Nascuda a un any de l’esclat de la Guerra d’Espanya al si d’una família benestant, la vida de Marta Ferrusola sempre va estar relacionada amb un poder vinculat a la capacitat personal de crear i mantenir lideratges durant dècades. Perquè el poder polític de la família Pujol-Ferrusola no comença amb la primera investidura del 1980, sinó que es remunta a temps enrere. Es tracta d’un poder clarament advers al domini polític establert per la dictadura. Un poder, per tant, que també es va forjar a còpia de represàlies i de la solidaritat conseqüent.
Catòlics, conservadors i decididament catalanistes, Marta Ferrusola i Jordi Pujol es casarien el 1956 a Montserrat. La cerimònia l’oficiaria el pare Aureli M. Escarré, que una dècada més tard es veuria forçat a l’exili després de criticar el dictador Franco en una entrevista publicada en portada al diari francès Le Monde. Van tindre set fills, i entre el segon i el tercer va passar més temps del compte després que Pujol fora encarcerat a inicis dels seixanta pels fets del Palau de la Música, quan el llavors futur president de la Generalitat va organitzar una rebuda hostil contra el dictador i una sèrie de ministres franquistes que van ser benvinguts a Barcelona amb el Cant de la Senyera. Aquell episodi li va valdre a pujol quatre anys de represàlies: la condemna de tot un consell de guerra per rebel·lió van suposar dos anys i mig d’empresonament en un centre de Saragossa i altre any i mig allunyat de Barcelona, fet que va fer traslladar la família a Girona.
Pujol esdevenia tot un referent generacional en aquell moment, i bona part de la responsabilitat era, per descomptat, de la seua dona, qui amb decisió el va animar a reivindicar-se políticament davant d’aquell tribunal dictatorial. En les memòries del president, editades en tres volums per l’editorial Proa durant la primera dècada d’aquest segle, Pujol recordava com Ferrusola la va convèncer per enfrontar-se als jutges. “Li vaig plantejar la situació. Si feia bondat, me’n podria sortir amb sis mesos. Si llegia uns apunts que havia escrit en un paper la nit anterior, em caurien set anys. Vaig dir-li que els set anys mai no serien sencers i que calculava que me’n podria sortir amb tres i mig o quatre, depenent de la condicional i de la redempció de penes, però ella no em va deixar ni acabar: ‘Si has arribat fins aquí, has d’arribar fins al final; si tens pensat un discurs, el fas. Els nens i jo ja ens esperarem’. Era el que volia sentir”, recordava satisfet Jordi Pujol, qui també rememora les visites de la seua dona al penal de Torrero (Saragossa) a inicis dels seixanta.
El futur president, davant del consell de guerra, faria un discurs que marcaria una època. “Pertenezco a una generación que sube. A una juventud que va creciendo lentamente, naturalmente, obstinadamente y que se mueve por exigencias espirituales, y en buena parte, y esto reconforta, por imperativos de tipo cristiano. Pertenezco a una generación que sube, y va a más, para honra y orgullo de nuestro país...”.
En aquella època, el matrimoni ja havia tingut dos fills que, encara inconscients, van patir l’absència del pare. Ferrusola, que cada dissabte feia amb els seus sogres sis hores en cotxe per arribar a Saragossa des de Barcelona i visitar el seu marit, recordava en una entrevista a aquest setmanari que tot aquell recorregut es feia a canvi de 10 o 15 minuts de visita. “A més, si no arribàvem a les 12, no podíem fer entrar el paquet on li portava la roba neta i el menjar”. En un d’aquells primers viatges, una avaria en el cotxe la va animar a fer autoestop per arribar-hi.
Eren els temps en què l’entorn de Pujol, que havia crescut després de l’afer Galinsoga -la campanya exitosa amb què van fer fora el director de La Vanguardia després que intimidara el retor d’una església barcelonina per fer la missa en català- i dels fets del Palau de la Música, es va dedicar a reivindicar la figura d’aquell represaliat que, tot i ser metge de formació, tenia una irreversible vocació política. En aquesta vocació, i en totes les altres, Ferrusola sempre va estar al seu costat. També en les etapes més complicades, com ara en l’estada a la presó o, també, durant el confinament imposat a Girona en l’última part de la pena, quan Ferrusola passava a màquina i feia còpies amb paper carbó dels escrits de Pujol, que després ella mateixa repartiria de manera clandestina i que finalment es van publicar en el llibre Construir Catalunya, signat pel llavors futur president.
Ferrusola i Pujol s’havien conegut a mitjan anys cinquanta. Explicava l’expresident que quan van començar a festejar la va advertir, tant a ella com a la família, que Catalunya sovint passaria per davant de la relació. Ella, de família també catalanista, “no es va impressionar”. L’escola Virtèlia va ser el lloc en què tots dos van coincidir. Allà també estudiava Maria, germana menor del president. Virtèlia va ser una d’aquelles institucions religioses presents en la Catalunya franquista que podien exercir amb reserves un catalanisme perseguit en l’època. La religiositat de l’entitat dissimulava l’horitzó nacional de l’organització fundada pel mossèn Pere Llumà, que s’havia inspirat “en iniciatives semblants del catolicisme francès” i recuperava “la tradició del catolicisme catalanista, que no tenia res a veure amb el catolicisme oficial que es respirava en moltes esglésies del país i del carrer”, escrivia Pujol en les memòries.
Ell mateix, també, celebrava que el cristianisme catalanista d’abans de la guerra “era molt obert per l’època”, i Pere Llumà “n’era molt bon representant”. “Els qui vam tenir la sort de tractar-lo vam entendre com hauria pogut ser aquell món prometedor que des del punt de vista català, religiós i cívic semblava possible abans del 1936”. A Virtèlia serien educats també polítics com ara el convergent Miquel Roca, el socialista Pasqual Maragall, Federico Mayor Zaragoza (UCD) o el filòsof Xavier Rubert de Ventós.
La parella, per tant, creixeria en un entorn catòlic i catalanista que més tard passarien a integrar i, fins i tot, a representar. Pujol i Ferrusola coincidirien, concretament, desenvolupant accions socials d’ajuda a famílies necessitades als barris perifèrics de Barcelona, “que començaven a ser habitats pels immigrants provinents de les zones més deprimides d’Espanya”. Ferrusola anava a fer tasca pastoral i social a la Guineueta, al districte de Nou Barris, llavors de recent creació. “Oferien ajut, ensenyaven el catecisme o contribuïen a la construcció de la parròquia. La meva germana Maria també pertanyia a l’equip de noies i amb l’excusa d’anar-la a buscar amb cotxe per portar-la a casa, recollia la seva companya en qui m’havia fixat”, explicava Pujol, que en aquell moment, molt abans de ser president, es mostrava molt inquiet per la integració dels nouvinguts.
Marta Ferrusola era filla d’un comerciant de teixits que, després d’haver treballat com a dependent en una botiga ubicada al carrer Pelai de Barcelona, va decidir treballar pel seu compte. L’assumpció d’aquell risc empresarial va anar acompanyada d’una decisió austera, que era no menjar postres a casa “fins que el negoci no estigués engegat. No ho va fer per estalviar, sinó per crear un estat d’ànim de tensió i austeritat. En això, la família Ferrusola era similar a la meva”, explicava el president.
Ferrusola va acompanyar Pujol, com calia esperar, en el seu salt a la política convencional: en el canvi que hi ha de combatre el franquisme des de la clandestinitat a integrar reunions de primer nivell amb els polítics més decisius. Pujol, que el novembre de 1974, a Montserrat, allà on van contraure matrimoni, fundaria Convergència Democràtica, partit hegemònic de la política catalana durant dècades -i amb una herència encara ben decisiva, tot i la desaparició de les sigles-, seria investit contra pronòstic després de les eleccions al Parlament de la represa democràtica.
Era la primavera de 1980 i a la plaça Sant Jaume, explicava el president, “tot eren cares llargues: el PSC acabava de topar amb la realitat. El senyor Coll i Alentorn (1904-1990) i jo ens vam dirigir al local de Convergència Democràtica al carrer Provença. I començava a haver entusiasme. Sortien militants de pertot. Em van fer pujar al capó d’un cotxe. Vaig pronunciar unes paraules i em van aclamar. Però la veritat és que la que va sortir més aclamada va ser la Marta, pel seu entusiasme i la seva dedicació durant la campanya”.
De fet, Ferrusola sempre va estar íntegrament lligada a Convergència. Estava al capdavant de la sectorial esportiva del partit, però la seua influència anava molt més enllà. Present als mítings al costat del seu home i exercint com a amfitriona en diverses ocasions, Ferrusola va assumir el seu paper referencial concedint entrevistes a tot arreu no només per explicar la compatibilitat de les seues responsabilitats polítiques amb les familiars -era l'època que era-, sinó també per posar en valor el paper de la seua formació. No hi havia entrevista, per cert, en què el masclisme latent d'aquells anys no supurara per part de l’entrevistador. Alguns arribaven a referir-se a ella, de manera constant, com a “senyora de Pujol”, denominació que ella acceptava de bon grat. Costums generacionals que avui ja han caducat del tot.
El seu paper de mare incondicional era reivindicat, verbalment, per ella. Combinava aquest rol amb el d’empresària -regentava una floristeria- i amb la seua representació política. Confessava, fins i tot, que si no haguera sigut la dona del president, a Ferrusola li hauria agradat exercir com a diputada al Parlament.
La popularitat, però, es va capgirar amb els casos de presumpta corrupció que van afectar la família, tant els pares com els fills, i també a ella mateixa. De fet, bona part de la premsa va titllar Ferrusola com la líder d’un “clan” dedicat a l’evasió fiscal. L’acusació, que va partir d’una confessió del president autoritzada per ella mateixa, la va perseguir fins als seus últims dies. Una acusació que va anar precedida d’una altra confessió del president, tot just quan s'havia declarat partidari de la independència de Catalunya. Aquest anhel sempre va definir el pensament de Ferrusola, qui mai no va exhibir dubtes ni febleses davant els estigmes. La seua actitud agressiva davant els periodistes i davant alguns diputats quan va ser citada a comparèixer pels casos de què se li acusava van definir la seua popularitat (elogiada i criticada) durant els últims anys.
Per aquests fets, però, Ferrusola no podrà ser jutjada. Tampoc no ho va estar en vida per un tribunal ordinari, però sí per part de la ciutadania. Tot i el canvi de percepció pública que va experimentar la seua figura, Ferrusola mai no va perdre el seu caràcter decidit que un dia va ser aplaudit i valorat. Ferrusola representava la fermesa d’una generació que s’ha fet gran i que va participar, de manera decisiva, en la recuperació del país.