El Butoni, l’Home del sac, la Serp en cabellera, els donyets, l’Home dels nassos,... Són només alguns dels monstres i bestioles que protagonitzaven les contalles temps ençà, quan els mass media no havien entrat encara en la nostra vida i el relat oral esdevenia un mitjà de distracció però també d’alliçonament per als més menuts de la casa. A poc a poc, però, aquests referents de l’imaginari col·lectiu valencià han desaparegut, en part perquè la transmissió oral ha estat substituïda per altres formes de comunicació; en part perquè aquestes altres formes de comunicació han prioritzat altres referents més globals però molt menys nostrats. Amb l’objectiu de recuperar aquells personatges que àvies i avis encara mantenen en la memòria, el Museu Valencià d’Etnologia inicia aquesta setmana la tercera edició d’Espanta la por, una campanya que, coincidint amb la celebració de Tots Sants, vol reivindicar les espantacriatures autòctones.
«Espanta la por es rebel·la contra el «truco o trato», és una alternativa al Halloween uniformitzador que ens imposa la globalització», segons Francesc Tamarit, director del Museu Valencià d’Etnologia. Del que es tracta és, a través d’aquesta campanya, de posar a l’abast del gran públic, un seguit de personatges que s’han perdut paulatinament, però que, poc a poc, es van recuperant gràcies a la tasca entossudida d’investigadors com Víctor Labrado, Joan Borja o Francesc Gisbert. També en aquesta nòmina caldria afegir l’imprescindible Enric Valor, el castanyut que va possibilitar que les caterinetes, la Mare dels Peixos o les velletes del Purgatori no caigueren en l’oblit. Totes elles criatures fantàstiques a través de les quals els nostres avantpassats entretenien i alliçonaven la xicalla. Ja saben, allò de «si no menges, se t’emportarà l’Home del sac».
A la feina de tots aquests investigadors, autèntics arqueòlegs de la memòria col·lectiva, caldria afegir-hi alguna altra fita. La primera fou la publicació d’un llibre infantil anomenat La Maria no té por, un projecte editorial il·lustrat d’Andana en què van col·laborar Francesc Gisbert i el cantant Dani Miquel, qui va fer-ne una cançó en el seu disc Més Musiqueries. Allò fou l’any 2013 i des d’aleshores l’interès editorial per la Quarantamaula, la Tarasca o Cucala no ha parat de créixer. Moltes editorials, de fet, s’hi han sumat a l’onada.
Per acabar d’arredonir aquesta empenta divulgadora, l’any 2016 el Museu Valencià d’Etnologia estrenà la campanya Espanta la Por, sobretot pensant en la xicalla. L’èxit ha estat tal, però, que la iniciativa s’ha ampliat i a hores d’ara arriba també al públic adult, amb tot un seguit d’activitats destinades a abordar les nostres por. Amb tot i amb això, la coneixença i la divulgació de les espantacriatures autòctones continua sent el plat fort d’aquesta campanya, a la què aquest any es destinen 30.000 euros i a la què estan invitades a participar totes les biblioteques i museus etnològics del País Valencià. L’any passat s’hi involucraren una vuitantena. A més del material pedagògic i divulgatiu, el Museu Valencià d’Etnologia ha organitzat un matí de concert amb Dani Miquel (4 de novembre) i un contacontes familiar (11 de novembre).
L’objectiu, recalca Francesc Tamarit, director del museu, és “posar en valor l’imaginari col·lectiu valencià però des d’una perspectiva contemporània” i engrescadora per al públic. Desterrar Halloween, admeten des d’aquest museu, és impossible, però la voluntat d’obrir-se camí enmig de la col·lonització de zombis sangonosos i cadaveres fluorescents hi és. En aquest sentit, l’actualització de les espantacriatures valencianes se situa tot just en el mig del debat entre allò local i allò global, perquè “com deia Sami Naïr: en un món cada volta més globalitzat i amb una cultura McDonalitzada, es manifesten amb més força les identitats locals”. L’objectiu, en última instància, és fer coneixedors els més menuts de que també al País Valencià tenim “la nostra patrulla de monstres”.