Nova economia

Acceleració d'unicornis

Catalunya concentra el 28% de les ‘start-ups’ de l’Estat espanyol; el País Valencià, el 15,3%. Bancs, empreses d’energia i de telecomunicacions i grans empresaris com Juan Roig s’han bolcat en aquest model de negoci que molts veuen com el futur.  Ara el llibre ‘La farsa de las startups’ qüestiona el fenomen i alerta de la perpetuació d’un model basat en la precarització i el ‘pelotazo’.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Martín (nom fictici) acabava d’entrar en la trentena quan li va sorgir l’oportunitat d’incorporar-se a Letsbonus. Corria l’any 2011 i el mercat laboral havia iniciat un procés d’expulsió massiva de treballadors així que aquest periodista no s’hi va pensar gaire quan el van contactar des d’aquesta start-up per treballar com a copywriter. Enmig de la depressió econòmica general, les starts-ups apareixien com un dels pocs segments amb possibilitats de futur. Idees innovadores, quasi sempre vinculades a les noves tecnologies, esguitades d’argot marquetinguià. Letsbonus era un d’elles.

Fundada l’any 2009 pel vinarossenc Miguel Vicente, consistia a oferir cupons de descomptes de venda en internet per a productes i activitats d’oci. Del que es tractava, en realitat, era de copiar un model de negoci que ja existia als Estats Units: perruqueria, roba, espectacles... a preus reduïts en un context en què moltes famílies estaven amb l’aigua al coll. Vicente la va encertar i Letsbonus va anar obrint-se mercat i fent-se més i més gran. En pocs anys la seua plantilla va augmentar fins als 250 treballadors només en la seua seu a Barcelona. La internacionalització la va dur a tenir presència a Argentina, Mèxic, Colòmbia, Portugal o Itàlia. En total, 550 treballadors. “Cada setmana ens reunien als treballadors i, altaveu en mà, ens parlaven de la importància d’estar units en el projecte, de la vocació de futur... i explicaven quins havien estat els avanços de la setmana. Tot molt a l’americana”, diu Martín.

La companyia havia pujat a les altures i, com tot bon escalador, Vicente va optar per baixar-ne tan bon punt va fer el cim. El 2013, Vicente va vendre Letsbonus a la multinacional Living Social. La seua intenció de traslladar a Espanya aquella idea de negoci va atraure nous actors al mercat, delerosos de menjar-se una part del pastís. La tendència ascendent de la companyia es va aturar. La saturació del mercat, la manca de rendibilitat i la falta d’una atenció als comerços involucrats i l’endeutament van posar contra les cordes l’empresa. Els comiats es van accelerar. “Fins i tot quan era evident que ens afonàvem continuaven fent-nos discursos motivacionals sobre la necessitat que donàrem el màxim de nosaltres mateixos”, explica Martín. Letsbonus va acabar fent aigües mentre Miguel Vicente esdevenia un guru de les start-ups i fundava a Barcelona Antai, una mena de fàbrica de start-ups, d’on han eixit, entre altres, Glovo o Wallapop.

Un model ‘cool’

Avui Miguel Vicente és president de Barcelona Tech City, un projecte que involucra 800 emprenedors locals que té per missió promoure internacionalment la marca tecnològica de Barcelona, així com contribuir a la creació d’entorns adequats per a la creació d’empreses digitals. Al capdavall, Catalunya, i més concretament Barcelona, ha esdevingut capdavantera en aquest àmbit. Segons dades d’Acció —l’agència per a la competitivitat de l’empresa del Departament d’Empresa i Coneixement— a Catalunya hi 1.300 start-ups que donen feina a 13.820 persones, d’entre les quals un 26% són estrangeres. De fet, ha esdevingut la referència al sud d’Europa i, dins el continent, només la superen Londres, Berlín, París i Amsterdam.

Les dades sobre la mida del sector difereixen. Segons el darrer informe de la plataforma Startupxplore, Barcelona és el segon hub (nucli) de start-ups a Espanya, amb un 30% de la inversió feta a Espanya. Madrid li va al davant i València li va darrere, si bé força allunyada: acapara el 9% de la inversió total. L’entrada en funcionament de Lanzadera, la incubadora propietat de Juan Roig, ha servit, al País Valencià, per esperonar l’activitat d’ençà que entrà en funcionament. D’ençà de la seua creació allà pel 2013, ha donat impuls (allò que en l’argot en diuen accelerar) a 280 empreses i ha generat, segons indiquen en la seua pàgina web, 600 llocs de treball. Aquesta mateixa setmana hi ha prevista a València la celebració del Meet the Startups of Valencia, la major comunitat d’organitzadors d’esdeveniments , fundadors de start-ups i emprenedors.

El fet cert és que a hores d’ara no hi ha setmana sense que a casa nostra es celebre un esdeveniment vinculat amb les start-ups. L’emprenedoria està de moda i no passa un dia sense que algun mitjà de comunicació es faça ressò d’alguna història d’èxit. Les starts-ups atrauen atenció, són el nou mannà, un desafiament també al model convencional empresarial. 

El prototip és el d’un jove amb una idea disruptiva, innovadora, moltes voltes vinculada a les noves tecnologies i els nous models de consum, que troba un nínxol de mercat fins ara inexplorat i fan quinze i ratlla. En definitiva, un winner (un guanyador, en l’argot empresarial, cada volta més anglòfil), un relat d’èxit que s’emmiralla en els exemples superlatius de Steve Jobs, Mark Zuckerberg o Elon Musk. No és estrany, doncs, que tres de cada quatre enquestats per un estudi de Randstad es manifestaren favorables a desenvolupar la seua carrera professional en una start-up si es donaven les circumstàncies.

Cercar l’unicorni

Tanmateix, comencen a aparèixer veus que posen en dubte la grandiloqüència d’un discurs que fins ara semblava inqüestionable. És el cas de La farsa de las startups. La cara oculta del mito emprendedor, un llibre escrit per Javier López Menacho, un diplomat en turisme que va endinsar-se en el món de les start-ups emmirallat en el model però va eixir-ne escaldat. No és, però, un llibre contra les start-ups, com deixa molt clar López Menacho, sinó una obra que tracta de posar el focus sobre allò que s’omet en els discursos oficials. Per exemple, el fet que, segons el mapa de l’emprenedoria de South Summit corresponent a l’any 2017, el “81% de les start-ups no arriba a la fase de creixement”, és a dir, mor abans de consolidar-se en el mercat. L’edat mitjana d’una start-up espanyola és, de fet, d’1,87 anys. Segons les dades del mapa d’emprenedoria d’aquell mateix any, el 55% de les start-ups  que van nàixer aquell any van desaparèixer abans que transcorregueren els primers dotze mesos de vida.

De casos d’èxit, n’hi ha, reconeix López Menacho, però són una minoria. Unicornis, en diuen en l’argot. “Resulta paradoxal com de l’excepcionalitat s’ha fet norma i ha acabat popularitzant-se la idea que una start-up sol acabar venent-se i complint cadascuna de les seues etapes. D’un model de negoci que produeix un èxit per cada deu fracassos, sorgeix un discurs que involucra centenars de milers de persones en tot el país al voltant de la idea d’innovació i èxit”.  

Al capdavall la promoció de les start-ups s’incardina en el creixent discurs públic a favor de l’emprenedoria. Quan el sistema grinyola —com ha passat durant el període de crisi amb el mercat laboral — agafa tu mateixa el bou per les banyes. D’aquesta manera s’individualitzen les trajectòries i les responsabilitats passen a ser individuals i no col·lectives. Si no te’n surts, no és culpa del sistema, sinó teua per no haver-te adaptat, per no haver aplicat la cultura de l’esforç, tal com es proclama des del coaching. Perseverança, capacitat executiva, resiliència... són paraules que es repeteixen en les escoles de negoci, també en les incubadores.

Tecnològicament precari

El model, en última instància, recolza en allò que López Menacho cataloga com el “precariat geek”, es a dir, els treballadors precaris vinculats a l’activitat tecnològica. Informàtics, desenvolupadors, enginyers amb carreres, idiomes i màsters, amb sous mileuristes que entren a formar part de les plantilles de les starts-ups imbuïts d’un discurs que els promet l’èxit futur. “Al nou model de precarització laboral se l’ha nomenat gig economy, del consumidor se n’ha dit usuari, i ja no consumeix, sinó que sol·licita serveis, i al treballador se l’anomena col·laborador o insider i no busques feina sinó que ofereixes serveis —explica López Mechado—. Un llenguatge ple de tecnicismes i anglicismes que disfressa d’oportunitat allò que en realitat suposa una precarització del treball que resta drets als treballadors”.

Per compensar-ho s’implanta allò que algunes veus han catalogat com “salari emocional”, tots els beneficis no monetaris que una empresa ofereix a la seua plantilla: espais de treball amigables, flexibilitat d’horaris, preocupació per la vida sana... En definitiva, endolcir unes condicions laborals per sota dels estàndards. “El entorns confortables també amaguen darrere una realitat, la de les jornades maratonianes, treballadors que es deixen la vida en la seu empresarial”, explica López Menacho, qui assegura que els perfils professionals que abunden en el món start-up tenen més bones retribucions salarials en petites i mitjanes empreses. “El món emprenedor està ple de grisos que s’ometen. Sobre el paper tot respon a una qüestió meritocràtica que premia l’excel·lència, però la realitat és que emprendre fabrica molt més deutors que casos d’èxit”.

Segons López Menacho, aquest món està totalment desvinculat de la idea romàntica que en ocasions transmeten els mitjans de comunicació. “Avui les start-ups són sinònim de pelotazo”, assegura. Inversors, bancs, especuladors, rondes de finançament, assessors i consellers han esdevingut part d’un sistema basat en l’acumulació de capital. “De les empreses amb una pretensió d’un bé comú relacionat amb les tecnologies hem passat al jove empresari que utilitza l’excusa tecnològica per perseguir una única finalitat: forrar-se”. Ja no es tracta tant de crear models empresarials sostenibles en el temps i que generen llocs de feina estables, sinó de generar idees d’empresa que puguen vendre’s. “Acudir a una ronda d’inversió es situa com a eix central de l’estratègia d’aquestes empreses (...). No hi ha start-up que no aspire a ser venuda, ja que aquest és el seu objectiu fundacional. Es maximitza l’objectiu de l’exit (la venda) per sobre de la idea de sostenibilitat i evolució del negoci”, sosté López Menacho.

En La farsa de las startups López Menacho explica una anècdota de SinDelantal, una start-up  que partia de la idea de demanar menjar a domicili a través del mòbil que va ser comprat pel gegant mundial Just Eat l’any 2012. El seu director general, Diego Ballesteros, aquell dia, enmig de Gran Recessió, va escriure a Twitter: “Milions de gràcies a tots!!... molt orgullós de poder donar un poc d’ànim a Espanya i a tots els emprenedors avui... Podemos coño!! :D”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.