarats són altres paral·lelismes que s’han traçat amb la tradició picaresca castellana del Lazarillo de Tormes. El xiquet orfe i supervivent que s’agafa com una paparra a una figura paterna per eixir del pou de misèria hi és —hi ha salts enrere que recuperen la seua terrible història quan és jovenet—, però el model picaresc britànic de Moll Flanders o Tom Jones és bastant posterior i té uns altres arquetips. En aquest cas, costa més trobar el què. Tampoc no és important, més enllà d’alimentar l’orgull patri d’alguns. Comptat i debatut, la literatura universal és un sac comú, reformulacions i revisions constants, en què els elements es van filtrant d’uns llocs a uns altres.
El cavaller polític
El poder d’identificació de la sèrie és tan rotund que hi ha gent que ha acabat veient el que no hi ha, com ara qui pensa que, pel poc pes de la presència femenina i de persones d’una altra raça, representa la «cultura blanca», seria una producció no woke. És una lectura política risible. Potser ho diuen en contraposició amb una House of Dragons on tenen bastant presència intèrprets afrodescendents. En tot cas, sols hi ha un parell de personatges femenins secundaris rellevants en El cavaller dels set regnes —un dels dèficits de la sèrie—, però estan interpretats per actrius que no són de raça blanca, Chloe Lea i Tanzyn Crawford. A més a més, qualsevol interpretació en clau alt-right o similars és un despropòsit; el detonant dramàtic és la defensa d’una xica de color. I el component de classe prenya tota la producció. Mai en les sèries precedents, l’univers de Llit de puces, el cau infecte del qual prové Dunk, el món dels habitants del subsol social, s’havia dibuixat amb tanta precisió.
El protagonista és cert que vol ser cavaller, però no té ínfules, el seu ideal no és aspiracional, no pretén riqueses. De fet, hereta del seu mestre un cert voler viure al seu aire. I el seu contacte amb la noblesa és decebedor, li fa veure la injustícia de tot plegat. Fins al punt que quan rep una oferta suposadament generosa, la de ser cavaller al servei del pare de Egg, a qui tindria d’escuder, la rebutja. Prou de prínceps, ve a dir. Perquè el cost de guanyar-li el seu plet a un noble és terrible, inacceptable per a ell, la mort de tres persones, entre elles el bondadós hereu al Tron del Ferro. Dunk acaba sent, de moment, l’antítesi del desclassat. Preval la consciència del supervivent. I la seua espasa no la posa al servei d’un noble, sinó per lluitar per uns altres supervivents com ell. La violència no és romàntica, és violenta. Salvatge. Però en un món violent, si s’ha de lluitar, que siga per una causa justa, noble. On està veritablement la noblesa.
Dunk encara no sap lluitar. No té maneres refinades. Té un punt ingenu i ignorant que necessita el factor corrector d’Egg. Però és un heroi de cap a peus. L’última i gratificant escena és el colofó a un viatge que ens ha impressionat i commogut. I que tindrà continuació.
The Knight of Seven Kingdoms
Creadors: Ira Parker, George R. R. Martin
Repartiment: Peter Claffey, Dexter Sol Ansell, Daniel Ings
Temporades: 1
Plataforma: HBO