Les eleccions catalanes van entregar un regal enverinat a ERC. Els independentistes van experimentar una davallada significativa a les urnes i van allunyar-se de prosseguir a la presidència de la Generalitat de Catalunya, però van adquirir a contracor la clau de volta de la legislatura catalana. Sense els seus vots, no hi havia possibilitat d'un pacte progressista al Principat amb els comuns i el PSC, el gran triomfador d'aquells comicis. I sense els seus sufragis, tampoc podia donar-se la fórmula governamental que brandava Junts per Catalunya, malgrat que l'aritmètica i la voluntat dels socialistes catalans l'impossibilitaven.
ERC, amb la necessitat de reconstruir la seua maquinària electoral i de renovar-se internament, va intentar traslladar la pressió a les dues forces capdavanteres dels comicis principatins: el PSC i Junts per Catalunya. De fet, ambdues formacions comptaven amb elements coincidents als seus programes electorals pel que fa al model de desenvolupament d'infraestructures i, fins i tot, d'apostes econòmiques estratègiques. Ara bé, la plasmació d'un govern de nostàlgia sociovergent mai va estar damunt de la taula. Junts per Catalunya no era Convergència Democràtica de Catalunya, encara que bevia de la seua herència i reivindicava —a través de figures com ara l'expresident Jordi Pujol— el lligam històric.
Amb els republicans allunyats del joc d'aliances, la política catalana entrava en un carreró sense eixida, en un atzucac de complicada resolució. La formació que havia comandat Oriol Junqueras, Marta Rovira i Pere Aragonès era l'única que podia actuar com a desllorigador, però l'exercici d'aquest paper tenia un cost. En cas de no haver-hi pacte parlamentari amb el PSC, la legislatura es consumiria sense arrancar i Catalunya s'encaminaria cap a una repetició electoral que podia reduir encara més la representació a la cambra dels republicans. I més quan el partit es troba en un procés de discussió orgànica de lideratges i, fins i tot, d'emergència d'escàndols interns amb conseqüències com ara l'adeu d'una figura mediàtica com ara Ernest Maragall.
Si hi havia un acord amb els socialistes catalans, s'havia d'aconseguir fites tangibles quan encara restaven pendents la plasmació d'alguns compromisos que va adquirir el PSOE amb ERC a canvi del vot dels independentistes a la investidura com a president espanyol de Pedro Sánchez. Un pacte que havia de seduir a les bases republicanes, les quals estan en un moment d'activació a causa del procés de renovació orgànica que tindrà com a epíleg el congrés previst per a tardor.
L'entesa programàtica entre ERC i el PSC, a més, s'havia d'enllestir a finals d'aquest mes. La secretària general dels republicans, la retornada de l'exili Marta Rovira, va expressar a la formació principatina del puny i la rosa que «si a finals de mes no hi havia avanços, ERC s'aixecaria de la taula». És cert que la data perquè s'active automàticament la reedició electoral queda lluny —el 26 d'agost—, però els independentistes volen resoldre el seu paper en els pròxims mesos —i anys— a la política catalana com més aviat, millor.
A principis d'aquesta setmana, no debades, l'equip negociador dels independentistes —Josep Maria Jové, Marta Vilalta, Juli Fernández, Oriol López i la mateixa Rovira— va llançar un ultimàtum als socialdemòcrates. A través d'una carta publicada al diari La Vanguardia, va afirmar que o hi havia un nou pacte fiscal per a Catalunya —fonamentat en la proposta del finançament singular que ha defensat Aragonès— o els catalans tornaven a votar a l'octubre.
Finançament singular: la reiterada línia roja
La pressió d'ERC ha fet moure fitxes als socialistes. En una trobada d'elevada simbologia política al Palau de la Generalitat de Catalunya, el president del Govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, i el president català, el republicà Pere Aragonès, han escenificat el traspàs de la gestió de l'ingrés mínim vital a l'executiu català. Una cessió competencial que coincideix amb el desbloqueig a principis de setmana dels primers fons perquè la Generalitat de Catalunya assumisca el serveu de rodalies, així com amb el desencallament perquè el govern principatí gestione les beques universitàries i els fons de recerca i desenvolupament.
A la carpeta de compromisos pendents de complir, els socialistes encara atresoren la condonació de part del deute generat amb el Fons de Liquiditat Autonòmica, és a dir, una mena de flotador econòmic que va llençar l'Estat a les autonomies en els seus pitjors moments d'asfíxia financera, però que els governs territorials han de retornar a l'administració estatal a manera d'un crèdit i mentre el sistema de finançament resta caducat des de 2014. El pacte per investir Sánchez incloïa una condonació del 20% del deute, equivalent a uns 15.000 milions d'euros. L'altre incompliment és l'aprovació d'una llei que blindara el plurilingüisme a l'administració estatal. S'hauria d'haver aprovat abans d'aquest mes de juliol al Congrés dels Diputats.
Encara que la trobada entre Aragonès i Sánchez s'ha intentat deslligar de les negociacions entre els republicans i els socialistes, la reclamació del president de la Generalitat de Catalunya ha coincidit amb la principal línia roja que ha fixat ERC per votar afirmativament una investidura del socialista Salvador Illa: un finançament singular per a Catalunya. Aragonès, de fet, ha empentat el president espanyol a «moure's» perquè la Generalitat de Catalunya necessita «un model just» per comptar amb més recursos econòmics, així com li ha recordat l'assignatura pendent de la condonació del deute generat pel Fons de Liquiditat Autonòmica.
El PSOE, de moment, ha retrocedit posicions envers algunes declaracions anteriors sobre aquesta mesura a causa de la contestació interna que va rebre d'altres barons, especialment del jacobí Emiliano García-Page, president de Castella la-Manxa. O dit d'una altra manera: continuen oposant-se a la principal demanda d'ERC. Un entrebanc per a un principi d'acord que hauria de sorgir del forn dels equips negociadors d'ambdós partits abans d'aquest mes perquè les bases republicanes puguen dir la seua, segons va limitar el calendari Rovira.
Paral·lelament a la trobada entre ambdós presidents, la vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya, la republicana Laura Vilagrà, i el ministre de Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, el socialista Félix Bolaños, s'han reunit per abordar el conflicte polític català, així com per avaluar el grau d'aplicació de la llei d'amnistia. No debades, Aragonès ha recordat al cap del Govern espanyol que aquesta mesura de gràcia sobre els represaliats pel procés no està beneficiant al conjunt dels actors de l'independentisme.
A pesar que una repetició electoral podria engreixar la distància del PSC envers la resta de partits i assolir una victòria amb més múscul representatiu al Parlament de Catalunya, els socialistes afronten els diàlegs per la investidura d'Illa amb la necessitat d'estabilitzar la legislatura espanyola. Amb Junts per Catalunya marcant perfil propi amb el seu vot negatiu a la senda del dèficit i avisant Sánchez que està lligat a les seues peticions, el PSOE no pot erosionar la relació amb un soci com ara ERC. Els republicans, a més, han d'exhibir duresa en les negociacions amb els socialdemòcrates arran del joc competitiu que mantenen amb l'espai postconvergent.
Interferències judicials
Com a permanent guionista de la política catalana, la judicatura espanyola ha obtingut la seua quota de protagonisme en una jornada en què el focus estava centrat a la cimera —la quinta entre ambdós mandataris— entre Aragonès i Sánchez. El Tribunal Suprem, amb el magistrat conservador Manuel Marchena al capdavant, ha traslladat la llei d'amnistia al Tribunal Constitucional. Ho ha fet una vegada ha estudiat el cas d'un activista independentista condemnat pels aldarulls que van produir-se a Girona durant aquella tardor de protestes contra la sentència als líders civils i polítics del referèndum d'autodeterminació de l'1 d'octubre.
En una interlocutòria carregada d'un llenguatge controvertit contra l'independentisme —qualifica, per exemple, als protagonistes del procés sobiranista català com a «colpistes»—, sosté que la legislació per exonerar els represaliats independentistes sobrepassa els límits constitucionals. De fet, asseguren que la mesura de gràcia «repugna el dret constitucional a la igualtat davant la llei» i aprecien com a «arbitràries les raons que s'addueixen per a justificar el tractament discriminatori que imposa».
«Els colpistes amnistiats no és que es mantinguen, com tenen dret a fer-ho, en la ideologia que els va dur fins ací. No és que no demanen perdó als demòcrates catalans i els de la resta d'Espanya per haver intentat alterar per la força dels fets l'ordre constitucional. És que afirmen, en allò que ja és un eslògan, que ho tornaran a fer», argumenta la sala comandada per Marchena en contradicció a la sentència del procés, quan van rebutjar la tesi del cop d'estat per a definir el full de ruta sobiranista. «El sistema constitucional se substitueix pel que s'ha anomenat com a una mena d'amnistia permanent revisable [redacten en al·lusió a la fórmula jurídica per empresonar més del compte a l'Estat espanyol], contravenint també el principi de seguretat jurídica i alterant les bases de la convivència democràtica», completen.
Per insistir en la seua posició, el Tribunal Suprem puntualitza: «No som ací enfront d'un debat polític de més o menys importants. Són els principis constitucionals i el sistema democràtic mateix els que estan en qüestió». La sala, com si mostrara un sentiment de qüestionament de la seua tasca per l'aprovació de l'amnistia, fa una defensa de la judicatura espanyola: «No va ser la tensió institucional la que va donar lloc a la intervenció de la justícia».
«Aquesta es va produir, pel que fa a l'ordre jurisdiccional penal, a conseqüència de la comissió de diversos delictes de variable gravetat, comesos molts dels quals pels qui en la condició d'autoritats o funcionaris públics estaven més obligats al compliment de la Constitució [espanyola] i les lleis», referma l'escrit d'un Tribunal Suprem comandat per Marchena. Les interferències judicials contra l'amnistia poden embolicar encara més l'atzucac polític català, en el qual els republicans ostenten un desllorigador roent en cas d'emprar-se perquè qualsevol de les sendes a transitar implica riscos d'erosió política.