Les espurnes sobrevolaven un tabal i una dolçaina que estaven endimoniats. El foc i els petards estaven posseïts per una música mefistofèlica, per la dansa ancestral que marcava l'adveniment del correfoc. La pólvora regnava i la falla ballava embogida, en una celebració abans dels dies grans a la qual s'havien sumat veïns i curiosos. L'encís de les flames i d'unes sonoritats diabòliques mostrava una festa arrelada a les arrels i a les tradicions; forjadora de llaços entre la comunitat festiva i els habitants d'aquests carrers situats a prop del Jardí Botànic de València.
A tocar d'aquella exaltació del foc, d'una comunió somrient entre músics, fallers i veïns, hi havia una filera de serveis portàtils disposats de manera castrense. Eren el preludi d'un escenari i d'un grapat de llocs de menjar ràpid. Estaven muntats per acollir una festa de tecno que duraria hores i hores. Aquell muntatge propi d'una discoteca a l'estiu es repetia al llarg del cap i casal del País Valencià. Fins i tot, hi havia Falles que arran de la necessitat d'ingressos, s'havien apuntat als beneficis d'una festa que s'havia desbordat. Tothom recordava aquelles terribles escenes de gent pixant en un monument històric i Patrimoni de la Humanitat com ara la Llotja.
Les Falles feia temps que eren víctimes d'aquell virus que havia estat inoculat als Sanfermines, la d'un gaudi deslligat de qualsevol connotació amb la mateixa celebració i marcat per la mateixa filosofia que empenta l'actual turisme de masses: concebre-ho tot com un decorat per a un sol ús. Les Falles, de fet, ja havien donat els primers símptomes d'esgotament turístic l'any passat. Mentre l'alcaldessa de València, la popular María José Català, havia presumit de xifres rècord de visitants, hi havia veus del sector hostaler que advertien de l'impacte negatiu de «l'excés d'afluència i la saturació». Una concentració de visitants sovint via tarifes reduïdes des de la capital espanyola.
L'erosió transgressora
La festa gran de València s'enfronta, segons explica el sociòleg Gil Manuel Hernández, una de les veus acadèmiques més prestigioses en matèria de cultura festiva, «a dos problemes de fons»: «Un és la concepció neoliberal de la cultura, és a dir, entendre-la com una mercaderia i un actiu per a explotar». «L'altre és el que he denominat com a fracking cultural. Si amb aquesta tècnica s'esquerda i es fractura per extreure petroli de les capes més inaccessibles, el mateix ocorre amb la cultura amb pàtina de patrimoni. S'esprem fins a treure més suc», reflexiona per denunciar un problema que està girant-se en contra de les Falles.
«S'ha apostat per un model neoliberal de festa, per l'aplicació del patró que s'ha associat durant molts anys als Sanfermines. Es tracta d'una exaltació de l'hedonisme nihilista. La festa tradicional sempre està lligada a un sentit i a un significat, el qual potser religiós, transgressor o vinculat a uns determinats valors. La festa tradicional té una transcendència, una comunió grupal que el fracking cultural esquerda per inocular una festa desproveïda de sentit i significat, on predomina el consum i l'embriaguesa», exposa. «Un model que és destructiu per als llaços comunitaris», subratlla.
Atrapada per aquest model de festa deslligada de les arrels, les pràctiques comunitàries i del significat de la celebració original, les Falles es converteixen, segons assenyala, «en un híbrid de parc temàtic degradat, caos circulatori, festival modern de males condicions i col·lapse urbà». «Aquest sistema beneficia uns determinats interessos econòmics, i també unes concepcions ideològiques, ja que la festa deixa de ser un intent de subvertir i transgredir l'ordre existent com ho era abans», indica. «Hi preval, per tant, el consumisme més neoliberal», reforça.
«Aquest model es visualitza en problemàtiques com ara l'habitatge, pel fet que s'ha disparat el cost del lloguer en Falles de pisos particulars, la qual cosa és un problema per als fallers del centre que ja no hi viuen i han de pagar fins a 2.000 euros per poder gaudir de la setmana gran a la seua falla de sempre», exemplifica. «Hi ha també un negoci embogit de lloguer de balcons per a veure les mascletades. Al final, s'extrauen unes rendes d'una festa que impulsen altres, i amb uns beneficis que no reverteixen a la ciutat, sinó que comporten problemàtiques de gentrificació i d'una urbs desbordada», analitza. «Les Falles són enteses com un mocador de paper per extraure renda i beneficis», critica.
El faller client
Amb unes xifres de visitants que apunten a les 800.000 persones, un domini aclaparador dels turistes de l'Estat espanyol, un impacte econòmic milionari i una generació de feina més que precària, algunes comissions falleres s'han sumat a la voràgine de la turistificació. Cobren per veure un monument i, com apunta aquest sociòleg faller, «fomenten les carpes i les barraques per treure diners». «El problema de fons és la concepció neoliberal de la cultura, i, concretament, de la cultura festiva, on es busca extreure rendes a costa de la ciutat», reitera.
«En l'actualitat, tenim més fallers que mai. Estem fregant els 120.000, però una part d'aquests són els denominats fallers clients. Es tracta d'aquells que solament acudeixen la setmana gran de Falles, i que volen tenir dret a la barra i a les revetlles. Són aquells que no s'impliquen en cap moment de l'any en la tasca associativa i comunitària. En contraposició, hi ha els fallers creients, aquells que es creuen i se sacrifiquen per la festa, que es trasbalsen a l'ofrena», distingeix. «La necessitat de sufragar les demandes dels fallers clients fa que es busquen monuments més espectaculars i s'entre en un joc embogit que perjudica els artistes fallers», alerta. Són els problemes de fons d'una festa atrapada pel virus que va infectar fa temps els Sanfermines.