La corresponsabilitat del frau: de Youtube a Silicon Valley

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Diu la cultura popular que s’atrapa abans un mentider que un coix. Aquesta afirmació era potser veraç en l’època anterior a Internet, a la constant cerca del titular fàcil i el “seguidisme” vertiginós provocat per les xarxes socials. El passat mes d’octubre al Festival de Sitges es va estrenar un llargmetratge anomenat “Bocadillo”, que consistia en tres minuts projectats en bucle, davant d’un públic d’ulls joves nerviosos en reconèixer que havien estat víctimes d’una gran mentida. El responsable, el youtuber Wismichu, amb més de 7,5 milions de seguidors, els havia assegurat que havia dirigit una pel·lícula i havia demanat als seus seguidors la compra de l’entrada. Molt pocs van trobar la broma graciosa, però l’influencer va assegurar que formava part d’un experiment. Podem així concloure que al frau només li cal la reputació adient. El seu abast no només es limita a l’àmbit de les xarxes socials, potser considerat populatxero per a alguns, sinó que arriba a currículums fantasmes de polítics o a les més altes esferes de Silicon Valley.

Un dels casos més sonats de frau, on s’assegurava que la tecnologia funcionava quan només ho feia en comptades ocasions, va ser la start-up Theranos. Molts la recordaran perquè assegurava poder fer anàlisis de sang només amb una gota i al moment. Theranos era liderada per Elizabeth Holmes, una rosseta que, coneixedora de la seva condició, fugia constantment del seu rol: vestia de negre, sempre, amb coll alt al més estil Steve Jobs. La seva veu, incòmodament greu, ens recordava la d’un home i també era part de la façana creada. En un món on start-ups fundades per dones només reben el 3% dels fons de capital risc, durant més d’un any la sra. Holmes va ser propietària d’una empresa valorada en 9 mil milions de dòlars. Gens malament per algú que ni tan sols va acabar la carrera.

El 16 d’octubre de 2015 el Wall Street Journal ho va destapar tot: s’utilitzaven màquines de tercers per a fer diagnòstics; els diagnòstics fets per la tecnologia de la pròpia empresa eren molt menys acurats que els testos presentats i s’havien arribat a donar diagnòstics absolutament delirants. Tot i l’intent de negar-ho, la premsa ja havia obert les comportes i el tsunami era inevitable. A la seva fundadora se la va arribar a classificar de psicòpata. Què passa, però, amb qui ho va fer possible, els qui posaren els diners i recursos: membres del consell executiu, inversors i polítics amb els millors pedigrís imaginables a Silicon Valley i Palo Alto. El que tenien tots en comú era no tenir experiència en diagnòstics clínics. Cap ni un en tenia.

Un dia uns inversors van anar a fer un test a cal Theranos. La màquina es va bloquejar just abans de donar el diagnòstic i els inversors van acceptar que els enviessin els resultats més tard, que van resultar ser fraudulents. Per tant, els inversors també compartirien part de la responsabilitat del frau. Similarment, Walgreens, la segona cadena de farmàcies dels Estats Units d’Amèrica, va ser sòcia de Theranos oferint serveis d'anàlisi de sang als seus establiments. Els tècnics de Walgreens que van col·laborar amb Theranos van advertir als seus superiors de les irregularitats de la tecnologia. Van ser ignorats; Walgreens volia ser el primer al mercat a oferir aquest servei. L’oportunitat era massa suculenta perquè la realitat l’espatllés. Les conseqüències? Analítiques on el pacient hauria de ser mort segons els resultats.

El frau és present a la nostra societat i és més fàcil de dur a terme del que pensem, sempre i quan estigui revestit d’una disfressa prou convincent per a l’opinió pública. Els seguidors pel youtuber; el pedigrí dels inversors per la start-up o les sigles pel polític donen carta blanca per a inventar-se les més inversemblants mentides i ser cregut. Fins i tot un tuitaire que rebi repiulades de les persones adequades podria fer-se passar per un agent de la CIA. Els culpables no només són aquells que s’adornen el currículum o expliquen peripècies no viscudes. Gran part de la culpa també reposa sobre les espatlles dels seguidors, inversors i sigles. Són ells els qui, degut a la seva desídia a l’hora d’anar més enllà de les façanes, fan possible crear imperis sobre pilars de vapor.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Meritxell Camp
Meritxell Camp

Business Analyst