Escolliu la qüestió del diazepam per titular la novel·la, però després no hi és massa present. Per què?
És una excusa per atreure el personal. És un punt de partida. A partir d’aquí comencem a desenvolupar la història. M’anava molt bé perquè ho veia com una idea interessant. A part que dona voltes sobre un tema que sí que tracta la història que és el tema de la salut mental. Tot i que després, la història, diríem que no queda immersa en la salut mental. El tema del diazepam o el títol, el que intenta és apropar el còmic a tot el personal, al màxim de gent possible. Crec que, qui més qui menys,un diazepam, a la vida se l’ha pres. Quan et donen aquest títol, a tu t’ubiquen. Estic en una situació de nervi i amb aquesta pastilla em relaxo, m’ubico i t’entenc. És una mica per orientar al lector.
És el segon còmic que publiqueu i és la continuació del primer, Avui m'he comprat una destral...
Aquest còmic és molt diferent de l’altre. La diferència és que al primer el protagonista soc jo. L’altre, també està escrit en primera persona, però ara la protagonista és la meva parella. Aquesta és la diferència clau. Tota la narrativa parla sobre ella i s’extreu de les converses que vaig tenir amb ella durant diverses nits. He tret les coses que ella m’ha anat explicant.
Com ha estat el procés de relatar el punt de vista de la Pat, la seva parella?
La manera de treballar era que als vespres, quan teníem les criatures al llit, jo l’entrevistava i li preguntava sobre una sèrie de temes que intuïa que volia parlar al llibre. També els temes els vaig triar pensant en ella. Pensant en els temes que la mouen o la inquieten. Durant potser sis mesos vam estar tenint converses. Ella em responia a vegades coses que ja m’imaginava, perquè ja les havíem parlat abans. Moltes vegades, però, em responia amb coses noves per mi. Aquest còmic m’ha servit per anar-la descobrint una mica més a ella. Jo tenia temes apuntats, però a partir de les converses ella posava temes nous que em semblaven interessants. El que vaig fer va ser filtrar el contingut i donar-li una estructura narrativa interessant o lògica que pogués funcionar. Li ensenyava a ella, se’l llegia i em deia si s’hi sentia identificada o no. Quan escrius t’has de posar a la pell de l’altre. L’exercici del còmic és complex i em va anar molt bé tenir-la al costat perquè m’anés rectificant.
Ha canviat la vostra relació amb ella després del còmic?
Crec que sí. Crec que ens ha apropat. Jo l’he descobert una mica més. Sobretot, crec que més que d’ella cap a mi, de jo cap a ella. La meva percepció cap a ella ha variat una mica més.
Al còmic no hi apareixen personatges, sinó que tot es narra a través d'objectes, molts, part de la vida quotidiana. A què es deu aquesta elecció?
Seré franc. El tema és que no en tinc ni idea de dibuixar. Jo dibuixo com puc i amb les eines que tinc. Parteix del primer còmic, que el vaig començar a fer al tren. Vaig anar a viure al Montseny i baixava cada dia en tren a Barcelona a treballar. Una hora per anar i una per tornar. Llegia molt còmic i els dibuixants, per mi, eren com deus. No em plantejava mai fer una historieta. Però, al tren tens temps per pensar moltes coses. I en una d’aquestes, vaig pensar que podria començar a descriure el que estava vivint. Arribat el moment que havia de pensar què havia de dibuixar. Havia dibuixat tota la vida, però mai persones, perquè m’ha costat molt. No sé com va anar, em vaig il·luminar un dia i ho vaig començar a treballar. En algun moment vaig veure que podia ser més interessant. El que proposo és que d’alguna manera el lector ha d’imaginar la persona que hi ha darrere les sabates, els macarrons o la conversa. Crec que aquest pas és molt interessant. Neix d’una carència, però a nivell de peça ho transforma en una virtut. Ho vaig fer així amb el primer, vaig veure que funcionava i m’ho passava bé. Jo vinc del món del disseny i la publicitat i treballo molt amb la metàfora i em sentia molt còmode en aquest espai. En el segon còmic he reproduït el mateix. És una continuació de la història del canvi de la ciutat al Montseny i crec que el segell visual s’havia de seguir de la mateixa manera.
Què aporten aquests objectes?
Els objectes descriuen la història. A través d’aquests objectes, descric la història, els personatges, les emocions que es tenen. El fet quotidià, que siguin tasses, plats de sopa, bananes, fa que la història s’apropi molt més al públic en si. Tothom té elements com aquests. Fa la història molt més propera. També, la manera com faig servir els objectes és diferent. A vegades és molt descriptiu. Però, a vegades és una cosa absolutament metafòrica. Hi ha un moment en què es parla sobre l’abús dels homes vers les dones. Fa la metàfora amb els homes com a plàtan i les dones com altres fruites. Treballa el plàtan per explicar aquesta història de diferents maneres: si es passa fronteres que no poden passar, si l’abús passa en la infantesa… Aquesta manera de treballar metafòricament dona riquera i m’ho passo bé fent-ho.
A banda, també escolliu plasmar-ho tot a partir d'un joc de grisos...
El gris neix també d’una carència. És una pregunta que també em vaig fer al tren. Era un univers que no em venia de gust explorar. Volia fer una cosa més senzilla, més bàsica. He llegit molt còmic i el color dona una riquesa, però jo soc molt de les històries i no creia necessari posar-hi un color. Em vaig referenciar molt en alguns autors que treballen el gris i el blanc i negre que m’agraden molt. Com el Guy Delisle, un autor canadenc que treballa amb blanc i negre i a vegades hi posa un color. També tinc de referent el Paco Roca o el Quino, el dibuixant de Mafalda, que sempre l’he vist en blanc i negre. També, la persona que em fa interessar pel còmic és el Bernet i en Sánchez Abulí que van fer Torpedo. Són històries diferents, però són els que em van enganxar.
Aquest llibre parleu de la vostra vida al Montseny. És una mica el moment d'adonar-se en deixar la ciutat enrere no tot són flors i violes?
No, ni molt menys. La vida segueix. Tens coses bones i no tant bones constantment. Aquest segon còmic, sobretot, parla de la reentrada que fa la Pat al món laboral professional. Ella, durant un temps, deixa d’estar professionalment activa i l’any que passa durant el còmic, ella el que fa és engegar un negoci i és el que fila tota la història. Això és el que més o menys ho relliga. El primer parla de l’aventura i l’experiència d’anar de mig de Gràcia al mig del Montseny. El segon parla de com muntar un petit negoci. També té un punt de ressaca. Era un urbanita i ara munto un negoci al mig del poble. Com em relaciono amb els altres. També parla de moltes coses a nivell personal: de la maternitat, de la salut mental, de la relació de parella, de bulímia, de sexe, de natura, de com ens relacionem amb la gent del poble i de veïns. Quan vaig filar la història, aquest era un element bastant troncal perquè no fos simplement un recull de pensaments.
Tracteu molt l'impacte de la paternitat sobre la relació de parella...
Tenir criatures és una bomba per la parella. Tenir fills és una de les coses que en les parelles es viu de forma més intensa. Quan tens una criatura, no és tant com cries tu l’infant, que també, sinó com després et tornes a relacionar amb la persona que tenies al costat. Qualsevol pare o mare que tingui parella t’ho explicarà. És una bomba. Quan entren les criatures, tot es reajusta. Tens un sistema que és de dos i de sobte és de tres o de quatre. A mi m’interessa molt perquè jo, amb la criança, m’hi he abocat. N’he estat conscient. Si tinc criatures, les vull gaudir, vull veure com funciona, les vull patir… observo, m’hi fixo i després ho explico. A la Pat li ha passat el mateix. Ella també ho ha viscut a tope. Quan hem tingut les converses, això ha sortit. També, quan tens parella i criatures, moltes de les converses acaben sent de criatures. Fins que no tenen uns quants anyets, si no t’ho muntes bé, trigués a recuperar. L’altra dia parlàvem amb una parella que estava embarassada i no tenien ni idea del que els venia a sobre. Et gira la vida com un mitjó. La gent t’ho diu, però quan ho vius és tal com t’ho diuen.
Quines reflexions n'extraieu? Les plasmeu al llibre?
Vaig deixant algunes reflexions o algun tipus de consell. Però no és deixat per mi, és de la terapeuta. De fet, vam fer teràpia. Vam demanar ajuda perquè teníem un problema amb una de les criatures i vam fer teràpia. Però nosaltres. No neixes après i va ser del millor que ens ha passat. De les coses que he anat aprenent és que no estem sols. La gent que ha llegit el llibre a vegades em diu de coses que s’han trobat. El llibre parla de coses que et passen a tu, que t’han passat o et passaran. No parla de Batman, et parla de la vida quotidiana, d’objectes quotidians, de les plantes, de les sopes, de les flors. També m’he posat molt en la pell femenina. He empatitzat molt amb la meva dona i és el millor que m’ha passat amb el llibre, l’he conegut més.