La gran fortalesa que ha tingut l’independentisme en la darrera dècada ha estat, sens dubte, la transversalitat del seu moviment. Diem transversalitat per la capacitat de l’independentisme per atraure gent de distints sectors ideològics, socials i econòmics, una virtut imprescindible per arribar lluny en la consecució d’objectius polítics. Resultat d’això és haver sumat el 52% del vot en les últimes eleccions. D’altra banda, parlem de moviment, i no de partits o de classe política, perquè un moviment aplega corrents i tendències seduïts per un objectiu comú que comporta un canvi respecte a l’època anterior. No hi ha hagut cap canvi social ni polític –amb propòsits democràtics– de gran envergadura protagonitzat per un únic partit ni per un únic sector. Quan més fort ha sigut l’independentisme, quan més ha fet tremolar els estaments de l’Estat espanyol i quan més ha posat al descobert les seues mancances ha sigut quan més capaç ha estat de mostrar-se com a moviment.
Ara, però, sembla que els partits polítics, segurament de manera involuntària però també de manera imprudent en alguns casos, tendeixen a prioritzar massa sovint l’electoralisme i la batalla interna per damunt del moviment com a tal. Els darrers episodis viscuts al Parlament amb el cas de Pau Juvillà i l’actuació autoritària, incompetent i antidemocràtica de la Junta Electoral Central ho evidencien.
Si alguna cosa ha demostrat el moviment independentista els darrers anys ha estat la seua maduresa. Més enllà dels desenganys, que n’hi ha hagut i molts, el cert és que els polítics, en alguns casos, han preferit optar per la sobreactuació i la picabaralla estèril. Els partits no són, almenys a priori, responsables de les febleses de l’independentisme, atès que hi ha tot un Estat al davant amb capacitat i tendència repressiva disposat a actuar de manera antidemocràtica tantes vegades com calga. Encara més: aquestes actuacions, lluny de preocupar la societat espanyola, en bona part són aplaudides. Bona prova és que l’anticatalanisme, ara i també al llarg de la història contemporània, ha estat un dels eixos centrals –i en molts casos el més central– sobre el qual ha girat el nacionalisme espanyol. Per acabar-ho d’adobar, l’esperança que molts tenien en la intervenció europea per resoldre el conflicte, tot i els avenços aconseguits, s’ha limitat fins ara a la qüestió estrictament jurídica.
Davant d’aquest escenari hi ha moltes estratègies possibles, però els partits independentistes s’han centrat en dues els darrers anys per contraposar fulls de ruta. Uns han volgut abanderar el pragmatisme, que en molts casos ha estat excessivament dòcil; i altres han volgut reivindicar la resistència i una confrontació que no s’ha arribat a practicar. Almenys, no de la manera com s’havia anunciat. El resultat és que aquesta dicotomia s’ha demostrat poc útil, insatisfactòria, ningú no ha guanyat amb el seu relat i l’independentisme rep un altre colp moral d’escepticisme.
Dit això, cal deixar clar que potser no hi ha una única estratègia bona. La desobediència civil implica passar per damunt de les normes –les establertes de manera injusta– tot assumint les conseqüències per visibilitzar la repressió i empentar cap al canvi polític. També hi ha qui pensa que omplint els tribunals i les presons no s’arribarà enlloc. Siga com siga, qualsevol estratègia haurà de tindre com a premissa principal el respecte per un moviment que s’ha guanyat a pols que li parlen amb claredat i amb sinceritat. El contrari només servirà per dilapidar el que s’ha construït els darrers anys, que ha estat la consolidació del moviment cívic amb més força de l’Europa del segle XXI.
