La primera reacció literària a l’1 d’octubre va ser un dels relats del llibre premiat amb el Premi Mercè Rodoreda aquell mateix 2017. L’autora, Clara Queraltó, el va afegir al volum de contes que tenia preparat per presentar al guardó que concedeix Òmnium —titulatEl que pensen els altres (Proa, 2018)— a l’últim moment, com reconeixia a EL TEMPS en una entrevista: “El dia 1 el vaig viure molt intensament intentant defensar l’Escola del Pla de Penedès. I el termini per presentar-se al Premi Mercè Rodoreda, que era el 7 d’octubre. Està escrit des de la necessitat, amb tot molt recent. Però no és un conte gens polític”. Tot i haver estat escrit amb urgència, el conte (“Dia u”) concentra molta literatura i un gran esforç per posar-se en la pell d’un policia que transforma tota la seva inseguretat en violència:
“Quan puja al furgó tremola i les dents li peten. Quan baixa té la respiració agitada. Quan corre cap a l’edifici on hi ha concentrat el grup de gent que ha de dissoldre té la sensació que gairebé no pesa gens. És com si fos un altre. Hi arriba dels primers i no s’ho pensa. No li calen els crits d’odi per justificar-se, perquè no hi són i no hi seran. Pega amb la porra, empenta, crida. No és important que no toqui els punts vitals, toca fronts i orelles. Estira persones pels braços per desfer les piles humanes, les fa caure i les arrossega amb tota la força que té. Quan són a terra, si s’hi resisteixen, els clava puntades de peu i els passa per sobre i les aixafa perquè li és igual. Porta la cara tapada i se sent respirar ell mateix”.
Queraltó no és l’única que retrata l’angoixa del policia. Víctor J. Jurado Riba incorpora també la mirada policial. Però si Queraltó triava un home del Cos Nacional de Policia, Jurado imagina una dona guàrdia civil d’Altea (Marina alta) —catalanoparlant i fan del grup Zoo, per més inri— per aprofundir en el contrast. A La tardor de la llibertat(Columna, 2018), Jurado hi exposa els fets d’octubre de fa dos anys a la mirada d’aquesta guàrdia civil, Irene, i als de l’Arnau, un jove estudiant del moviment juvenil Arran, i el Salvador, un escriptor que no és independentista i s’ho intenta mirar des de la distància.
Les reflexions de la Irene a primera hora del dia 1 d’octubre, camí dels col·legis electorals, les descriu així:
“Dins del cotxe de la Guàrdia Civil les cares són tenses. (...)
El capità condueix amb atenció, encara no ha obert la boca des que han sortit fa una hora. Finalment, no pot callar.
—Manda huevos que los mozos no hayan movido un dedo. Esto es de juzgado de guardia.
—Pero ¿qué esperaba, capitán? —contesta un altre policia— No iban a hacer nada, ya se sabía. Están al servicio del puto gobierno secesionista. Hacen lo que ellos quieren.
La Irene està més preocupada per l’operatiu, que no li sembla a l’altura de les circumstàncies. Veu molt complicat arribar a entrar als punts de votació sense fer ús de la violència. No podran de cap manera. Ha viscut entre aquella gent, i sap que no tenen por d’un cop de porra. Això només inflamarà més els ànims.
Finalment, per treure’s els nervis, pregunta:
—¿Qué le parece el plan de acción, capitán?
—Pues, si te soy sincero, una mierda. Vamos a tener que sacarlos a la fuerza a todos. Y a saber cómo responderán.
—¿Pero no sería más fácil haber ocupado los colegios por la noche para que no entrara allí ni Dios?
—Pues sí, hija, però esto es lo que pasa cuando se dejan los operativos en manos de gente inexperta. Así vamos.”
La tardor de la llibertat va ser una obra d’urgència. La novel·la es va publicar a la primavera de 2018. Quan molts encara no havien paït el que havia passat, l’obra de Jurado havia superat edició, correcció i impremta.
Una altra resposta ràpida ha estat La revolució de les formigues de Teresa Saborit, autoeditat amb un verkami i generat a partir d’un tuit des del qual l’autora demanava quin gènere hauria de tenir una novel·la sobre l’1 d’octubre. Els seus seguidors van respondre novel·la negra i Saborit els va fer cas. Les protagonistes són la Senda i la Jordina:
“La Senda va aixecar sobre el cap la bossa d’escombraries on hi havia l’urna. El centenar de persones que s’havien quedat a dormir al col·legi de la Blanca la van aplaudir.
—Votarem! Votarem!
(...)
—Necessitem voluntaris per constituir les meses! —va cridar una dona, sortint de l’edifici.
Mitja dotzena de mans es van aixecar a l’uníson. La Jordina els va seguir a l’interior de l’escola fins a una pista coberta amb terra de parquet i porteries de futbol. Al centre de la pista, una taula amb l’urna de plàstic, un portàtil i paperetes del referèndum: ‘Vol que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república?’
La Senda va assenyalar els tres primers voluntaris i la resta van tornar al pati. El sol s’havia despertat per il·luminar un cel de plom i el nombre de persones que esperaven al pati s’havia més que triplicat. Els acampats havien desmuntat el campament i s’havien col·locat en filera”.
A les novel·les posteriors, les publicades aquest 2019, l’1 d’octubre pot tenir una importància cabdal en la trama però és més aviat un teló de fons.
A Boira, octubre, revolta, de Xavier Vernetta (Edicions Saldonar, 2019), els fets d’octubre són només un dels dos escenaris temporals. Vernetta uneix dues trames separades per setanta-nou anys (1938 i 2017) que comencen l’1 d’octubre: la segona, el dia del referèndum a Catalunya; la primera, la defensa del front delSegre pels republicans de la 94 Brigada Mixta. La història de la Guerra Civil està narrada per l’Antoni Fuster Salelles, antic treballador de la Pirelli a Vilanova i ara soldat de l’exèrcit republicà. La contemporània explica les vides de dos dels arqueòlegs que exhumen les restes d’una fossa comuna a Ogern (Alt Urgell), la Gemma Crivillé i l’escocès Sean Clark. La primera és una independentista convençuda; Clark és el contacte amb un corresponsal del World Economy, en Tom.
Les actuacions policials de l’1-O són el motiu central d’un diàleg entre la Gemma i un company arqueòleg el 2 d’octubre:
“—Fins dissabte estava eufòrica. Pensava que era possible. Però ahir, aquestes imatges de policies carregant contra gent pacífica em van treure de cop tot l’entusiasme. Ara, què vols que et digui, només em queda un munt de tristesa. I molta ràbia contra gent com en Mauri. Saps què m’ha dit, aquest matí? Que ja ens ho podíem esperar. Com si a sobre la culpa fos nostra.
—Em vaig passar gairebé tot el cap de setmana en una escola que hi ha al costat de casa meva a Barcelona,la Ramon Llull, per defensar el lloc de votació. Hi anava a estones, m’hi estava unes hores, tornava a casa per descansar i de seguida m’hi acostava un altre cop. De divendres a dissabte m’hi vaig passar tota la nit perquè no poguessin tancar l’escola. Un munt de gent anava i venia. De vegades érem setanta, de vegades cent, però mai hi vaig veure menys de cinquanta persones, fins i tot de matinada. La nit de dissabte vaig fer el mateix. Diumenge, a partir de les quatre de la matinada, va començar a venir més i més gent per donar suport al referèndum d’independència. Cap a les vuit ens van fer sortir a tots de l’escola per començar a constituir les meses electorals. Encara no sé com, van aparèixer les urnes i poc després de les vuit ja estava tot preparat per començar a votar a les nou. Quan van obrir, hi havia potser tres-centes persones que feien cua.”
La periodista i escriptora Blanca Busquets ha utilitzat l’1 d’octubre en la seva desena novel·la, la recent El crit(Proa, 2019). En aquest cas, tant l’1-O com els atemptats de la Rambla del 17 d’agost són esdeveniments que impressionen algun dels personatges d’aquesta novel·la de vides creuades. Un d’ells s’encarrega de custodiar les urnes d’un col·legi electoral els dies previs a l’1-O:
“Es recorda de quan les va anar a buscar, aquella urna i les seves germanes bessones. Amb totes les paperetes a dins. Era un local de la colla castellera d’un barri de Barcelona. No allà davant de tothom, ni molt menys. El contacte, aquella dona de les instruccions, li havia donat un nom, i un lloc i l’hora exactes. I l’Eduard s’hi havia presentat i havia demanat per aquesta persona, en aquest cas, un noi jove, que l’havia fet passar. Un altre conspirador, havia pensat. Tots dos havien travessat el local d’assaig a passos ràpids. No era hora d’assaig, no hi havia ningú. A l’altra banda, i gairebé sense dir res, el seu contacte s’havia tret una clau de la butxaca i havia obert una mena d’habitació de mals endreços on l’Eduard va veure un munt de coses arraconades, la immensa majoria relacionades amb l’activitat que es duia a terme normalment en aquell lloc. Llavors, el conspirador es va adreçar a unes bosses d’escombraries d’aquestes tan grans. N’hi havia unes quantes, potser deu o dotze, totes plenes. Hi havia un paperet enganxat amb cel·lo a cadascuna. El noi va donar-hi una ullada, va arrencar el paper d’una i la va donar a l’Eduard. Has vingut amb cotxe, tal com vam quedar, oi? Sí, va fer l’Eduard. I va agafar l’embalum que li oferia. El noi llavors va somriure per primera vegada, i li van brillar els ulls. Cuida-les, tens un tresor, li va dir. I l’Eduard estava tan emocionat que no va poder contestar”.
La veterana de la novel·la negra Teresa Solana ha situat un dels seus personatges més carismàtics, la sotsinspectora dels Mossos Norma Forester —que va nàixer a Negres tempestes (RBA-La Magrana, 2011) i va créixer a La casa de les papallones (RBA-La Magrana, 2014)— en un cas contextualitzat en l’1-O: Octubre(Crims.cat, 2019). Tot i el títol, la novel·la es desenvolupa entre el 20 de setembre i l’1 d’octubre. Barcelona, el matí d’aquell 1-O, tenia aquest aspecte:
“Els carrers de l’Eixample comencen a emplenar-se de cotxes i gent que es dirigeix a peu als col·legis electorals. Molts vianants a qui la pluja que comença a caure els agafa desprevinguts miren d’arrambar-se als edificis per trobar aixopluc sota els balcons. Hi ha furgons i cotxes de policia a moltes cantonades, però l’actitud dels qui es dirigien als llocs de votació és festiva; tothom està convençut que el Govern espanyol no s’atrevirà a enviar els antiavalots contra ciutadans pacífics que únicament volen votar. (...) Hi ha gent de tota mena. Gent jove i ancians, gent que és propietària de pisos i gent que té problemes per pagar la hipoteca, gent que parla català i gent que parla castellà. Hi ha qui hi va amb tota la família o amb la colla d’amics, i qui hi va sol”.
Qui ha capgirat els fets de l’octubre de 2017 en una novel·la —tot i que tampoc els dona gaire protagonisme— ha estat Marc Pastor, un dels escriptors més prolífics que ha donat el cos de Mossos d’esquadra. A Els àngels em miren, Marc Pastor fa una ucronia i les coses, després de l’1 d’octubre, no van exactament com van anar en la realitat. Només un fragment curt per no fer espòilers: “Si fos per DeCastro, el cas l’hauria agafat el CNP. No és que hagi tingut mai gaire simpatia pels Mossos, però des dels fets posteriors a la declaració de la República que hi ha perdut tota la confiança. Bona part de la magistratura es va posicionar aleshores del costat de l’ordre constitucional, a excepció d’uns pocs jutges que van acceptar l’encàrrec del president de constituir un Tribunal Suprem català que serviria de base jurídica per donar ordres judicials al cos de Mossos d’Esquadra”.
Només la literatura pot girar la truita de la història. Però només en la ficció. •