«Construir de nou la veu i la mirada / d’un poble mort». Aquests versos aspres i alhora precisos del poeta Marc Granell, procedents del poema «Arc daurat (Homenatge a Manuel Boix)», atrapen l’essència del que va fer el colossal artista de l’Alcúdia —valencià, fusterià de pedra picada—, posant el seu immens talent per generar un imaginari estètic i visual per a un país que, si no mort, despertava del llarg malson del franquisme. El poema, s’ha de dir, també parla d’obrir matins i ponts, de «rius d’esperança».
El «pintor de les mans», com el definia Martí Domínguez, les va convertir en material iconogràfic de primera magnitud atrapant aus en un dels discos monumentals d’Al Tall, Deixeu que rode la roda... (1977), sobre la base de l’obra L’arc de triomf. Les aus atrapades com a metàfora explícita d’una era oliosa i opressiva que no acabava mai. Però també les va esculpir —el seu catàleg d’habilitats era aclaparador— per abordar l’esport autòcton valencià, la pilota, amb precisió tècnica, dimensió poètica i projecció iconogràfica.
Boix també va fer servir el seu talent, en col·laboració amb l’escriptor Josep Palàcios, per dotar d’imaginari visual una de les obres cabdals de la literatura feta al País Valencià, Tirant lo Blanc, amb imatges que atrapaven la força i la delicadesa del text de Joanot Martorell, «desenes de dibuixos d’una factura excepcional, d’un barroquisme sumptuós», segons la definició de Martí Domínguez. En aquesta pulsió per dotar de referents visuals la nostra història, Boix es va enfrontar, artísticament parlant, a la família Borja, per bastir una col·lecció escultòrica que, en paraules de Vicent J. Escartí, «no tractava de “conversar” a porta tancada amb uns personatges històrics, sinó tractar de fixar la seua imatge externa, a través de l’escultura».
Amb tot, per la significació, pel buit que s’omplia, potser és quan aborda la batalla d’Almansa i els seus protagonistes que Boix arriba a dimensions hercúlies. En destaquem dues imatges. Una podria ser la del cavall desbocat en un erm sembrat de cadàvers de la coberta d’un altre disc d’Al Tall, Quan el mal ve d’Almansa (1979). L’altra, una obra magna, en un sentit extens, el retrat del general Joan Baptista Basset contingut en El groc de l’or vell sobre el front (2007), una imponent mescla de carbonet i oli sobre tela que dota un personatge històric d’una mirada que travessa el temps i l’espai, que li confereix una dimensió mítica i heroica. Les derrotes també es poden llegir des de l’orgull i l’autoconsciència.
Ens remetem, però, a algú que ho va explicar molt millor, l’escriptora Núria Cadenes: «Perquè, encara que sembli impossible, Manuel Boix ens ha retratat el malaurat general maulet, l’heroi del poble ras, tan maltractat pels poderosos, tan digne i capaç i encabotat. No és que l’hagi inventat: és que és ell».
Limitar la dimensió de Manuel Boix al seu operatiu iconogràfic seria inexacte i injust; la seua trajectòria artística i vital, resumida en una biografia canònica de Martí Domínguez, La forja d’un pintor (2021), abasta períodes, temàtiques i tècniques ben diverses, un itinerari que va acabar construint un discurs únic, plenament identificable. Una marca resumida en un escrit del 1980, amb la punteria i la sornegueria habitual de Joan Fuster: «De moment, “un Boix” ja el reconeixem de seguida com “Un Boix”».
La Santíssima Trinitat laica de l’art valencià
Format en primera instància a Xàtiva, ciutat on va fer el batxillerat i a la qual va dedicar el preciós Tríptic daurat, del 1990, el Boix xiquet i adolescent ja té tirada pel dibuix, herència familiar. Podia haver optat per alguna activitat professional més convencional, però Alfons Roig, religiós i persona interessada en l’art contemporani, és la influència decisiva —va convèncer els pares per donar via lliure a les pulsions artístiques— que guia els primers passos i aplana el camí perquè puga accedir a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, l’any 1961.
De la dècada del 1960 són les primeres obres, pintures fosques, opressives, «fotogrames d’una pel·lícula de terror», com les definia Pere Antoni Pons, una descripció «expressiva del nacionalcatolicisme hegemònic a l’Espanya de l’època». Oració per a una nit, del 1969, seria un d’aquests retrats terrorífics, combinats amb «pintures de caire més al·legòric en què pinta la manca de llibertat d’expressió, la repressió, l’amenaça constant de la violència», rebla Pons. Un realisme ombrívol encara difús i iniciàtic, però que prefigura l’esclat posterior. I que té derivades provocatives, quasi incendiàries per a l’època, com la tremenda Èdip, que ens mostra el Boix «més provocador i, alhora, subvertidor de valors», escrivia Jaume C. Pons.
Formació artística feta en paral·lel a la descoberta política en les tertúlies a casa de Joan Fuster i anant acompanyat del mateix Heras i de Rafael Armengol, grup no tan articulat com altres col·lectius artístics —compartien el compromís, però caminaven cap a universos estètics diferents—, que ha conformat la Santíssima Trinitat laica de l’art valencià. Aquest infaust setembre del 2026 ha vist marxar per sempre dos dels membres d’aquell trio cabdal que, malgrat tot, va deixar importants obres conjuntes com Tríptic monoteista (1964) o Lligat i lacrat (1971). Vist amb perspectiva, la decisió d’agafar camins separats va ser la correcta.
A l’arribada dels setanta, Boix ja és un valor segur, però la professionalització exigeix diversificar. Naix el cartellista i il·lustrador creador d’icones, un artista que ja quasi ha destil·lat el discurs, l’estil propi, que ha progressat de manera decisiva amb la tècnica. Reclamat per publicacions de primera línia com La Codorniz. Quan arribem al 1980, ja és un artista consolidat, no sols al País Valencià. Aquell any li atorguen el Premi Nacional d'Arts Plàstiques. La consagració definitiva.
Artista ambiciós, conscient que sempre es pot anar endavant, l’any 1987 marxa a Nova York, amb la família, sense saber anglès i sense haver tocat a cap porta. Amb l’aval del treball fet amb el Tirant lo Blanc, aconsegueix que The New York Times li publique il·lustracions en els articles de temàtica hispànica del Book Review. Alhora, de manera accidental, descobreix el modelatge ceràmic, a partir d'un taller on assisteix la seua filla Anna. És la gènesi del Boix escultor, algú que és capaç de traslladar a l’escultura la precisió i tècnica com a pintor. De l’etapa nord-americana, a més, és una de les poques incursions en els llenguatges d’avantguarda, La maleta del pintor (1987), una instal·lació enjogassada i informal, una raresa en la producció de l’artista de l’Alcúdia.
Compromís fins al final
Les dècades posteriors, Boix, transmutat en un creador total, continua enriquint periòdicament el seu univers, amb el mateix rigor, el mateix sentit de la tècnica i la tensió, des del compromís no sols amb les arrels, sinó amb el que passa en el món. Com a mostra, una sèrie colpidora de l’any 2013, «Lampedusa», sobre una tragèdia tristament vigent, la mort d’immigrants en el mar. D’aquell mateix any és una obra literalment descomunal, Generació espontània, una grisalla sobre llenç amb centenars de cucs amuntegats, reflectits amb un detall i una perícia miraculosos.
Citarem també una obra recent, Laberint, del 2020, una inquietant instal·lació escultòrica de cranis incomplets amb tot el ventall d’expressions encastats en una estructura metàl·lica, una mena de recreació de Perspectiva en blau, un oli del 1994. Quan creus que s’acaba, torna a començar: novament, Boix reflecteix un espaitemps terrorífic, la insània d’un present imperfecte, terrorífic, sobre el qual mai no va deixar de crear i reflexionar. «Sense compromís social no hi ha art», diria el mateix Boix en la revista Makma, l’any 2014.
Amb els anys, lògicament, l’activitat de Boix va anar minvant, les aparicions públiques es van limitant. La inexorable lògica de l’extinció del seu temps en la terra s’ha acabat imposant. Ens ha deixat una figura fonamental de la història cultural del País Valencià i més enllà. Una persona afable, recta, de principis i conviccions innegociables. Que deixa un llegat artístic i cívic que potser encara no valorem del tot.
Jaume Pérez Muntaner li va dedicar uns poemes, un fragment del qual ens serveix perfectament com a comiat: «Un mapa de silencis corrugats, / foscors que serpentegen en les séquies / i aquest desig de deixar en herència els vells colors, / les formes i volums que acaronàvem. / Tot el que va quedar amb la partença, / tot el que vam saber, el que vam perdre».