365 dies després de la dana que va causar 229 víctimes mortals, Carlos Mazón continua presidint la Generalitat Valenciana. Ni les evidències de la pèssima gestió en les hores clau ni la seua absència prolongada en aquell període de temps no han impedit que es mantinga en el càrrec. Amb motiu del primer aniversari de la tragèdia, la pressió sobre ell torna a ser asfixiant. Ara bé, de situacions com aquesta, ja nʼha viscut algunes. I les ha superades.
Per què no ha dimitit encara Mazón? Com és possible que aquella actuació tan negligent —per acció, designant Salomé Pradas com a consellera del ram, i per omissió, obviant la gravetat de lʼemergència— no haja provocat la seua eixida del Palau? Com pot ser que un president que a penes pot trepitjar el carrer, que té una agenda a porta tancada, continue dirigint un país de 5,2 milions de persones?
De raons, nʼhi ha moltes. Dʼuna banda, hi ha la versió oficialista, que relaciona la seua continuïtat amb la necessitat de pilotar la reconstrucció: com hauria de marxar un president que té al davant un repte dʼaquesta magnitud, el més colossal a què mai sʼha enfrontat un president valencià?
També hi té a veure la influència decisiva del cercle polític més immediat, conformat per un nucli reduït dʼalts càrrecs i assessors, el futur laboral dels quals va lligat al seu. Després de cinc dies en estat de xoc, tot just després de la visita tumultuosa a Paiporta del 3 de novembre de 2024 en companyia del rei Felip VI i de Pedro Sánchez, aquest equip va començar a preparar la defensa política del president. Mazón va passar llavors a lʼofensiva, centrant els seus retrets en les agències estatals, a les quals acusava de manca dʼinformació, i en la implicació escassa del president espanyol.
I, en tercer lloc, hi ha el raonament estrictament pecuniari, ja que, en cas dʼesgotar la legislatura, Mazón podria acollir-se a lʼestatut dʼexpresident, que li garantiria 15 anys com a membre nat del Consell Jurídic Consultiu (CJC), amb de sou anual de 75.000 euros i dos assessors de lliure designació.
Aquestes serien les tres lectures fàcils, però, en realitat, la supervivència de Carlos Mazón no hauria prosperat sense un seguit dʼelements que han jugat a favor seu. Els 10 factors que fins ara li han proporcionat immunitat i que ara passem a enumerar.
1. EL RELLEU, COMPLICAT
L’Estatut valencià explicita que, per a ser elegit president, cal ser diputat a les Corts. Això redueix els possibles successors de Mazón als 39 membres del PPCV que l’acompanyen a l’hemicicle. Tenint en compte que el president va forçar la renúncia a l’escó dels consellers que tenien acta de parlamentari —José Antonio Rovira, Ruth Merino i Miguel Barrachina, que més opcions hauria tingut, arribat el cas—, el relleu només podria recaure en un president pretesament de transició —el secretari general del partit i síndic parlamentari, Juanfran Pérez Llorca, és el més ben posicionat— o situar ja com a presidenta María José Català, a qui totes les fonts populars consultades per EL TEMPS assenyalen com l’aposta clara de la direcció estatal del PP.
L’actual alcaldessa de València, però, s’estimaria més concloure el seu mandat a l’Ajuntament. A més, investir-la a ella no resultaria tan còmode —al consistori ja ha tingut diverses topades severes amb Vox— com investir Pérez Llorca. Com a portaveu del grup popular, Pérez Llorca ja s’ha habituat a arribar-hi a acords a les Corts. A més, des de l’òptica de Vox, no representa un rival de tanta entitat com Català.
El possible ascens de Pérez Llorca, però, tampoc no està exempt de riscos. Alcalde de Finestrat, és un polític encara jove, de 49 anys, amb recorregut per davant. Té exactament la mateixa edat que José Luis Olivas quan va entrar com a president pont entre Eduardo Zaplana i Francisco Camps, a cavall de 2002 i 2003. Olivas, però, ja havia estat conseller d’Hisenda i vicepresident del Consell, i tot seguit fou reubicat en la presidència de Bancaixa.
Pérez Llorca, en cas d’assumir aquesta funció transitòria, podria ser reubicat més tard com a president de les Corts —si Vox ho accepta, cosa que no seria tan senzilla—, com a diputat al Congrés o com a senador. Hauria tocat sostre massa d’hora a escala valenciana i no podria acollir-se als beneficis que atorga la condició d’expresident pel periple tan curt que hauria ocupat el càrrec. Així doncs, veuria tallada massa d’hora la seua progressió.
No obstant això, com que el Partit Popular —ni a la seu central de Gènova ni a València— no vol sentir a parlar d’unes eleccions anticipades, l’única via del relleu de Mazón implicaria una sessió d’investidura. I de possibles candidats, al marge de Pérez Llorca i Català, no n’hi ha cap.
2. FEIJÓO, PASSIU
Alberto Núñez Feijóo ha optat per seguir el manual del seu venerat Mariano Rajoy: deixar passar el temps sense fer res. Certament, fou el primer que va apuntar cap a l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) en la compareixença improvisada que va protagonitzar el 31 d’octubre de 2024 al Centre de Coordinació d’Emergències de l’Eliana, qüestionant la informació proporcionada per aquest organisme sense que Mazón hi haguera fet referència encara.
Després de la caòtica visita a Paiporta, però, va sol·licitar que l’Estat declarara l’«emergència nacional», una figura legal present a la legislació espanyola que li haguera permès prendre’n el comandament. Una mena de 155 encobert que hauria deixat en evidència el president valencià, però que Feijóo, curiosament, considerava necessari.
No és l’única ocasió en què ha desautoritzat en públic el seu company de partit: va fer-ho quan va afirmar que havia estat «noquejat» diversos dies o quan va assegurar que ni el Govern de l’Estat ni el de la Generalitat no havien estat a l'altura. Ha condicionat la repetició o no de Mazón com a cartell electoral del PP al «balanç de la reconstrucció», una manera de llançar la pilota cap endavant.
En paral·lel, Feijóo ha posat en safata a Mazón l’estratègia de supervivència ajornant sine die el congrés del PPCV, que hauria d’haver-se celebrat l’estiu passat i no tindrà lloc enguany ni previsiblement en 2026. Convocar-lo hauria significat retratar-se: si Mazón era el president de la Generalitat i pretenia mantenir vives les aspiracions de repetir com a candidat en 2027, hauria optat a continuar liderant el partit.
Algunes fonts del partit indiquen que Feijóo va plantejar-li el relleu en favor d’un president de transició oferint-li, a canvi, l’acta de senador per designació territorial que està en poder de Gerardo Camps. En qualsevol cas, ni Mazón ha tingut en compte mai aquest pas al costat ni Feijóo l’ha posat entre l’espasa i la paret declarant que el seu adeu era el més convenient.
3. L’AFORAMENT, PRIORITARI
Com a diputat i com a president, Mazón gaudeix de les prerrogatives de l’aforament. Renunciar a la presidència implicaria, en principi, la renúncia a l’acta de diputat, tot i que no és un requisit sine qua non. De fet, Camps, en signar la seua dimissió l’any 2011, va decidir retenir-la.
Nuria Ruiz Tobarra, la jutgessa que instrueix la causa de la dana a Catarroja, ha deixat entreveure en repetides ocasions que investigaria Mazón si el cap del Consell no estiguera aforat, tal com ja ha fet amb l’exconsellera Salomé Pradas i l’exsecretari autonòmic Emilio Argüeso. L’ha convidat a prestar declaració voluntària sense que ell done el pas.
Si Mazón dimitira, això hauria de coincidir amb la seua elecció com a senador territorial per tal de no perdre l’aforament. Si no, correria el risc de ser citat ipso facto a declarar —sense els beneficis de l’aforament— per part de la magistrada. I fugir de Ruiz Tobarra és la seua màxima número u. Li té pànic. Tampoc no li genera cap confiança l’Audiència Provincial de València, la instància que acaba de dictaminar que la periodista Maribel Vilaplana preste declaració a Catarroja, cosa que farà el pròxim dilluns 3 de novembre.
Per contra, ser imputat en qualitat de senador obriria un escenari totalment nou. La causa emigraria íntegrament al Tribunal Suprem, en el qual les opcions d’eixir-ne indemne serien superiors. Si ja no resulta senzill demostrar la culpabilitat de Mazón pels fets del 29 d’octubre —sempre que Pradas, és clar, no decidisca assenyalant-lo com el responsable d’haver retardat l’alerta als mòbils—, encara seria més difícil que l’alt tribunal espanyol obrira un judici contra ell.
4. VOX, ENCANTAT
Qui més profit està obtenint de la situació creada és Vox. Gràcies a la feblesa de Mazón, la formació ultra està forçant el PP a aprovar coses que d’una altra manera no s’avindria a pactar. Es pot concloure que Vox està imposant més punts del seu programa ara que no quan governava en coalició amb els populars.
El canvi de to de Mazón ha sigut palpable en matèries com la immigració, la llengua o les polítiques verdes. Ha demanat en veu alta la publicació de la nacionalitat de les persones que van cometre actes de pillatge els dies posteriors a la dana, ha fet servir l’expressió «dogmatisme climàtic» en referir-se al Pacte Verd Europeu i ha proposat que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua passe a dir-se Acadèmia de la Llengua Valenciana, elevant el secessionisme a la categoria de norma.
La sintonia entre Santiago Abascal i ell és notòria. El fet de ser pràcticament coetanis i el passat comú a les Noves Generacions del PP hi té a veure, però també la percepció, per part del líder de Vox, que el País Valencià és el millor camp de proves que poden tenir: un president necessitat de suports per a sobreviure, un territori bilingüe, molt poblat i amb uns índexs d’immigració importants. El còctel perfecte per fer-hi experiments.
No debades Vox ha remarcat que el model a seguir és el valencià. Abascal va prestar molta atenció a la declaració pública de Mazón a les Corts del 17 de març de 2025. Va forçar-lo a posicionar-se en els temes de capçalera de l’extrema dreta com a requisit per a aprovar els pressupostos. Va acatar les seues ordres.
Aquest dimarts, Abascal admetia que Mazón havia dit moltes «mentides» tractant de justificar la seua actuació en la vesprada de la dana, però alhora es nega a deixar-lo caure. Ho delega en Feijóo. Ben mirat, resulta lògic: Vox no vol perdre la capacitat d’influència que ara té. Una influència que ni podia somiar.
5. ELS PRESSUPOSTOS, OXIGENANTS
I és que, amb els comptes públics aprovats —el 28 de maig de 2025—, Mazón va rebre el gran baló d’oxigen de la legislatura postdana. Fins i tot si Vox no accedira a aprovar-ne uns altres de cara a 2026, prorrogar els d’enguany no seria cap drama.
Vox va disfressar el seu vot afirmatiu d’un compromís en favor de la reconstrucció, però el peatge que ha cobrat és elevadíssim. El president valencià estava obsedit a tenir pressupostos per a transmetre sensació d’estabilitat, cosa que el consolidava en el càrrec, i perquè això establia una diferenciació nítida amb Pedro Sánchez, incapaç no sols d’aprovar uns comptes de l’Estat, sinó ni tan sols de presentar-los.
Sense els pressupostos, la feblesa de Mazón hauria sigut més manifesta. El salvavides de Vox ha estat benefactor, però ha centrat l’agenda en els temes marca de la casa de la formació d’Abascal.
6. LA TRAMA, REDEMPTORA
Algunes veus havien advertit que Mazón seria rellevat en la primavera, quan havia de celebrar-se —a València— el congrés del Partit Popular Europeu. Unes altres veus auguraren la decapitació per a poc abans de l’estiu, quan estava programat el congrés del PP que havia de servir per a reelegir Feijóo. Segons s’afirmava, Mazón no podia ser present en cap dels dos conclaves, però va acudir de manera semiclandestina al primer i de manera ostentosa al segon, on fins i tot fou molt aplaudit.
Lluny d’això, l’estiu de 2025 va ser redemptor. L’informe de l'UCO que descrivia minuciosament les pràctiques corruptes a la sala de màquines del PSOE va ser com el cafè del cel pel qual clamava Juan Luis Guerra en la seua famosa cançó. De sobte, les mirades que apuntaven Mazón van dirigir-se al trident format per Santos Cerdán, Koldo García i el valencià José Luis Ábalos. L’empresonament immediat de Cerdán, la mà dreta de Sánchez en el partit, va ser un autèntic terratrèmol.
Les derivades d’allò encara cuegen. Els mitjans de comunicació afins a la dreta —que en alguns casos s’han mostrat obertament crítics amb l’actuació de Mazón en la dana— van focalitzar els seus atacs en la presumpta trama de cobrament de comissions, amb personatges esperpèntics com Víctor de Aldama com a secundari kitsch. Una barreja fantàstica per als interessos de Mazón, encara més tenint en compte la condició de valencià d’Ábalos. La televisió pública, À Punt, va passar a parlar bastant més de la corrupció instal·lada al cor del PSOE que no de les vicissituds del cap del Consell.
7. SÁNCHEZ, DESAPAREGUT
Tant o més positiva per a Mazón ha sigut la desaparició de Pedro Sánchez del País Valencià. Després de la famosa visita a Paiporta del 3 de novembre, el president espanyol ha circumscrit les seues visites a diversos actes de partit i a dues reunions celebrades a la Delegació del Govern amb els alcaldes de les poblacions afectades i els col·lectius de víctimes. No ha tornat a trepitjar la zona zero ni ha fet pedagogia, en primera persona, de la tasca duta a terme pel seu executiu.
Sánchez ha deixat via lliure a Mazón per a erigir-se en el guia i guardià de la reconstrucció. No sols això, sinó que ha proporcionat arguments que reforcen la tesi mazonista del menysteniment del Govern estatal. En quin sentit? Negant-se a respondre les dues cartes enviades pel president valencià o fent com si sentís ploure a la seua petició de conformar una comissió mixta que avalue l’evolució de la reconstrucció.
La manera com Sánchez ha esquivat la foto amb Mazón tracta de deslegitimar-lo com a interlocutor vàlid, però possibilita que el president valencià articule el discurs de la marginació i el greuge comparatiu envers unes altres tragèdies —com el volcà de la Palma, en què Sánchez es va abocar— i uns altres territoris —com el finançament singular català— que, a ulls de Mazón, sí que han estat privilegiats.
8. MORANT, DESORIENTADA
A l’actuació contemplativa de Sánchez se suma l’actitud vacil·lant de la secretària general del PSPV-PSOE, Diana Morant, que ha passat d’anunciar el suport incondicional del seu partit als pressupostos que presentara Mazón —pocs dies després de la dana— a proposar la investidura «tècnica» d’un president del PP de transició —amb els vots del PSPV— que convocara unes eleccions anticipades en el període de sis mesos, i a anunciar, finalment, una mesura d’impacte que tothom pensava que seria la moció de censura que reclamava Compromís, però que els socialistes es negaven a rubricar.
Aquesta mesura d’impacte va ser, ras i curt, la petició d’unes eleccions. Sota el lema «Volem votar», el PSPV exigeix unes eleccions que només Mazón pot convocar i que no figuren en els plans del cap del Consell ni del seu partit. Una proposta ingènua, càndida, que denota la desorientació de la ministra Morant, sotmesa a l’interès personal de Sánchez.
Als socialistes ja els va bé un Mazón que es cou a foc lent i que és increpat al carrer —en no poques ocasions, certament, per militants socialistes o de Compromís—, mentre Núñez Feijóo no pren la determinació de forçar-lo a dimitir, cosa que evidencia la seua manca d’autoritat.
El rumb poc clar de Morant fins i tot resulta exasperant en les files socialistes, que esperaven més capacitat de lideratge per part de la ministra. Morant comanda el partit a distància amb un petitíssim grup de col·laboradors i no té dipositades grans esperances en el grup parlamentari. Un grup, tot siga dit, amb ben poc múscul i encara menys experiència.
A això se li suma la indefinició de la coalició Compromís, sense un referent clar i dividida al Congrés, i els llimbs on viuen Podem, Esquerra Unida i Sumar, si és que encara existeix.
9. LES ENQUESTES, FAVORABLES
Sí, el 80% dels valencians no el volen com a president, entre els quals el 60% dels votants del PP. Sí, la nota mitjana que els ciutadans li posen a Mazón, entre el 0 i el 10, se situa en un ridícul 1,7. I sí, el PP perd terreny de manera clara respecte al seu resultat de 2023. De 40 a 33 escons, segons l’enquesta elaborada recentment per GAD-3 per al grup Vocento i que acaben de publicar els diaris Abc i Las Provincias.
Aquestes tres dades són incontestables, però també ho és que en cap de les enquestes publicades fins ara, d’ençà de la dana del 29 d’octubre, el PP perd la primera posició. I si no l’ha perduda amb tantes coses com han passat, per què hauria de perdre-la d’ara endavant? L’electorat valencià no viu un enamorament amb els populars com el de la primera dècada dels 2000, però tampoc no perceben una alternativa millor. I això diu ben poc dels socialistes, que van governar fins fa poc amb un balanç raonablement positiu, reflectit en uns indicadors econòmics òptims i unes polítiques socials avançades. Res de tot allò, però, no impel·leix els valencians a deixar de votar el PPCV i passar a votar el PSPV. Encara pitjor: els votants que perd Mazón els recull Vox amb un somriure d’orella a orella. L’erosió de la marca PSOE i de Sánchez mateix hi té a veure.
En efecte, en tot el primer any postdana la dreta i l’extrema dreta no han vist perillar la seua hegemonia. No hi ha un argument més sòlid que aquest perquè Feijóo continue amb el seu laissez faire, laissez passer.
10. EL TEMPS, ALIAT
Tic-tac, tic-tac, tic-tac… En aquest any u després de la dana hi ha hagut moments en què cada segon que passava semblava que podia ser l’últim de Mazón a la presidència. En canvi, ha superat tots els entrebancs que ha trobat pel camí i arredoneix el primer aniversari en el càrrec.
Qualsevol informació nova que qüestione encara més el paper tan discutit de Mazón en el dia de la catàstrofe tornarà a posar-lo contra les cordes. I si la jutgessa decideix sol·licitar la seua imputació al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), aquesta pressió acabarà per fer explotar l’olla. Mentrestant, però, Mazón aplica la teoria de qui dia passa, any empeny, conscient que el pas del temps és el seu millor aliat.
I ho és per partida triple: perquè l’allunya cada vegada més del fatídic 29 d’octubre de 2024, perquè li permet vendre reconstrucció, reconstrucció i més reconstrucció a còpia d’ajudes als afectats i de recuperació d’infraestructures i serveis, i perquè això l’aproxima més al seu repte de concloure la legislatura ocupant la presidència de la Generalitat Valenciana. Una fita que, veient tot el que ha succeït, es presentava tan complicada com escalar l’Everest sense una bombolla d’oxigen. El cim es troba a 8.849 metres i ell s'acosta als 4.000.