Les processons d'esperit castrense, el recolliment i el silenci són sinònims de Setmana Santa. Al llarg dels dies, l'avanç dels passos recrea el viacrucis de Jesucrist fins a la seua mort a la creu; el patiment del messies, que va ser traït per un dels seus apòstols. Els somriures d'orella a orella de les trobades amb els amics, enlairar el catxirulo i menjar-se la mona després de fer una excursió per la muntanya defineixen, en canvi, la Pasqua. És la celebració de la resurrecció del salvador, la benvinguda als temps primaverals, un moment d'alegria i d'allunyar el patiment.
Aquesta celebració de Pasqua —típica al País Valencià, les illes Balears o Catalunya— contrasta sovint amb el fervor processional d'Andalusia i el rigorisme de la Setmana Santa castellana. De fet, és una cita marcada en roig al seu calendari festiu, especialment en comparació amb altres dies sagrats, com ara el Dijous Sant. Tanmateix, és un tòpic que els habitants del País Valencià són més de celebrar la Pasqua en lloc dels dies de recolliment i càstig de la Setmana Santa?
«Al País Valencià, la Setmana Santa ha estat tan important com a un altre lloc de la cristiandat catòlica. Avui en dia, a diverses poblacions, com ara Torrent, Oriola, Elx, Sagunt o als poblats marítims de València, la Setmana Santa és molt rellevant», explica Pedro Garcia, sociòleg especialitzat en qüestions religioses. «Des del Concili de Trent, hi ha constància de la celebració de les processions arreu del territori valencià», certifica.
Aquestes processons, segons l'historiador Vicent Baydal, «no eren massa destacades a les poblacions rurals, però sí que tenien certa rellevància a les ciutats i a les viles mitjanes». «Des de l'edat mitjana, des dels segles XV i XVI, ja es documenta al País Valencià actes de la Setmana Santa, com ara la celebració del Diumenge de Rams o les processons del Dijous Sant», completa. Poblacions com ara Gandia (Safor), Vinaròs (Alt Maestrat), Albaida (Vall d'Albaida), València o Llíria (Camp de Túria) comptaven amb passos, especialment «quan es disciplina arran del Concili de Trent», al segle XVI.
«A pesar d'aquesta presència de les processons i del naixement de confraries a diverses localitats valencianes, la rellevància de la Setmana Santa a Valladolid, Madrid o Sevilla és més important que en el cas valencià. La trajectòria de la celebració al País Valencià, de fet, no és lineal, ni tampoc progressiva. Ha experimentat diversos alts i baixos, retrocessos i transformacions», explica. A partir del segle XVIII i XIX, amb l'emergència del pensament liberal, il·lustrat i racionalista, així com la desaparició dels gremis, «moltes celebracions valencianes de la Setmana Santa van decaure». «A València, fins i tot, es burlaven dels confrares», apunta.
Aquesta davallada afectarà, fins i tot, a altres indrets actualment devots de la Setmana Santa d'arreu de l'Estat espanyol. «Amb el procés de modernització, hi ha una franca decaiguda. Fins i tot, hi ha moments en què es deixen de fer processons a Sevilla», assenyala Garcia, que ho engloba entre el segle XIX i la segona dècada del segle XX. «València és una de les poques ciutats de l'Estat espanyol on la lluita per la secularització va fer que les processons desaparegueren de Ciutat Vella. Ara bé, hi van perdurar als Poblats Marítims», agrega Baydal.
«En llocs com ara Gandia, Alacant o Torrent, va haver-hi un temps on la celebració de la Setmana Santa va declinar. Amb la restauració borbònica del segle XIX, però, va agafar volada. En els anys trenta, amb la Segona República espanyola, va haver-hi un altre moment de decadència», relata els alts i baixos de les processons al territori valencià. El catolicisme franquista revifaria la tradició de la Setmana Santa: «Amb el nacionalcatolicisme i amb l'arribada de gent procedent de Castella i Andalusia al País Valencià, la Setmana Santa agafaria més força», subratlla l'historiador.
Tot i prendre embranzida, «la transcendència i la parafernàlia de la Setmana Santa valenciana no és, ni de bon tros —remarca el cronista oficial de la ciutat de València— similar a l'existent a Andalusia i Castella». «No ho és ni en volum, ni en vestimenta, ni tampoc dintre del nostre cicle festiu», accentua. Ara bé, la penetració de la Setmana Santa als barris marítims de València és força elevada. «Hi ha més arrelament d'aquesta tradició en aquesta àrea de la ciutat que, fins i tot, de les Falles», puntualitza Garcia.
«Per als valencians, és més important celebrar la Pasqua, la resurrecció de Jesucrist», determina Baydal. «Això no vol dir que no fem contenció i recordem el seu dolor, però és més una preparació per a l'alegria de la resurrecció, lligada a escala pagana a l'adveniment de la primavera. És, en conseqüència, que un dels actes més simbòlics de la Setmana Santa marinera de València és la trencada dels perols», exposa. I amplia: «Abans, a la resta de la ciutat de València, les colles de joves eixien a la nit de dissabte a fer malifetes i soroll. Era un acte de celebració, de diversió, d'anticipar-se a l'alegria de la resurrecció».
Ancorats a la vivacitat dels pobles banyats per la Mediterrània, els valencians —com també els catalans i els balears— ixen a menjar-se la mona, tradicionalment amb excursions al camp o a la muntanya. «Al contrari que els castellans o els andalusos, els valencians celebrem la vida i l'alegria per damunt de la vida i el patiment. Per això, eixim a menjar-se la mona o a volar el catxirulo», ressalta l'historiador. Tot un cant a la vida i a l'adveniment del temps primaveral.