Un problema de Better man —Olhunden Berit en el títol original—, generat en part per una discutible decisió promocional, és que probablement molt del públic de la sèrie s’enfronte a ella amb una informació sobre la premissa que, bàsicament, desfulla quasi dos capítols dels quatre de què es compon la sèrie. Però també és cert que resulta molt difícil ubicar aquesta producció noruega escrita i dirigida per Thomas Torjussen, amb el suport en la direcció de Gjyljeta Berisha, sense desfullar la trama.
A grans trets, la minisèrie conta la història de Tom, interpretat per un esplèndid Anders Baasmo (La Palma, Munch), un mascle d’aspecte vulgar que va arribant a la mitjana edat amb una vida social castrant, gairebé un incel. De dia, ajuda en la botiga de la seua mare malalta. A la nit, emparat per l’anonimat d’Internet i comptes anònims diferents, fa de trol bolcant en les xarxes el seu odi contra les feministes, col·lectiu al qual atribueix molts dels mals que suposadament viu Noruega.
Un dels seus objectius és una monologuista, Live Stensvaag, interpretada per Ingrid Giæver —una creació també encertada—, a la qual acaba amenaçant de violar-la i li anuncia que estarà entre el públic en un dels seus espectacles. Tot i estar acostumada als insults, i a bregar amb els trols en les seues xarxes, que gestiona de manera directa, Live es pren l’amenaça seriosament. I col·lapsa en l’escenari. Davant la gravetat del que ha passat, uns hackers desvelen qui ha darrere dels àlies emprats per Tom i exposen públicament tots els detalls de la seua vida.
La pressió es fa tan insostenible —us estalviarem detalls per tal que us els trobeu—, que Tom s’ha d’amagar amb una perruca i vestits de dona. La seua vida, ara com a Berit, fa un tomb, un procés no exempt de situacions rocambolesques que el fan posar en la pell del col·lectiu que estat vilipendiant.
Apressada però intensa
Un dels grans problemes de la sèrie és, paradoxalment, una de les seues virtuts. L’arc dramàtic de tan sols quatre capítols fa que totes les evolucions —la del personatge de Tom però també la de Live— siguen ràpides, apressades. Passen moltíssimes coses en molt poc de temps, uns arcs dramàtics que demanarien més recer, més capítols, una extensió suficient per a fer una cocció més convincent. A canvi, Better man és intensa, magnètica, hi ha un exercici admirable de concentració dramàtica producte d’un guió mil·limètric, treballadíssim. Que compensa no poder fer arcs dramàtics més consistents.
Al costat d’això, hi ha una direcció també molt ajustada, molt fina, que encerta en un to que alterna situacions molt dramàtiques, algunes directament difícils de veure per a l’espectador, amb certs tocs d’humor. I per sobre de tot, d’humanitat. En el procés quasi miraculós perquè els espectadors (a partir d’ací alguns mínims espòilers) passem de sentir una repugnància insubornable per Tom a voler abraçar Berit; té molt a veure la perícia dels directors, però també la interpretació del protagonista. També ajuda el personatge de Live, que és el primer que comença a plantejar-se si no serà excessiu el cost per a Tom dels seus comentaris —que no de les seues accions—, la qual cosa li fa sentir una culpabilitat fins a cert punt comprensible, però que el seu entorn no comparteix.
És un dels salts sense xarxa que uns i altres aconsegueixen superar. L’altre és que, al mateix temps que es posa l’accent en la toxicitat de les xarxes i en un anonimat que genera monstres, podem reflexionar des d’un punt de vista progressista sobre els (difícils) límits de la cancel·lació.
En acabant, Better man juga en el mateix equip que produccions com ara la catalana Pubertat i totes dues ofereixen un punt d’oxigenació i esperança a problemes molt complexos, que, en comptes de llançar conclusions nihilistes i donar per irrecuperables els elements de la societat que cauen en certs comportaments, el cas d’Adolescence, despleguen una tesi benintencionada i, malgrat tot, plausible. Un altre salt mortal.
En el procés quasi miraculós perquè els espectadors passem de sentir una repugnància insubornable per Tom a voler abraçar Berit té molt a veure la perícia dels directors, però també la interpretació del protagonista
S’ha d’escriure molt bé, des d’algun lloc molt lúcid, s’ha de dirigir i interpretar molt bé, per fer-nos versemblant l’arc Tom-Berit en tan pocs capítols, incloent-hi alguna situació excessivament desagradable o emfàtica —que no revelarem— però que té una funcionalitat narrativa. No debades, Better man arriba a Filmin després d’una considerable collita de premis entre altres en Serializados i Canneseries, festivals en què va resultar guanyadora.
Més discutible, per tremendista, és la trama del veí de Tom, el personatge de Jonas Strand Gravli, un home que veu anul·lada la seua masculinitat en demanar-se un permís de paternitat, que no li estalvia una supervisió asfixiant de la seua esposa. Abans de la conversió, Tom el menysprea, li repugna la seua submissió i escup sobre els seus problemes d’ansietat. La trama, tanmateix, es resol amb un gir insospitat i, en alguns aspectes, forçat. Amb Berit exercint un paper també central. Però pel que fa a l’esposa i les seues reaccions planteja una narrativa ambigua, que s’escapa a la correcció política, la qual cosa proporciona matisos interessants a la sèrie. El desenllaç, tanmateix, no està ben resolt del tot.
Un possible retret a una sèrie, en general, més hàbil que provocadora. Seria com l’atleta de gimnàstica artística que fa un magnífic salt en el poltre, amb girs i impossibles, però no acaba de clavar l’eixida. Pocs retrets li podem plantejar a una cabriola amb tal nivell de dificultat.