La política de les emocions és un llibre fonamental per entendre algunes de les claus de la política contemporània. Així, aquesta obra de menys de 300 pàgines combina una bibliografia extensa amb un llenguatge senzill, molts exemples i moltes referències a la cultura pop. En un món dominat per l’impacte emocional, la simplificació i la personalització, comprendre els mecanismes i engranatges que engeguen els diferents lideratges esdevé fonamental. Ha substituït la part emocional la part racional de la política? Aquesta és la principal qüestió sobre la qual reflexiona Toni Aira al seu últim treball.
A La política de les emocions hi ha moltes referències culturals, especialment sobre sèries de televisió. Una sèrie i un llibre que expliquen la conjuntura política actual.
Si he d'escollir una sèrie, seria una distòpia, la qual presente un determinat futur, però no gaire llunyà. Jo triaria Years and years. Quan la vaig veure, em va impactar pel realisme que projectava. Feia por perquè, alhora, deia que molts successos estaven a la cantonada, i algunes d'aquestes coses les hem acabat veient cruament. Lligat al meu llibre, hi ha d'un altre que recomano, La geopolítica de les sèries o el triomf global de la por, de Dominique Moïsi. Al cap i a la fi, totes aquestes sèries d'èxit com Years and Years, Chernobyl o Joc de Trons, incloses les que no tenen una pretensió explícitament política, acaben responent a una visió del món i a un context concret. També a una voluntat de dibuixar una visió pròpia del món. Fan geopolítica. Si Chernobyl és un èxit, Putin anuncia altra sèrie russa per mostrar la seua versió dels fets.
Per parlar sobre els diferents estils de lideratge, vostè explica com han actuat polítics com ara Ada Colau, Donald Trump, Justin Trudeau, Carles Puigdemont o Boris Johnson per fer front a la COVID-19. Quina de les gestions analitzades li ha semblat més impactant?
Un posicionament interessant com a cas d'estudi per l'absència d'una resposta real i de relat podria ser el cas de Podem i de Pablo Iglesias. Si alguna cosa m'ha sorprès, és la desaparició d'uns lideratges que van emergir per esborrar l'ordre establert en un moment d'una gran crisi, com va ser la del 2008. Em pareix especialment interessant en un temps en què els cicles polítics s'escurcen molt i les construccions de relat es basen, sovint, en unes idees massa tèbies i allunyades de la realitat. En certa manera, allò que alguns van descriure com "la nova política" ha envellit molt ràpidament i molt malament. Alguns partits s'erigiren com la solució enfront d'altres que es diagnosticaven com a inútils i culpables de la crisi del 2008. La truita s'ha girat i la gent ha volgut tornar, en plena pandèmia, a les certeses i la gestió de partits més clàssics. Tant Ciudadanos com Podem s'han dissolt en l'àmbit d'acció política en molt poc de temps. De l'eufòria no es pot viure eternament: està molt bé tenir un orgasme, però no podem viure en un orgasme tota la vida.
Al seu llibre, analitza diversos tipus de lideratges, amb característiques molt diferents entre ells. Quins trets comuns ha trobat en la forma en què s'exerceix el poder al segle XXI?
Hi ha un element que esdevé el fil conductor que els uneix a tots, que es converteix en la justificació del llibre i en una de les meves obsessions: la creixent importància que adquireix la gestió interessada de la comunicació. Tots, independentment dels seus posicionaments ideològics i dels seus discursos, han arribat a la conclusió que la comunicació juga un rol central a la societat contemporània, i que la política no pot prescindir-ne, fins al punt de posar-la al centre. Això genera, d'una banda, una conseqüència positiva, i és que apropa la política a una societat hiperconnectada on donem cada dia més importància a la comunicació. De l'altra, suposa un risc important per a la salut de la democràcia i les institucions quan es converteix en l'únic element que justifica l'acció política, la competició i la seva existència. Allò que havia de ser un mitjà per arribar a un motiu polític es queda en la part prèvia. A més de fer-ho saber, cal fer-ho bé, però de vegades dona la sensació que la política es menja la segona part. Així doncs, Merkel representa un lideratge que combina un equilibri entre les dues i, en canvi, el lideratge de Trump està basat en la comunicació per sobre de la gestió.
Vostè observa una evolució cap a l'homo sentimentalis. És el populisme l'únic camí possible per accedir al poder, siga des de l'esquerra o des de la dreta?
Parlant en termes acadèmics, és veritat que autors com ara Laclau defineixen un tipus de populisme que no és, necessàriament, observat com a pejoratiu, i aquesta va ser una de les cartes de Podem. Si anéssim a una visió més general, que la política sigui pop i s'aprope a allò popular és positiu. El problema esdevé quan practicar el populisme significa també practicar la trampa. Per exemple, Vox agita els sentiments de l'enuig o l'empipament, molt legítims en un moment en què la gent ho està passant malament, per utilitzar-los com a trampa llancívola contra el sistema. Ells no pensen, realment, en solucionar els problemes sinó en aprofitar-se de la gent. Existeixen alternatives, i, per a mi, la recepta seria més dosi de varietat, més dosi de fer-ho bé i més dosi de fer-ho saber d'aquells polítics que es volen allunyar de l'opció populista. La crisi del coronavirus ha demostrat que els governants que han sabut fer valer la seva gestió i que han sigut sinònims de solucions enfront dels qui han volgut aprofitar-se del dolor de la gent han reforçat els seus lideratges.
Explica que "el candidat és el missatge". No obstant això, moltes vegades un bon candidat no és suficient per guanyar. Quins altres factors són importants?
És evident que si tens una cara que pugui ajudar a resumir la teua oferta política, tens un tresor, però també és evident que juguen altres factors. Aquests són, bàsicament, de context, econòmics, de moment i d'oportunitat. Per exemple, un dels factors determinants del Vox que emergeix en les últimes eleccions andaluses és que molts mitjans de comunicació que, fins aquell moment, hi havien estat d'esquenes, comencen a posar-hi el focus per uns càlculs que, no només van en la línia de patrocinar aquesta formació política sinó en la d'afectar les opcions d'altres competidors del seu mateix espectre polític. Va existir claríssimament per part d'alguns sectors de la progressia als mitjans de comunicació un foment bastant específic de l'opció Vox per desgastar les opcions del PP en un moment convuls, i aquí Vox se'n va aprofitar amb un lideratge fort, bons fons econòmics i bones connexions internacionals. Altrament, va ser capaç de crear un bon equip de comunicació i estratègia a xarxes que aprofiti la força dels atacs per fer com al judo i retornar-los més forts.
Durant els últims anys, hem vist com alguns líders polítics han estat molt per damunt de les estructures de partit, arribant a convertir-se ells en el partit. Com ho valora?
Una part important de la societat ha anat desconnectant del discurs polític, també perquè la nova política, que cridava l'atenció a la gent i resultava atractiva, ha acabat generant un nou distanciament per a molta gent, que no ha vist satisfetes les seves expectatives. Aquest distanciament du al fet que, massa sovint, si es connecta amb la política, siga mitjançant uns candidats que són en si mateix un missatge, i que resumeixen una opció política o un projecte en un moment determinat. Així, projectes lligats a una causa i uns valors, i que són fruit d'un moment específic, substitueixen les velles estructures de partit. Aquesta situació té mala combinació amb un altre dels reclams propis dels nostres temps, que és el de les decisions col·legiades i organitzacions més horitzontals, que afavoreixen una major participació interna i externa. L'equilibri, doncs, és difícil de trobar. Potser, com tot canvia molt ràpid, més d'hora que tard aquesta situació col·lapsi i anem a l'altre extrem, però pel camí podem trobar un punt intermedi, on es tornen a valorar coses com el programa o els debats d'idees de fons.
Al llibre, fa referència a com la política està marcada per una campanya permanent, la qual cosa deriva, entre altres qüestions, en una aposta pels assumptes simbòlics i els gestos. Es queden els polítics en els gestos sense anar més enllà?
Els símbols s'han de preservar, no s'han de magrejar. Quan parlem d'un excés de simbolisme, de facto estem assumint que en la política actual es juga molt amb els símbols en el dia a dia. Els símbols són referències i han d'estar per damunt de la baralla política. Durant els últims anys s'ha pecat de posar-los massa en joc i jugar amb grandiloqüències sense conseqüències positives explícites. Veiem com moltes formacions acaben sent caricaturitzades perquè han acabat traduint la seva acció transformadora a qüestions estètiques. Que Pablo Iglesias haja estat notícia pel seu canvi de look i no per canviar un sistema que va impugnar durant anys serveix perquè molts puguen atacar-lo i titllar-lo de "canvi estètic". A mi em sembla que aquests moviments estètics són cortines de fum, i que busquen desviar l'atenció sobre les mancances de la traducció en polítiques reals que pugui tenir una formació política com Podem.
Segons defensa, la Xina i Rússia fan mans i mànegues per crear un nou sistema, també en l'àmbit discursiu. Vostè pensa que existeix una alternativa real enfront del capitalisme imperant a hores d'ara?
Pense que aquesta qüestió anirà molt lligada a com els nostres sistemes polítics occidentals s'erigeixen en una alternativa real, i siguen crítics i exigents amb aquests altres sistemes. El que es planteja no és una col·laboració amb el nostre sistema de vida i de règim polític, sinó arrasar-lo. La dialèctica de la Rússia de Putin reivindica que ara és el seu moment enfront d'un Occident en decadència, segons ells, econòmica, política i moral. Això és una esmena a la totalitat enfront del nostre sistema de vida i enfront de les nostres llibertats. Si, fruit de la desorientació de democràcies com les europees i la nord-americana i, per les necessitats d'un context econòmic molt complicat, el que estàs fent és alimentar aquest pol, on jo situaria també la Xina, estàs jugant a la teva autodestrucció. Per tant, l'èxit d'ells no dependrà només de com ho facin de bé, sinó de com els nostres polítics ho facen malament front l'amenaça.
Hi ha un fenomen sense el qual és impossible d'entendre la comunicació política del segle XXI, que és YouTube i el món dels influencers, que vostè explica mitjançant exemples al llibre. Per què és tan important i com influeix en la política contemporània?
Al món de YouTube, trobem diferents actors. Per a mi, YouTube, a més d'un mitjà de comunicació de referència, ha esdevingut una font d'informació i d'entreteniment de referència. Jo miro més YouTube que televisió a hores d'ara, i crec que té l'algoritme més afinat i que això està deixant una petjada generacional important. Comentes amb els pares el consum audiovisual que fan els seus fills, i una part ben important passa per YouTube. Si les nostres vides estan cada dia més relacionades amb YouTube, la política no podia romandre fora. El primer llibre que vaig fer sobre comunicació política l'any 2008 ja es deia Màrqueting polític: l'art de guanyar eleccions. Del cartell a YouTube. Ahí ja parlava del salt que feia la comunicació política a la pantalla. Ja fa dotze anys d'això i, tant el poder de YouTube com l'audiovisualització de les nostres societats han anat a més. Un poder molt gran que, com deia l'Oncle Ben de l'univers Spider-man, comporta una gran responsabilitat. Amb matisos, YouTube és una representació de la nostra societat i no deixa de reflectir el context en el qual vivim: hi haurà material molt bo i excessos; material rellevant i necessari i escombraria. El de Bolsonaro és un lideratge polític que té alguns dels seus impulsors en youtubers o blogaires, per exemple.
Molta gent va quedar-se en xoc en veure la imatge dels caps de gabinet de Pedro Sánchez i Díaz Ayuso durant l'encontre bilateral entre Madrid i l'Estat espanyol. Al llibre, tracta aquesta figura dels "cuiners estrella", un tipus d'assessors de comunicació hipermediatitzats. Creu que és un error la sobreexposició de personatges com el d'Iván Redondo?
Jo crec que l'utilitza com a escut. Recorde un gag del Polònia molt divertit i és molt característic perquè veus Pedro Sánchez, i du Pablo Iglesias a una habitació on hi ha un personatge, que és Iván Redondo. I aquest representa un personatge totalment xalat que dibuixa estratègies a una pissarra i va en calçotets. És un personatge totalment histriònic, que dóna indicacions a Pedro Sánchez sobre allò que ha de fer i d'inventar. Quan Pablo Iglesias ix d'escena, atònit davant les ximpleries del spin doctor de Pedro Sánchez, Iván Redondo para de fer el ximple i diu: "Les coses que s'han de fer perquè sembli que el babau no és ell". Al final, el polític és qui decideix i l'assessor qui l'assessora, això ho intente apuntar al llibre. Per tant, la influència de l'assessor de comunicació o d'estratègia és inversament proporcional a la potència del lideratge. Un lideratge potent, com el d'Angela Merkel, no necessita certs escuts per defensar la seva estratègia en certs moments. El que fa Pedro Sánchez ja s'ha fet en altres moments, i no és sa en clau de la projecció d'un lideratge i un projecte polític. La comunicació política és com la màgia: sabem que els mags tenen truc, però si constantment no deixes de dir que aquest mag està fent trucs, no parles de l'efecte del joc de màgia. La feina de l'assessor de comunicació és que es note el seu efecte, però no ha de ser protagonista.