Judici 1-O

Els primers compassos del combat judicial

El judici s’ha iniciat entre una enorme expectació internacional i enmig dels retrets de les defenses i dels fiscals, que afirmen i neguen el caràcter polític del procés de manera constant. Oriol Junqueras i Joaquim Forn han estat els primers a declarar.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dimarts, 12 de febrer

De matinada, la façana del Tribunal Suprem reflecteix imatges de la violència policial de l’1 d’octubre. L’acció, que dura segons escassos, no és reivindicada per ningú. Esdevé el tret de sortida del judici, que servirà perquè els encausats denuncien el procés al qual estan sotmesos. La primera veu dels encausats, per tant, arriba en forma d’imatges i abans de l’inici de les intervencions prèvies de les defenses i de les declaracions, que s’inicien dos dies més tard.

Al cap de poques hores, pels voltants del Suprem, una manifestació matinera contra el judici acull distints responsables polítics catalans. Entre ells hi ha Quim Torra i Roger Torrent com a màxims càrrecs, si bé també hi ha membres dels comuns —com ara Jaume Asens o Jéssica Albiach—, de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural. A l’emprara d’aquesta protesta hi ha l’entitat Madrileños por el Derecho a Decidir. Simultàniament, els CDR tallen algunes carreteres a Catalunya. L’acció de més repercussió és la protesta enfront de la Fiscalia de Barcelona, que acaba amb el desallotjament forçat pels Mossos d’Esquadra.

A la sala

Alhora, comença la vista al Suprem. Els presos polítics seuen al banc dels acusats. Entre ells també hi ha Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila, que no pateixen presó provisional —els dos primers ja van estar tancats entre el 2 de novembre i el 4 de desembre de 2017—. Les primeres imatges dels presos esdevenen virals. Tots llueixen roba i distintius institucionals —els consellers destituïts pel 155 gasten la insígnia de la Generalitat de Catalunya. Només Jordi Sànchez exhibeix un llaç groc. Jordi Cuixart és qui més somriu. Manuel Marchena, president de la sala segona del Tribunal Suprem, nega el caràcter polític del judici.

Les defenses intervenen

Els seus arguments són llargs i densos. Alguns de més tècnics, i altres de més polítics. Tot s’ajusta al que han estat denunciant els darrers mesos. Jordi Pina, advocat de Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez, diu la frase més contundent. “Són magistrats, no herois nacionals. No facin d’herois de la pàtria”. La defensa de Joaquim Forn, exercida per Xavier Melero, demanava unir la causa a la de Josep Lluís Trapero, major dels Mossos en el moment dels fets, que serà jutjat a l’Audiència Nacional. Olga Arderiu, advocada de Carme Forcadell, no entén per què la causa de l’expresidenta del Parlament es diferencia de la de tota la resta de membres de la Mesa, acusats de desobediència i que seran jutjats al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Etcètera. Només la defensa de Santi Vila, exercida per Pau Molins, es desmarcava de la tònica general quan reivindicava que el seu client havia deixat de formar part de l’executiu que va proclamar la independència el 27 d’octubre.

 

Agitació

Després de les accions matinals dels CDR, cap al migdia hi havia convocada una aturada laboral. Més endavant, a les 7 de la vesprada, diverses manifestacions arreu del Principat, seguides també a Palma, a València i en alguns ajuntaments al sud de la Sénia, serien el preludi de més mobilitzacions. La del 16 de febrer a Barcelona seria la següent. Després, la vaga general del dia 21. I des de l’endemà caldrà esperar a la manifestació del 16 de març a Madrid.

 

L’antítesi

El dia anterior, Carles Puigdemont havia participat en una conferència a Berlín, al Festival de Cinema per la Pau. Al seu costat, entre més, hi havia l’històric líder polonès Lech Walesa, fundador de Solidarnosc i president del seu país entre 1991 i 1995. Va ser un dels protagonistes de la fi del comunisme a Polònia. També compartia taula amb Júlia Kloeckner, ministra alemanya d’Agricultura, membre de la CDU d’Angela Merkel. L’endemà seria a Groningen, als Països Baixos, en una conferència, convidat per la universitat d’aquesta ciutat ubicada al nord del país. Dilluns dia 18 està convidat (amb Quim Torra) al Parlament Europeu, si bé el Grup Popular demana al president de l’eurocambra, Antoni Tajani (també popular) que no li permeta l’accés. El to extravagant el posa Esteban González Pons, qui demanaria, a finals de setmana, que Puigdemont siga detingut si entra en la cambra, ubicada a Brussel·les.

 

Dimecres, 13 de febrer

És el torn dels fiscals, de l’Advocacia de l’Estat i de l’acusació popular, exercida pel partit ultradretà Vox. Hi ha un gran interès a comprovar si la manera d’afrontar la vista serà política o més aviat tècnica per part de les acusacions. Els fiscals, acostumats a formalismes professionals, intenten fer creure que tot es desenvoluparà com un procés judicial qualsevol. No ho aconsegueixen ben bé.

N’hi intervenen dos. El primer, Fidel Cadena, és membre de l’Asociación de Fiscales, l’agrupació més conservadora del gremi. Critica obertament la interlocutòria de Schlesweig-Holstein, que va negar que Carles Puigdemont cometera rebel·lió i, per tant, denegà la demanda espanyola d’extradició. Assegura que els Mossos d’Esquadra “es van posar al costat de la rebel·lió”. Parla de “muralles humanes” com a element que justifica l’acusació de violència contra els dirigents polítics catalans. Pel que fa a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, els defineix com a “líders socials” que “van cobrar protagonisme per damunt dels poders institucionals”. Avalua la instrucció de Pablo Llarena com a “excel·lent”. I no s’està de dir que Catalunya “no és només dels catalans independentistes” com a argument legal.

Javier Zaragoza és l’altre fiscal que hi intervé. Ja ho va fer, també, portant el cas 18/98, el judici contra l’esquerra abertzale, liderat per Baltasar Garzón. També va impulsar la causa contra la consulta del 9 de novembre de 2014. Com Cadena, Zaragoza insisteix a dir que el judici present es realitza “en defensa de la democràcia espanyola”. Allò més destacat de les seues paraules és la crítica als catedràtics de Dret Penal que van negar la rebel·lió a través d’un manifest. Diu que aquests docents “no són precisament els de més prestigi acadèmic”. El judici també sembla un aparador polític per als fiscals en defensa de l’statu quo.

La intervenció de Rosa María Seoane, advocada de l’Estat, és discreta. Acusa els promotors de l’1 d’octubre d’haver comès fets que, “lligats entre si, són delictius”. La irrupció de Vox, a través de Pedro Fernández, és més cridanera, si bé no tant com s’esperava. El lletrat es limita a demanar que Jordi Sànchez es traga el llaç groc, en tant que el considera un símbol ideològic. El president de la sala, Manuel Marchena, que en tot moment mira de mostrar-se conciliador, denega la petició emparant-se en el Tribunal Europeu de Drets Humans. La sessió acaba al migdia.

El nyap

El Govern espanyol no està massa encertat a l’hora de defensar el seu sistema democràtic. La campanya iniciada, que coincideix amb l’inici del judici davant l’expectació internacional, xoca amb la malaptesa dels mateixos promotors. En aquesta ocasió, Irene Lozano, secretària d’Estat d’España Global, comparava en una entrevista a la televisió britànica Sky News un referèndum il·legal amb una violació, en la mesura que no és una votació consentida —com tampoc ho és el sexe en el cas de la violació—. L’entrevistador queda bocabadat i Lozano es veu obligada a matisar més tard les seues paraules a través de Twitter, si bé sense massa èxit.

 

Dijous, 14 de febrer

Llengua

Marchena, a l’inici de la vista, alertava que les possibles declaracions en català no comptarien amb traducció simultània —no hi havia auriculars—, si bé els encausats podien emprar la llengua materna per expressar-se, si els era més còmode. S’havia, això sí, de traduir cada frase de manera consecutiva, cosa que allargaria irremeiablement les intervencions. Junqueras, lluny de denunciar-ho, assegurava que era “un plaer” dirigir-se en castellà al tribunal. Forn sí que va voler alertar que per a ell declarar en castellà comprometria la seua fluïdesa, tot i que va emprar la llengua materna dels jutges, fiscals i acusacions.

L’hora de defensar-se

Oriol Junqueras declara al Tribunal Suprem / Efe

Oriol Junqueras declara davant el jutge. L’ex-vicepresident és l’encausat a qui més anys de presó demana la Fiscalia: 25. I per tant, sobre qui hi ha tots els focus de premsa internacional. Només respon a les preguntes del seu advocat, Andreu Van den Eynde. La intervenció es basa en l’autoexculpació, en l’acusació —a l’Estat— i en la reflexió. “Votar no és delicte, impedir-ho per la força sí”. Nega la malversació, reivindica el caràcter pacífic de les mobilitzacions —recorda que al 20S es va cantar el “Virolai”, una cançó religiosa—, rebutja el “caràcter tumultuari” interpretat per la Fiscalia, recorda que els Mossos li van impedir votar al seu centre electoral i disculpa la passió amb què s’explica. “Porto un any i mig tancat”, diu en castellà. Denuncia que es considera un pres polític, alerta que no renunciarà a les seues condicions democràtiques i lamenta que “enfront sempre vam tenir la cadira buida” i que aquells que l’havien d’ocupar “van traslladar la seva responsabilitat als tribunals”, referint-se a l’absència de diàleg polític per part de l’Estat. Diu que tota iniciativa política desenvolupada des de la seua acció institucional ha estat basada en els principis democràtics de la Unió Europea i reitera que, “tal com va dir el legislador, un referèndum no mereix ser objecte de retret penal”.

Forn contra (quasi) tots

L’exconseller d’Interior, Joaquim Forn, sí que s’enfronta a la Fiscalia i a l’Advocacia de l’Estat. No ho fa amb Vox. Els lletrats ultradretans són ignorats pels encausats. Javier Ortega Smith i Pedro Fernández demanaven al jutge que les seues preguntes acusatòries pogueren ser formulades i constaren en acta, malgrat no ser contestades. Manuel Marchena no ho permet. Vox perd aparador. El fiscal Fidel Cadena sí que és contestat.

El match entre Cadena i Forn és, possiblement, el moment més interessant de la primera setmana del judici. El conseller empresonat respon a les preguntes amb claredat i sovint, fins i tot, s’atreveix a desmentir part del relat fiscal. Preguntat per si alguna vegada va ser “detingut per les seues idees”, Forn recorda l’arrest que va patir l’any 1986 per “portar una bandera catalana a l’estadi olímpic”. Preguntat per la legitimitat del Tribunal Constitucional, Forn afirma que dubta d’aquesta entitat “des del moment en què els seus membres estan triats pels partits polítics”. I pel que fa al 20 de setembre, el fiscal preguntava si una agent de la Guàrdia Civil va haver d’abandonar el Departament d’Economia enfilada a les teulades. “Construyen relatos un poco peliculeros”, responia Forn en castellà. L’exconseller basa la seua defensa en tres eixos: els Mossos mai no van desobeir, van complir amb les funcions encomanades ­—de fet van tancar més col·legis electorals que la resta de cossos policials— i la seua acció política —a favor de promoure la independència— s’ha de diferenciar de l’executiva, és a dir, la que va exercir des del Govern català. Enfront de l’advocada de l’Estat, Rosa María Seoane, Forn també es mostra ferm. Davant la insatisfacció de les respostes de l’exconseller, Seoane repetia preguntes. Tant que el president de la sala li va demanar que deixara de fer-ho.

Un nyap més

Mereix menció especial una pregunta del fiscal Cadena, qui preguntava a Forn per si “sabia que organitzacions com la Crida promovien la defensa dels col·legis electorals” l’1 d’octubre. Llavors encara faltava un any perquè la Crida Nacional per la República fera els passos previs a la seua constitució. Cadena també va preguntar a Joaquim Forn si era soci d’Òmnium Cultural i de l’ANC.

El que vindrà

Si tot va com es preveu, el pròxim a declarar serà Raül Romeva. Dimarts es reprèn el judici. Aquesta setmana també hi haurà un gran focus al carrer, que està cridat a protagonitzar la vaga general convocada per Intersindical.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.