No som la roba que vestim, però la nostra indumentària sovint ens delata. L’armari és un espai d’intimitat que retrata personalitats, on perviuen les dessuadores d’aquells grups dels quals ens vam enamorar a l’adolescència, els colors esportius als quals vam jurar fidelitat a la infància i aquelles peces que vam emprar fins que el desgast de la llavadora va condemnar-les al desús. Els calaixos on guardem la nostra vestimenta són contenidors de tendències, baüls farcits de records que assetgen l’ànima només contemplar aquella samarreta, aquell vestit, aquella jaqueta. L’estenedor és el termòmetre de les nostres transicions vitals.
A l’armari musical de Roba Estesa, una banda originària de les comarques del Camp de Tarragona, predominaven les peces folk, teixides a manera de didal i agulla per acordions, violins, violoncels, guitarres i baquetes de percussió. El fil protagonista de les seues confeccions era la música tradicional, però les seues vestimentes musicals atresoraven brodats de rumba i cúmbia, sedes importades del rebost de les sonoritats i les cançons populars.
Alternatives, dissidents i alegres, combatives i de reivindicació transfeminista, Roba Estesa va decidir renovar el seu vestuari musical de cop. Com si es tractara d’aquells punts d’inflexió a la teua biografia on arrimes al fons de l’armari el xandall i els polars esportius per situar a primera vista les bruses, les camises i els vaquers. El grup de les comarques del Camp de Tarragona va deixar com a element nostàlgic el folk i va abraçar-se melòdicament a les tendències emergents englobades sota el calaix de sastre de les músiques urbanes. Les sonoritats d’arrel foren desplaçades pel reggaeton.
Aquest canvi de look va forjar-se a l’àlbum Rosa permanent (Halley Records, 2021). És cert que s’havien atrevit amb altres costures musicals a “La pagesa”, present al disc Descalces (Autoedició, 2016), però la seua mutació pop electrònica va donar-se en el seu anterior treball, amb temes com ara “Lxs Nenxs” que definien la nova col·lecció de peces melòdiques que proposaven les catalanes com a declaració d’intencions del seu nou mood estilístic.
Com a regal pel seu desè aniversari a sobre dels escenaris, fent dels concerts una festa i un clam per la visibilitat de les dones a un espai habitualment copat per grups masculins, Rosa Estesa ha sortit de compres i ha inundat el seu vestuari de complements urbans, d’una estètica melòdica que connecta amb les rítmiques mainstream i deixa per a ocasions vintage, per a moments fugaços d’enyorança, l’anterior equipatge folk. La banda del Camp de Tarragona no ha estat mai d’uniformes. Tanmateix, en el seu nou àlbum, De lo bo, lo millor (Halley Records, 2024), hi ha poc rastre d’un dress code musical.
Roba Estesa
Halley Records, 2024
Pop
La samarra melòdica que exhibeix amb més orgull el nounat estilisme de Roba Estesa és “La culpa”, on l’electrònica es converteix en ama i senyora del relat musical fins a limitar el temps de protagonisme d’un pop amb moments de reminiscència a Coldplay. Ara bé, el fil principal de la peça és un tecno que evoca les creacions més juganeres de l’estatunidenca Billie Eilish, particularment un dels seus artefactes sonors més famosos, “Bad guy”.
Amb una base sintètica i de ressò metàl·lic, la repuntadora de les catalanes confecciona un altre bordat d’inspiració urbana a “Desakatant”, tota una joia d’orfebreria cosida amb una elevada varietat de fils musicals. Hi ha compassos d’un reggaeton desafiant, altres pentagrames que transmeten moments de tecno d’anhels durs, incursions de cabells despentinats i jaqueta de cuir de les guitarres i, fins i tot, referències soterrades a una de les dives del nou panorama musical internacional, a una Rosalía homenatjada de manera subterrània per invocar l’ànima de “Saoko”.
La petjada urbana persisteix a “1213”. La peça està teixida amb l’esperit “A.C.A.B.” de The 4 Skins i unes sedes sonores que combinen un hip-hop furibund, especialment en els trams d’intervenció de La Fúria, i una electrònica batedora perfectament alienada amb uns instruments de corda de clima prebèl·lic. “Verge de la llibertat” és una altra transgressió, un exercici de contrast d’aquest hip-hop de fonaments sintètics de caràcter picador i trams angelicals, d’un cant celestial que fa una picada d’ull als orígens folk.
L’essència reggaeton del renovat vestuari de les catalanes emergeix a “LNTMNT”. Això sí, ho fa de manera lenta, melosa, i sense comportaments dictatorials per cedir espais de protagonisme a una electrònica que busca a l’epíleg l’ambientació rave. Aquesta ànima reggaeton es fon amb el pop electrònic a “EL <3 A 1K”, on col·laboren des de la Vallecas combativa les Tremenda Jauría. El tèxtil pop electrònic impregna el conjunt de les peces “STIKINLOVA” i “Amb calma”, cosida de la mà d’Antònia Font.
Si les melodies acústiques dominen “Si has de marxar”, les sonoritats disco i el neofunk de principis del mil·lenni assalten els compassos de “cuqui desastre”. “L’ànima no menteix”, amb arranjament de cant folklòric, un cos purament llatí i un desenllaç tecno, és l’exemple de la profunditat de l’armari musical de Roba Estesa, atapeït en el seu últim disc de complements urbans.