—Aquest divendres va fer vint anys del terrible accident del metro de València. La primera investigació judicial sobre el sinistre va durar només nou mesos. Per què va arxivar-se tan prompte la causa? L’Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol va denunciar que la instructora tenia ja una idea preconcebuda del succés, que coincidia amb la versió esbombada pel Govern valencià del PP.
—En aquella primera investigació, la Fiscalia i la jutgessa d’instrucció partien, en efecte, d’una idea preconcebuda: l’única causa que contemplaven era un excés de velocitat del maquinista. Arran d’aquesta consideració, es desdenyaven totes les diligències que es demanaven per part de les acusacions. No era sols que no es tinguera en compte en la línia d’investigació, sinó que, fins i tot, en l’interrogatori de la pericial es consideraven improcedents totes les preguntes que havien de veure amb les finestres dels vagons, l’antiguitat de les unitats, les errades en l’organització laboral i en la formació professional dels maquinistes. Res s’acceptava.
—En aquell moment, ja hi havia ombres i sospites que qüestionaven la versió oficial?
—Sí, moltíssimes. Nosaltres teníem molta informació, que ens arribava a través dels sindicats o els treballadors. Alguns, de fet, no volien donar el seu nom i es reunien amb nosaltres quasi en la clandestinitat. S’havien detectat moltes irregularitats en el funcionament del metro, però, a parer meu, hi havia una prova fonamental i molt significativa.
—Quina?
—Si es revisaven les actes del Comitè de Seguretat i Higiene de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV), s’observava com hi havia una persona que any rere any demanava la instal·lació d’unes balises, les quals tenien un cost molt assumible. Ho reclamava perquè hi havia corbes — com el revolt on va produir-se l’accident— molt perilloses, en les quals s’havia de produir un descens molt brusc i molt ràpid de la velocitat. Aquestes balises estaven dissenyades, precisament, per aturar el tren, fent que entrara a la corba sense cap mena de risc.
—Quants diners costava la instal·lació d’aquestes balises?
—Era una inversió xicoteta, de vora uns 12.000 euros. Cada any es reivindicava en les reunions del comitè, però mai s’aconseguia. Els membres del Consell d’Administració de FGV ho rebutjaven. Aquest fet era importantíssim, perquè mostrava com els directius de FGV sabien de la perillositat de la corba i tenien al seu abast el remei per evitar aquesta desgràcia.
—La investigació judicial va estar farcida, diguem-ne, d’anomalies: va haver-hi deficiències en la lectura de la caixa negra, es va perdre el llibre d’avaries...
—Estic convençut que hi havia una mena de senyor Llop, que organitza la defensa de la Generalitat Valenciana perquè els morts i els ferits de l’accident del metro de València no contaminaren la visita del papa a València. I, a més a més, s’excloguera la responsabilitat dels membres de l’administració autonòmica valenciana. És, en aquest context, quan passen coses molt estranyes: la falta d’estudi sobre la caixa negra, la inexistència d’un informe sobre les finestres, la desaparició del llibre d’avaries...
—Fins i tot, va haver-hi una custòdia poc rigorosa del vagó accidentat, que va deixar-se sense vigilància i l’aire lliure.
—Efectivament, a l’abast perquè qualsevol persona entrara i poguera manipular coses. De fet, no es va elaborar un informe pericial com tocava. La Generalitat Valenciana tenia recursos per a contractar als millors perits per a fer un estudi de cada una de les peces del tren, ja que la primera
«Hi hagué una custòdia defectuosa dels elements de l’accident. Encara més, la majoria d’aquests ni es van analitzar»
responsabilitat d’un governant és no amagar les seues vergonyes i intentar que els desastres no tornen a succeir. Hi hagué una custòdia defectuosa dels elements de l’accident. Encara més, la majoria d’aquests ni es van analitzar. Quan es produeix un accident, s’han de revisar tots aquells elements que hi puguen intervenir. No ho van fer ni amb els protocols de seguiment de l’estabilitat física i psíquica dels treballadors de FGV.
—L’anestèsia social va contribuir perquè l’arxivament de la causa no es concebera com a un escàndol generalitzat?
—Bé, crec que ho veiem, ara, cada dia. L’intermediari entre la ciutadania i l’administració són els periodistes. I estem observant com els periodistes tenen unes normes de les quals mai es desvien. Si hi ha un magistrat que pren decisions irracionals, no es diu res perquè ho ha fet un jutge d’instrucció. O si la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil fa un informe, el seu contingut és inqüestionable. En el cas del metro de València, la Generalitat Valenciana va intentar tapar totes les veus discordants, i els periodistes tampoc van acompanyar. Ho he de dir amb tota la tranquil·litat. En noms i cognoms, hi havia pocs periodistes que mantenien l’interès, com ara Laura Ballester.
—Per què considera que hi havia aquest desinterès?
—Hi havia molts periodistes i, especialment, molts mitjans que estaven dintre d’una certa dinàmica, marcats per certes interdependències amb el poder polític. Estaven arrossegats per aquest senyor Llop i una administració encapçalada per Francisco Camps, qui volia girar el full a l’accident costara el que costa. El Govern valencià volia indemnitzar a les víctimes i fer que la veritat passara a un segon pla.
—Aquesta dinàmica, però, es va trencar definitivament amb l’emissió de Salvados. Set anys després de l’arxivament de la causa, l’espai de Jordi Évole va provocar que la Fiscalia reobrira la causa. Com és possible que la justícia només actuara al caliu d’un programa de televisió?
—Va haver-hi una concatenació de factors, que van ajudar moltíssim. El primer fou, com dius, l’emissió del programa d’Évole. Em costa que molta gent havia parlat amb ell perquè fera un programa d’aquesta classe, perquè el dia 3 de cada mes hi havia una concentració de les víctimes, però sovint només hi assistien els convocants. No s’hi sumava pràcticament cap valencià o valenciana. I moltes vegades, es feien sense quasi cobertura periodística. Ara bé, les seues concentracions eren com una gota malaia i va haver-hi gent que van pensar en Salvados com a un mecanisme perquè la seua lluita tinguera ressò. La sort d’Évole és que aconseguiren una gravació telefònica de Juan Cotino dient bajanades.
—Explique’s.
—Cotino era un dirigent del PP amb un paper importantíssim en la gestió de les víctimes de l’accident del metro, perquè s’havia encarregat de parlar en les famílies i d’evitar que plantaren cara als tribunals. Aquell Salvados va tenir molt de ressò: en la següent concentració de les víctimes del metro de València, la plaça de la Mare de Déu estava plena, hi havia milers i milers de persones. La reacció social va empentar la Fiscalia, una institució molt jerarquitzada, a reobrir la causa judicial. Algun cap de la Fiscalia ho ordenaria. Va haver-hi un altre cop de sort amb el paper de l’Audiència Provincial de València.
—Quin paper va jugar?
—La secció segona de l’Audiència Provincial de València, caracteritzada per ser extremadament garantista i molt escrupolosa en l’aplicació del dret, va avalar la reobertura. Aquella decisió fou fonamental: va forçar a la instructora a reprendre la causa.
—Nieves Molina, la jutgessa instructora, va arxivar en diverses ocasions la investigació. Semblava un frontó enfront a les demandes judicials de les víctimes. Defensava, encara, la versió oficial del sinistre ferroviari.
—Sí, però hi havia un òrgan superior, com ho és l’Audiència Provincial de València, que va forçar-la a reobrir el procediment judicial. En el cas de la dana, en canvi, tenim una jutgessa d’instrucció amb una mirada molt oberta i que explora moltes possibilitats, però ho fa amb la legitimació de l’Audiència Provincial de València. De fet, compta amb el seu suport en el 99% de les ocasions.
—Quin rol va tindre Adoración Cano, la fiscal que va assumir en aquella segona etapa la causa? Va canviar l’angle de la investigació i va focalitzar-se en la via de la sinistralitat laboral.
—Eren proves que havien estat desestimades en la instrucció primigènia. De fet, es van rebutjar d’una manera desagradable. Des del principi, les acusacions vam intentar aprofundir per aquesta via. Jo vaig ser un dels primers advocats a demanar-les, però m’ho van denegar. Estudiar i insistir en aquella via va servir perquè anys després s’arribara a judici oral. Ara bé, no tinc gens clar quina hauria estat la resolució de la causa en cas que no s’haguera aconseguit una conformitat amb alguns dels acusats.
—Interpreta que no hi hauria hagut condemnes?
—Probablement, s’hauria absolt a tot el món. De totes maneres, la tranquil·litat de les víctimes és saber que s’han intentat esbrinar totes les sospites i que s’ha investigat a fons per conèixer què ha ocorregut. Si no hi ha responsables, perquè hi ha un defecte del sistema o no hi ha prou contingut perquè hi haja responsabilitat penal, sempre hi ha capacitat per explorar més enllà de la via penal. En aquesta ocasió, però, va coincidir que quatre dels acusats es van conformar i van reconèixer els fets pels quals es va produir el sinistre, quins elements s’haurien pogut implementar perquè s’evitara l’accident.
—El càstig, de fet, va ser mínim per aquests quatre acusats. Tanmateix, la condemna fou simbòlica per a les víctimes, perquè implicava una reparació judicial.
—En efecte, i que s’hauria pogut donar en aquella primera investigació judicial. Hauria evitat, almenys, l’agonia de les víctimes.
«En el cas de l’incendi de Campanar, estem en una situació molt semblant a la primera investigació sobre l’accident del metro»
—La causa de l’accident del metro ha marcat un precedent perquè la justícia actue amb exhaustivitat i amb sensibilitat en altres procediments relacionats amb altres tragèdies?
—Crec que no. Continua depenent de les persones que estan al capdavant de la instrucció i de la seua bona voluntat. En el cas de l’incendi de Campanar, estem en una situació molt semblant a la primera investigació sobre l’accident del metro. És increïble que persones vives a les cinc de la vesprada, a les set, a les vuit i a les nou de la nit, acabaren cremades en un pis de la ciutat de València, quan els bombers i tots els mitjans estaven disponibles a partir de les cinc de la vesprada. En la dana, en canvi, s’estan investigant totes les línies possibles i valorant-se que es tracta d’una imprudència, on s’ha imputat als responsables de l’emergència. Està molt bé recordar els fracassos i els èxits de l’accident del metro, perquè ens serveix de referència.
—Al final, diguem-ne, depèn de qui instrueix la causa.
—En el cas de la instrucció, sí. Ara bé, també influeix el paper que juga l’òrgan superior, perquè és l’encarregat de legitimar o no el rumb que emprèn l’instructor. Si l’Audiència Provincial de València està legitimant el final de la investigació de l’incendi de Campanar, s’obrin molt poques vies i no hi ha possibilitat d’investigar el conjunt de les sospites, d’arribar a esbrinar tots