Política catalana

Deu veus per prendre el pols a l’independentisme

EL TEMPS ha parlat amb una desena d'analistes polítics que reflexionen sobre el procés independentista després del darrer cicle electoral.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Després de les darreres eleccions i els pactes postelectorals entre partits independentistes i el PSC en diferents institucions, cap a on creu que avança el procés independentista?

RICARD VILAREGUT (Politòleg)

Hi ha diferents nivells. Un, l’institucional i de partits, és el que en aquests moments està més malament, sense perspectives que es puguin arreglar a curt termini. A escala de xarxa social organitzada, les expectatives són més bones. Aquests són els que en certa manera pateixen més les conseqüències de no tenir Estat propi. Són els que veuen més clar que els motius pels quals va començar el procés continuen intactes. Per tant, allò que ens va fer a molta gent pensar que calia superar el marc administratiu és el mateix i, per tant, tard o d’hora, tornarà a patir una crisi. Més d’hora que tard. En quatre, cinc o deu anys es preveu que torni a tenir una crisi.

En aquest temps, aquesta base social —amb Òmnium al capdavant, sobretot, que és l’actor més reconegut que tenim— ha de posar les bases. Això vol dir fer un checklist d’allò que no ha funcionat i allò que ens cal tenir. En aquest marc, veig moltes esperances de reconstrucció de les bases del procés.

Amb aquest procés hem aconseguit reconeixement internacional. No és operatiu, però tothom sap el que passa aquí i això és important. També una base social de dos milions de persones que estan a favor d’això. A favor de canviar l’actual configuració institucional. Per tant, soc pessimista pel que fa al lideratge operatiu dels partits polítics, però soc optimista pel que fa a les entitats socials. Són els llocs on hi ha moltes energies per repensar el futur.

És impossible saber cap on anirà la part institucional. Els líders polítics a les pròximes eleccions seran tots diferents. Amb nous lideratges no sabem cap on anirà la cosa. Aquí serà clau si ERC decideix seguir amb l’aliança amb Junts per Catalunya o opta per altres aliances amb la CUP i els Comuns. És clar que els cicles mobilitzadors del 15M i el sobiranisme s’han esgotat. Ens cal preparar el nou cicle perquè quan hi hagi una nova crisi o una nova oportunitat siguem més forts que ara i fem les coses més ben fetes.
Cal assumir que tant la DUI com un referèndum acordat no són possibles. Tampoc veig de continuar amb l’autonomisme. Per tant, cal reconèixer que ara mateix no tenim cap alternativa viable. Reconeixent això, podem començar a pensar què és el que ens cal. La forma no és el què, sinó el com ens posem a pensar en això tots plegats.

JOAN B. CULLA (Historiador)

Si no hi hagués a l’horitzó proper la qüestió de la sentència, seria imaginable un escenari amb algun grau de distensió. Seria imaginable que aquests pactes que hem viscut al món local o la Diputació de Barcelona es poguessin interpretar com un inici de ruptura dels dos blocs: independentistes i 155. El problema és que la sentència hi serà i no serà benèvola.

Si es produeix una sentència dura, tornarà a tensar molt la divisòria que ara ha semblat que es difuminava una mica entre els blocs. No acabo de veure el PSC, per molts pactes que ha fet, dient, l’endemà de la sentència, que és una vergonya i sortint a manifestar-se. Si estiguessin a l’oposició, ves a saber, però no serà el cas. Amb una sentència que no serà suau i que el PSC-PSOE aplaudirà, no acabo de veure la CUP o ERC —ni tan sols els comuns, tot i que s’hauria de veure— formant un bloc per sobre de la divisòria del 155.
Sobre el paper, una sentència condemnatòria, hauria, poc o molt, de reforçar la unitat. Ara, hem vist que la qüestió de la unitat independentista és molt problemàtica. Aquest és un país on, en plena guerra civil contra un enemic que sabíem que si guanyava, no deixaria pedra sobre pedra, va haver-hi un enfrontament intern dins el bàndol antifranquista amb un balanç de 300 morts. Em refereixo als fets de maig del 37. La situació no és la mateixa, esclar, però aquest caïnisme dins el mateix bàndol té un cert pedigrí històric a Catalunya. Es barregen pugnes per l’hegemonia o antipaties personals, algunes de força antigues. Els dirigents han de ser conscients que, si davant la sentència no són capaços de mantenir una reacció compacta, la resposta de la ciutadania seria molt més gran que la que hem vist després dels pactes d’aquests mesos.

Suposant que hi haurà aquesta cohesió —encara que sigui una mica forçada—, la unitat és per a fer què? Doncs no ho sé. Accepto la frase que tot el que no sigui absolució no és acceptable com a plantejament ètic i de principis. Ara, estem parlant de política i és evident que no seria el mateix una sentència de 6 anys que una condemna per rebel·lió de 17. Per tant, de primer cal veure quina és la sentència.

Sincerament, crec que el paper de les institucions civils —particularment l’ANC— em sembla més una dificultat que un avantatge. S’està començant a dibuixar una dinàmica molt desafortunada entre partits i ANC. I dins l’Assemblea s’està donant una dinàmica, que encara m’agrada menys, que es basa en la idea que la direcció no és prou radical i que cal que ho sigui encara més.

MONTSERRAT TURA (Exconsellera d'Interior i de Justícia)

El que em sorprèn és que sorprenguin aquesta mena de pactes. El món municipal es mou en dinàmiques difícils d’entendre en la política general. A vegades es mou més segons les relacions cordials dels electes. Aquests pactes antinatura han existit sempre, des del 79. En això que ha esclatat arran de la Diputació em molesta bastant que la negociació es basi en el greuge. Em sembla molt poc sòlid. M’agradaria que almenys hi hagués un acord programàtic.

A vegades em sembla que el procés independentista avança cap al realisme i d’altres cap a insuflar oxigen a les brases. Que fins i tot la CUP hagi de sortir a dir que la República catalana no es va proclamar i que Catalunya ha optat per la via política i que això va per llarg i en una legislatura no s’aconseguiran les coses... La posició més radical de l’independentisme, a vegades, és la que fa mirades més realistes. És la que va dir després de les eleccions plebiscitàries que el plebiscit s’havia perdut. És fonamental que, abans de posar-te a fer canvis en una matèria, coneguis la realitat d’aquesta matèria.

Cal reformular una proposta que, amb molta dificultat i sabent que som minoria quan ens contem al conjunt de l’Estat, no hi ha més remei que sigui per reiniciar el difícil camí de modificar el marc legal de l’Estat. Això s’ha de fer ben fet i amb intel·ligència. En comptes de situar-nos fora de la Constitució —que era un camí que ens portava de segur a la derrota— havíem de dir que era l’Estat qui l’havia incomplert. Perquè no ha reconegut les nacionalitats en les seves lleis orgàniques. Catalunya, en un moment determinat, opta per situar-se fora i això els Estats democràtics d’Europa no ho han entès i no estan disposats a donar-hi suport. Qui se situa fora de la llei perd la seva protecció. Ja érem dèbils perquè només som el 19% de la població de l’Estat, i ens hem fet més dèbils quan ens hem situat fora de la llei. Això no vol dir renunciar a res. L’altre problema que tenim és que, si tot ha d’acabar en una baralla de partits, hi ha qui pot quedar decebut per generacions. Crec que no, que això ens ha d’esperonar a fer-ho ben fet perquè hi ha possibilitats.

ANDREU MAS-COLELL (Exconseller d'Economia)

Primer, qüestionaria que el procés electoral s’hagi acabat. No sabem si repetirem les eleccions espanyoles i tampoc sabem què passarà amb les catalanes. Les dues potencialitats hi són i les dues estan influint sobre les actuacions dels diferents agents. Tothom les té en compte.

Dit això, fins ara, tots els moviments que hi ha hagut el que diuen és que hi ha fronteres que s’estan diluint. En el cas de Catalunya hi ha tres sensibilitats: la de PP —C’s, la de PSC— comuns i la dels partits independentistes. El que s’està veient és que tothom a les sensibilitats PP-C’s i a les independentistes està disposat a fer acords amb la sensibilitat de PSC-comuns. És cert que el PSC encara no ha arribat al punt en què estigui disposat a fer acords amb l’independentisme. Però tot arribarà. És natural i no ho veig particularment problemàtic.

Això, en termes de procés independentista, és probable que porti a noves eleccions. Crec que ERC les voldrà i serà molt difícil evitar-ho. Esquerra té moltes ganes d’optar a la presidència de la Generalitat. És lògic i tampoc crec que la política catalana hagi de donar voltes al voltant d’impedir que ERC tingui la presidència de la Generalitat. Potser els ha tocat el seu torn. Ara, com són les coses, no donaria per descomptat que si hi ha noves eleccions, aquest sigui el resultat. Tot apunta que hi ha un moviment de fons que podria portar cap al pacte socialistes - comuns. De la mateixa manera que a les eleccions espanyoles em sembla que el perill que guanyi la dreta és real. Suposar que la dreta amb males intencions respecte Catalunya torni a fer l’error d’anar dividida és suposar molt.

El que convindria, i per això he estat molt favorable al programa d’Òmnium del 80%, és focalitzar amb el tema que en aquests moments pot unir més gent. En particular, aquest és la repressió, els drets fonamentals i tot allò relacionat amb el judici. Quan es parla de la reacció a la sentència o de l’11 de setembre, seria un error fes-ho en clau de disputes internes a l’independentisme. La visualització d’això seria com una manifestació de ràbia impotent. S’hauria de plantejar el que pot unir més. El pes s’ha de posar en reivindicacions centrals que permetessin mobilitzar-se a votants socialistes —no em faig il·lusions pels dirigents—.

LIZ CASTRO (Escriptora)

Ja m’agradaria saber-ho, ja. Hi ha molta gent que s’ho està preguntant, perquè no es veu gens clar. Això ve de l’1 d’octubre, quan vam deixar en mans dels polítics el que ja havíem decidit a les urnes. Cal que la gent que estem a favor de la independència continuem insistint en allò que volem. Com ho fem, això? A partir dels diferents grups i associacions que tenim muntants i escollint representants que responen a aquesta voluntat. Hem d’escollir gent que comparteix amb nosaltres la posició sobre la independència i exigir que compleixin el mandat que els donem. Això, no ho hem fet.

Si ho fem exercint la desobediència civil, que crec que caldrà, hem d’aprendre a fer-ho de manera estratègica. Les manifestacions massives són molt importants, però no són suficients. Les hem d’utilitzar per fer que els polítics facin el que ens han promès que faran. Sembla que els actuals polítics dels partits independentistes que ens governen no hi estan disposats ara. Diria que la majoria de gent va votar al Parlament investir Puigdemont i no va passar. La voluntat de la gent el 10 d’octubre era declarar la independència i no es va fer. El que va votar la gent va ser molt clar, se’ns va dir que es faria efectiu el resultat del referèndum i no es va fer. Hem d’assegurar amb les nostres accions i amb qui triem que compleixin el que prometen.

ARNAU GONZÁLEZ VILALTA (Historiador)

Acabo d’arribar del Canadà-Quebec i crec interessant fer una sèrie de reflexions que m’ha suscitat l’observació de la situació canadenca. La derrota molt estreta de l’independentisme del Parti Québecois (PQ) en el referèndum de 1995 i l’evolució posterior del moviment sobiranista ha arribat en l’actualitat a una sèrie de reflexions interessants per al cas català. Hi ha discussió al voltant de si l’independentisme quebequès s’ha desviat massa d’un nacionalisme pur que parli de la supervivència de la nació francocanadenca —abandonant del tot l’element catòlic, de fet des de la Revolució Tranquil·la dels 60-70— enmig d’un continent anglosaxó —i protestant—. De si s’ha desviat massa el discurs nacional despullant-lo del tot dels elements identitaris i s’ha caigut en intentar guanyar suports per altres qüestions de caire social. De si s’ha deixat “entabanar” pel multiculturalisme canadenc angloparlant, etc. A tot això, cal afegir-hi que el debat es produeix al voltant de quina ha de ser l’oferta del PQ i la resta de formacions sobiranistes a l’electorat: un altre projecte de referèndum? Quin tipus de govern i gestió? La qüestió no deixa de ser un reflex més de la situació de desorientació existent al món occidental. No va tenir als 90 una visió clara de com governar, no la té ara. Tampoc de com gestionar la qüestió identitària.

Crec que l’independentisme català està desorientat com el gruix de la política europea i occidental. Ni més ni menys. El que li passa de manera particular és que pretén i aspira a un objectiu que s’afegeix a la dificultat de gestionar el present moment de transició. Sens dubte, com succeeix al Quebec, el cas català és el producte d’un vell contenciós portat a un període d’una tremenda complexitat on es requereixen plantejaments extraordinàriament ben articulats. I no n’hi ha. Però és que no hi són enlloc, amb Estat o sense. L’independentisme no ha creat un cos doctrinari gaire dens rere el seu creixement. No s’han teoritzat de manera explícita els objectius de llarg abast. No hi ha projecte de país. Això dificulta la gestió política diària de la Generalitat, entre dues formacions que no tenen cap mirada definida del que volen per al país i mutila una oferta de contracte social a la societat. Aquí el debat quebequès sobre la puresa del nacionalisme resulta inviable per la configuració sociològica, però el debat sobre quin paper vol jugar Catalunya en el present europeu sí que s’hauria d’abordar.

Sens dubte, la superació del 50% en uns comicis catalans hauria de suposar un impasse. Un moment de possible trencament, però cal saber per què vols trencar i cap a on dirigir aquell trencament. O s’assumeixen riscos col·lectius o els martiris individuals són estèrils, més enllà dels exemples que demostren la inviabilitat de la negociació amb l’Estat. Més empresonaments no van enlloc. Però, si se’n produeixen, han d’anar amb objectius programàtics clars i identificables per a tothom. El postnacionalisme que s’ha practicat durant el procés, necessari, ha de ser molt més profund que simples apel·lacions a la democràcia. Cal situar-se al centre dels conflictes occidentals actuals.

Cal proposar i no esperar. Resulta imprescindible presentar a Madrid una vegada i una altra evidències de la necessitat de donar la veu a la ciutadania. Per molt que es rebutgi. El que resulta complex és la gestió de la participació en la política espanyola en el moment de la seva fragmentació. Han de jugar al bloqueig permanent ERC i JxCAT? Acabar forçant, tard o d’hora, una gran coalició PSOE-PP o sempre han d’intentar un govern socialista amb Podem? No tinc resposta. Gestionar a terminis els problemes resulta més còmode, però a vegades cal forçar que els elefants s’evidenciïn i comencin a trencar vaixelles.

LAIA FACET (Activista)

Hi ha algunes constatacions generals després de les eleccions. Es tracta d’una dinàmica estabilitzadora del règim i també una dinàmica restauradora. Això, a Catalunya, té la seva traducció en el fet que el PSC aguanta i, fins i tot, creix en alguns municipis, i amb el creixement d’ERC. Això contrasta amb un retrocés de les esquerres no tradicionals com Podemos, les candidatures del Canvi i la CUP. A la vegada hi ha també un canvi intern en l’hegemonia de l’independentisme amb la pujada d’Esquerra Republicana.

Caldrà veure quin serà el paper d’ERC en el proper període. Crec que els republicans han fet una lectura honesta dels límits que es van expressar l’1 d’octubre, però sembla haver-se conformat amb aquesta dinàmica estabilitzadora. Per això prenen força tots aquests discursos entorn del diàleg. Caldrà veure com es desenvolupa tot plegat quan surti la sentència. Com reacciona el moviment independentista i el que no ho és i si es desenvolupa una nova dinàmica.

Tinc la sensació, però fins que no surti la sentència és política-ficció, que en cas d’una sentència dura ens posem en un escenari llarg del conflicte. També crec que hi ha una dificultat en com s’ha configurat la lluita antirepressiva. Crec que és necessària, però també és fonamental lligar-la a la reconstrucció d’un horitzó estratègic a mitjà i llarg termini. El darrer any i mig, gairebé dos, s’ha instal·lat una lògica antirepressiva comprensible però no suficient. Crec que hi ha intents per part de la CUP de repensar aquesta estratègia, que hi ha intents per part dels comuns que no estan d’acord amb aquesta lògica de pactes amb el PSC per repensar un nou horitzó estratègic. Crec que, també, el límit del que reformula ERC és que no posa un nou objectiu o un nou horitzó amb una ambició desobedient o destituent del règim.

Ara mateix hi ha una dinàmica restauradora i això es veu tant a escala catalana com a escala estatal. Sí que queden resistències, per exemple en part de l’esquerra catalana. Però crec que és com una batalla més a mitjà termini per reconstruir ponts entre aquestes esquerres i definir objectius de lluita. Una de les conseqüències de la interpretació del referèndum va ser l’aïllament de Catalunya ja no només de la Unió Europea sinó també de les dinàmiques de la resta de l’Estat. Aquí també cal que hi hagi una lectura de pensar com podem generar aliances amb la resta de l’Estat.

Pel que fa al carrer, hi ha un descontentament envers el Govern de Torra per la seva inoperativitat en clau social i nacional. Cada cert temps veiem com intenten tirar endavant decrets i lleis regressives com la llei Aragonès. Crec que dins el que és el moviment independentista s’expressa un sector descontent, però segurament ho fa en coordenades estèrils com la de refermar el mandat de l’1 d’octubre.

JOSEP RAMONEDA (Filòsof)

S’està imposant el que tothom sap i els polítics diuen en veu baixa però no s’atreveixen a dir en veu alta. El procés està encallat. Ferran Requejo ha utilitzat l’expressió conflicte congelat. Jo parlo d’estancament. La meva opinió és que no s’ha d’entretenir més la jugada, no s’ha de seguir més amb el doble llenguatge. Parles amb dirigents polítics i et diuen una cosa que després no aconsegueixes que diguin mai en públic. No s’ha de seguir mantenint mites que se sap que no tenen base real, com el mite de la unitat.

Per sort, en pocs dies han passat coses que fa que no hi hagi cap dubte d’això. El pacte de Junts per Catalunya amb el PSC a la Diputació de Barcelona posa fi al mite de la línia vermella del 155. És un senyal que estem en una altra etapa i entrem en la de les aliances. I, per si en quedava algun dubte, el president Torra diu que ell no convocarà eleccions després de la sentència del Suprem. Probablement les eleccions serien la millor resposta perquè és una oportunitat, aprofitant l’estat d’indignació, que els partits independentistes tinguessin un bon resultat. Una oportunitat d’arribar a la majoria absoluta en vots que difícilment tindrem en un futur. Però, evidentment, per al president Torra, en la situació en què estem ara, és molt més important barrar el pas a ERC a la presidència de la Generalitat. Els interessos de partit pesen més que els altres interessos. No deixa de tenir una certa lògica política, encara que després es vulgui amagar amb un discurs de radicalització.

S’ha acabat una etapa i ara s’estan pagant els errors del 2017. No es va saber parar a temps. Va passar el que va passar i des de llavors és evident que el procés es va estavellar contra un Estat. És evident que la via unilateral és una fantasia i que no té sentit insistir en el mandat de l’1 d’octubre. Cal una altra via. Vol dir calma, temps, estratègia d’acumulació de capital polític, aliances... Anar guanyant cap a l’única via possible: que un dia, en unes eleccions, hi hagi la prova que un 55 o 60% dels catalans estan a favor de la independència. Aquell dia hi haurà autoritat política i moral d’exigir un referèndum. Mentre això no passi, jo no veig instruments que permetin una cosa així en el marc europeu en el qual estem, on són els Estats els que manen. Els Estats europeus mai no abandonaran un Estat consistent com l’espanyol.

Amb aquest panorama es necessita una persona amb autoritat que digui el que tothom ja sap, que els reis són els pares. Hem entrat en una altra època i s’ha de construir tot un projecte de nou. La via unilateral ja s’ha assajat i provat que no era probable. La llàstima és que es va cremar part del capital polític volent-la fer tot i que no es podia.

SÍLVIA CLAVERIA (Politòloga)

Tant els polítics com la ciutadania s’estan replantejant a què volen donar suport. Venim del cicle de l’1-O on no es va poder plantejar una república efectiva. Allò va ser el punt màxim on ciutadans i polítics van desafiar l’Estat. És el moment on polítics i ciutadania s’adonen que han perdut. L’Estat aplica repressió sobre els polítics i els ciutadans s’adonen que no hi ha estructures d’Estat i que la república no es pot fer. Quan perds una batalla no es tracta de portar més persones al front, sinó de fer una recollida i repensar-se. Fa poc més d’un any que estem en aquest escenari. Tornem un altre cop on érem, amb una autonomia una mica més afeblida pel 155, i pensem cap on anem.

Les teories de la protesta mostren també que sempre hi ha cicles i que la ciutadania no pot estar mobilitzada permanentment perquè té molts costos. La gran pregunta, que no sé contestar, és cap on anem. De moment, l’independentisme està gestionant l’autonomisme per treure’n el màxim rèdit. Per això, ERC i PDeCAT han pactat en l’àmbit estatal la investidura de Sánchez —a qui suposo que tornaran a investir—. En l’àmbit català, a escala municipal, també hi ha hagut diferents pactes. Entenc que d’aquí a l’octubre, quan més o menys sortirà la sentència, hi pot haver una nova mobilització d’aquells que lluiten contra la repressió de l’Estat.

No tinc clar, però, que hi hagi cap estratègia actualment. No crec que tampoc sigui bo que l’estratègia sigui conjunta entre Junts per Catalunya i ERC. Crec que els dos partits han d’establir quina és la seva prioritat, independentment l’un de l’altre. S’ha vist que la unitat en terme de rèdits electorals no és bona. Ho hem vist aquí o a l’Estat espanyol amb Podemos i Izquierda Unida. Els dos han de tenir estratègies diferenciades per ajustar-se als seus votants i després, si cal, ajuntar-se.

Els partits no sabem què fer i s’estan ajustant a treure els màxims rèdits possibles en la situació actual i preparant-se per unes futures eleccions. El PDeCAT s’està reconstruint i no està preparat per afrontar unes eleccions i al final estem veient també una competència entre ells i ERC. Està vist que la independència no és factible a curt termini. Hem vist que les estructures d’Estat, en el moment en què es podia, no s’han creat. Per tant, entenc que els partits s’ho plantejaran a llarg termini i de moment serà una qüestió de demanar millores dins l’autonomisme i gestionar el dia a dia, perquè les institucions s’han minvat. Els principis independentistes quedarien més a llarg termini i quedarien com una qüestió més d’ampliar la base i intentar ser més.

CAROL GALAIS (Politòloga)

Sembla que una part de les forces polítiques es troben ara en una fase més possibilista. El PSC, en particular, sembla haver abordat aquest nou curs amb una visió particularment pragmàtica, que no sé fins a quin punt podria tornar-se estratègica de nou si es repetissin les eleccions generals.

També sembla que dins de Junts per Catalunya comença a pesar la manca de governabilitat, l’immobilisme. Potser és per aquest motiu que Puigdemont ha callat davant el pacte a la Diputació de Barcelona. Tot i que una part dels seus votants romandrà fidel als rituals creats entorn del Govern legítim i els presos polítics, una altra —potser no tan connectada amb l’antiga Convergència— necessita veure’ls com a partit de Govern, capaç de legislar i d’arribar a pactes funcionals.

De tota manera, jo no comptaria amb un canvi d’estratègia fefaent de JxCAT fins que passi la sentència i la posterior mobilització, és a dir, fins que acabi aquest previsible darrer cicle de mobilització social del procés. El pitjor que podria passar —en termes de perpetuació del procés, de la política simbòlica i poc efectiva— serien unes eleccions catalanes condicionades per aquest clima de protesta per la sentència dels presos polítics i per unes eleccions espanyoles imminents o recents.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.