La senyera esgrafiada amb el nom de Planes, una xicoteta població del Comtat, s'havia convertit en el decorat habitual dels desplaçaments del CE Alcoià. No importava que l'esquadra blanc-i-blava disputara el seu partit per terres catalanes, basques o andaluses. De manera insubornable, amb una lleialtat guiada per la passió eterna a uns colors, la penya Blanc-i-Blau estava present en la majoria dels camps de la tercera categoria del futbol espanyol —rebatejada fa uns anys com a primera federació— i era fidel a la cita cada dos caps de setmana a les graderies del mític Collao.
Ignasi Caballer, una de les ànimes d'aquesta penya del CE Alcoià, és una rara avis en els temps d'hegemonia del bipartidisme futbolístic. No professa cap doble militància amb el FC Barcelona, ni tampoc amb el Reial Madrid. Va escollir des de xicotet ser aficionat d'un club històric immers a la divisió de bronze del futbol estatal. Mestre a Catalunya, és l'exemple del ressò que l'esquadra blanc-i-blava hauria de tenir a les comarques de l'Alcoià i el Comtat. Tanmateix, l'allunyament progressiu que ha practicat el club de la seua massa social, així com la mediatització del futbol envers els dos gegants de l'Estat espanyol, ho han impedit.
«M'organitze la meua vida en funció del calendari de l'equip», expressa. Aquest final de temporada havia estat tranquil per al seu cor blanc-i-blau: «Enguany havíem aconseguit la permanència sense tant de patiment. Ha estat una temporada esportivament sense tants sobresalts». La bomba, però, esclataria dels despatxos a tocar del cap de setmana passat. El CE Alcoià comunicava que descendia a tercera divisió —és a dir, dues divisions de cop— i el propietari, l'empresari basc Juan Carlos Ramírez, anunciava que el club abandonava Alcoi per instal·lar-se a La Nucia, una població a cinquanta quilòmetres de distància de la ciutat del Serpis, a la comarca de la Marina Baixa.
El moviment va provocar un autèntic terratrèmol a la vila icònica per les seues festes de Moros i Cristians. La notícia impregnava totes les converses d'una part de la societat alcoiana. «El primer comunicat del CE Alcoià era molt confús. No hi havia per on agafar-lo. No es podia descendir l'equip d'aquesta manera. Amb la roda de premsa posterior de Ramírez, amb la capsa de pandora oberta de bat a bat, només hi ha una certesa: l'equip jugarà en primera federació. Ara bé, no sabem si ho farà en Alcoi o a la Nucia», explica Ismael Mayor, responsable de la informació esportiva de Ràdio Alcoi, l'emissora de la Cadena Ser a l'urbs industrial.
El 'chicken game' de l'exsoci d'Ortiz
Quan Juan Carlos Ramírez va salvar el deute del CE Alcoià i va erigir-se en el màxim accionista del club en febrer de l'any passat, la seua biografia no era aliena als aficionats de l'esport rei de les comarques meridionals valencianes. L'empresari, casat amb una alacantina, havia estat part de la cúpula directiva de l'Elx CF i, fins i tot, havia exercit com a president de l'Hèrcules CF. La seua època al capdavant del conjunt herculà va estar marcada pels problemes econòmics, amb una entitat esportiva assetjada pels deutes fiscals i l'amenaça europea d'una multa per haver-hi estat receptora d'ajudes presumptament il·legals de la Generalitat Valenciana del PP.
Ramírez era assenyalat aleshores com al «testaferro» d'Enrique Ortiz, finançador confés dels populars valencians i condemnat per la seua participació en la manipulació de l'urbanisme alacantí, per les forces esquerranes d'Alacant. L'home de negocis, vinculat històricament al món dels concessionaris d'automòbils i també al sector de la rajola, havia estat soci d'Ortiz. El hòlding empresarial de Ramírez va facturar entre març del 2019 i març del 2020 més de 47 milions d'euros.
Les seues aventures al món del futbol no es quedaven en la trilogia de l'Elx CF, l'Hèrcules CF i el CE Alcoià: fa escassament uns dies va decidir comprar per dos milions d'euros la Nucia, un equip instal·lat a la quinta categoria del futbol espanyol, assetjat pels escàndols i amb l'ombra persistent de l'alcalde del municipi, el popular Bernabé Cano. «A la Nucia, compta amb els amics adequats. Té molta relació amb Bernabé Cano i molts vincles amb els empresaris d'allà. Allí es troba còmode, ja que la seua primera experiència al futbol va ser en aquell municipi», contextualitza Mayor.
A pesar de les seues maniobres i d'aquell comunicat confús, el propietari del CE Alcoià va negar qualsevol descens de categoria de l'esquadra blanc-i-blava i va allunyar-se, en principi, d'una fusió amb la Nucia que xocaria amb la reglamentació de la Reial Federació Espanyola de Futbol, immersa en l'enverinada herència que va llegar l'antic president, l'inefable Luis Rubiales. «El club es troba en un cara o creu, és a dir, entre quedar-se a Alcoi o marxar a la Nucia. Ramírez ho va deixar ben clar a principi de setmana en la seua roda de premsa: o hi ha un suport institucional, de la massa social i dels patrocinadors i l'empresariat alcoià a l'equip o la pròxima temporada entrenarà i jugarà a la Nucia», exposa Dany Vilaplana, redactor esportiu del periòdic alcoià El Nostre Ciutat.
«A la seua roda de premsa, Ramírez va donar tres motius pels quals amenaçava de traslladar l'equip a la Nucia. El primer era la falta de compromís institucional, de l'Ajuntament d'Alcoi, en solucionar el dèficit d'infraestructures adequades perquè els jugadors puguen entrenar. Afirmava que necessitaven un camp de gespa artificial i que calia acabar amb les reformes pendents al camp del Collao, el qual no comptava, en aquests moments, amb la llicència d'activitat», narra Mauro Colomina, un altre aficionat de militància únicament blanc-i-blava involucrat a la plataforma La Moral No Morirà, que aglutina a les penyes del CE Alcoià amb l'objectiu de salvar el club.
Amb l'equip havent de buscar instal·lacions d'altres poblacions de les comarques valencianes del sud per exercitar-se quotidianament, la propietat de l'esquadra blanc-i-blava va intentar adequar uns terrenys al voltant del poliesportiu municipal Francisco Laporta. «La proposta de Ramírez era arreglar una parcel·la que serveix de gran aparcament de terra, però, segons la seua versió, el consistori va expressar que no podien dedicar-lo plenament perquè entrenarà l'equip alcoià, ja que hi havia altres necessitats esportives a Alcoi», indica aquest seguidor. «Encara que ara tracten d'accelerar al màxim, l'ajuntament sempre havia expressat que els procediments administratius eren lents i que no es podien solucionar aquestes qüestions d'avui per a demà», puntualitza Mayor.
El consistori, comandat pel PSPV en coalició amb Compromís, va oferir fa uns mesos un pla d'infraestructures per resoldre aquestes deficiències. «Des de febrer que l'ajuntament està intentant reunir-se amb el club i presentar-li el seu pla per dotar d'una solució a la falta d'instal·lacions, però la propietat s'ha absentat de totes les cites», relata el narrador de Ràdio Alcoi-Cadena Ser. «L'altre retret de Ramírez és la falta de suport de la societat alcoiana. S'ha queixat que és impossible mantenir un club en aquesta categoria amb 1.300 abonats. Ara bé, la propietat té part de culpa per haver imposat els abonaments més cars de tota la divisió. Aquest fet va provocar un trencament sentimental de l'afició amb el club», incorpora Colomina. I subratlla: «Traslladar-lo a la Nucia no soluciona el problema, sinó que l'empitjora». «Seria la seua mort», avisa Caballer.
«La campanya de captació de socis va ser un desastre. Es va passar d'un camp ple a ser quatre gats, fins i tot en partits contra equips com ara el Màlaga o el Còrdova. L'equip s'ha mort socialment arran d'aquella pujada insuportable dels abonaments. Tant de bo aquesta jugada de Ramírez servisca per a revifar la massa social i el sentiment alcoià», lamenta aquest aficionat de Planes. A l'increment exorbitant dels preus —superant el cost de l'abonament d'equips de primera divisió—, se suma una actitud gens propera del club. «Ramírez és una persona amb unes formes autoritàries. No ha sabut obrir-se, ni tampoc relacionar-se amb la societat alcoiana», apunta Vilaplana.
Trencar amb el futbol negoci
La falta de comunicació entre la propietat del CE Alcoià i la seua massa d'aficionats ha estat quasi nul·la. L'opacitat en les decisions del club —seguint l'actual model del futbol d'elit, el qual s'allunya cada vegada més del seu component social per transformar-se en pur negoci— ha empipat els seus seguidors. «La transparència al Collao ha brillat per la seua absència. No sabíem res dels interessos de Ramírez, ni de les seues intencions quan va aplegar a Alcoi. Si aconseguim salvar el club del seu trasllat a la Nucia, exigirem saber quina és la situació financera», avança Caballer. «Ramírez ha actuat amb unes formes autocràtiques. No s'ha cuidat la relació amb l'afició. Cal més reciprocitat i no s'ha d'oblidar que un equip és més que una empresa privada», recorda Colomina.
«No s'ha treballat el vincle amb la ciutat i amb la comarca. No va aprofitar-se l'impacte mediàtic d'haver eliminat en la Copa del Rei al Reial Madrid. En aquell moment, els jugadors van visitar les escoles, però al cap d'un temps aquesta estratègia de proximitat va eliminar-se», es plany Caballer, que es mostra crític amb la feina de la propietat del CE Alcoià per arrelar socialment el club i la seua política al futbol base. «L'exemple de la falta d'apropament a la societat alcoiana, així com al conjunt de les comarques de l'Alcoià i el Comtat, és la mancança de vincles amb els equips de Muro o de Cocentaina. No pot ser que el club icònic d'Alcoi tinga menys equips base que altres de la ciutat», retrau.
El model de la penya Blanc-i-Blau de Planes per reconnectar socialment el CE Alcoià és el desenvolupat pel Sant Andreu o l'Europa, dos conjunts de barri a Barcelona. «No és cap excusa que ambdós estiguen a la capital de Catalunya, a una ciutat tan gran com Barcelona, ja que ambdós lluiten contra un gegant global com ara el FC Barcelona, així com amb un altre equip de gran trajectòria a l'elit com ara l'Espanyol. Han aconseguit tindre una gran massa social gràcies a preus populars i a establir vincles amb les associacions veïnals i els col·legis», defensa. «El club ha de pensar en la seua potència a escala de les comarques annexes i no quedar-se només circumscrit a la ciutat d'Alcoi. Hi ha clubs com el Mirandés que ho tenen molt clar», agrega.
El propietari del conjunt blanc-i-blau també ha actuat d'esquena a l'empresariat alcoià. «No ha sabut relacionar-se amb els empresaris d'Alcoi. Només ha demostrat que vol fer rendible la seua inversió al club. De fet, va incomplir la paraula que va donar als antics empresaris que estaven presents a l'accionariat. Es va comprometre a no devaluar les accions, però ho va fer per assolir la majoria accionarial del club. Aquest moviment va emprenyar els empresaris que havien estat històricament lligats al club», conta Vilaplana. «Va baixar les accions de preu i va enfadar els empresaris que tradicionalment havien estat amb l'equip», reforça Mayor.
«Ramírez s'ha queixat de la falta de suport de l'empresariat i dels antics patrocinadors, però la seua política publicitària ha estat un desastre. Va retirar els anuncis de l'exterior del Collao sense comunicar a les empreses que s'hi publicitaven res de res. A nosaltres, de fet, ens va passar amb la tanca de Ràdio Alcoi», radiografia aquest periodista esportiu. «El club hauria de ser una plataforma de visualització comercial no sols per a les empreses alcoianes, sinó per a les companyies de les comarques de l'Alcoià i el Comtat. Tanmateix, i atès que els clubs d'aquesta categoria han patit les promeses fracassades de la federació espanyola per uns diners de drets de televisió que no van generar-se mai, s'haurien de buscar fórmules de finançament alternatives», arredoneix Colomina.
Un desgel que insufla moral
Amb l'ànim intacte per eixir d'aquest atzucac plantejat per Ramírez —en consonància amb la llegenda d'un club que atresora més moral que cap altre—, l'Ajuntament d'Alcoi va reaccionar per capgirar l'escenari de trasllat i evitar la desaparició del futbol a la vila. La primera acció fou un acord entre el PSPV, PP, Compromís, Vox i Guanyar Alcoi amb la plataforma La Moral no Morirà per exigir la suspensió de la junta d'accionistes del club que havia de votar la marxa del CE Alcoià, la qual està prevista que se celebre el 17 de juny.
El pacte entre el conjunt del ple municipal i les penyes alcoianes inclou la unitat d'actuació «per emprendre tantes accions legals com siguen necessàries si la via del diàleg no funcionara» i el reconeixement del club «com a un patrimoni indivisible de la societat alcoiana». «Els seus valors són els de la nostra ciutat i aquest club representa, com pocs, la constància, la superació, el treball, la lluita, la moral i la victòria. Que 95 anys després de la seua fundació i havent passat per situacions realment difícils l'Alcoià continue en peu és un èxit de les alcoianes i els alcoians. I aquest èxit l'hem de defensar», remata el text.
El document també certificava la declaració del conjunt blau-i-blanc com a bé d'interès cultural (BIC), una mesura que ha acordat aquest divendres el ple municipal d'Alcoi. «La catalogació del club com a BIC és un mecanisme perquè l'equip quede vinculat a Alcoi», assenyala Mayor. «Agraïm el diàleg obert amb el club a través de Ramírez i de Toni Justícia, així com donem suport a la declaració com a BIC de l'entitat i avisem que qualsevol intent de trasllat a la Nucia comptarà amb la nostra oposició legal, ja que tenim dubtes de la seua viabilitat d'acord amb la normativa», completa Colomina, encarregat de fer una crida perquè l'afició mostre la seua força en la manifestació vespertina convocada aquest dissabte en oposició a la marxa a la Nucia.
«La por que hi ha a la societat alcoiana no és només envers si la pròxima temporada es traslladara a la Nucia. La preocupació és que passaria amb l'equip en dues o tres temporades, ja que hi hauria el risc de la fusió amb la Nucia i, per tant, de desaparició del club», alerta Vilaplana. «Tot depèn de fins on vulga cedir el consistori. Si accepta les condicions de Ramírez, l'equip no marxarà», expressa. «Al principi, ho veia molt complicat. Però ara soc optimista. Pense que pot ser un punt d'inflexió per a un renaixement», creu Caballer. «S'està veient voluntat d'acord per Ramírez i el consistori després d'haver-se dit de tot. No s'han trencat les relacions i les sensacions de la primera reunió han estat positives. Crec que una solució és possible», interpreta Mayor.
La pilota rodarà al Collao aquest dissabte en un partit de tràmit contra l'Intercity d'Alacant, però el futur del CE Alcoià no dependrà dels esdeveniments a la gespa. La supervivència del conjunt blanc-i-blau s'hi juga en el diàleg entre les autoritats municipals i la propietat de l'entitat esportiva, en la capacitat de pressió de la massa social alcoiana i la societat civil de les comarques de l'Alcoià i el Comtat. Els aficionats disputen la seua final més transcendental per al seu club en quasi cent anys d'història. El rellotge corre i l'àrbitre té previst xiular el pròxim 17 de juny. Tothom vol evitar que la batalla futbolística d'aquest dissabte siga l'última del CE Alcoià a la seua ciutat, la darrera vegada en la qual Caballer ondege la senyera de la penya Blanc-i-Blau al Collao.