CATILINÀRIES SOCIALISTES

Salvar el soldat Puig

Aquest diumenge, 16 de juliol, Ximo Puig es juga la seua continuïtat a la secretaria general del PSPV-PSOE en unes primàries contra l’alcalde de Burjassot, Rafa García. EL TEMPS us explica els moviments que s’han produït el darrer mes i mig al si del socialisme valencià. Unes intrigues que no han evitat el confrontament final a les urnes i l’ai al cor que envaeix el president valencià.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El moment que viu el PSPV no és per tirar coets; però, ironies de la vida, Ximo Puig té avui un acte al casal faller de Ramiro de Maeztu-Lleons. L’agrupació socialista de Poblats Marítims li ha organitzat un sopar amb motiu de les primàries del 16 de juliol, que decidiran el nom del pròxim secretari general de la formació.

Són les nou i mitja de la nit. Tot just abans d’accedir-hi, el president de la Generalitat desenganxa de l’americana el pin amb el logotip institucional i el guarda a la butxaca. Arriba sense corbata, i és que, portes endins, tracta de ser “el company Ximo”. Res més que això. Sap que ha d’esforçar-se de valent si vol aconseguir la reelecció quatre anys més, perquè el sanchista Rafa García —alcalde de Burjassot (Horta)— també opta al càrrec, i els antecedents són de pel·lícula de por: malgrat el suport entusiasta que Puig i la seua direcció van brindar a Susana Díaz, Pedro Sánchez va ridiculitzar-la en vots —9.736 a 4.426 (62,7% a 28,5%)— a la federació valenciana.

Puig, per tant, s’ha vist obligat a descendir a les agrupacions. Literalment. Escales avall, aquest casal més aviat recorda un refugi antiaeri. Un soterrani humit ple de fotografies de falleres i estendards de premis en què crida l’atenció un cartell escrit a mà penjat a la porta dels vestidors: “No permitida la entrada a niños peligrosos”. I si l’autor fóra algun militant malèvol, en referència el·líptica a García?

De fet, som a la zona zero del lermisme. És a dir, Puig juga a casa, encara que el deixeble no sempre acate els consells del pare espiritual. En el combat federal, per exemple, l’ex-president li va recomanar que no es posicionara en favor de Díaz. Si més no, que no ho fera de manera explícita. “Bé, és que Lerma sempre ha patit andalufòbia...”, raona somrient un defensor del susanisme de Puig.

Siga com siga, la devoció per ella s’ha evidenciat molt perniciosa: si no hi haguera tants comptes pendents, la candidatura alternativa pel lideratge del PSPV —ara que el partit ha recuperat la presidència del Govern valencià— hauria sigut inimaginable.

Ofensiva en dos fronts

L’èxit aclaparador de Sánchez a les primàries federals, però, l’ha animat a plantar batalla als processos interns del País Valencià i Aragó. Vol rellevar Ximo Puig i Javier Lambán. Al primer no li perdona que fóra un dels 17 dimissionaris de l’executiva que van propiciar la seua eixida de la secretaria general, mentre que el segon ha estat el baró més vehement en contra d’ell. Va acusar-lo de “rojo” i “radical”, uns qualificatius amb efecte bumerang: des de llavors, Sánchez va emergir com el candidat d’esquerres davant Susana Díaz, avalada per l’aparell i la vella guàrdia.

Els resultats als comicis autonòmics de 2015 —21,9% a Aragó i 20,9% al País Valencià— són l’excusa perfecta. De les set autonomies que presideixen, els socialistes tan sols van obtenir una collita encara més esquifida —19,3%— a les illes Balears, amb un matís no menor: Francina Armengol va ser l’única líder territorial alineada al costat de Sánchez. A Extremadura, Castella-la Manxa, Andalusia i Astúries, el PSOE va obtenir percentatges superiors i ostenta executius monocolors.

Eufòrics pels resultats a les primàries del 21 de maig, doncs, els sanchistes valencians i aragonesos proclamen que Puig i Lambán han de centrar-se en la governabilitat i cedir el pas a l’àmbit orgànic. Un envit colossal.

Una persona va sondejar la predisposició de Jorge Rodríguez a enfrontar-se a Puig, però ell va afanyar-se a rebutjar l'oferiment, igual com més tard faria Carmen Martínez

La setmana següent d’aquella votació, el valencià José Luis Ábalos, com a secretari d’organització del PSOE in pectore, va conversar al Palau de la Generalitat amb Ximo Puig. Aquest li va transmetre la seua intenció d’arribar a un acord que evitara un xoc a la valenciana, i va delegar Jorge Rodríguez —president de la Diputació de València— per a la tasca negociadora. Curiosament, escassos dies abans, una persona va sondejar la predisposició de Rodríguez a enfrontar-se a Puig, però ell va afanyar-se a rebutjar l'oferiment, igual com més tard faria Carmen Martínez, vice-presidenta primera de les Corts i alcaldessa de Quart de Poblet, que tampoc volia participar en cap jugada que poguera fer trontollar el president.

Ábalos, de la seua banda, va investir interlocutor el veterà José Ruiz, diputat provincial de Burjassot. Un os dur, dels que costen de rosegar. I, en efecte, en l’única reunió que va mantenir amb Rodríguez, celebrada el 14 de juny a la piscina d’Ontinyent, Ruiz va plantejar-li dues possibilitats: que Puig continuara com a secretari general i els sanchistes nomenaren el secretari d’organització i el 51% dels integrants de l’executiva, o bé que Puig presidira el partit, Rafa García assumira la secretaria general i tots dos pactaren la resta de membres. A l’estructura orgànica socialista, la figura del president és testimonial: no marca la línia política.

La resposta, previsible, va arribar per telèfon l’endemà mateix: “No”. Puig se sentia ofès i va instar Rodríguez a no traslladar cap contraoferta. El punt de partida de l’altre sector era tan maximalista que no deixava cap més eixida que les urnes. Fet i fet, Puig no va tornar a dialogar amb Ábalos fins al cap de setmana del congrés del PSOE, quan, passades les dues de la nit del diumenge 18 de juny, el número 2 va trucar-li enmig del procés d’elaboració de la nova executiva. Una telefonada de cortesia, protocol·lària, que va obtenir una resposta concisa: Puig va donar-li via lliure perquè hi incloguera els valencians que li vinguera de gust. Com Susana Díaz, no va tractar de situar-hi algun afí.

48 hores després del conclave federal i envoltat d’un centenar llarg de persones, Rafa García formalitzava la seua precandidatura a la secretaria general a la seu de Blanqueries. Segons confessa a EL TEMPS, va adoptar la decisió poques hores abans, sense consultar-ho amb Sánchez ni amb Ábalos. Tanmateix, havia oficiat com a secretari de la mesa presidencial del congrés, un lloc de molta visibilitat. “Amb Pedro vaig conversar dos minuts dissabte a la nit, però no sobre això”, assegura García. “Passa que el PSPV està mort, que el controlen els quatre de sempre, i hem de fer que l’onada del canvi que ja ha arribat al PSOE aplegue ací”.

Quatre que en són tres

En l’argot dels crítics, “els quatre de sempre”, en realitat són tres: Ximo Puig, Alfred Boix i José Manuel Orengo. O simplificant més: Puig i el clan de Gandia, els dos cosins germans als quals tothom responsabilitza dels mals del partit. Però mentre el secretari d’organització Boix encara prova de recuperar-se del KO de Díaz —que, segons diverses fonts, li havia reservat el càrrec que ara ocupa Ábalos— i no s’ha implicat gaire en aquestes primàries, Orengo ha fet servir tots els recursos a l’abast per salvar el soldat Puig en la batalla del 16 de juliol. És qui ha guiat el Setè de Cavalleria i ha assenyalat les zones on hi havia campaments d’indis per desarmar.  

Durant les quatre setmanes que van separar les primàries federals i el congrés, un període en què els caps visibles del sanchisme valencià assaborien la victòria i somiaven càrrecs de volada, Orengo va recórrer amb sigil desenes de poblacions amb l’objectiu de desmuntar les plataformes de suport a Sánchez que hi havien germinat. La primera, la de Torrent, on el madrileny havia humiliat l’andalusa per 269 vots a 11. Poca broma.

Una tasca de formigueta complementada per un ajudant de luxe: Manolo Mata, síndic parlamentari adscrit a Esquerra Socialista, un sanchista que professa la fe ximista. Un heterodox molt respectat dins i fora partit. Mata i el seu to didàctic han recorregut les agrupacions més hostils a fi de remarcar la diferència entre tots dos processos i la necessitat de blindar l’Acord del Botànic.

“Abans veníem Mirinda Cola i molts no ens en volien comprar, però ara venem Pepsi i ens la lleven de les mans”, resumeix un 'comercial' de Puig convençut de la seua victòria

Com si es tractara de fitxes de dòmino, els alcaldes de Torrent, Requena, Almussafes, Benifaió i Quart de Poblet —entre més que havien votat Sánchez— van anar caient del costat de Puig. El secretari general de la província de Castelló, Francesc Colomer, i les conselleres Carmen Montón i María José Salvador, que el 21 de maig tampoc van inclinar-se per Susana Díaz, ara s’han fotografiat amb Puig i el lema “L’esquerra en marxa”. “Abans veníem Mirinda Cola i molts no ens en volien comprar, però ara venem Pepsi i ens la lleven de les mans”, resumeix un comercial de Puig convençut de la seua victòria.

El compte de resultats parla amb nitidesa: Ximo Puig ha estat avalat per 7.584 militants, i Rafa García, per 4.411. Unes xifres inversament proporcionals a les de la cursa federal —Sánchez gairebé va doblar en avals Díaz al PSPV— que marquen una tendència eloqüent. I, tot i que la candidatura de García denuncia “pressions” a l’hora de recollir-ne, els seus rivals han percebut una predisposició molt positiva per part dels afiliats, als antípodes de dos mesos enrere. No temen l’efecte cortineta, que s’esdevé quan el militant entra a la cabina de votació, té davant les dues paperetes i, aïllat d’interferències, introdueix al sobre la que desitja de debò.

En aquest cas, confien que el pes de la presidència de la Generalitat serà clau. Entre els noms de Ximo Puig i Rafa García pronostiquen que els indecisos apostaran pel primer president socialista valencià després de 20 anys de domini conservador. La imatge d’un Puig derrotat entrant al plenari del congrés —a Elx, del 28 al 30 juliol— de bracet d’uns victoriosos Pedro Sánchez i Rafa García provoca espasmes. El cap del Consell quedaria molt afeblit amb vista a la recta final de la legislatura, la més decisiva, i hauria de negociar cada decisió de govern mínimanent transcendent no sols amb Compromís i Podem, sinó també amb el nou secretari general del PSPV.

Acusacions i contradiccions

Des del seu despatx de Ferraz, Ábalos contempla tot plegat amb escepticisme. Va enfadar-se molt quan Jorge Rodríguez —a qui Puig ha confiat la coordinació de la seua campanya— va afirmar que “seria una errada gravíssima que es veiera o semblara que l’executiva del PSOE pren partit per un dels dos candidats”. Per bé que les preferències del secretari d’organització federal són òbvies, públicament se n’ha desmarcat tant com ha pogut. Ábalos hauria preferit tancar un mal acord de tu a tu amb Puig que no sotmetre’s al judici de les urnes. Ateses les circumstàncies, considera que als sanchistes del PSPV no els quedava cap més alternativa que aquesta. Això sí, els retreu un excés de prudència davant els seus oponents —que controlen la Generalitat, la Diputació de València i moltes alcaldies— i que no hagen replicat com tocava les acusacions de desestabilització de l’Acord del Botànic.

Ábalos està summament molest amb Jorge Rodríguez, però també amb la regidora de València Sandra Gómez —qui va qüestionar en un míting que ell haguera treballat mai en favor de l’esquerra— i amb Carmen Montón, que fins a l’últim minut va tenir opcions d’ocupar una cadira a l’executiva de Pedro Sánchez, i en quedar-ne fora, va posicionar-se ipso facto al costat de Ximo Puig, de qui s’havia allunyat bastant. Independentment de l’entrada o no a la direcció federal, fa anys que Montón i García no connecten. Són enemics íntims a l'agrupació socialista de Burjassot.

A més, la candidatura de Rafa García ha caigut en diverses contradiccions. Per exemple, insta a separar el poder institucional del poder orgànic per primera vegada en la història del PSPV, però ell és el primer alcalde socialista de Burjassot que compatibilitza aquesta funció amb la de secretari general local, i avança que no renunciarà a l’alcaldia en cas que aquest diumenge siga escollit líder del PSPV. I quan se li demana si Sánchez hauria d’abandonar la secretaria general del PSOE en cas que arribe a La Moncloa, tampoc ho considera necessari. “Si el partit es troba unit, no tindria per què fer-ho”, respon a aquest setmanari.

García opina que Puig no ha sabut frenar el creixement de Compromís, però ell, en passar els comicis municipals de Burjassot de 2011, va signar un acord de govern gràcies al qual Compromís —amb dos regidors— va ostentar l’alcaldia els primers tres anys de mandat, i els socialistes —amb vuit edils— tan sols l’últim. “En la meua agrupació vaig oposar-me obertament a l’oferta que ens plantejava Compromís”, recorda, “però els companys, de manera rotunda, van acceptar-la per tal de barrar el pas al PP, que mai no ha governat Burjassot”.

García també critica el calendari “precipitat” del congrés del PSPV, però el ben cert és que Puig va anunciar fa temps que el convocaria immediatament després del federal, amb la intenció d’arribar al setembre amb el cap posat en el debat de política general i els congressos provincials. A més, Sánchez, el setembre de 2016, va suggerir un congrés encara més exprés per legitimar-se a la secretaria general i acarar unes terceres eleccions, cosa que va desfermar les ires susanistes. Aquell episodi va desencadenar la guerra.

Lluites distintes

El veritable problema de Rafa García és que ha volgut empeltar al PSPV el manual de Pedro Sánchez, però en aquest cas, el terreny, n’és un altre. No està tan ben assaonat. Al País Valencià, el poder de la militància, el discurs nítidament d’esquerres i el “no és no” al PP són tres banderes de Ximo Puig: l’acord amb Compromís i Podem per governar la Generalitat des d’unes bases clarament progressistes, l’intent de bastir amb ells una entesa al Senat que restara sis senadors al PP en favor del bloc d'esquerra —una operació que Sánchez va vetar i que Díaz tampoc no veia amb bons ulls— i les primàries obertes a la ciutadania —que Puig va estrenar l’any 2014, amb més de 60.000 inscrits— formen part del seu capital polític. En el congrés federal de 2012, Puig ja va defensar el vot directe de la militància a l’hora d’escollir el secretari general, en contra del criteri d’Alfredo Pérez Rubalcaba i del mateix Ábalos, que tampoc s’hi mostrava procliu.

“Pedro ha actuat a la manera de Susana”, expressa un afí a Puig que lamenta l’“afany de revenja” de la candidatura sanchista a la secretaria general del PSPV. “De vegades, les derrotes et fan prendre decisions importants, i l’experiència de les primàries federals ha permès que Ximo s’òbriga a un grup d’alcaldes joves que tenen molt a dir en el futur del socialisme valencià”, afegeix aquesta font. Se’n destaquen especialment tres: l’ontinyentí Jorge Rodríguez, el xabienc José Chulvi i Carlos Fernández Bielsa, primer edil de Mislata que sona com a secretari d’organització de la nova executiva.

Pel seu tacte a l’hora de tractar amb la gent, el coneixement intern del partit i la capacitat de treball demostrada, Bartolomé Nofuentes potser siga l’aposta més segura per a la secretaria d'organització

El cercle proper a Puig assegura que no s’ha detingut a pensar qui podria ocupar aquest lloc, el més important de la direcció, però entre els teòrics aspirants també hi hauria Toñi Serna, diputada il·licitana pròxima a Leire Pajín, i sobretot, Bartolomé Nofuentes, la mà dreta de Carmen Martínez a l’Ajuntament de Quart de Poblet. Pel seu tacte a l’hora de tractar amb la gent, el coneixement intern del partit i la capacitat de treball demostrada, potser siga l’aposta més segura per a un càrrec fonamental com aquest. Nofuentes va decantar-se per Pedro Sánchez i és ben vist per Ábalos, encara que ara faça pinya amb Puig.

García i Puig, ‘on tour’

És dilluns, 3 de juliol, i Rafa García llegeix el seu projecte a la seu socialista de Xàtiva (Costera). “Si no canviem el partit, la gent canviarà de partit”, alerta. “No volem ser un partit d’esquerres, sinó el partit de l’esquerra”, continua. García reivindica “l’orgull de ser rojos” i emmarca la contesa en clau federal: “Som el nou PSPV i ens enfrontem a aquells que deien que el millor que li podia passar al PSPV era que guanyara Susana Díaz”. En una translació literal de la campanya de Sánchez, parla de “la candidatura de la militància” contra “l’aparell”. “Vull un secretari general del PSPV de la militància”, emfasitza.

La seu està plena, però bona part de la setantena d’assistents prové de municipis veïns. De fet, a Xàtiva, Puig ha aconseguit 72 avals, i García, només 20, unes dades que contrasten amb les de les primàries del PSOE, quan Sánchez va obtenir 61 avals, i Díaz, una quarantena. L’alcalde de la població, Roger Cerdà, acudeix respectuosament a l’acte però té clar que votarà Puig. És dels pocs que no aplaudeix quan Michel Montaner, ex-alcalde de Xirivella (Horta), irromp a l’escenari i evoca el “colp” protagonitzat per Puig contra Sánchez. Les preguntes de la militància sempre van en la mateixa direcció: la “traïció” de Puig a Sánchez, que molts militants no perdonen. Uns altres, en canvi, s’han negat a avalar Puig com a càstig, però pensen votar-lo el dia 16.

 

Rafa García escolta la intervenció de Michel Montaner durant l'acte de campanya de la candidatura sanchista a Xàtiva. / Miguel Lorenzo

Una hora més tard, en un sopar-festa en un bar musical d’Aielo de Malferit (Vall d’Albaida), la comitiva sanchista és rebuda al so de “Color esperanza”, el tema de Diego Torres que Pedro Sánchez va adoptar com a himne de campanya. “Saber que se puede, querer que se pueda; quitarse los miedos, sacarlos afuera; pintarse la cara color esperanza; tentar al futuro con el corazón”, diu la lletra que llegeixen en unes pantalles els dos cantants del local.

Quan li cedeixen el micròfon, García fa el seu karaoke particular: torna a llegir, sense gaire convicció, els papers que porta escrits. De fons, un mural de Nino Bravo —oriünd d’Aielo— encara empetiteix més la força de les seues paraules.

 

García intervé en un acte de partit a un bar musical d'Aielo de Malferit. / Miguel Lorenzo

 

Als actes de campanya de Puig, el to tampoc no és gaire exultant. Prima la contrició. Mai no oblida de demanar “perdó” per les errades comeses. És la seua penitència particular, agrupació per agrupació. La santíssima trinitat de la dimissió de l’executiva, l’abstenció a la investidura de Rajoy i el suport a Díaz enfosqueixen la tasca de govern, que García aprova amb una nota discreta: “Un 6”.

Davant la militància, Puig presumeix de les mesures preses pel Consell i articula algunes propostes a nivell intern: una oficina del portaveu, una oficina del militant... I enfortir les comarques perquè guanyen poder en detriment de les direccions provincials. El discurs valencianista —que García omet per complet— amara molts dels seus actes.

 

Puig, escortat per l'ex-president Joan Lerma i la consellera de Sanitat, Carmen Montón, al casal de Ramiro de Maeztu-Lleons. / Miguel Lorenzo

 

Puig no pronuncia el nom de Susana Díaz, però alguns militants li’l recorden. En una casa del poble, una dona plora desconsolada perquè encara no ha paït que “el meu Ximo” s’involucrara en la croada contra Sánchez. Li diu que malgrat tot el votarà, que farà com que no ha passat res, però aquella espina, la porta clavada molt endins. “Demane perdó per tot allò que haja estat responsabilitat meua i que us haja fet patir. Ho sent. Els militants no us mereixeu tot el que heu vist el darrer any. Ha sigut un annus horribilis”, insisteix el secretari general.

Si poguera fer marxa arrere, Ximo Puig segurament retornaria a la nit de setembre de 2016 en què va sopar a Cavallers 21 —un restaurant de la rodalia del Palau de la Generalitat— amb Alfred Boix, Vicent Sarrià i Vicent Bufort, tres bons amics. Poc després s’hi van afegir Manolo Mata i Andrés Perelló, adscrits al corrent Esquerra Socialista, amb els quals Boix s’havia creuat de camí.

En aquella taula, el secretari general va comunicar a Perelló i Mata que pensava dimitir de l’executiva per forçar la caiguda de Sánchez. Aquests van espantar-se bastant i van tractar de persuadir-lo que no era la millor solució, però la decisió estava presa. Aquella signatura —i tot el que vindria després— l’ha condemnat a la votació d’aquest diumenge. Una votació no apta per a cardíacs

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.