L’assemblea de compromissaris del FC Barcelona és el moment que millor es pot entendre el perquè el club és tan genuí. En l’actual capitalisme global, quan el món està governat per multinacionals, és impensable trobar una altra organització que, amb un valor de marca de 4,8 bilions de dòlars, decideixi assembleàriament inversions estratègiques per la seva supervivència que superen els mil milions d’euros. I això fa temps que passa, des que el Barça és considerat també una multinacional de l’entreteniment i ha de competir en un mercat on hi ha competidors, com The Walt Disney Company, que tenen un valor de marca que supera els 60 bilions de dòlars, segons Forbes (2021).
A la darrera assemblea de compromissaris, entre plors de veterans que recordaven el tancament del camp de Les Corts durant els anys foscos de Primo de Rivera o d’altres que veien conxorxes arreu, es van prendre dues decisions que són cabdals per a la supervivència del club en el voraç mercat de l’entreteniment global: el finançament per tirar endavant l’Espai Barça (1.500 milions d’euros), que ara s’haurà de ratificar en referèndum per a tots els socis, i la venda d’un percentatge minoritari de Barça Studios.
En tots dos casos, tirar-ho endavant significa que el soci avala, encara més, la dinàmica en què han entrat els grans clubs de futbol perquè puguin competir en un mercat global on allò més esportiu queda difuminat per la necessitat de proveir entreteniment al consumidor. Perquè, avui, el Barça és un gran productor d’entreteniment, sobre la gespa, dins del Palau, dins d’un estudi de televisió o en les seves instal·lacions. Només una dada, a la temporada 2020-21 els ingressos per matchday del club van caure un 84%: això vol dir, que l’aportació dels socis i abonats queda reduïda a la mínima expressió quan analitzem globalment els números del club. I, com que una vegada passada la pandèmia i oberts els estadis, el Barça té necessitat de tornar a rebre turistes i flâneurs –en paraules del sociòleg Richard Giulianotti–per maximitzar el valor de les seves instal·lacions i monetitzar el temps que s’hi estan, per això és tan important tirar endavant l’Espai Barça. En els nous estadis es monetitza el temps i l’espai.
De la presentació que en va fer la directiva Elena Fort em quedo amb una idea: no va enredar a ningú, i ara tothom sap que si en el referèndum es vota a favor de tirar endavant aquesta proposta és perquè tothom assumeix (volgudament o no) que el club té necessitat de mercantilitzar definitivament les seves instal·lacions. Així com d’integrar-les millor a la ciutat, perquè avui és impossible entendre la renovació dels actuals estadis sense concebre’ls com un element més d’una estratègia global de city branding de la metròpoli de Barcelona. Potser és agosarat dir que l’Espai Barça serà la reforma urbanística més important de la ciutat després dels Jocs de Barcelona-92, com va assegurar el president Laporta, però si s’acaba produint l’efecte que tindrà en la reformulació de la marca Barcelona serà notable.
La cerca d’un soci minoritari per a Barça Studios segueix la mateixa lògica de mercat. Malgrat ser un productor de continguts, posseir una gran propietat intel·lectual i un storytelling que pot mediatitzar, per volum de negoci i expertesa el Barça no pot competir, en solitari, contra les grans multinacionals de l’audiovisual i l’entreteniment mundial. Necessita d’un soci expert en el negoci que li aporti talent, visió estratègica i major coneixement del mercat. De fet, en els darrers temps ha quedat demostrat que Amazon ha pogut sacsejar, com i quan ha volgut, l’statu quo futbolístic i esportiu: per una banda, entrant com un soci estratègic de la NFL als Estats Units i, per l’altra, a Europa esdevenint cabdal per a maximitzar els ingressos en marxandatge dels clubs a través de l’eina Your FanShop i en drets audiovisuals de les grans lligues del continent. Escrivia fa poc que el futbol s’ha disneyitzat, però també gairebé podríem assumir que s’ha amazonitzat a causa de l’impacte que l’economia de plataformes –que tan bé analitza i radiografia l’historiador Josep Burgaya a La manada digital (2021)– té sobre aquesta indústria.
Com ha estudiat en diversos moments el periodista Marc Menchén, possiblement el proper pas serà el qüestionar-se, definitivament, el model de propietat del club. Pot un club d’aquestes característiques ser competitiu en l’actual mercat futbolístic i de l’entreteniment? Les tensions entre lo local i lo global es fan evidents cada temporada, i sobretot encara més quan el club presenta uns comptes més que complicats i amb el patrimoni net negatiu. De fet, davant de la necessitat de sanejar la indústria del futbol, fer-la més competitiva i preservar-ne el seu arrelament local –la geografia del futbol també és un factor que traça la cultura europea–, la comissió de Cultura i Esports del Parlament Europeu ha aprovat gairebé per unanimitat un informe que defensa el “model alemany” de propietat –que dicta que els inversors privats poden controlar un màxim del 49% de les accions de cada club– com una “bona pràctica” extrapolable a la resta de competicions futbolístiques de la Unió Europea. Veurem si, en el futur, aquesta pot ser la solució per conciliar globalitat i localisme, mercat i identitat, en la gestió d’aquest esport. Però, de moment, encara crec que quedaran moltes altres assemblees de compromissaris del FC Barcelona on, malgrat els plors i queixes d’alguns, molts aniran acceptant a contractor la mercantilització de l’organització.