El polític revelació de la campanya electoral del 23J està sent, qui ens ho havia de dir, José Luis Rodríguez Zapatero. En la seua defensa aferrissada de Pedro Sánchez, l’expresident espanyol ha decidit acudir a moltes entrevistes i expressar-se amb una contundència inaudita. Adaptant-se als temps que corren, fins i tot n’ha concedida una al pòdcast Saldremos Mejores, de la mateixa manera que Sánchez ha promès visitar un altre pòdcast, La pija y la quinqui, que arrasa en Spotify.
Immers de ple en el descobriment dels nous llenguatges, no és descartable que l’expresident Zapatero s’endinse pròximament en el fenomen YouTube. En un dels vídeos del seu canal, enregistrat a l’habitació de casa entre leds de colors i els efectes sonors habituals, podria enumerar el Top 10 de polítics que van fer-li la vida impossible durant els anys que va residir a La Moncloa.
El rànquing en qüestió estaria encapçalat, sens dubte, per Francisco Camps i Rita Barberà. De ningú no va rebre tants atacs Zapatero entre 2004 i 2011. Ni la Conferència Episcopal Espanyola no fou tan bel·ligerant. Només els equips entrenats per Luis Aragonés jugaven tan a bé a la contra com el PPCV. El victimisme desplegat pels populars valencians va proporcionar-los, en 2007 i 2011, les majories absolutes més abassegadores que han existit mai: 54 diputats i 55 diputats, respectivament.
Aquell record funest provoca una sensació incòmoda al si del PSPV-PSOE amb vista a les eleccions del 23 de juliol. El desig per la continuïtat de Sánchez xoca amb la convicció que el PPCV faria servir el mateix manual victimista, cosa que dificultaria, encara més, la possibilitat de recuperar la Generalitat en el termini d’una legislatura. En canvi, un Govern estatal conformat per PP i Vox, a imatge i semblança del valencià, podria reactivar l’electorat progressista que va preferir no votar el 28M.
“Els principals partidaris de la victòria de Pedro són Carlos Mazón i María José Català”, afirma una dirigent destacada del socialisme valencià. “Però, per nosaltres, perdre el Govern d’Espanya seria dramàtic, de la nit al dia ens hauríem quedat fora de totes les institucions”, opina a continuació.
Greuges sense fi
El catàleg de greuges seria ampli. N’hi hauria de novedosos i de ja existents, com la reducció del transvasament Tajo-Segura, l’ínfima inversió territorialitzada de l’Estat en la província d’Alacant o els problemes del servei de rodalies de RENFE serien la versió actualitzada del transvament de l’Ebre i l’Estatut català. Les acusacions al sanchisme serien diàries, amb els bascos i catalans, pel seu suport parlamentari, com a element de discòrdia.
De fet, en el debat celebrat aquest divendres a la cadena SER entre els números u per la circumscripció de València dels quatre principals partits, el popular Esteban González Pons va efectuar comparacions reiterades entre els diners invertits pel Govern espanyol a Catalunya i el País Valencià en matèries com la cultura o la seguretat ferroviària.
En temps de Zapatero, l’execució del’alta velocitat entre València i Madrid o la injecció milionària del Govern estatal per a la celebració de la Copa de L’Amèrica també van patir les crítiques furibundes dels populars. En el primer cas, perquè consideraven que el ritme de les obres era massa lent, per bé que el president anterior, José María Aznar, només s’hi havia fet la foto. I en el segon, perquè la inversió de l’Estat en el Fòrum de les Cultures de Barcelona superava la de la competició naviliera.
“Sánchez tindria la capacitat de curtcircuitar les polítiques nocives de PP i Vox a la Generalitat”, afirma un dirigent
Un dirigent que va viure en primera persona aquella època sosté que, malgrat tot, al socialisme valencià li convé, de totes totes, la continuïtat de Sánchez: “Tindria la capacitat de curtcircuitar les polítiques nocives de PP i Vox a la Generalitat”, expressa. “Sempre és millor que a Espanya mane el teu partit que no el del rival, aquelles eren unes altres circumstàncies… La victòria de Zapatero va ser contra pronòstic i per aquest motiu el PP va reaccionar de manera irada”. “El PP ho tindrà més fàcil per consolidar-se al País Valencià si a La Moncloa hi ha Feijóo, perquè podria abocar-hi tants diners com calguera”, sentencia.
“El programa electoral del PP no fa esment a cap transvasament, tampoc al del Tajo-Segura”, explica un alt càrrec més jove, convençut que un eventual executiu de Núñez Feijóo posaria els populars valencians davant les seues contradiccions, cosa que beneficiaria el PSPV. “I no ho tindria gens fàcil per compaginar els interessos valencians amb el de la resta d’autonomies a l’hora d’aconseguir la reforma del sistema de finançament”, afegeix.
Un altre membre jove del partit considera que l’arribada de Feijóo al poder “completaria el canvi de cicle polític i conduiria el PSOE a una cascada de congressos de conseqüències imprevisibles”. Per contra, creu que una altra investidura de Sánchez serviria per “animar la tropa” en la tasca opositora que ara comença. “A més, Pedro té la capacitat de reinventar-se: la primera etapa com a secretari general va ser molt diferent a la segona, i ara, en una nova legislatura, podria tornar a sorprendre’ns”.
“La victòria de Pedro no sols resulta convenient per al PSPV, és absolutament fonamental”, proclama una de les persones amb més ascendència al si del grup parlamentari de Les Corts. “L’entrada de PP i Vox suposaria un retrocés enorme per a Espanya, i per consegüent, per als valencians”, continua. “No cal que governem Espanya perquè traguen a passejar el greuge comparatiu; quan no ho fèiem, ens parlaven de la corrupció del Govern andalús i les dades de desocupats d’allà”.
Al seu entendre, el marge de creixement del PP valencià no té a veure amb qui siga l’inquilí de La Moncloa, sinó amb la seua capacitat de reabsorbir el votant que va fugir cap a Vox. “Com que en comparació amb els seus socis semblaran bastant moderats, poden acabar fent-nos un forat a nosaltres… Un Govern PP-Vox a Espanya, per sorollós que fora, no tindria per què accelerar el cicle polític valencià”. Així doncs, el millor resultat del 23J serà “que tot es mantinga com ara”.
Aprendre de les errades
“L’estratègia de la plorera, si saps desactivar-la, no acaba tenint massa recorregut”, afirma un veterà del PSPV que va viure de ben a prop els anys de Camps. El repte, precisament, consisteix a desactivar-la. I no acostuma a resultar tan senzill. “En absolut seria millor que entrara Feijóo, ens interessa mantenir el Govern d’Espanya per demostrar que sabem fer unes polítiques distintes, adreçades a la majoria de la població”.
Un altre dirigent que va patir en les seues carns la travessa pel desert campista corrobora aquest punt de vista. “Les coses, d’aleshores ençà, han canviat moltíssim”, diu, “el discurs hídric ja no té tanta importància en el debat públic i no s’albira una crisi com la que va haver de fer front Zapatero, encara que, això sí, caldrà contenir la despesa després d’una etapa marcada per la laxitud econòmica”.
Aquesta veu autoritzada remarca que “perdre el Govern espanyol seria retornar a 1996”. És a dir, al postfelipisme. “El risc de divisió interna al PSOE seria gran, amb el rebot que això tindria en el PSPV”, afegeix. “Un PSPV sense referents clars, totalment desorientat, seria un caramelet per a Mazón”. “Fins i tot podria veure’s temptat a dissoldre anticipadament Les Corts i dur-nos a eleccions per aconseguir la majoria absoluta, tal com va fer Isabel Díaz Ayuso a Madrid”, alerta. A parer seu, els socialistes valencians necessiten tenir el “contrapès” de La Moncloa. Perquè, en cas contrari, “la dreta ostentarà un poder com no ha tingut mai”.
En efecte, controlaria el Govern de l’Estat i totes les autonomies a excepció de Catalunya i el País Basc, dos clàssics, i Navarra, Castella-la Manxa i Astúries, tres comunitats que no estan entre les més importants del mapa polític espanyol. “Amb un cert pes, únicament quedaria [Emiliano] García Page, que és del PSOE, però poquet”, assenyala aquesta font.
“Un PP-Vox a La Moncloa acceleraria el desgast del nou Govern valencià, aquesta fórmula se’n ressentiria”, sosté un veterà del partit
Amb tot, tracta de refugiar-se en un optimisme moderat, tot recordant que “els cicles polítics són cada vegada més curts” i que “el vot és cada cop menys fidel” gràcies a què “la democràcia és més madura”. I apunta, per acabar, les tres condicions que s’haurien de donar perquè el PSPV no penetre en un túnel infinit: “Que en el pròxim congrés el secretari general obtinga un suport del 80% o el 90%, evitar que Mazón acabe convertint-se en una rèplica de [Juan Manuel] Moreno Bonilla i que el PSOE, sense efectuar cap viratge ideològic, es reposicione estratègicament per a ocupar el centre del tauler polític”. En aquest sentit, que Sánchez conserve la seua posició de força és un element clau.
Una última veu consultada, amb molts quilòmetres de trajecte, que ha vist passar gairebé tantes gestores com secretaris generals, no dubta a admetre que un Govern espanyol integrat per PP i Vox “acceleraria el desgast del nou Govern valencià, perquè és una fórmula repetida a moltes autonomies i se’n ressentiria”. Ara bé, segons ell, “mantenir La Moncloa significaria mantenir l’esperança”, encara més enmig d’un context convuls, amb l’extrema dreta deixant la seua empremta —i fiscalitzant— molts acords de govern autonòmics.
“Tenim l’obligació de fer guanyar aquestes eleccions al PSOE”, rebla. “De cap manera podem pensar que la pèrdua de l’estructura de govern estatal podria beneficiar-nos com a PSPV, perquè no és així. Ben al contrari, des de l’Estat podríem aturar moltes de les bestieses proposades ací, cosa que la gent valoraria bastant”.
Com a punt i final, aquest observador privilegiat planteja un símil biològic: “El 28 de maig va picar-nos el mosquit tigre i ara tenim la necessitat de generar-ne anticossos. La responsabilitat d’evitar que el PP governe la Generalitat durant molts anys, com va passar després de 1995, la tenim nosaltres, els socialistes. Si ens destruïm per dins, la nostra especialitat, serà terrible”.
Per això confirma que la prioritat és el 23J. “Sí, hem perdut el Mundial, però ara tenim l’oportunitat de guanyar l’Eurocopa, i no podem desaprofitar-la”, remata.