L’escriptora Antònia Vicens (Santanyí, 1941) es va esgarrifar quan li van arribar les galerades amb la primera correcció de la novel·la que li havia fet guanyar el Premi Sant Jordi amb 26 anys, 39º a l’ombra. L’obra, farcida de paraules genuïnes del seu Santanyí natal i del Migjorn mallorquí, havia estat reescrita. Tots aquells mots que li donaven personalitat havien estat eliminats i la jove novel·lista no s’hi reconeixia. Vicens es va negar a publicar la novel·la d’aquella manera i, finalment, els editors van accedir a publicar el text original amb la condició de publicar un glossari final amb aquelles expressions que consideraven mallorquinismes.
Avui 39º a l’ombra es llegeix encara com una experiència única: per la història de la treballadora de l’hotel que n’és protagonista, per la seua particular visió de les coses —influïda per la religió, els prejudicis i els desitjos— i, sobretot, per un vocabulari extraordinari que eixampla la llengua del lector. Cinquanta anys després continua sent una joia que comparteix amb tots els catalanoparlants unes paraules que possiblement s’haurien perdut per a milions de persones si ella no les haguera escrit i defensat.
El debat sobre l’ús de variants dialectals molt locals és ben antic. Vicens no va ser un cas únic, i divuit anys abans el lingüista Joan Coromines i el novel·lista Joan Sales ja discutien sobre la importància de la llengua en la literatura (ho podem llegir ara a Cartes 1946-1983: A la recerca del català usual, de Club Editor): hi ha un moment que Sales fa un retret a Coromines, amb molt circumloqui: «(...) de vegades arribeu a donar la impressió com si instintivament tendíssiu a considerar la literatura com una província de la filologia». Sales, contrari a aquest concepte, defensa que «l’escriptor digne d’aquest nom se serveix de la llengua, no serveix la llengua». I continuava: «Si de la llengua, que no és més que un mitjà, en fem un fi, sortim de la literatura i caiem en la filologia».
Evidentment, sobre la llengua catalana, en aquell moment especialment, però encara ara, han planat amenaces —com els atacs a la unitat de la llengua— que han portat molts escriptors a optar per una llengua literària molt estàndard.
Però aquesta no és l’única raó. Per exemple, el valencià Manuel Baixauli destaca que «en una llengua és importantíssim l'estàndard, i sobretot en una llengua en perill: N'hi ha que s'han enfonsat per falta d'un estàndard, com el sard. I en la nostra és molt important».
Per això opta per un estàndard amb paraules més pròpies de la variant valenciana, però amb límits que ell mateix s’imposa: «És veritat que escric hui i no avui. Hi ha paraules que ja estan tan acceptades, i són correctes, però per exemple a mi em molesta que es puga accentuar diferent en un lloc que en un altre. Això no m'agrada. I per això pose l'accentuació oriental. Busque un terme mitjà, no abandone el valencià però tampoc vull caure en el localisme».
Però aclareix que les seues raons no són extraliteràries. «No ho faig només per un tema polític, sinó perquè trobe que la llengua literària ha de ser una llengua elegant, una llengua culta que no caiga en l’excés de localisme. Tampoc no escriuria en barceloní, com fan altres valencians. Tampoc té sentit. Però cada u tria».
El tema dels accents en la nostra literatura serà un dels que es tractarà en el Posa-hi tu l’accent, el Festival de les Posa-hi tu l’accent, a l’Espluga de Francolí, entre el 27 i el 29 de setembre —concretament, en la mesa literària que el 28 de setembre reunirà els escriptors Adrià Pujol (Empordà), Marta Rojals en remot (Terres de l’Ebre), Laura Casanovas (Andorra), el dramaturg Xavier Frau (Mallorca) i la poeta Aina Garcia-Carbó (Plana Alta).
En l’última dècada, cada vegada són més els autors que tendeixen a reflectir la parla local amb tots els recursos possibles. Alguns assenyalen precisament l’ebrenca Marta Rojals com la pionera d’aquest canvi de criteri. D’altres assenyalen la també ebrenca Maria Climent. Fins i tot, alguns apunten a Irene Solà. És evident que cal no oblidar que Maria Barbal reivindicava el lèxic genuí del Pallars ja en la seua primera obra, Pedra de tartera, del 1985. I que els mallorquinismes d’Antònia Vicens ja volien rescatar paraules mai —o gairebé mai— escrites. I encara abans molts autors van nodrir el corpus textual literari del català amb paraules d’abast local o comarcal.
Jordi Badia, com a filòleg, corrector i autor de No val a badar (Rosa dels Vents, 2023), creu que aquesta situació «és normal, no només perquè hi pugui haver una sensació que la llengua ja s’ha normativitzat sinó també perquè les eines potents de normalització i de normativització que són els mitjans de comunicació —però sobretot TV3— i l’escola han estat unes màquines uniformitzadores que fan perillar la riquesa dialectal». Per tant, la literatura —o la comunitat literària— estaria donant resposta a una situació social que ha menystingut aquesta riquesa: «És una reacció lògica perquè els dialectes han dit “prou, nosaltres també hi volem ser”, i es reivindiquen. Hi estic molt a favor, perquè cal recordar que tot són dialectes: no tan sols són dialectes el de l’Ebre o el valencià o el mallorquí o l’eivissenc. El barceloní també és un dialecte».
Badia opina que «els dialectes són un motor de creativitat: Si matem això, matem la creativitat, que ja ens la mata la interferència del castellà i l’empobriment de la llengua, sobretot en els entorns urbans».
Creu que les variants dialectals haurien d’estar més presents als mitjans de comunicació i a l’escola per revertir la situació. «Als mitjans de comunicació s’hauria de potenciar més color dialectal. I a l’escola s’ha fet molt malament, trobo. L’escola sí que té la possibilitat de treballar els dialectes i de potenciar-los. I això no s’ha fet. Aquí sí que hi ha feina per fer. No pot ser que un mestre de Tortosa no faci llegir textos dialectals i no faci brillar la riquesa del territori. Amb això s’havia de tenir més cura».
Segons Jordi Badia, un altre error que ha pogut perjudicar la visió general sobre els parlars locals va ser la potenciació, per part de l’Institut d’Estudis Catalans dels anomenats subestàndards: «Deien “hi ha un estàndard però el valencià és un subestàndard”. Això s’hauria de revisar. El tortosí és més proper al valencià del nord que no pas al parlar de Barcelona. Si el subestàndard el tallem al Sénia, el que fem és deixar-nos arrossegar per la política, però la llengua no segueix la mateixa línia».
De l’Alguer a Tarragona
L’aportació més allunyada i extrema d’aquest «motor de creativitat» ens ha arribat enguany des de l’illa de Sardenya. L’escriptor alguerès Gavino Balata ha presentat una novel·la negra, Soldats abandonats (Pagès Editors, 2023), que, per primera vegada, reflecteix la parla quotidiana d’aquell racó sard catalanoparlant tot seguint les normatives que els filòlegs algueresos han consensuat en els últims quaranta anys amb el vistiplau de l’IEC. El català de l’Alguer té construccions i lèxic molt emparentat amb l’italià, però amaga també veritables joies lèxiques.
Cal dir que Pompeu Fabra, per al seu diccionari, va rescatar de l’alguerès algunes paraules com llumí, recorda Badia: «Sempre fèiem servir dos castellanismes, misto o cerilla, que eren els dos termes que circulaven, i Fabra va proposar agafar-ne un, llumí, que ve de l’alguerès, que és bonic, que és clar —perquè ve de llum— i va ser el que va establir com a prioritari».
Gavino Balata, conscient que hi ha poques obres literàries en alguerès, ha vigilat que tot sigui correcte. Li va demanar una revisió prèvia al «principal expert en alguerès, Luca Scala» i la revisió de Pagès Editors ha estat fidel al document que serveix de base per a l’alguerès normatiu, El català de l’Alguer: un model d’àmbit restringit (Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori de l’Alguer, 2002).
«A les llibreries —diu Balata a EL TEMPS— manca més obra escrita en català que es dirigeixi a Catalunya i a l'Alguer de la mateixa manera. He estat optimista perquè soc segur que el llibre es llegirà amb més facilitat a casa vostra que no aquí per una qüestió d'escolarització en català, però cal fer més llibres així».
Balata explica que no vol «que sigui considerat un exemple, però espero que pugui servir de punt de referència perquè altres s'animin i escriguin en el català de l’Alguer històries encara més belles que la meva».
La producció literària propera als algueresos és tan minsa que ell voldria fer de Soldats abandonats «també un audiollibre vinculat al llibre. D'aquesta manera, compliríem dos objectius: que puguin escoltar el nostre català tots els catalanoparlants —ja sé que els que venen a l'Alguer no venen sols per la platja sinó també per escoltar-nos— i els algueresos també podran reconèixer la llengua parlada i atrevir-se a llegir-la».
Un altre dels casos més cridaners d’ús de les variants dialectals és Nicolau (La Segona Perifèria, 2022), una bellíssima novel·la sobre una llegenda que es repetia en molts dels nostres ports mariners, la de l’home peix Nicolau. El seu autor, Antoni Veciana, procedent del món del teatre, va apostar per una llengua de lèxic molt ric, però que també força els límits del Diccionari català-valencià-balear (DCVB). Al final del llibre hi ha un glossari que inclou aportacions magnífiques del Camp de Tarragona que no recull aquest Diccionari (gadegang per ‘escamarlà’; rellambrall per ‘fosforescència dins l’aigua a la nit’; taró per ‘boig’, etc.), però també altres paraules que el DCVB considera «castellanismes inadmissibles», com alego per ‘aviat’ (molt utilitzat, però en remissió, al sud del Principat i nord del País Valencià).
L’autor ha explicat a EL TEMPS la seva opció lingüística: «Jo volia explicar una història i al meu cap la tenia tal com me l’havien explicat les meves àvies. Era molt estrany explicar una història d’un lloc molt determinat en una llengua que no és la d’aquell lloc. Ho trobava estranyíssim. Per tant, vaig fer l’abstracció. Normalment tots escrivim en estàndard i amb això ja en tenim prou, però per a aquesta història vaig decidir rebuscar una mica». D’una banda, Veciana ha fet «una mica de recerca per paraules de termes mariners» i, de l’altra, s’ha «plantejat cada vegada com diria això quan parlo amb la família o amb la gent del Camp de Tarragona».
Veciana ho ha fet a consciència. «Havent llegit la Irene Solà, que també diu que tira per aquí, i la Marta Rojals, que potser no tant, però també», s’hi va llançar. «Volia trobar el punt just entre la nostra manera de parlar i una llengua que fos fàcilment llegible per qualsevol lector dels Països Catalans».
Afegeix Veciana que «sempre tens el dubte de si trepitjar més l’accelerador o no. Però en lèxic vaig ser bastant radical i ben poques han caigut, perquè tampoc són marcianades que no es puguin entendre».
L’edat d’or dels correctors
L’editor de La Segona Perifèria, Miquel Adam, que va editar Nicolau fa dos anys, afirma que no va tindre «cap mena de por» a donar llibertat a Antoni Veciana. «Com a lector, em vaig sentir molt abraçat per aquest català del Camp de Tarragona que, per un barceloní —com soc jo mateix—, és exòtic». Assegura que, com a editor, no ha «combregat mai amb la idea d’agafar un català estàndard barceloní per publicar escriptors que són de fora de Barcelona i que volen parlar amb la seva llengua». Creu que «qui va trencar moltes barreres mentals va ser la Marta Rojals amb la seva llengua de l’Ebre: va tenir molt d’èxit i entenc que molts editors —no parlo per mi concretament— van veure que era igual si la llengua és dialectal o central, o el que sigui. No vaig tenir cap mena de dubte que la llengua de Veciana, atès que el llibre parla d’un poble mariner, era molt adient a la història que volia explicar».
Nicolau sí que incorpora un glossari al final del llibre per als termes que van considerar menys comprensibles per al conjunt de l’àrea lingüística: «Sí que li vaig demanar a l’autor —reconeix Adam— que al final del llibre hi féssim un petit apartat de notes on ell expliqués conceptes mariners o, fins i tot, alguna característica pròpia de la seva llengua».
Adam assegura que el seu «motiu de preocupació no és si en Veciana escriu amb la llengua pròpia del Baix Camp, sinó què fem amb els autors barcelonins que escriuen molt bé i tenen ambició literària, però també pateixen moltes interferències del castellà. Això em fa patir més».
Conclou que la major llibertat a l’hora de reflectir les variants dialectals en la literatura li sembla una conseqüència de la professionalització del sector editorial: «Crec que el gremi dels correctors ha tingut una evolució cap a la professionalització i cap al respecte a la llengua dels autors que és importantíssima. Estem vivint una edat d’or de la traducció, però també una edat d’or de la correcció, perquè cada vegada són més respectuosos amb la llengua que utilitzen. Almenys els meus. Tenen especial cura i respecte. Quan hi ha alguna paraula que ells no coneixen, miren mil diccionaris —l’Alcover-Moll, el que sigui— per respectar sempre l’interès últim de l’autor. Jo trencaria una llança pels correctors, perquè fan una feina essencial i molt respectuosa».
Miquel Adam creu que avui és impossible que passi el cas de Josep Pla a Destino, «on els correctors li esmenaven la plana cada vegada. Això ha passat a millor vida. Per sort per a la llengua i pel color i la pluralitat del català! Crec que és un valor afegit llegir diferents variants de totes les terres dels Països Catalans i crec que cada cop més lectors ho apreciem més».
Segons Adam, el límit l’ha de posar l’autor. «El que demano als correctors és que almenys facin saber a l’escriptor o escriptora que allò que han posat està malament o que no surt al diccionari. Perquè jo entenc que els autors són creadors de llengua per a bé o per a mal i els correctors han d’avisar l’autor: «Alego no ix al diccionari». Però la decisió última li faig prendre a l’autor, després que tingui tots els instruments per decidir. Jo després em faig responsable de l’obra, evidentment. Però sempre sabent que l’última paraula l’ha de tindre l’autor».
Jordi Badia és partidari de mirar-se cada cas per no tallar la creativitat dels autors i perquè hi ha dialectalismes més estesos —menys locals— que uns altres. Per exemple, a Nicolau, Veciana sovint feia servir les formes cunya i fenya en compte de cuina i feina. «Tot s’ha d’estudiar perquè aquesta forma està molt estesa. Si a l’Alcover-Moll busques fenya et diu «vegeu feina». Això vol dir que la manera com ell ho escriuria és feina. Però després et diu on pronuncien fenya i aquesta pronúncia va de Gerri [Baix Pallars], Ponts, Balaguer [tots dos a la Noguera], Lleida [Segrià] i Bellpuig [Urgell], però també al Penedès, al Camp de Tarragona, a Tamarit de Llitera... Hi ha una àrea bastant important on es fa aquesta palatalització de la ena. Per tant, això té entitat. No és molt local. Si és molt local, una paraula té la cosa testimonial de dir que al teu poble es diu així. Però aquí ja hi ha una raó per fer-la servir. Tot i això, jo la faria servir només en els diàlegs».
Els estudis lexicogràfics també han avançat en diverses direccions i, si el DCVB prioritzava la forma feina per damunt de faena, la història diu que la variant que es conserva al País Valencià és la més antiga. «Ara sabem que faena és el terme originari. De fet, els castellans diuen faena perquè ens ho han copiat. Només per això ja val la pena de reivindicar el terme. Claríssimament, l’etimologia ve del llatí facienda i va ser primer faena que feina».
La llibertat dels diàlegs
Una de les opcions que molts d’aquests escriptors trien és fer servir una versió més estàndard per al narrador i més dialectal per als diàlegs. Ho fa Emma Zafón (Llucena, Alcalatén, 1987) a Casada i callada, opció que defensava en una entrevista a EL TEMPS: «En la narració havia de ser mitjanament normatiu, però en els diàlegs he volgut traslladar l’oralitat, perquè, si no, no em quedava creïble. Si haguera escrit avi o àvia quan ningú allà ho diu, no tindria versemblança. Parlem així i tenim la necessitat de llegir-nos en el pla cultural, més enllà del folklore. Ja consumim molt poca cultura en la nostra llengua. Si, a damunt la que consumeixes és molt estàndard, tu no t’hi veus reflectit. No ho sé. Trobe que falta una part de representativitat nostra. En el meu cas, també per sentir que la nostra llengua és tan vàlida com la d’una persona de Castelló o de València, que potser s’arrimen més a l’estàndard. Després hi ha gent que diu: “És que ací parlem malament”. Què vol dir que parlem malament?».
Jordi Badia és partidari de més llibertat en els diàlegs, però creu que els límits estan en castellanismes com uelo o güelo, dels quals parla Zafón. «Els límits —diu Badia— els ha de marcar el seny. La versemblança —al capdavall és aquesta la qüestió—, no ens pot fer caure en una disgregació gratuïta. Hem de posar-hi seny, però no matar la riquesa ni la creativitat. Aquest seny ens ha de fer estar entre la cotilla —entre cometes— de la normativa i el campi qui pugui, perquè el campi qui pugui podria incloure el que es diu a casa meva d’una manera i diferent dues cases més enllà. Tampoc no podem desorientar el lector».
En el cas de la literatura, Badia aprova el joc entre l’estàndard i la llengua col·loquial: «L’estàndard és l’estil que ha de predominar en el discurs del narrador i, en canvi, tot allò que sigui diàleg o monòleg interior —perquè al final seria el mateix— permet més llibertat».
I tot i que és partidari de donar «via lliure pel que fa al lèxic, perquè justament hi ha un empobriment lèxic i ens convé enriquir» la llengua, hi troba el límit en les interferències de les llengües veïnes: «En l’acceptació de dialectalismes, se’ns poden escolar moltes interferències d’una altra llengua. Aquí hi ha un perill, que és mirar-se aquest fenomen d’una manera frívola i dir “ara a mi em fa molta gràcia parlar com el meu agüelo i començo a posar paraules d’antes”. Agüelo i antes són interferències claríssimes. Això no ho considero un dialectalisme i crec que paraules com aquestes no s’haurien de potenciar. Si són molt arrelades i no les pots evitar —com tio o agüelo al País Valencià—, potser en els diàlegs es poden deixar, però amb això aniria amb cura. Una cosa és la creativitat pròpia i genuïna i una altra la interferència».
Antoni Veciana també és més radical en els diàlegs: «Als diàlegs vaig decidir anar més fort i en molta part de morfologia verbal em vaig alliberar una mica més. Però no és una novel·la molt dialogada i vaig pensar que en els diàlegs podia ser més gamberro i posar el que no està a la part del narrador. Poso io en compte de jo i coses que poden fer més mal als ulls».
L’editor Miquel Adam diu que, en aquest cas, confia totalment en els escriptors: «Si un castellanisme aporta versemblança a un diàleg, el respectaré. Això no cal consultar-ho. O fins i tot jo mateix li diré al corrector “gràcies, però rebutjo aquesta correcció jo mateix”. Perquè de vegades la versemblança passa per davant de la correcció. Tot és discutible. A mi m’agrada tindre aquesta discussió amb els autors i els correctors. I amb els traductors perquè també vivim una edat d’or dels traductors perquè ells entenen que un anglès d’Alabama no és el mateix anglès que el d’un pijo de Nova York. Tots, per la nostra banda, intentem aportar el color original a una traducció o a un llibre d’un autor català».
La qüestió és encara si el novel·lista ha de servir-se de la llengua o servir la llengua, com defensava Joan Sales davant Coromines? «Hem viscut per salvar-vos els mots», escrivia Espriu.