La idea d’assolir un Pacte Nacional per la Llengua la va proposar Rudolf Ortega —lingüista i corrector del «Quadern» d’El País i de diverses editorials— al llibre Molt a favor (Eumo) el 2021, una obra col·lectiva amb propostes per reivindicar i revitalitzar el català coordinat per Enric Gomà. En la presentació d’aquell assaig, tots els autors (Pau Vidal, Míriam Martín Lloret, Gomà, Magí Camps, etc.) es van sumar a la proposta d’Ortega perquè el Govern català impulsara un pacte transversal i majoritari.
El govern de Pere Aragonès va recollir el guant i va començar un procés participatiu per recollir propostes que alimentessin aquest pacte i Esquerra Republicana va exigir al PSC la continuïtat d’aquell pacte a canvi de suport parlamentari extern. El secretari general de Política Lingüística del govern Aragonès, Francesc Xavier Vila, va passar a ser conseller de Política Lingüística en el govern de Salvador Illa i ha culminat el procés de debat i aprovació del Pacte Nacional per la Llengua.
signat el Pacte Nacional per la Llengua. A l'esquerra el Sant Pau de l'escultor Lluís Bonifaç el Vell (1696) // Àlex Milian
Els partits polítics que signen el Pacte sumen majoria al Parlament (PSC, Comuns i ERC), però s’hi han quedat al marge dues formacions independentistes que sovint demanen una defensa més ferma de la llengua: Junts i la CUP. La primera formació, perquè, segons Carles Puigdemont, calia esperar a la sentència del Tribunal Constitucional sobre el 25% de castellà a l’escola. La CUP, perquè ho considera una operació de maquillatge: «No participarem —deia la diputada Laia Estrada— en una operació política que forma part d’aquest procés de pacificació del PSC i del PSOE amb l’objectiu de preservar la unitat del seu regne».
La societat civil no ha volgut donar l’esquena a aquest Pacte. Tot i que Plataforma per la Llengua i Òmnium l’han qualificat d'«acord de mínims» i «pacte encara insuficient» respectivament, també han valorat positivament que la llengua esdevingui, gràcies a ell, un element estratègic de l’acció de Govern.
El portaveu de la Plataforma ha dit que «era un bon punt de partida perquè situa la llengua al centre de les polítiques públiques». Òmnium ha destacat en un comunicat que «necessitem un acord polític i social sòlid per deixar de gestionar la situació de la llengua amb pedaços i respostes reactives». I afegeix: «És hora d’articular grans majories per aconseguir una normalització plena del català en tots els àmbits de la societat i aquest Pacte Nacional per la Llengua és el primer pas».
No han volgut signar el pacte el sindicat USTEC-STES perquè no dedica prou recursos a l’ensenyament. Han signat UGT i CCOO, USO, Unió de Pagesos i la Intersindical; el CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals); les patronals Foment i Pimec; les cambres de comerç; la Confederació d’Associacions de Veïns, i l’Institut d’Estudis Catalans, que va cedir la seva seu per a la signatura del Pacte.
El Pacte adopta com a horitzó temporal l’any 2030, però només inclou pressupost per a aquest 2025: concretament 256 milions que es distribuiran d’aquesta manera segons els nou horitzons que es preveuen: els dos primers no en tenen perquè són purament teòrics:
1. Una política lingüística que permet superar els reptes amb què s’enfronta la llengua catalana.
2. Una llengua que creix en nombre de parlants.
3. Una llengua plenament oficial de iure i de facto a les institucions públiques, a les empreses i als serveis (4,28 milions d’euros).
4. Un model educatiu i una universitat que garanteixin el ple accés a la llengua, n’impulsin l’apreciació i l’ús, i esdevinguin una eina potent de cohesió social (106 milions).
5. Un impuls transversal a l’aprenentatge i l’ús de la llengua entre les persones adultes (54 milions).
6. Un món del treball que impulsa l’ús, l’aprenentatge i l’acreditació de la llengua (1,3 milions).
7. Una oferta cultural i comunicativa rica, variada i atractiva per a tots els públics (73 milions).
8. Una llengua compartida i equipada per als reptes contemporanis (13,4 milions)
9. Una societat compromesa amb la llengua (2,5 milions).
Jèssica Albiach, dels Comuns, va celebrar que el Pacte Nacional per la Llengua tingués un pressupost concret, «al contrari que anteriors plans nacionals». Tanmateix, el Pla Nacional per l’Educació va tindre un pressupost que preveia 1.200 milions en quatre anys (2006-2009) i el Pla Nacional per a la Immigració —que també va signar CiU—, una memòria econòmica menys concreta i sense calendari que la crisi econòmica va escombrar. Eren 3.800 milions d’euros entre 2009 i 2012. Una altra cosa foren els pactes nacionals pel Dret a Decidir i pel Referèndum.
Els pactes nacionals per a l’Educació i la Immigració
El 2006, els partits que havien signat el pacte del Tinell i formaven el primer tripartit (PSC, ERC i ICV-EUiA) van signar el Pacte Nacional per a l’Educació amb tres sindicats (CCOO, UGT i USO), dues associacions de mestres, cinc federacions de pares i mares, una d’estudiants i dos de professors.
En el text es constatava que, «a conseqüència dels continus i accelerats canvis que viuen les societats com la catalana, han aparegut noves fonts de desigualtats i s’han incrementat els riscos d’exclusió entre determinats sectors socials. Així mateix, l’arribada en un curt període de temps d’alumnat procedent de la immigració ha desbordat la capacitat del sistema educatiu per entomar aquest nou repte en condicions d’equitat i d’igualtat d’oportunitats. Així, doncs, diversos indicadors mostren l’existència de diferents elements que poden posar en perill la cohesió social i provocar una creixent dualització del sistema educatiu». Per tant, la llengua ja estava entre les preocupacions d’aquell Pacte.
El Pacte per l’Educació tenia una memòria econòmica que preveia 1.197 milions d’euros pels anys 2006 a 2009.
El 2009 els grups de CiU, PSC, ERC, ICV-EUiA i el govern de José Montilla van signar el Pacte Nacional per a la Immigració amb sindicats i associacions d’immigrants procedents del Marroc, la Xina, l’Equador, el Pakistan, les Filipines, Romania Argentina o Xile. Aquell document incorporava cinc reptes, un dels quals era «fer del català la llengua pública comuna» i constatava la «necessitat de reforçar les polítiques vigents adreçades a» diverses coses, entre elles: «Assegurar que tots els membres de la societat catalana tinguin la possibilitat d’adquirir competències lingüístiques bàsiques en la llengua pública comuna», «garantir, per part dels poders públics de Catalunya, els recursos per a l’ensenyament del català als nous catalans i catalanes»; «garantir el dret d’opció lingüística per a tota la població»; «donar suport a les iniciatives de la societat organitzada civil o sectorial de foment del català»; «garantir l’ús del català com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’àmbit de l’ensenyament», i «garantir l’aprenentatge, a través del sistema educatiu, de les llengües oficials de Catalunya».
El Pacte per a la Immigració tenia una memòria econòmica que preveia un cost estimat de 3.880 milions d’euros entre 2009 i 2012.