El so de la música anunciava l'adveniment de les tropes cristianes. Al ritme castrense de la percussió, els soldats de la creu desfilaven setmanes enrere pel passeig de Cocentaina (Comtat) fins a saludar al seu capità, ubicat a la graderia d'autoritats del Palau dels Comtes. Quan la lluna desplaçara al sol com a reina del cel, seria el torn de l'exèrcit moro, comandat per califa de la filà Llana. Una demostració de força d'ambdós bàndols que s'ha repetit aquest cap de setmana a Ontinyent, a la comarca de la Vall d'Albaida.
L'estiu, no debades, és una de les èpoques predilectes per a la proliferació de les festivitats de moros i cristians, una celebració profundament arrelada a diverses poblacions del País Valencià. A la comarca del Comtat, per exemple, ressalten les festes de Muro d'Alcoi i de Cocentaina; a l'Alcoià les realitzades a Banyeres de Mariola i, per descomptat, a Alcoi; a la Marina Alta, les de Pego o Dénia; a l'Alt Vinalopó, les de Villena; a l'Alacantí, les de Xixona; a la Marina Baixa, les de la Vila Joiosa; a la Safor, les d'Oliva; i a la Vall d'Albaida les de la seua ciutat homònima.
Aquesta festa concentrada al País Valencià, però, també se celebra a la vila balear de Calvià o a la catalana de Lleida. Encara més, els tentacles d'aquesta festa arriben fins a Almansa, a Castella la-Manxa; a Jumella, Llorca o Caravaca de la Cruz, a Múrcia; o a Vera, Carboneras, Cúllar o Olula de Castro, a Andalusia.
El sociòleg Albert Alcaraz aporta aquest mapa de la festivitat moderna dels moros i cristians, així com analitza els seus orígens i els seus elements més característics a l'obra La filà de Dionisi. Sociabilitat, diversió i transgressió en la festa de moros i cristians (Museu Valencià d'Etnografia, 2022). Un treball que es diferencia de la resta perquè la seua mirada defuig les connotacions religioses i tradicionals, i se centra a disseccionar la part lúdica dels moros i cristians, considerada per aquest investigador com a la clau de volta que han permès la permanència de la celebració al llarg dels anys.
Alcoi, capital mora i cristiana
L'origen d'aquesta celebració es remunta, a parer d'aquest estudiós, a l'època medieval, quan «en l'entorn de la noblesa i de les celebracions palatines s'adopten el rol de moro vestint-se a la turquesa». «En les ciutats de la Corona d'Aragó, les representacions adquireixen un caràcter públic en incloure's dintre dels seguicis de les processons cíviques i religioses realitzades amb motiu d'algun esdeveniment reial o en el context de la festa del Corpus Crhisti», assenyala, per concretar que aquestes celebracions estaven configurades per danses amb espases i pals, danses de cavallets o lluites de galeres muntades sobre carros.
«Aquesta mena de representacions tardomedievals se continuen celebrant durant l'època moderna, sempre amb caràcter extraordinari, sent el seu motiu de celebració majoritàriament fets relacionats amb la reialesa, com ara bodes, coronacions o naixements de prínceps i infants», afirma, per desgranar: «Són una de les principals formes d'entreteniment de les ciutats, per la durada i quantitat de festejos oferts, els dispendis públics en menjar i beguda servida de manera gratuïta a les classes populars, i per la participació d'aquestes en l'escenificació de les batalles».
Des de finals del segle XVI, però, aquestes representacions de moros i cristians comencen a incorporar-se, malgrat que d'una forma intermitent, a les festes patronals d'algunes ciutats valencianes, com ara Oriola (Baix Segura) o Alcoi. L'acte comunament agregat és l'alardo, és a dir, una mena de pràctica festiva que té el seu origen en els ensinistraments militars de tir realitzats de manera periòdica per uns cossos militars populars conegudes com a milícies locals. Ara bé, seria a partir dels segles XVII i XVIII quan es fonen els elements religiosos, lúdics i militars en el festeig dels moros i cristians derivant en un nou model d'aquesta celebració.
L'expressió pionera d'aquest nou patró de festa serà Alcoi. El nou sistema de moros i cristians estarà caracteritzat per un primer dia destinat al passeig d'autoritats, un segon per celebracions religioses com ara misses i processos, i un tercer per a batalles i ambaixades, amb una línia plena de coincidències amb l'actual trilogia festera alcoiana. «Mentre que l'element religiós representa l'objecte de la festa, honrar al seu patró, el militar i el lúdic conformen la seua expressió, en adoptar de manera simulada formes militars que escape aquesta mateixa lògica: el malbarat continu de la pólvora [...] i l'ús desmesurat de la beguda», precisa al llibre el sociòleg nascut a la Vila Joiosa.
Les representacions de moros i cristians xocaran amb la repressió borbònica al País Valencià, ja que el monarca castellà Felip V prohibiria als valencians la pertinença d'armes de foc. Només aquells pobles que van guardar-li fidelitat durant la guerra de Successió en contra de la defensa dels furs valencians, com ara Banyeres de Mariola, escaparan la limitació reial. Aquestes restriccions se sumaran a la prohibició decretada en 1771 per part de Carles III d'emprar pólvora per a ús lúdic dintre dels pobles. Les decisions dels monarques provocaran un escenari d'intermitència dels festeigs de moros i cristians.
L'estabilització i la popularització d'aquesta festa es produiria en el segle XIX i tindrà com a punt neuràlgic Alcoi. El creixement industrial de la ciutat provocarà l'aparició, segons explica Alcaraz, «d'una nova classe social burgesa que veu en les festes de moros i cristians un escenari perfecte per a la projecció social de la seua nova condició econòmica». «Aquesta nova escena social-liberal i participativa troba en les festes de moros i cristians un camp idoni de desenvolupament, que s'expressa en el ràpid creixement de comparses i filades, superant-se el sistema dual de la festa, el qual passarà de comptar amb dos grups cerimonials, els moros i els cristians, a tindre'n diversos, les filades de moros i cristians», exposa.
La consolidació de l'estructura festiva en filades derivaria en la incorporació de l'entrada a la celebració en 1839. «De manera quasi instantània, la resta de poblacions de l'entorn geogràfic d'Alcoi i d'aquelles que en guarden una estreta relació comercial, casos de poblacions de les comarques de la Marina Baixa i de l'Alacantí, així com els municipis del curs del riu Vinalopó [...] comencen a adoptar el model alcoià de filades i l'acte de l'entrada, conformant el grup de festes modernes de moros i cristians», apunta.
«La festa moderna de moros i cristians es localitza durant el segle XIX i primeres dècades del segle XX, fins a la Guerra Civil, en el sud del País Valencià, bàsicament en la línia que uneix el massís d'Alcoi amb el curs del riu Vinalopó», indica. I explica com a partir de la dècada de 1960, la festa experimentarà un procés expansiu per bona part de la geografia central i meridional del País Valencià i per Múrcia. «En l'actualitat, la forma majoritària que es dona de festes de moros i cristians [...] és la definida com a moderna [és a dir, amb el mirall alcoià]», complementa.
Transgressió, sàtira i festa
Al llarg de la seua història, la celebració dels moros i cristians ha incorporat elements rupturistes amb la seua mateixa tradició o, si escau, destinats a la crítica social a través d'escenografies humorístiques. «Dins de la seqüència festiva, trobem [...] actes i elements de caràcter còmic i transgressor com ara els Mahomes, els espies i els graciosos, les cordes de presos, les ambaixades humorístiques, les batalles d'aliments i cos a cos, les cançonetes i cobles de ronda, els copiosos menjars comunals i la mateixa denominació de les filades i de les comparses», enumera.
Hi ha elements que van ser censurats en el seu moment i que els darrers temps s'han recuperat. Es tracta, per exemple, de les dianes de cavallets, les quals van patir la seua eliminació per part del model de festa alcoiana del segle XIX i, en l'actualitat, tornen a formar part de la celebració «com a acció de retrobament identitari amb elements patrimonials propis desapareguts», segons analitza Alcaraz.
Les ambaixades humorístiques, nascudes com a paròdia de les ambaixades oficials de moros i cristians, són altre element satíric i crític que ha marcat bona part dels moros i cristians del País Valencià. Documentats ja en el segle XIX, «solen ser protagonitzats pels contrabandistes o els estudiants, filades que encarnen de manera simbòlica dos comportaments pocs acordes amb la legalitat i la moralitat, el tràfic de productes de contraban, el poc gust pel treball i el molt per la diversió».
«Les batalles d'aliments, amb llançaments d'ous, tomaques i tota classe de verdura, ha estat un component present en les festes des de segles. En les festes de moros i cristians presenten una presència desigual en funció de la permissivitat i les autoritats festeres», s'indica a la investigació, on es citen com a casos actuals de referència les guerres d'aliments de Cocentaina, amb la seua ambaixada de les tomaques entre la filà de la Cavalleria Ministerial i la filà dels Bequeters, i la Vila Joiosa.
Els actes referenciats constitueixen la part més desimbolta dels moros i cristians, però no actuen com a contrapunt festiu a la resta d'esdeveniments que també estan marcats per l'esperit joiós. «En totes les manifestacions, l'acció lúdica s'ha mostrat de manera continuada sobre l'espai en el qual interactuen els festers, cosa que no succeeix amb altres elements com el religiós i el militar, que es presenten de manera discontínua i amb més o menys presència només en determinats moments i èpoques», reflexiona l'autor a la seua recerca en format llibre.
«Aquesta circumstància se suma a un munt d'accions còmiques, transgressores i espontànies que els subjectes festius han desenvolupat al llarg dels segles, en el moment de la celebració festiva, produint sobre ells una fugida temporal i espacial de la quotidianitat que puntualment ha funcionat com a mecanisme de profilaxis social en permetre un relaxament temporal de les normes i els comportaments socials», discerneix.
La festa de moros i cristians, per a l'investigador, «es mou en l'actualitat en una contínua paradoxa que barreja el fet racional, reglat i correcte amb el fet irracional, informal i espontani, alternant la lògica econòmica de l'eficiència amb el malbarat i l'excés, la funció representativa del propi objecte de la festa, és a dir, la confrontació passada entre moros i cristians, amb l'acció espontània i desinhibida del subjecte festiu», que no és altre que els festers.
«El seu futur com a festa només estarà garantit en la mesura que en la celebració, l'acció de divertir-se en grup es mantinga constant i contínua. Mentre any rere any, sense falta, forme esquadra en la festa la Filà de Dionisi», determina el sociòleg. Tota una reivindicació de la part més lúdica dels moros i cristians que compta habitualment amb la filà, amb la comunió entre els seus membres, com a eix vertebrador del gaudi.