Judici 1-O – L’entrevista

“La preparació de la Fiscalia és tan dolenta que no els permet ni dissimular la veritat"

Exiliat des de fa gairebé 500 dies a Bèlgica, l’exconseller de Salut i portaveu del Consell per la República Toni Comín (Barcelona, 1971) analitza com està veient el judici i la situació del procés independentista en aquesta entrevista.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Comencem pel primer dia de la setmana anterior: com va veure les declaracions?

Molt bé. Tota una demostració de fermesa, de mantenir conviccions, de no penedir-se de res, d’aconseguir fer veure que ells són innocents i que, per tant, aquest judici és una qüestió política. No hi ha base per l’acusació. I qui queda sota tela de judici és el Tribunal Suprem. Què està perseguint aquesta gent? A mesura que avancen els dies quedarà més clara la inconsistència de les acusacions de malversació, de violència... de tot.

Què és el que més li ha sorprès d’aquests dies?

La poca preparació tècnica de la Fiscalia. Tot i que no m’ha sorprès: amb la instrucció ja es va veure que tot estava molt mal argumentat. La instrucció evidenciava que el que es persegueix són les conviccions. El judici penalitza un determinat pensament polític. I, com deia, el que és valuós és que, malgrat això, ells reivindiquin les idees, que les defensin públicament. Això té valor. Perquè quan la Fiscalia fa els interrogatoris hi ha mil detalls que posen en evidència que no poden demostrar cap delicte i, per tant, el que recriminen són les conviccions. “Usted es socio de Òmnium? Usted es socio de la ANC?”. Es posa en evidència el caràcter polític d’aquest judici i per part dels acusats és impressionant veure com mantenen totes les conviccions intactes, la dignitat i el coratge. La preparació tècnica de la Fiscalia és tan dolenta que no els permet ni dissimular la veritat. La violència no existeix, la rebel·lió no existeix, la malversació no existeix.

Com a persona implicada en aquesta causa, tot i que exiliat a Brussel·les, com ho està vivint, tot plegat?

Tinc un sentiment doble. Per un costat, indignació per veure que estan jutjant persones innocents que porten un any a la presó. Com més avança l’interrogatori més s’evidencia que són innocents i, per tant, més t’indigna. D’altra banda, orgull per veure’ls dignes i contundents. Les argumentacions de tothom estan sent brillants. Estan despullant la Fiscalia. Aquí no només hi ha un tema de fermesa, coratge i conviccions, sinó de rigor i de capacitat argumental. I estan desemmascarant la Fiscalia de manera esplèndida.

I fins a quin punt considera que això pot ser important a nivell judicial?

Vistos els antecedents no podem generar expectatives. Se’ns fa difícil que un Tribunal que està protegint l’instructor a l’últim moment l’acabi desacreditant. L’escrit d’acusació proposa uns delictes concrets. Per tant, tot això ha de servir per preparar la batalla a Estrasburg.

Quina va ser la seva sensació el primer cop que els va veure asseguts al banc dels acusats?

Jo he estat en contacte amb ells a través de les seves dones. També els he escrit. I a molts d’ells, això sí, feia temps que no els hi sentia la veu. Això em va generar una sensació particular.

Quin efecte tindran, pensa, aquestes declaracions sobre l’independentisme?

Les declaracions han tingut un efecte molt positiu sobre la moral. La gent és molt conscient que això és una victòria política i moral, però difícilment això es traduirà en una victòria judicial. Per tant, hem de ser capaços de gestionar les dues coses: la victòria política i la resposta a una resolució judicial que faran com voldran. Si judicialitzen un conflicte polític és per una raó molt òbvia: volen guanyar als tribunals una batalla política que no poden guanyar a les urnes. I portar als tribunals aquesta batalla és fer trampa, però és on poden guanyar-la. Què vull dir? Què per a ells, el dia de la sentència serà el dia de la victòria. Això és com l’1 d’abril del 1939: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. I nosaltres hem de saber respondre a aquesta sentència perquè quedi clar que la guerra no ha acabat. Ells, amb la seva lògica de judicialització, donaran la batalla per acabada, per guanyada. I per molta sentència que facin, no acabarà.

Quan diu que s’ha de respondre, a què es refereix?

Ho hauran de consensuar tots els actors.

Pensa que una reafirmació del que es va fer el 27 d’octubre de 2017 podria ser interessant?

Es tracta de continuar el procés, clar. De continuar endavant. No donar la batalla per acabada vol dir continuar-la. Ells pensen que s’acabarà amb la sentència. Caldrà fer el que convingui des de la mobilització i les institucions. Caldrà fer servir els dos espais, evidentment. Una resposta ciutadana que ens permeti fer-los entendre que la batalla continua.

I en aquest sentit, com valora la vaga general de dijous passat, 21 de febrer?

Crec que va ser una vaga molt valuosa. Va tenir un seguiment molt considerable atès, a més, que no havia estat convocada pels sindicats majoritaris. Mai una vaga no convocada per sindicats majoritaris havia tingut un seguiment tan alt. Això té molt valor i demostra la capacitat de mobilització del sobiranisme, també, en aquest sentit.

És un primer pas per a mobilitzacions futures?

Efectivament. Tot això és un entrenament per mobilitzacions més intenses, sempre per la via pacífica i democràtica. Però intenses, si és que volem avançar.

Per últim, què espera d’aquesta setmana en què declaren Jordi Cuixart, Carme Forcadell i comencen a fer-ho també els testimonis, el primer de tots Mariano Rajoy?

La Carme i el Jordi segur que fan declaracions brillants, tal com han fet els companys que han declarat fins ara. Hi ha una cosa molt important en totes les declaracions: es reafirmen en el que han fet i no se’n penedeixen. Vam fer el que tocava des del punt de vista democràtic. I vam vulnerar el marc constitucional des del principi democràtic i des de la perspectiva que era el que tocava fer obediència a la ciutadania. Vam prendre les decisions que tocaven pels nostres compromisos electorals. No és delicte el que vam fer. I en aquest marc de contrastar el que ens deia el Tribunal Constitucional i el nostre compromís electoral vam prendre una decisió, un referèndum, que no és un delicte i que ho tornaríem a fer. Aquest missatge que han reiterat és molt important i suposo que el Jordi i la Carme aniran en la mateixa línia. Estic segur que estaran fantàstics. I després vindran amb la trampa amb què voldran fer creure que nosaltres vam exercir la violència i s’inventaran coses estranyes com la de la violència ambiental, concepte impropi d’una democràcia. Quan parles de violència ambiental estàs criminalitzant el dret a la manifestació. I això és passar d’un Estat democràtic a un Estat amb trets autoritaris.

Comparteix el valor que els encausats donen a la declaració d’independència?

La declaració d’independència necessita de tres actors. Cadascú d’ells protagonitza un acte distint. El primer acte és la ciutadania, que votava el dia 1 d’octubre. I la declaració d’independència es fa el dia 1, no el 27. Això és el que es podria dir declaració material d’independència políticament i jurídica. Després ve el Govern i valora si fa o no eleccions. És llavors quan entra en acció el segon actor: el Parlament, que no fa una declaració d’independència, sinó una ratificació formal del que van votar els ciutadans l’1 d’octubre. Perquè, imagini que el Parlament vota la independència i votés que no. El Parlament, per tant, recull el mandat popular, i en fa una ratificació. El Parlament no decidia res, sinó que ratificava una decisió ciutadana. Això, aquesta ratificació formal, és al que ells es refereixen com a declaració política en la mesura que és una ratificació d’una decisió presa per la gent. El tercer actor és el Govern. Un cop el Parlament ratifica la declaració, el Govern ha de prendre una decisió: si fa efectiva -i com la fa- la declaració formal que ratifica el que va decidir la ciutadania. Llavors, la decisió del Govern era que, amb la correlació de forces que hi havia en aquell moment, semblava difícil que un intent de fer efectiva la declaració no acabés desencadenant una deriva violenta. Si ho haguéssim intentat, entenem que l’Estat hauria tingut una reacció molt violenta. Per tant, el Govern, mantenint els principis defensats sempre de no-violència i pacífics, no fa efectiva la declaració perquè la correlació de forces podia desembocar en violència. Potser en una altra correlació de forces el Govern podria haver intentat fer efectiva la declaració. Però el risc de violència era alt i, d’acord amb els seus principis, el Govern no fa efectiva la declaració. Això ens permet aclarir que el problema era de correlació de forces i no de legitimitat. Per això parlen de declaració política. La diferència entre una norma política i una de jurídica és que aquesta última és garantida per una institució capaç de fer-ho. La política, per tant, no té al darrere aquesta institució. Les lleis són jurídiques i no només polítiques perquè darrere del Parlament que les aprova hi ha l’executiu que les aplica.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.