POLÍTICA ESPANYOLA

Santiago Alba Rico, Isaac Rosa i Yayo Herrero: quan opinar diferent és capital

El filòsof Santiago Alba Rico (Madrid, 1960) i l’antropòloga ecofeminista Yayo Herrero (Madrid, 1965) encara no eren majors d’edat quan va morir Franco, i l’escriptor Isaac Rosa (Sevilla, 1974) no tenia ni dos anys. La seua perspectiva també és valenta, lluny de la de molts joves de la capital d’Espanya. Parlem amb tots tres sobre la situació creada a Catalunya i els possibles desllorigadors.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Han viscut molt majoritàriament en democràcia, però es mostren crítics amb la manera com va gestar-se l’anomenada Transició. Des dels seus llibres, les seues columnes d’opinió o les seues conferències deixen palès el desencant que els provoca la situació política de l’Estat espanyol. Són, en definitiva, tres de les veus més crítiques del panorama actual, cadascuna en un àmbit diferent. Van ser alguns dels signants més joves del manifest que Madrileñ@s por el Derecho a Decidir va fer públic el 17 de setembre de 2017.

Santiago Alba Rico, per exemple, és una de les persones més respectades de l’esquerra espanyola. Inspirador de molts discursos de Podem, va viure set anys al Caire i fa temps que ho fa a Tunísia, tot i que, és clar, sovint visita Madrid. Llicenciat en Filosofia a la Complutense, va escriure guions al mític programa La bola de cristal, de TVE. Ha publicat llibres des d’una òptica marxista com ara Dejar de pensar (Akal, 1986) i Volver a pensar (Akal, 1989) escrits a quatre mans amb Carlos Fernández Liria i en què el PSOE eixia molt mal parat.

Yayo Herrero, madrilenya com ell, és antropòloga i enginyera tècnica agrícola. Una perspectiva doble que li ha servit per bastir una teoria anomenada “ecofeminisme”. Enormement crítica amb el capitalisme, reclama un model alternatiu que prioritze la inclusió social i que respecte la capacitat regeneradora de la naturalesa. L’any 2016 va treure a la llum La gran encrucijada. Sobre la crisis ecosocial y el cambio de ciclo histórico (Libros en Acción), un referent en la matèria. Des de 2012 dirigeix Fuhem (Fundació Hogar del Empleado), un organisme independent, sense ànim de lucre, que “promou la justícia social, la profundització de la democràcia i la sostenibilitat ambiental a través de l’activitat educativa i del treball en temes ecosocials”. Fuhem gestiona diversos centres escolars a Madrid.

Issac Rosa és escriptor i periodista. Nascut a Sevilla, va residir molts anys a Extremadura i ara ho fa a Madrid. Columnista de capçalera del diari Público, ha signat obres de gran contingut sociopolític en què parla sobre el treball precari, la joventut o la guerra del 36. Acaba de publicar Feliz final (Seix Barral).

Quan miren cap a Catalunya i analitzen el perquè de l’auge de l’independentisme, giren la mirada enrere i parlen de la sentència restrictiva del Tribunal Constitucional, de l’any 2010, que va anul·lar diversos articles aprovats a la reforma estatutària de 2006 un cop ja havia estat sotmesa a referèndum. Però no sols apunten aquest motiu com a motor del procés sobiranista. En perceben més.

“La sentència sobre l’Estatut va ser una causa, però també un símptoma: el del fracàs de la Transició en la construcció d’una Espanya viable, plurinacional i democràtica”, argumenta Alba Rico. “Aquella sentència expressava la permanència de la història —la pitjor història— al si de la democràcia i, en aquest context, tan sols podia provocar allò que va provocar”. Amb tot, el filòsof subratlla “la irresponsabilitat de les forces processistes, que hi han respost amb una malaptesa igualment històrica”.

“En una situació tan enrevessada i estarrufada com l’actual, qualsevol intent d’identificar causes i explicacions condueix a la malenconia”, opina Rosa, “la cadena acció-reacció va descontrolar-se ja fa molt de temps, no sabem ben bé quan”. De qualsevol manera, Rosa pensa que “el corrent de fons ja era fort” i que la desafecció no se circumscrivia únicament a l’Estatut. “L’ensulsiada generalitzada de l’edifici del 78 ha estat decisiva, la descomposició institucional i social d’Espanya durant els anys de l’anomenada crisi hauria portat igualment molts catalans a pensar en una sortida pròpia.”

“Crec que la sentència de l’Estatut no ho explica tot, ja hi havia antecedents; però, sens dubte, va significar un punt d’inflexió”, afirma Yayo Herrero. “Va ser una mostra d’autoritarisme, fins i tot un greuge comparatiu intolerable amb relació a uns altres estatuts d’autonomia... La sentència va aprofundir una política de la humiliació que genera ferides i ruptures”. Tot plegat afegit, com explicava Rosa, en el marc d'una conjuntura estatal “nefasta” com a conseqüència de la barreja de “corrupció, impunitat —també a Catalunya— i una crisi econòmica i de legitimitat democràtica que no s’adiu amb un funcionament mínimament democràtic”.

“El conflicte català ha tret a la llum el segle XIX que el PP conserva al seu si”, rebla Santiago Alba, “la seua conducta ha estat senzillament incendiària”. La irrupció de forces com Ciutadans o Vox hi ha tingut a veure, però ell considera que “el PP, com a partit que estava al Govern, hauria d’haver actuat com a tal i no de manera purament ideològica”. Un retret que fa extensiu al rei, Felip VI, “el discurs del qual, bel·licós i excloent, va contribuir decisivament a la fractura que els seus propis atiadors semblen lamentar ara”.

“Els errors i les males maneres que han pogut tenir alguns dirigents independentistes no amaga el fet que Rajoy ha estat una veritable calamitat per al problema territorial espanyol”, sosté Rosa. “Més per omissió que per acció, i tant que sí, però sense la seua lamentable gestió del conflicte —ovacionada per tota la dreta política, mediàtica i judicial— segurament no seríem en aquest atzucac.”

“Aquesta actitud intransigent, de tall radical i que negava sistemàticament el diàleg, venia de feia temps”, recapitula Herrero. “Probablement determinats sectors de la societat encara haurien volgut unes mostres d’autoritarisme superiors, però, siga com siga, l’abordatge polític d’aquesta situació no m’ha semblat gens contemporitzador”. Una acusació, la de contemporitzar massa, que determinats dirigents del PP van elevar al darrer congrés de la formació, quan van haver d’escollir el relleu de Rajoy.

Tot esperant la resposta política

Els esdeveniments que van tenir lloc a Catalunya el setembre i l’octubre de l’any passat no van deixar indiferent ningú. Les lleis aprovades pel Parlament català en contra del criteri dels lletrats, el referèndum enmig de la repressió policial, la declaració d’independència en suspens i la votació de la DUI que vindria més tard... “De tot això, l’única cosa que pot salvar-se és la mobilització popular molt transversal, pacífica i democràtica, de l’1 d’octubre, amb milions de catalans —de totes les edats i procedències— cridant allò de ‘volem votar!’ sense que el Govern espanyol ni el català estigueren a l’altura d’aquest clam popular”, critica Alba Rico.

“L’actuació del Parlament va crear un conflicte important, per descomptat que sí, però exigia una resposta de caire polític, més que no judicial”, contravé Isaac Rosa. “I va succeir igual amb el referèndum: no era legal, d’acord, però reclamava una resposta política, no policial”. En canvi, “el nacionalisme espanyol s’ho va jugar tot en termes de victòria —aclaparadora— o derrota —humiliant—, anteposant les porres i la presó a la política”.

Isaac Rosa, escriptor i columnista, acaba de publicar la novel·la 'Feliz final'. / EFE

Yayo Herrero valora les lleis tombades pel Tribunal Constitucional, “alguna de les quals molt necessària des del punt de vista de l’interès general”. De fet, encara es declara impactada pel que va passar a Catalunya l’1 d’octubre de 2017: “Em va semblar l’exercici de desobediència civil més impressionant que he tingut l’oportunitat de viure, em va admirar la cohesió i la capacitat d’organització de tantes persones, la tranquil·litat, la via pacífica escollida per expressar el dret a votar... I em va indignar enormement la violència de la repressió”. Ara bé, ella no comparteix la DUI que arribaria el 27 d’octubre, que qualifica d’“errada”. Al seu parer, “l’exercici del referèndum proporcionava la base per continuar treballant el propòsit que es perseguia, mentre que la declaració unilateral obviava un bon nombre de persones que no hi havien pres part, entre les quals moltes que mantenien posicions oposades”.

La resposta judicial va ser tan severa que el Govern d’aquell moment ha acabat a la presó o a l’estranger. En el primer cas, Alba Rico no dubta a assenyalar que es tracta de “presos polítics”. “Com centenars de juristes espanyols i de la resta d’Europa, no entendria una sentència condemnatòria, per bé que tem que puga arribar”.

“Jo tampoc tinc cap problema a dir-ne ‘presos polítics’, però no perdré ni un minut més en qüestions terminològiques, perquè si es tractara només de ‘polítics presos’ em continuaria semblant greu”, exposa Rosa. “L’empresonament dels nou dirigents independentistes, fent servir la presó provisional com a càstig anticipat i fórmula d’humiliació, és un dels episodis més negres de la democràcia espanyola, a la qual li costarà refer-se del descrèdit internacional”.

“No es tracta d’entrar en un debat sobre què és i què no, tècnicament, un pres polític, un aspecte sobre el qual ni els propis juristes no es posen d’acord”, comenta Herrero, “però trobe que tant els Jordis com els càrrecs de l’anterior Govern català estan a la presó pels seus posicionaments i per haver desobeït i transgredit en una conjuntura especialment adversa, en què s’havia impedit el diàleg”. Des d’aquesta perspectiva, per tant, ella dedueix que aquestes nou persones “estan empresonades per motius polítics”.

I l'altre Madrid?

Són tres veus contracorrent. Costa de trobar discursos tan valents entre les persones d’edat mitjana de Madrid i, també, entre la intel·lectualitat progressista. Aquest Madrid semiocult existeix, però la tensió acumulada després de tants anys de procés l’ha difuminat força.

Alba Rico admet el “cansament extrem”, però es felicita pel fet que “la franja mitjana no radicalitzada —entre els dos pols retroalimentats— és cada vegada més gran”. Com tants altres, detecta defectes atàvics que compliquen encara més les coses: “Si tinguérem una classe política, uns mitjans de comunicació i uns intel·lectuals una mica madurs i amb vocació pedagògica, bona part d’Espanya acceptaria —fins i tot exigiria— una solució política que passa, sí o sí, per un referèndum pactat en el qual només puguen votar els ciutadans catalans”.

“El Madrid de l’a por ellos mai no ha sigut majoritari”, s’afanya a aclarir Yayo Herrero, “però és cert que els posicionament nacionalistes no són compresos”. Una circumstància que no li sembla estranya “perquè s’ha treballat a consciència a fi que constituïra un flux de vots per als partits que eren al Govern”. Herrero detecta que “moltes persones crítiques amb el nacionalisme insisteixen a proposar el diàleg com a única via per tal de solucionar aquest conflicte”.

L'ecofeminista Yayo Herrero, una altra veu molt respectada a l'esquerra alternativa espanyola, dirigeix la fundació Fuhem.

Rosa no es mostra tan optimista, ni de bon tros: “Jo porte bastant temps afirmant l’existència d’aquest altre Madrid fratern, demòcrata, empàtic i que també sofreix —i molt— la llosa del Madrid hegemònic, però ja no m’enganye, no crec que avui siga majoritari. La lògica de confrontació força alineaments, i el nacionalisme espanyol, malauradament, ha guanyat molt de terreny pujat a l’ona de l’anticatalanisme”.

L’efervescència catalana pot contribuir a remoure les aigües del conjunt de l’Estat i afavorir canvis que fa poc semblaven utòpics? Alba Rico no ho descarta, en absolut: “La monarquia està fora de la història des de 1931 i, no obstant això, continua entre nosaltres. Això vol dir que tan possible és que s’enfonse en unes poques hores com que aguante dos segles més”.

Ben al contrari, ell es mostra pessimista. “Bona part de la culpa de la resurrecció del règim del 78 prové de la incapacitat del 15M per tal de desenvolupar un projecte comú a Madrid i Catalunya, dos processos que buscaven la ruptura en paral·lel i que s’han acabat anul·lant recíprocament”. Atesos els condicionants, Santiago Alba no albira un retorn al bipartidisme, però sí que ensuma “un tetrapartidisme funcional a l’estil del 78 en el marc d’una Europa en què estan succeint coses bastant més greus”.

“Som en una cruïlla: d’una banda, augmenta la demanda d’un model de govern alternatiu, no només pel tema català, sinó també per la crisi múltiple i la percepció de corrupció que augmenta la incertesa, però de l’altra, també s’incrementa l’adhesió a eixides de caràcter autoritari”, desenvolupa Herrero.

Un futur obscur

El nou Govern espanyol, socialista, no els fa albergar gaires més esperances. “La feblesa parlamentària de Pedro Sánchez i les múltiples pressions internes i externes a què s’enfronta dificulta molt una possible solució”, explica Alba rico, “i al PDeCAT tampoc se’l veu predisposat a facilitar-li les coses... Hi ha massa interessos ideològics, propagandístics, electoralistes i judicials en joc”.

“El silenci clamorós del PSOE a l’oposició i el paper de persones com [Josep] Borrell va ser lamentable. Ara han aconseguit rebaixar la tensió, però calen actuacions més decidides —com l’alliberament dels presos— que propicien un diàleg assossegat”. El gran handicap, com coincideixen a remarcar tots tres, és que “tant del costat espanyol com del costat català, n’hi ha que estan molt interessats a tibar la corda al màxim possible”.

Parlant de silencis, el de la intel·lectualitat espanyola no ha sorprès Alba Rico: “És el comportament típic de l’esquerra espanyola, tant de la regimental com de la més obrerista; en aquest sentit, cal agrair la posició de Podem a Espanya i la dels comuns a Catalunya”.

“Ens cal un diàleg tranquil, però hi ha sectors interessats a fer caixa electoral amb la tensió. Sense ella, partits com Ciutadans no tenen res a dir”, corrobora Yayo Herrero. “Som en un carreró sense eixida: a mitjà termini no és viable la república catalana ni tampoc un retorn a 2010”, conclou Alba Rico, “d’alguna manera Espanya ha perdut ja la meitat de Catalunya i el processisme n’ha perdut l’altra”. “Som més prop de la república catalana o de la guerra civil?”, es pregunta per acabar. “Diria que tan lluny de l’una com de l’altra. Aquesta, de fet, és l’única equidistància que existeix ara mateix, i em sembla ben tràgica”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.