Els crítics

La vitamina solar d’Oques Grasses

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Totpoderós, guàrdia de l’existència del nostre sistema planetari i deïtat per a civilitzacions remotes, el sol ha estat considerat essència de la llum, de la calor que abrasa freds inhòspits i font de tota vitalitat energètica. Símbol de l’eternitat i faraó del dia —i també de la nit—, els egipcis atribuïen a la monolítica estrella la vida, tota creació present a la terra. També la potestat de decidir sobre la mort i la resurrecció dels seus vassalls, dels humans que transiten pel planeta sense cap connexió espiritual. 

El sol, representació caricaturesca de l’exaltació alegre forassenyada, no ha extraviat el seu misticisme, tot i l’avanç dels segles i la modernització de les societats. Ha perdut la condició divina, però encara és invocat per als dies de festa i celebració. Els efectes vitamínics que proporciona als humans a través dels raigs ultraviolats són l’explicació parcial a tanta admiració. Un fanatisme canònic que han assumit en el seu darrer disc Oques Grasses, una banda arrelada a la comarca d’Osona. I que practiquen sense complexos, desproveïts de guió. 

Fans del sol (Halley Records, 2019) és una experiència musical vitalista, posseïda per l’esperit de la festa permanent i que conserva l’essència musical del grup català, tot i atrevir-se a trencar esquemes preestablerts, comoditats acumulades i inèrcies inapreciables. Revitalitzats per la vitamina solar, les melodies d’Oques Grasses adquireixen una pulsió que propugna llargues jornades de rialles, celebracions que manquen d’un final concret i balls impossibles quan els peus, les cames i els braços fa hores que clamen per un descans. 

Administradors de l’energia del vell déu egipci Ra, Oques Grasses incorpora un ventall estilístic inèdit, exhibeix una diversitat musical d’aires festius que supera les escaramusses dels darrers treballs. Reggaeton a diverses velocitats, pop nascut de les entranyes, reggae asserenat, house-dance important des de les pistes exultants d’Eivissa, bases hip-hop extretes dels fenòmens que irrompen a l’escena musical, ritmes afrocubans, folk destenyit i aigualit, riffs funky, soul d’aspiracions gospel marca de la casa... Fans del sol és un autèntic aparador de sonoritats combinades a tall de còctel joiós sense perdre la identitat mestissa que atresora la banda osonenca. 

Fans del sol
Oques grasses
Halley Records, 2019
Mestissatge

Bastida amb una combinació vigorosa entre patrons rítmics inspirats en el reggaeton i el dance-house clàssic, “Cançons de l’aire” és el símbol de les cotilles despullades d’Oques Grasses. Però també ho és “Cresta”, una altra cançó monopolitzada per un reggaeton endimoniat sense capacitat de resistència a la invasió de les melodies electròniques. Una vitamina solar injectada per via intravenosa que posseeix, al seu torn, “Més Likes”, en la qual col·laboren els valencians Zoo i el traper Lildamer. Es tracta d’una composició de base llatinoamericana, però dominada per les aparicions caribenyes del saxofon i la mentalitat castrense dels sintetitzadors i els teclats. O dit d’una altra manera: un remenat melòdic apetitós al qual s’afegeixen passatges de veus hip-hop i trap.

Sense aquesta vitalitat musical de malucs farcits d’agulletes, “In the night”, una proposta de salsa electrònica amb connotacions gospel, i “John Brown”, un groove de reggae nascut de la boca del saxo i que busca versionar entre línies la cançó popular “En Joan Petit quan balla”, mantenen la pulsió enèrgica del disc. Al contrari, però, que en “Bancals” i “Torno a ser jo”, la segona amb un crescendo sintètic que equilibra el pop íntim introductori que constitueix l’excepció a la festa feta norma en cada instant melòdic del treball dels osonencs. 

Aquesta tendència a l’experimentació i l’exaltació de les fusions assajades en els anteriors discs de la banda és possible gràcies a la monarquia absolutista que estableix el teclat, únic instrument capacitat per condicionar i transformar qualsevol melodia. Vestint capa i amb una vareta màgica, és l’alquimista melòdic que aconsegueix transmetre una sensació exultant a qualsevol oient de la música d’Oques Grasses. Ara bé, sense la participació dels vents tampoc hi ha desgavell fester, ni sonoritats seductores per al ball, siga en salts constants o per gaudir en parella. Són els encarregats d’aparèixer en els moments idonis per donar cos a les melodies i per embogir els compassos, com ocorre en “Serem ocells” i en “John Brown”. 
Una funció més sacrificada té la percussió. Fa de vigilant de la tradició clàssica dels ritmes, però amb disposició a explorar noves sonoritats originàries d’Amèrica Llatina

Només la veu, amb una tendència indissimulada per abraçar el soul i evocar les escenes tradicionals de les misses afroamericanes dels Estats Units, compleix amb l’ortodòxia mestissa d’Oques Grasses. És el lligam reconeixedor entre la pauta identitària del grup a You Poni (2016) i Digue-n’hi com vulguis (2014) i la passió innovadora que habita a Fans del sol. L’estrella de Ra com a brollador vitamínic d’Oques Grasses. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.