PGE

El dilema dels Pressupostos

Amb la posada en marxa del debat parlamentari sobre els Pressupostos Generals de l’Estat, l’independentisme català continua mostrant diferències a l’hora de permetre o no la tramitació i l’aprovació final dels comptes de Pedro Sánchez. Aquests són tots els factors que condicionen el debat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Potser és perquè una part de l’independentisme no veu una millor alternativa possible a curt termini. Potser és la por a un canvi a La Moncloa. Potser és la dificultat de justificar un canvi de posicionament vers l’aprovació dels comptes proposats per Pedro Sánchez i el PSOE que va aprovar el 155. O la pressió dels empresaris per aprovar-los i negociar la situació dels presos i de l’autodeterminació de manera diferenciada. Siga pel que siga, l’independentisme mostra divisió davant la conveniència o no d’aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat de 2019, que ja han passat a debat parlamentari i queden pendents de tramitació.

“Serà impossible per a algú que governa per als interessos dels catalans haver promogut un vot negatiu a aquests Pressupostos”, deia Miquel Iceta a Barcelona en l’acte de presentació de Jaume Collboni com a alcaldable del PSC. Pedro Sánchez, present en l’esdeveniment, demanava l’independentisme “passar del monòleg al diàleg”. El seu argument principal, pràcticament l’únic, era l’amenaça de l’alternativa dels “voxsonaros”, definits per Iceta com el “trifachito” que comença a governar Andalusia. Aquesta aliança també l'ha criticat a Burgos, on Pedro Sánchez intervenia en un acte preelectoral, demanant en aquesta ocasió l'abstenció de Partit Popular i Ciudadanos per aprovar els comptes. Una doble estratègia difícil de sostenir.

Certament, Sánchez no té molt més a oferir a Catalunya que l’amenaça d’una alternativa al seu Govern, que tindria l’aplicació immediata del 155 -una de més dura- en el primer punt del seu programa de Govern. En termes de finançament territorial, el seu Executiu argumenta que els Pressupostos són bons per a Catalunya perquè es complirà, per primera vegada, amb la disposició addicional tercera de l’Estatut català: la que garanteix que “la inversió de l’Estat en Catalunya en matèria d’infraestructures s’equipararà a la participació relativa del PIB de Catalunya al PIB de l’Estat”. La disposició, però, no s’ha complert en tot aquest temps -tampoc al País Valencià ni a les Illes, cosa que ambdós governs esperen que canvie amb l’aprovació dels PGE proposats pel Govern espanyol. El gest de Sánchez és, simplement, el de ser fidel al text estatutari. Un oferiment que per a alguns no són més que engrunes i, per a altres, un mal menor.

L’oferta de Moncloa

En la roda de premsa posterior al Consell de ministres, la ministra espanyola d’Hisenda, María Jesús Montero, anunciava l’augment de la inversió estatal a Catalunya. Fins a un 18% de la inversió territorial aniria a parar al Principat, cinc punts percentuals més del que pressupostaven els comptes de Mariano Rajoy. Montero alertava que això no era cap contrapartida, sinó “el compliment d’una llei orgànica”. Suficient com per llançar un missatge als partits independentistes: “si demanen més recursos per a Catalunya, tenen una oportunitat en aquests Pressupostos”.

Alhora, els comptes, segons detallava la mateixa ministra, estarien adreçats a incrementar les pensions, el salari mínim interprofessional i la protecció “dels més vulnerables”. Unes partides que han seduït Units Podem, que des del primer dia han donat suport a uns Pressupostos que també han comptat amb l’aportació d’aquesta confluència d’esquerres -no sense debat amb el PSOE. Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, no s’ha estat d’exigir-ne l’aprovació als partits independentistes des del primer moment.

Entre més coses, perquè una negativa a l’aprovació significaria prorrogar els comptes austers de Mariano Rajoy. Els promotors dels Pressupostos també els lloen per l’anunci d’una major recaptació a través de l’impost de societats -que afectaria les empreses més grans-, a través de l’IVA i una major despesa en seguretat social, a més de més inversió en ajuntaments.

Debat al si de l’independentisme

Des del primer moment, els partits independentistes van condicionar l’aprovació d’aquests comptes a un gest o oferta política de Pedro Sánchez relacionada amb els presos o l’autodeterminació de Catalunya. L’immobilisme de l’Executiu espanyol en aquest sentit ha incomodat els partits que governen Catalunya i que tenen la clau de la majoria que sustenta el Govern socialista al Congrés.

Ningú ha dit clarament que els pressupostos siguen dolents per a Catalunya. Si més no, han evidenciat que una Catalunya independent seria molt més pròspera econòmicament. Però el debat no està en el contingut dels comptes, sinó en la falta de gestos.

Malgrat la negativa reiterada d’Esquerra Republicana i PDeCAT a aprovar-los, les divisions hi són. Especialment al si de l’espai postconvergent. Mentre Míriam Nogueras, diputada al Congrés i vicepresidenta del partit, negava fins i tot la tramitació mentre no hi haja una proposta de solució política, el secretari d’Organització Ferran Bel no tancava la porta a guanyar temps tramitant els comptes i decidir, en un mes, si els aproven o no. Aquesta maniobra consistiria a no votar a favor de les esmenes a la totalitat dels Pressupostos al Congrés per permetre que el debat s’allargue i, mentrestant, negociar amb Moncloa per treure’n més rèdits. Un moviment que no garanteix, ni de bon tros, l’aprovació dels Pressupostos, tot i que serviria per deixar oberta la porta a negociacions.

Les joventuts del PDeCAT, la JNC, liderada pel diputat al Congrés Sergi Miquel, van validar aquesta fórmula en un Consell Nacional recent. La sectorial del barri barceloní de Les Corts va plantejar el no a la tramitació dels comptes si no s’asseguraven unes condicions mínims. Una proposta que va ser rebutjada per la majoria dels membres de la Joventut Nacionalista de Catalunya, que proposava així la tramitació com una possibilitat.

Tot després que Quim Torra advertira d’una crisi de Govern en cas que ERC i PDeCAT aproven els pressupostos sense el seu vistiplau i després que Carles Puigdemont, des de Waterloo, deixara la decisió en mans dels diputats independentistes del Congrés. El diputat Joan Tardà ja va respondre Torra assenyalant la composició “no monocolor” de l’executiu català i, en conseqüència, obrint-ne la porta a l’aprovació. La direcció del partit, però, fins ara s'ha manifestat en contra d'avalar els comptes.

Bona part dels empresaris, també de sensibilitat sobiranista, han demanat a l’independentisme la validació dels Pressupostos. Després de la negativa d’inici anunciada pels partits que governen Catalunya, les postures entre els executius català i espanyol es van aproximar mínimament el passat 20 de desembre, vigília del Consell de ministres celebrat a Barcelona, amb una resposta de protesta al carrer. La major dificultat per a l’independentisme és aprovar uns Pressupostos que, d’inici, van condicionar -i condicionen- a uns gestos de l’executiu espanyol que no han arribat ni arribaran. Més encara quan els promou el mateix PSOE que va aprovar el 155 al Senat el 27 d’octubre de 2017. I més, també, amb provocacions com la del ministre d’Afers Exteriors, Josep Borrell: “molta bravata, però què aposten que els acabaran aprovant”, va pronosticar amb burla. L’independentisme també sap que l’aprovació dels comptes de Sánchez aniria seguida, segurament, de la dels seus pressupostos al Parlament de Catalunya i als dels comuns a l’Ajuntament de Barcelona.

L’escenari queda obert a les decisions finals del PDeCAT, d’Esquerra Republicana i de Junts per Catalunya. Siga quina siga la sentència, acabarà comportant contradiccions i crítiques. És per això que l’independentisme haurà de triar si el mal menor és aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat i nodrir una mica més les administracions públiques o ser fidels al seu posicionament inicial de no fer-ho si no reben cap proposta de solució política per al conflicte català a les portes del judici de l’1 d’octubre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.