Des del principi, quasi res és convencional en DTF St. Louis. Floyd, un dels protagonistes —el primer paper de David Harbour des de Stranger Things, un gir copernicà— és un intèrpret de signes acomplexat pel seu sobrepès, amb una relació complicada amb el seu fillastre i una vida sexual insatisfactòria amb la seua dona Carol —esplèndida Linda Cardellini—, a qui imagina sempre que tenen relacions, amb efectes definitius per a la seua libido, vestida amb el seu ortopèdic uniforme d’àrbitre de beisbol.
Floyd treballa amb Clark (Jason Bateman, Ozark), meteoròleg d’una cadena local, amb una façana triomfal —tanques de publicitat amb el seu rostre, família perfecta, casa perfecta— que oculta una profunda insatisfacció conjugal. Es faran amics. Molt amics. Ungla i carn. Però Carol, una altra insatisfeta, seduirà Clark per portar-lo al llit. Això mentre que Clark, al seu torn, suggerirà Floyd apuntar-se a una web de cites, DTF, inicials de Down to Fuck, expressió traduïda en la versió en castellà, amb bastant gràcia, com Donde todos follan.
Fins ací, una premissa que sembla una comèdia d’embolics un pèl estranya, presentada de manera deliberadament fragmentària, amb una administració garrepa de la informació. Si no fos perquè, aviat, se’ns mostra Floyd mort mig nu, amb una revista de temàtica homosexual al costat amb el rostre ratllat d’un model que posa en boles i amb el barret d’Indiana Jones. A més d’això, altres peces que hem de connectar com ara un inusual model de bicicleta, un batut especial, un malentès provocat per la bondat, els problemes econòmics de Carol i Floyd, una decisió del passat...
Una parella de policies formada per un agent veterà amb esquemes prefixats —el sempre sobri Richard Jenkins— i una agent jove amb la ment molt més oberta —una quasi desconeguda Joy Sunday, a qui alguns recordareu per Wednesday—posen a rodar una investigació en què anirem descobrint, de la seua mà, a través dels interrogatoris a un enigmàtic Clark, a una gèlida Carol —potser el personatge més ambigu, ambivalent i interessant de la sèrie— més els contactes que Floyd ha fet en DTF, tots homes, que res és exactament el que sembla. Que tota conclusió provisional és ràpidament reemplaçada per sospites i indicis cada vegada més estranys, més estrambòtics. Que allà on veiem fredor i perversió hi ha motivacions que no podem sospitar.
Fins ací podem llegir. Però podem afegir que el creador de DTF St. Louis, Steve Conrad, guionista de produccions com The Pursuit of Happiness (La recerca de la felicitat), La vida secreta de Walter Mitty o The Weather Man —on hi havia també un home del temps—, havia treballat sovint sobre la idea de personatges que buscaven transformar les seues vides, recompondre famílies o trobar un sentit per a l'existència. Normalment, des d’una visió amable, reconfortant. Res o quasi res en DTF ho és, de reconfortant. Tot és complex, viscós, difícil. Però s'ha de veure. Més que siga per anar connectant les línies de punt, per saber què ha passat amb Floyd, per albirar les complexitats de les relacions humanes, per esbrinar quines hòsties representa la introducció marciana (opening per als moderns), de Clark i Floyd en una mena de trance. Si entres, voldràs arribar fins al final. Tot i saber que no t'agradarà el que t'espera.
Citàvem altres guions de Conrad. En un en concret, el protagonista de The Pursuit of Happiness —un dels millors papers de la carrera de Will Smith—, busca ser algú per al seu fill, realitzar-se amb un treball d'agent de borsa. Des de la bonhomia. Ho aconseguirà, tot i que ho fa a través des de la tramposa plataforma de la cultura de l’esforç com a ascensor social i el somni americà, un dels cants al capitalisme més ben embolicats i presentats de la història recent de Hollywood. Floyd vol el mateix. Connectar amb el fillastre, servir-li de model. Triomfar fent el que li agrada. Tenir una vida sexual satisfactòria. També des de la bondat. Trobarà la mort. No revelarem com i per què.
Un desenllaç plausible, devastador però respectuós amb la lògica del relat, difícil de digerir, que ens deixa a la intempèrie, sense res a què agafar-nos. Algú ha parlat de comèdia negra, amb certa lleugeresa. Potser perquè fa por gratar un poc més i veure què hi ha sota la dermis cremada pel sol.