A principis d’aquest any vaig escriure un article d’opinió que es deia “L’Hora de la Veritat”, al voltant de la necessitat de la “Veritat” (en majúscula) en matèria de finançament autònomic. En un doble sentit. De dir la veritat a la societat valenciana del que suposa no tindre un finançament just (sense amagar ni dolcificar res). I de demostrar la veritat del nostre compromís amb la defensa dels interessos del poble valencià (sent coherents entre el que diem i el que fem, ací i a Madrid).
Ara, a poques setmanes d’esgotar aquest any 2022, el titular només podria conservar el terme “veritat” en el sentit de la “neollengua” d’Orwell (aquella “de 1984”). Perquè, lamentablement, en els últims temps la “mentida” s’ha instal·lat en el debat sobre el finançament autonòmic. Ja no és tracta d’una “omissió”, d’una absència de veritat, sinó directament d’una “acció” conscient de faltar a la realitat i tractar de substituir-la per un “relat”. Un relat exculpador que perpetua el problema.
El 3 de desembre de 2021, el Ministeri d’Hisenda va reactivar el procés de reforma del model de finançament autonòmic i va remetre a les Comunitats Autònomes perquè formularen “observacions” el document “Informe del Grupo de Trabajo sobre el cálculo de la Población Ajustada”. Un estudi genèric i sense conclusions tancades sobre els indicadors a tindre compte i la seua ponderació per a calcular la variable “població ajustada”, un dels elements del sistema de finançament (SFA).
I ací va començar a perdre terreny la veritat. Perquè ni aquell document era una “proposta” completa de reforma del finançament autonòmic (només d’un dels seus diversos elements: la població ajustada), com alguns van pretendre fer passar; ni tan sols era una “proposta” concreta per calcular aquella variable, sinó un informe obert que, si bé triava uns indicadors i descartava d’altres, acabava amb uns intervals de ponderació sense decantar-se per un percentatge concret per a cadascun d’ells.
Tot i que el títol del document no podia dur a engany: era un “informe” d’un “grup de treball”, no una “proposta del Ministeri d’Hisenda”. No obstant, durant mesos, els actors afins al Govern d’Espanya van construir el relat que s’havia formulat una proposta, completa i concreta, del tan desitjat nou model de finançament autonòmic. Un relat que, emparat en la dificultat tècnica de la matèria, alguns mitjans de comunicació i representants de la societat civil van arribar a creure.
Dins el termini assenyalat per Maria Jesús Montero (31 de gener de 2022), cada govern autonòmic, d’acord amb el procediment que va estimar oportú (en el cas de la Generalitat Valenciana, previ informe de la “Comissió d’Experts de les Corts Valencianes en Finançament” i reunió de la “Comissió Mixta Corts-Consell per a la Reforma del SFA”, on estan representats tots els grups), va presentar les observacions que va tindre per convenients per a la defensa dels seus interessos.
La remissió d’un document sobre un dels elements del futur model de finançament i la concesió d’un termini per al·legar, donava a entendre a les comunitats que, efectivament, s’havia iniciat un procediment per a aquella reforma del SFA i que, per tant, rebríem més prompte que tard, alguna mena de feedback per part del Ministeri a les seues observacions a aquest primer document i, sobretot, nous documents sobre la resta d’elements que configurarien la Proposta de nou SFA del Ministeri.
De fet, les mateixes observacions de la Generalitat Valenciana apuntaven que sense saber quins dels fons complementaris existents (de Suficiència Global, de Competitivitat, etc.) es mantindrien en el nou model i amb quines característiques (un dels altres elements del SFA), no era possible determinar l’impacte final en el finançament valencià d’aquesta nova metodologia per calcular la població ajustada que, encara que a nivell d’interval, aquest primer document plantejava.
Però van anar passant els mesos i el Ministeri no remetia a les autonomies ni una cosa ni l’altra. Ni resposta a les observacions autonòmiques al document de la població ajustada ni nous documents sobre la resta d’elements del SFA: quins Fons Complementaris hi hauria; quina seria la nova cistella de tributs cedits a les Comunitats Autònomes; quina seria l’aportació econòmica adicional de l’Estat; o quina solució es donaria al Deute Públic derivat dels dèficits de finançament.
En el seu lloc, es va fer córrer la idea que “calia un gran acord d’Estat entre els dos principals partits polítics” i que “el clima polític de crispació entre PSOE i PP” (primer amb Casado, ara amb Feijóo) impossibilitava la reforma del SFA. Però, en quina part de la Constitució estableix que cal una majoria qualificada de 2/3 o 3/5 del Congrés per aprovar el SFA? I un acord sobre quina reforma? On està aquella Proposta del Ministeri, a qui correspon la iniciativa, sobre la qual negociar?
Aprovar modificacions legislatives de fons amb el màxim consens polític és important, però mai no pot paralitzar la resolució d’un problema tan greu i fonamental per a l’equitat de la ciutadania, singularment, per a la del País Valencià (ni servir com a excusa). Per altra banda, com diu el director general de Tributs i Comissionat en Finançament, Rafael Beneyto, cap de les reformes dutes a terme per l’actual govern de coalició PSOE-UP ho ha sigut amb acord del PP: la reforma laboral, sense anar més lluny.
No es podrà avançar de cap manera en la substitució d’un sistema disfuncional com és l’actual SFA, perquè no garanteix la suficiència financera de 15 comunitats, perjudica a quatre d’aquestes, i discrimina greument del País Valencià, si el Ministeri d’Hisenda no assumeix la seua responsabilitat, formula aquesta proposta i lidera el procés. Perquè no correspon a les comunitats posar-se d’acord entre elles (que és el nou relat, davant la disparitat -lògica- d’observacions al primer document, que Montero continua sense contestar).
Com tampoc no és lícit que quan Joan Baldoví demana mesures transitòries per als territoris infrafinançats mentre no s’aprove el nou SFA, des de Madrid se li conteste amb dades globals d’augment de finançament de totes les comunitats, que són conseqüència automàtica de l’increment de recaptació tributària i no de cap decisió política, en les quals, clar està, el País Valencià continua discriminat. I menys encara que des de València es minimitze el problema afirmant que el Govern d’Espanya ens “garanteix els mateixos recursos via FLA”, quan això està generant un enorme deute públic de la Generalitat que amenaça l’autogovern valencià (la institució i el dret).
En definitiva, seguirem lluny d’avançar cap a la resolució de l’infrafinançament valencià mentre el departament de Maria Jesús Montero no deixe de ser el Ministeri de la “Veritat” (“Miniver) d’aquella Anglaterra d’Orwell com ho ha sigut este any, i actue com a Ministeri d’Hisenda.