—Per què a ulls de Catalunya l’actual model de finançament ja no és vàlid?
—Aquest és un model de finançament que fa quaranta anys que no funciona. En quatre dècades hi ha hagut sis models de finançament diferents aprovats per governs de diferent color polític. I crec que hi ha una evidència consensuada i àmplia sobre el fet que cap d’aquests models ha donat uns resultats òptims. En el cas concret de Catalunya, els seus ciutadans aporten uns ingressos per habitant el 17,7% per sobre de la mitjana, però reben uns recursos per habitant el 2,1% per sota. I això afecta Catalunya, però també el conjunt de l’eix mediterrani.
—Fa dues setmanes la Generalitat va presentar la seua proposta de finançament singular. En realitat, però, la proposta no es diferencia molt del pacte fiscal que Artur Mas va proposar a Mariano Rajoy l’any 2012. És el finançament singular un pacte fiscal bis?
—Aquest document de noranta pàgines és molt rigorós i ben elaborat, i incorpora una perspectiva internacional i jurídica. Comparem el que es fa a Espanya amb el que es fa a altres països amb nivells intermedis de govern amb competències similars. Crec que no s’havia fet mai un document amb aquest abast.
Aquest finançament singular té el mateix esperit que el pacte fiscal. Ara bé, nosaltres apostem per una sobirania plena, però també preveiem una transferència per al reequilibri territorial. De fet, en aquest model es tenen en compte dues transferències: una per al reequilibri territorial i una altra per a la contraprestació de serveis que l’Estat presta a Catalunya.
A més, estem en un moment polític molt diferent. Quan es va plantejar el pacte fiscal d’Artur Mas hi havia una majoria absoluta del Partit Popular. Ara estem en unes altres aritmètiques parlamentàries. Aquesta proposta està dissenyada per ser factible a través d’un acord polític.
—Aquest fons de reequilibri territorial com es calcularà? Perquè, de fet, una de les crítiques que fan la majoria d’experts en finançament en relació amb el concert basc no és tant pel concert per ell mateix com per la manera com es calcula el contingent. Diuen que és un càlcul poc transparent...
—Ara mateix, hi ha una total opacitat i arbitrarietat del model de finançament de les comunitats de règim comú. Cal tenir en compte que a Catalunya, amb les dades que aportem a l’informe, la recaptació total de tributs és de 52.000 milions d’euros. D’aquests, la Generalitat n’ingressa el 49% i en recapta el 9%.
Aleshores la pregunta que ens hem de fer és: què se’n fa del 51% restant que ingressa l’Estat? Quins són els serveis que l’Estat aporta a Catalunya que tenen aquest cost? I d’aquests diners, quins són els que es destinen al reequilibri territorial? Ara mateix hi ha tanta opacitat que no ho sabem.
Per això nosaltres plantegem un nou model. Perquè hi ha països on hi ha governs intermedis que tenen el mateix nivell de competències que nosaltres, però disposen de més recursos i de més capacitat tributària. Són models que tenen, en general, més transparència. Quan tinguem respostes a totes aquestes preguntes, podrem fer càlculs raonables.
—Ara bé, encara que hi haja aquest fons de solidaritat territorial, sembla raonable que la resta d’autonomies estiguen preocupades per si, en sortir Catalunya del model comú, hi ha menys recursos...
—Així com és important parlar de l’ordinalitat, també cal parlar del desequilibri vertical. Amb el pas del temps, els ingressos disponibles per als governs autonòmics en conjunt han esdevingut insuficients per cobrir les necessitats de despesa que comporta l’exercici de les seues competències. Això és deu a l’evolució diferent dels ingressos de l’Estat i les comunitats.
Si s’analitza l’evolució dels ingressos estatals i el de les comunitats autònomes, en el període 2012-2022 s’observa com els de l’Estat han crescut el 89%, mentre que els de les autonomies ho han fet el 40%. Cal, per tant, que replantegem quina és la part del pastís que correspon a cadascú, perquè nosaltres sostenim el gruix de l’estat del benestar.
En l’informe expliquem com, si no hagués existit aquest desequilibri vertical, les comunitats autònomes haurien disposat de 112.000 milions d’euros addicionals.
—Se sol dir que Espanya és «el país més descentralitzat del món». Això és cert en termes tributaris?
—No ho és gens. La capacitat tributària de les autonomies és molt limitada. L’autonomia tributària s’ha de valorar segons la capacitat de decisió que tinguin els ens subcentrals per dissenyar la seva política fiscal. I això implica la seua capacitat normativa, la capacitat de gestió, la recaptació tributària i també el rendiment que s’obté dels recursos generats.
D’acord amb l’informe, el nivell autonòmic, a l’Estat espanyol, disposa del 24% dels ingressos impositius del sistema fiscal. Aquest percentatge és del 44% en el cas del Canadà, o del 40% en el cas d’Alemanya. És anòmal, per exemple, que el nivell autonòmic no es beneficiï gens de l’impost de societats.
I resulta igualment anòmal que no es respecte el principi d’ordinalitat. La majoria dels sistemes de finançament utilitzen les anomenades subvencions d’anivellament, amb les quals s’atorguen recursos als territoris amb menys capacitat econòmica. Això té sentit. El que no té sentit, però, és que de resultes de l’aplicació del model de finançament territoris com Catalunya, que és el tercer que més aporta per habitant, passe a ocupar la catorzena posició en recursos per habitant una vegada aplicat el model. Això no passa en altres països. És una penalització que no té cap lògica.
—A la seua proposta, la ministra María Jesús Montero ha respost dient que qualsevol canvi ha d’emmarcar-se en el context de la reforma del model de finançament per a totes les autonomies. És a dir, que, en tot cas, es pot introduir alguna singularitat dins el model. Accepten aquesta perspectiva?
—Per aconseguir resultats diferents, has de fer coses diferents. Portem quaranta anys dins d’una formulació multilateral que no li ha anat bé ni a Catalunya ni a l’eix mediterrani. Per això ara el que proposem és un model de responsabilitat fiscal. De la mateixa manera que som responsables de moltes polítiques de despesa, volem ser responsables de les polítiques d’ingrés. Crec que és un model raonable i factible, en què, a més, no ens desentenem del component de l’equilibri territorial.
Crec que el que nosaltres plantegem ha de posar en evidència que el que tenim és una anomalia. Al nostre Departament hem analitzat els models de Suïssa, Alemanya o Canadà i cap no té tan poques competències tributàries. El que passa és que hem naturalitzat aquest model. Volem qüestionar aquest statu quo.
—«Un règim fiscal especial per a Catalunya no té cobertura legal ni en la Constitució, ni en l’Estatut d’autonomia de Catalunya ni en la LOFCA (Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes)», ha dit l’Associació d’Inspectors d’Hisenda de l’Estat. És així?
—No és així. El document, que ha estat elaborat amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis d’Autogovern de la Generalitat, argumenta a bastament perquè la nostra proposta és plenament constitucional. Aquesta proposta és compatible amb la Constitució, l’Estatut d’autonomia i el dret comunitari. Per fer-la factible, cal modificar tres lleis: la LOFCA, la Llei de finançament de regim comú i la Llei de cessió de tributs. Per tant, és una qüestió de voluntat política, no pas una qüestió tècnica o jurídica.
—També diuen des de l’Associació d’Inspectors d’Hisenda que una proposta com la seua llastarà la lluita contra el frau fiscal.
—No, en absolut. La lluita contra el frau fiscal es fa amb eines digitals avançades. Des de l’Agència Tributària de Catalunya hem demostrat que som capaços de detectar el frau fiscal amb total diligència. Per tant, amb una bona col·laboració amb administracions, tot compartint la informació pertinent, la lluita contra el frau fiscal estaria garantida.
—Junts ha qualificat la seua proposta de «pamflet electoral». Segons Jordi Turull, «desprestigia les institucions» i és un anunci que no és «ni seriós ni creïble». Els acusen de convertir «el Palau de la Generalitat en una oficina electoral».
—La nostra proposta deriva d’un encàrrec del Govern de Catalunya de novembre de l’any passat i estava absolutament programada per al mes de març, just després de la presentació dels pressupostos. Aquesta proposta ha estat llargament estudiada i s’ha elaborat amb voluntat d’acord, sense cap afany electoralista.
També s’ha de tenir en compte que té el suport majoritari de la societat catalana. Només el 8% de la ciutadania considera que s’ha de mantenir l’actual model. Quan preguntem a la ciutadania qui hauria de recaptar els impostos que es generen a Catalunya, el 64% respon que ho hauria de fer la Generalitat. Crec que els grups polítics haurien de llegir el que la societat demana i posicionar-se al respecte.
—Continuarà Catalunya absentant-se del Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), on es decideix tot allò relatiu al finançament de les autonomies?
—Catalunya mai s’ha absentat del CPFF. De fet, jo mateixa hi he assistit com a secretària d’Economia. Però és que el CPFF és un ens amb una governança dissenyada per tal que l’Estat sempre tiri endavant les seues propostes. No és un ens de deliberació ni de decisió, sinó d’informació. Malauradament, quan he estat al CPFF he tingut la sensació que els responsables econòmics i d’hisenda d’algunes autonomies actuaven més amb criteris de partit que amb el criteri de defensar els territoris.
Nosaltres, al CPFF hem posat damunt la taula la qüestió del reequilibri vertical. I també hem abordat qüestions cardinals com la condonació del deute del fons de liquiditat autonòmica (FLA), que és un pas imprescindible. Aquesta no és una proposta només per a Catalunya, sinó per a tots els territoris de l’eix mediterrani, que són els més perjudicats. Catalunya ha obert camí en moltes qüestions. Mai hem deixat ningú de banda; crec que hem de lluitar pel benestar dels nostres territoris. Des d’una òptica de sobirania, no tindria sentit que les Illes i el País Valencià s’oposaren a aquest plantejament que fa Catalunya.