Madrid havia caigut sota el control de les tropes franquistes. L’estoica defensa de la legalitat republicana que havia practicat l’exèrcit democràtic i els voluntaris brigadistes no havia estat suficient en contra de l’ajut prestat per l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Els colpistes estaven escrivint el punt final a la Guerra Civil i en la seua entrada triomfal a la capital espanyola ressaltaria una estampa: un sacerdot, arborant un crucifix, apareixia desafiant dalt d’un camió militar. El calendari marcava 29 de març de 1939.
Aquest home de Déu, vestit amb sotana i un alçacoll, era Josepmaria Escrivà de Balaguer, fundador de l’Opus Dei, una de les organitzacions ultraconservadores més poderoses de l’Església catòlica i amb diversos representants a l’elit, especialment a l’Estat espanyol. L’Obra, com es coneix la prelatura, atresorava en aquell moment una societat —denominada Fomento de Estudios Superiores— que gestionava les residències del moviment i després de la Guerra Civil, pels volts de l’estiu de 1940, es va expandir des del seu centre d’estudiants de Madrid cap a València, Valladolid i Barcelona.
En l’actualitat, l’Opus Dei disposa de 93.600 afiliats, dels quals 2.122 són sacerdots. Del total de fidels, el 60% són dones i el 40% són homes, i la seua distribució geogràfica mostra el domini europeu: el 54,5% dels membres són del Vell Continent pel 36% a Amèrica, el 4,5% d’Àsia, el 4% d’Àfrica i l’1% d’Oceania. Amb una xarxa de fundacions i entitats escolars vastíssima, ha forjat un imperi immobiliari i econòmic esquitxat pels seus posicionaments ultres, els seus mètodes de control i de ritus hardcore, els escàndols d’abusos sexuals i el tractament inhumà a les anomenades dones serventes d’algunes residències de numeraris, aquells integrants que viuen sota un mateix sostre amb les regles estrictes de l’organització religiosa.
Les finances d’aquesta institució han estat desvelades pel periodista britànic Gareth Gore a la investigació Opus: Enginyeria financera, manipulació de persones i l’auge de l’extrema dreta dintre de l’Església catòlica (Pòrtic, 2024). A l’assaig cartografia els escàndols que l’han assetjat i com va beneficiar-se la prelatura de la sintonia amb el pontífex Joan Pau II; alhora desgrana les tres fonts d’ingressos que han sustentat la seua xarxa: la contribució inestimable del règim de Franco, el caixer automàtic de l’extint Banc Popular —absorbit pel Banc de Santander l’any 2018— i les donacions de multimilionaris ultraconservadors als Estats Units d’Amèrica.
Franco i el pecat de la cobdícia
Encara que l’Opus Dei es basa en unes normatives inflexibles, allunyades hipotèticament dels luxes, el seu fundador és retratat per aquest editor britànic com un obsés pels diners. «El fundador sovint s’enfurismava quan tenia la sensació que els seus reclutes no enviaven prou diners», subratlla al llarg de l’obra. «Amb unes despeses tan grans, prompte va resultar evident que els beneficis de les residències dels estudiants i els salaris dels numeraris no serien suficients per a sostenir el moviment. Escrivà ja havia fet un gran pas cap a la diversificació de les seues fonts d’ingressos amb l’admissió de supernumeraris a principis del 1948», afirma sobre els plans d’expansió dels primers capítols de la biografia del moviment integrista.
«El més important era que els nous membres havien d’entregar a l’Opus Dei una dècima part dels ingressos de les seues llars. En els dos primers anys, quasi set-centes persones es convertiren en membres supernumeraris», complementa sobre una altra modalitat d’afiliat, la qual estava desproveïda de l’obligació de viure en una residència amb més integrants de l’organització ultraconservadora. En contraposició als numeraris, no han de practicar el celibat.
Les finances de l’Obra arrossegaven la rèmora de la compra i l’expansió de Villa Tevere, l’acomodada seu del moviment a Roma, a tocar del poder papal de la Santa Seu. «Les ambicions d’Escrivà no tenien límits. Va decidir que també necessitaria un edifici addicional per acollir la seu central regional —ja havia dividit el món en set regions diferents—. Així mateix, li calia disposar d’una altra casa per a la seua branca femenina, una escola de formació per a membres numeraris i dos centres d’estudis, un centre de conferències al costat de la residència papal d’estiu a Castel Gandolfo i quatre residències per tot Itàlia», detalla.
Per a sufragar l’expansió del moviment i el complex residencial a la capital transalpina, l’Opus Dei comptaria amb el beneplàcit del franquisme. Una de les institucions de la qual en traurien rèdit econòmic seria el CSIC. «Durant els primers anys [de la dictadura], una de cada setze de les lucratives beques de recerca acadèmica concedides pel CSIC anava a membres de l’Opus Dei, malgrat que el moviment només tenia un nombre ínfim d’acadèmics. Alguns feien servir els diners per a estudiar a l’estranger i aprofitar les estades en altres països per a fer-hi arrelar l’Opus Dei», sosté.
A l’època de comandància de Luis Valls-Taberner, una de les figures més rellevants de l’Obra arran del seu posterior càrrec al capdavant del Banc Popular, «el CSIC havia estat segrestat fefaentment per l’Opus Dei, que xuclava tots els fons estatals de la institució en una època de necessitat urgent de reconstruir el país». «Un dels companys de Valls-Taberner», indica el periodista sobre el membre del moviment Miguel Fisac, «havia portat el robatori de fons estatals de l’Opus Dei a un nivell inèdit».
El moviment ultraconservador, patrocinat per una figura que, segons Gore, «va obsessionar-se amb teories conspiradores de l’extrema dreta», va demanar ajut econòmic a la dictadura franquista per prosseguir amb la seua extensió. L’Opus Dei va sol·licitar vuit milions de pessetes de fons públics al règim de Franco, però la donació va reduir-se fins a milió i mig. Encara que la contribució va ser inferior a la reclamada, el militar colpista havia expressat un «desig sincer» d’ajudar l’Obra, que va gaudir de «privilegis diversos, com ara l’ús del castell de Peníscola», situat al Baix Maestrat.
Franco, de fet, va poblar el seu govern de ministres pertanyents a l’Obra, com ara Alberto Ullastres (Comerç), Mariano Navarro (Hisenda) i Laureano López Rodó (Exteriors). Una influència notable a l’executiu del dictador —en una de les remodelacions, dels 19 membres del gabinet, una desena estaven lligats amb l’Opus Dei, segons Gore— que va empipar la branca falangista del règim autoritari. I més quan Escrivà de Balaguer va instaurar la norma que els ministres s’havien de trobar amb ell cada vegada que visitara l’Estat espanyol.
El caixer automàtic de l’Obra
Tot i que la sintonia amb el règim franquista va beneficiar l’expansió de l’Opus Dei, el seu gran pulmó financer va ser el Banc Popular. L’assalt a l’entitat bancària va produir-se quan Navarro i Valls-Taberner —ambdós de l’Opus Dei— van assabentar-se d’un escàndol que afectava l’aleshores president del Banc Popular, Fèlix Millet i Maristany. La informació provenia d’un executiu del Banc, un catòlic devot que rebia la guia espiritual de l’Opus Dei. El dirigent financer havia compartit aquest suposat drap brut amb el director numerari, que va traslladar les dades a l’Obra.
«Mentre un grup amenaçava de destapar la informació que comprometia el president del Banc Popular, Valls-Taberner feia el paper de salvador, s’oferia a comprar les participacions de Millet i li plantejava una sortida per retirar-se del Banc amb la reputació intacta», narra Gore a la seua investigació. En 1957, l’entitat financera passaria a ser el caixer automàtic de l’Obra. El control d’aquesta companyia bancària fou el màxim exponent d’una estratègia «per infiltrar-se al món dels negocis». Molts dels antics estudiants a les residències de l’Opus Dei ja començaven a situar-se a cercles prominents i des de l’Obra «es pressionava als membres que tenien negocis perquè desviaren i donaren diners a la causa».
Un xicotet grup d’integrants del moviment, fins i tot, van anar més enllà: «Van saber veure l’oportunitat de crear tot un seguit d’empreses noves que els membres podien utilitzar per aprofitar contactes sòlids que tenien al règim corrupte i beneficiar-se així de contractes i privilegis, els quals revertien a l’Opus Dei». En els anys cinquanta del segle passat, els seus tentacles s’estenien a diaris, revistes, editorials, agències de publicitat i de notícies, i també a distribuïdores de cinema. Bona part d’aquestes firmes varen acabar sota el paraigua d’Esfina, dirigida pels numeraris Ullastres i Valls-Taberner. A mitjan dècada dels seixanta, ja hi havia 138 firmes auxiliars lligades a l’Obra.
«El banquer [Valls-Taberner] havia establert una xarxa de societats offshore registrades a llocs com ara Panamà i Liechtenstein per facilitar la transferència de grans quantitats de diners a l’Opus Dei [...]. Les transferències s’articulaven a través d’un banc privat de Suïssa, l’Imefbank, que el Banc Popular havia comprat els anys seixanta», radiografia el periodista. Amb aportacions de 92 milions d’euros a la causa per part del controvertit empresari José María Ruiz-Mateos, el Banc Popular «ja havia començat a blanquejar les transaccions» a les acaballes del franquisme entre l’entitat i l’Obra amb el naixement de Fundación Hispánica, que rebia el 5% dels beneficis del Banc.
A finals dels anys vuitanta, s’havia creat «un nou sistema de finançament internacional legal per a l’Opus Dei» mitjançant aquesta companyia bancària. «Oficialment, el Banc havia format una àmplia cartera de negocis [...]. Aquesta cartera incloïa diverses empreses immobiliàries [...]. D’amagat de tothom, [...] Valls-Taberner havia utilitzat un grup de filials latents per comprar aquells actius amb diners del banc. Una de les empreses filials era dirigida per Santiago Escrivà, el germà petit del fundador. Discretament, [Valls-Taberner] havia transferit la propietat d’aquells actius a la Fundació per a l’Acció Social», dissecciona.
Utilitzant «actius desviats» del Banc Popular, la Fundació per a l’Acció Social «va injectar milions de dòlars a l’expansió de l’Opus Dei per 37 països». «Es van assignar sumes ingents a expandir el rostre públic de l’Opus Dei —les escoles, els clubs per a joves i les residències d’estudiants ideades per atreure futurs numeraris—, i una quantitat si fa no fa igual es va destinar als aspectes amagats de la prelatura: reclutar noies desfavorides com a numeràries auxiliars, que eren necessàries per a cuinar i netejar la xarxa creixent de noves residències que planejava el prelat», assenyala. Gairebé 93 milions d’euros van canalitzar-se amb aquesta tècnica a partir dels anys noranta. Les participacions de l’Opus Dei al Banc Popular abastaven un valor de més de 1.000 milions d’euros en 2004.
La teranyina de l’Opus Dei, però, va conformar-se amb tallafocs. Encara que se seguien les instruccions de Villa Tevere, oficialment el moviment ultraconservador no atresorava cap lligam legal ni tampoc financer amb els seus col·legis o residències. Ara bé, havien estat creats «seguint les ordres dels seus superiors» i amb «el capital inicial que els havia donat la prelatura, diners transferits d’altres iniciatives suposadament independents, o en alguns casos paradisos fiscals». «Els projectes es creaven a nom de numeraris de confiança, però només en tenien un control nominal, perquè les decisions havien de passar primer pel govern central o regional de l’Opus Dei», agrega.
Abans que el caixer automàtic del moviment integrista acabara en mans d’una altra companyia financera, va produir-se una batalla religiosa a dintre del Banc Popular: entre els interessos de l’Opus Dei — representats a través de l’aliança accionarial de la Sindicatura— i el multimilionari mexicà Antonio del Valle, exmembre de l’Obra i posteriorment enrolat a les files dels ultraconservadors Legionaris de Crist. L’entitat financera s’enfonsaria en 2017.
Cada empresa lligada a l’Obra «operava amb independència», però «tots posseïen una participació» al Banc Popular. «Quan es desmuntava la nina russa i les posaves una al costat de l’altra, [...] moltes compartien accionistes, les gestionava el mateix pinyol de numeraris i, pel que es veia, donava ingents quantitats de diners per als projectes de l’Opus Dei», apunta. Es tractava, al remat, «d’un seguit de societats pantalla i de fundacions que actuaven com una nina russa que ocultava el seu beneficiari real». Més de vuitanta milions d’euros passaven anualment per aquesta xarxa amb diners que sortien del Banc Popular.
«Aproximadament la meitat dels diners procedien directament de les participacions que aquestes empreses i fundacions tenien en el Banc, que generaven prop de 40 milions d’euros de dividends. I això es rematava amb contribucions que feia el Banc gràcies a l’astúcia de Valls-Taberner [...]. A través d’aquest canal, es van generar quaranta milions d’euros més», compta. La majoria de les participacions, però, acabarien aixoplugant-se sota el paraigua d’una societat pantalla de tarannà immobiliari anomenada Unión Europea de Inversiones.
Estats Units d’Amèrica, territori fèrtil
Encara que l’Estat espanyol fou el bressol de l’Opus Dei, els Estats Units d’Amèrica van erigir-se en una terra fèrtil per a l’expansió de la xarxa de l’Obra, així com per obtenir ingressos. Una de les figures que va treballar de valent per estabilitzar econòmicament el moviment ultraconservador en territori estatunidenc va ser John Haley. No debades va ser l’encarregat de «disgregar l’antic sistema de gestió central de la cartera de propietats del moviment declarant cada residència i cada centre de retir individuals com una organització religiosa sense ànim de lucre».
Haley, al seu torn, va impulsar la Fundació Woodlawn, on als numeraris se’ls indicava que havien d’enviar el sou després de pagar despeses de manutenció al seu centre local. «Aquest sistema permetia que l’Opus Dei evitara incomplir les estrictes normes del Servei d’Impostos Interns sobre fer passar les despeses de manutenció com a donacions benèfiques», exposa Gore al llibre. La configuració d’aquesta estructura es combinaria amb la captació de donats per a les seues causes, com ara la família Duffy, que en tres dècades entregarien desenes de milions a l’Obra.
A la dècada dels noranta, el moviment integrista assoliria una de les seues fites als Estats Units d’Amèrica: aconseguir el control del Centre d’Informació Catòlica, ubicat a Washington. Ho va fer a través del numerari i lobbista Bob Best. Els ultraconservadors van atreure altres personalitats a la seua òrbita a través dels retirs espirituals VIP que hi organitzaven: el magistrat del Tribunal Suprem, Antonin Scalia; el republicà Rick Santorum; l’assessor polític Larry Kudlow, o el fundador de Domino’s Pizza, Tom Monaghan. Aquest empresari, del bracet de les fundacions ultraconservadores Bradley i Scaife, finançarien projectes de la prelatura.
El flux dels diners cap a iniciatives de l’Opus Dei seria protagonitzat per Mark Belnik, a principis del nou mil·lenni assessor de l’empresa Tyco International; el supernumerari, soldat recristianitzador i assessor financer, Neil Corkery, o el fundador de la companyia elèctrica AES Corporation, Dennis Bakke. Steve Forbes, multimilionari i hereu de l’empori editorial Forbes, seria un altre dels mecenes a les causes del moviment ultraconservador. Un dels projectes que impulsaria l’Opus Dei en terres estatunidenques va ser el desembarcament de l’escola de negocis IESE, regada per la Fundació Clover —lligada també a l’Obra— i tacada per les relacions amb el polèmic despatx d’advocats de Mossack Fonseca.
Gràcies a l’acostament que va efectuar a Leonard Leo, històric dirigent de l’entitat de juristes conservadors Societat Federalista, l’Obra aconseguiria teixir lligams «amb persones importants del Capitoli i del món del diner fosc, poblat de multimilionaris secrets amb una agenda conspícuament conservadora». «L’Opus Dei es va beneficiar d’aquests fluxos de diner fosc», certifica el periodista al llarg de l’assaig. Un exemple va ser les donacions de l’administrador de fons de cobertura i mecenes de causes conservadores, Sean Fieler.
«Posicionar-se com a defensor dels multimilionaris catòlics estatunidencs descontents oferia a l’Opus Dei una nova oportunitat a la vida. Ja abans de la [primera] victòria de Donald Trump, l’estratègia havia començat a donar fruits», indica. Les donacions a la Fundació Woodlawn, la Fundació Rosemoor i l’Associació per a l’Intercanvi Cultural havien ingressat al voltant de vint milions anuals, procedents dels salaris dels numeraris i dels delmes dels supernumeraris. «Gràcies a tot un seguit de donacions puntuals, els ingressos d’aquestes tres fundacions es van elevar a més de 50 milions de dòlars l’any», xifra. Els Estats Units d’Amèrica es van convertir en el principal patrocinador d’iniciatives de l’Opus Dei.
Aquesta musculatura econòmica va convergir amb la influència política a la primera administració Trump. El màxim exponent fou el supernumerari Mick Mulvaney, designat primerament com a director de l’Oficina d’Administració i Pressupost per després escalar a cap de gabinet de la Casa Blanca. «D’ençà del temps de Franco, el moviment no havia tingut un accés tan directe al poder polític», il·lustra Gore a l’assaig. És la mostra de l’esperit d’Escrivà de Balaguer: poder i diners.