Avui la Marta Roqueta surt de comptes. Tot i això, s’acosta a la cafeteria on hem quedat també amb la Júlia Ojeda per a aquesta entrevista. Si tot va bé, aquest mes de març, Roqueta serà mare per partida doble: de la seva criatura i de Màtria o barbàrie, el llibre que tot just acaba de publicar amb Júlia Ojeda i Anna Punsoda.
Aquestes tres dones, que venen d’àmbits diferents i fins fa poc no es coneixen, van adonar-se que compartien una inquietud. “Vivim un moment d’emergència nacional, el procés està absolutament mort i no apareixen alternatives propositives i reparadores i, per altra banda, veiem que hi ha una onada feminista que és capaç d’articular totes les lluites i inquietuds socials”, explica Roqueta.
De l’ecofeminisme al transfeminisme, passant pel feminisme postcolonial. Si la lluita pels drets de les dones pot vehicular totes aquestes altres, i totes aquestes altres haurien d’incloure el feminisme, per què no obrir el debat a la causa nacional?
Així, el 2023, Ojeda, Punsoda i Roqueta publicaven en diversos mitjans el manifest Per un nacionalisme feminista, sota el títol col·lectiu Matriotes. Un any després, presenten l’evolució d’aquella llavor: un volum col·lectiu que recull trenta veus del feminisme català, totes nascudes entre el 85 i el 95. “Dones de tradicions i ideologies diferents, dins d’uns límits, però que compartim un cert sentit de país, un feminisme desacomplexat”, diu Ojeda, i afegeix que espera que entre les trenta hi hagi els futurs lideratges, polítics, acadèmics, intel·lectuals i militants dels Països Catalans.
—Ha mancat perspectiva de gènere en el moviment independentista? Històricament, però també en els últims anys, amb el procés.
—Marta Roqueta: En el feminisme català, des de mitjan segle XIX fins a l’actualitat, sempre hi ha hagut una perspectiva nacional. Fossis catalanista o no, tothom reconeixia, i ara també passa, que a Catalunya, igual que al País Basc o a Galícia, hi ha unes dinàmiques pròpies al feminisme que estan marcades pel context nacional. Després del franquisme, però, el feminisme ja s’associa a posicions d’esquerres i l’independentisme majoritari no ha fet ni cas, absolutament ni cas, a totes aquestes aportacions.
Sí que és veritat que les dones que van lluitar durant la Transició van aconseguir introduir qüestions feministes a l’agenda dels partits i dels sindicats, però en l’àmbit més mainstream, sobretot en l’independentisme dels últims anys, les posicions de perspectiva de gènere no eren gaire…
—Júlia Ojeda: Crec que s’ha tendit a expulsar a les dones del pensament nacionalista i de la construcció nacional. Això es veu en la política més formal, de partits, però també a la universitat, a l’acadèmia, als espais de producció intel·lectual al voltant de la qüestió nacional. El llibre era una mica una voluntat de fotre un cop de puny sobre la taula per dir que les dones feministes podem participar en la conversa de la construcció nacional al mateix nivell que els homes. Perquè sembla que el terreny de discussió intel·lectual, conceptual i acadèmica del nacionalisme hagi estat tradicionalment captat per homes.
També és un problema de com es configura el tauler polític, sobretot l’eix esquerra-dreta dins l’independentisme català. És a dir, l’esquerra independentista ha tendit a cedir l’espai a altres formacions que han omplert més de contingut el que podria ser el nacionalisme català. Màtria, sense voler ser l’altaveu de ningú concret, sinó el mitjà a través del qual diferents sensibilitats s’expressen, té la intenció de renovar la transversalitat que ha de ser el pensament nacionalista.
—Li cal una modernització, per tant, al pensament i al moviment nacionalista?
—M. Roqueta: Una actualització. Sí, sí, definitivament.
—J. Ojeda: Si més no, que sigui permeable a totes les converses, lluites i causes justes que formen part dels Països Catalans. Si la construcció d’un moviment nacional no és permeable a la resta de causes que també interpel·len la llibertat del poble de Catalunya i dels Països Catalans, és un nacionalisme que exclou el 80% dels catalans.
Si la construcció d’un moviment nacional no és permeable a la resta de causes que també interpel·len la llibertat del poble, és un nacionalisme que exclou el 80% dels catalans.
—No obstant això, els diversos colors que conformen l’espectre nacionalista comparteixen poc més que l’aspiració a la independència. Com encaixen en els programes de Junts i els de la CUP, aquests reclams transversals?
—M. Roqueta: Jo crec que estem en un moment òptim per fer aquestes aliances. És a dir, si mires els grans problemes que tenim com a societat, tens, primer, l’espanyolisme. L’espanyolisme ens afecta a tots. Tens el neoliberalisme, que no és un projecte liberal ni conservador, sinó que és un sistema depredador. El canvi climàtic també afecta a tothom. I el masclisme, el racisme, etcètera, també.
Encara que siguis un senyor blanc i heterosexual que cregui que tot això no va amb ell, el moment en què la base independentista està formada per gent racialitzada, per dones, per membres del col·lectiu LGTBI, etcètera, si no contribueixes a les seves lluites, aquesta gent marxarà de la base. Encara que ho fessin només per motius estratègics, els aniria bé.
—J. Ojeda: El llibre no volia caure en les lògiques identitaristes de la política de partits. Hem convidat les autores no perquè siguin d’un espai o d’un altre, sinó perquè ens interessaven per la seva visió, la seva professió, la seva trajectòria com a militants… El que volíem era sortir de la toxicitat i de l’ambient reclòs de la batalla entre tots els partits independentistes i discutir des d’un altre lloc.
—M. Roqueta: Cal tenir en compte que l’espanyolisme és tant una estructura legal i política com cultural i social. En el fons, des de Podemos fins a Vox treballen pel mateix règim del 78. Ells no s’han d’aliar explícitament, perquè ja hi ha una estructura que permet que cadascun d’ells pugui actuar a favor d’aquest règim des dels seus àmbits. Nosaltres a Catalunya això no ho tenim. Aquí s’ha de fer més explícita la idea d’arrossegar gent d’altres àmbits, amb la línia vermella de la dreta radical populista més reaccionària.
—J. Ojeda: L’activisme lingüístic i la voluntat d’existir com a catalans ens interpel·la de dreta a esquerra i de dalt a baix, amb els límits que deia la Marta. És una invitació a renovar la conversa per una causa superior que supera els colors i els egos personals i partidistes.
—Una de les tres potes del nucli, l’Anna Punsoda, entrarà a la llista d’Alhora, la candidatura de Clara Ponsatí i Jordi Graupera. És una manera d’introduir Matriotes al pla polític? Com valoreu aquesta decisió de Punsoda?
—J. Ojeda: Jo crec que és una pregunta que no hauria d’entrar a les entrevistes del llibre.
—M. Roqueta: És una inquietud que pot tenir molta gent.
—J. Ojeda: Crec que ha de respondre l’Anna com a Anna, i no nosaltres en nom seu, perquè hi ha gent que pot sentir-se instrumentalitzada.
—M. Roqueta: L’Anna ha pres una decisió que respecto i, de la mateixa manera que vam tenir clar que les tres no parlàvem en nom de les trenta dones, ni elles en nom de la resta, l’Anna Punsoda no parla en nom nostre i nosaltres no parlem en el seu. Jo no soc propera al projecte de Graupera i Ponsatí. Ella ha decidit fer això. Si els principis de Màtria o barbàrie entraran així a la candidatura? La idea és que no només entrin en aquesta candidatura, sinó que entrin en totes.
Si els principis de 'Màtria o barbàrie' entraran així a la candidatura d'Alhora? La idea és que entrin en totes.
Cadascú té la seva activitat intel·lectual i política. Hi ha autores que militen obertament per la CUP, que treballen per Esquerra, que treballen per la Generalitat… Però no les hem cridat per les seves militàncies partidistes, sinó per la seva expertesa, l’àmbit de treball, la trajectòria…
—Heu sentit que el feminisme abandonava la causa nacional? Per exemple, en el suport a les preses polítiques.
—M. Roqueta: El feminisme espanyol. El feminisme espanyol és espanyol i en temes nacionals ha dit “això no toca”. El català ha estat molt actiu. Sí que hi ha hagut gent de l’àmbit més proper a l’espanyolisme o fins i tot al socialisme del PSOE, amb un feminisme postcolonial malentès i un espanyolisme banal. Hi ha hagut un feminisme espanyol hegemònic que no ens ha fet gens de cas, ni a nosaltres ni a les basques o a les gallegues i en el cas de Catalunya hi ha diverses sensibilitats.
—J. Ojeda: Sí, jo crec que les que tenen això més clar són les militants de base, que cada 8M s’han de partir la cara per exigir que el manifest sigui en català, que hi hagi pancartes en català… Tant en la dimensió intel·lectual, on ens movem més nosaltres, com en l’activisme compartim la inquietud que les espanyoles no ens colonitzin els debats.
El feminisme català ha tingut tendències històriques de ser avantguardista, o de ser abanderat de debats que han mirat en termes més progressistes amb una dinàmica més ràpida que el feminisme espanyol. Però també és veritat que les batalles que ens trobem ara ja se les trobaven la Capmany, la Marçal i la Roig el 76 i el 86. Poder fer feminisme en català a Catalunya o als Països Catalans és una batalla.
—M. Roqueta: A Catalunya no som un oasi en termes feministes. Hi ha transfòbia, abolicionistes de la prostitució molt fonamentalistes i molt reaccionàries, també, amb el tema de la pornografia. I sí que trobem, a vegades, que les feministes més trànsfobes i abolicionistes radicals se senten molt esperonades pel que està passant a Espanya. Hi ha molts fluxos, moltes aliances. A les assemblees del 8M de Ca la Dona és un clàssic que es vulgui fer fora les treballadores sexuals… Aquest any ja hi ha hagut una manifestació trànsfuga… Hi ha una sèrie de tendències que hi són a Catalunya, però que veus que a Madrid tenen més ressò i retroalimenten les d’aquí.
—Per tant, si des de Catalunya es fes més un feminisme propi, seria més just?
—M. Roqueta: Donaria més peu a les necessitats d’aquí.
—J. Ojeda: Jo crec que és una qüestió d’autocentrament, de fer política feminista en termes catalanistes, en termes d’arrelament. Per poder articular un moviment independentista fort que integri els principis del feminisme matriòtic, ens cal desfer-nos de la crossa de l’espanyolisme cultural i de l’espanyolisme progressista banal. Crec que el que hem de fer és superar Espanya en tots els seus marcs i anar a discutir amb gent que s’assimili més a les nostres tradicions o problemàtiques: les gallegues, les basques, les feministes que viuen en altres contextos d’opressió… Quan parlem d’interseccionalitat, parlem de causes que necessitem alliberar, però també d’opressions que compartim, que amb les espanyoles és evident que no compartim: l’opressió lingüística, nacional, l’opressió per viure en un país en què el poder judicial està al servei de l’opressió…
Ojeda té clar que vol fer carrera al món de l’acadèmia i que vol fer-ho dins del perímetre dels Països Catalans. Per a viure’n, però, accepta que haurà d’acceptar la precarietat. “Visc perquè treballo 12 hores al dia”, assegura.
—És més difícil ser feminista en català?
—M. Roqueta: Sí, ens tenen a totes fent manuals de feminisme. I són necessaris, però tornem al mateix amb l’espanyolització del discurs: el llibre de no-ficció més venut en castellà a Catalunya i a tot l’Estat és El sentido de consentir, de Clara Serra, quan aquí tens feministes que te’l poden desmuntar en cinc minuts.
Tenim feministes boníssimes en l’acadèmia i en l’activisme, però quan volem fer un assaig ens pregunten: “En català?”. Ens diuen que el fem en castellà, en anglès, en francès, però en català no perquè ningú te’l comprarà. Fins i tot les dones que tenen un perfil antifeminista tenen molt més camp per escriure. És la intersecció entre ser feminista i ser catalana el que et limita.
—J. Ojeda: Jo crec que hi ha matisos. La col·lecció on s’inscriu el llibre és un exemple que hi ha bones editores, que estan començant a traduir i a publicar textos necessaris per a la intel·lectualitat catalana. El que penso és que hi ha un autoacomplexament brutal. Acabo de tornar dels Estats Units, de fer una gira per universitats americanes parlant de Països Catalans i de matriotisme. Una de les meves obsessions de treballar a l’acadèmia catalana és anar a fora per tornar a dins i obrir horitzons i perspectives. I el llibre té una mica aquest objectiu, perquè els catalans tendim a minimitzar-nos molt. Podem produir pensament propi, no cal anar sempre a remolc de les espanyoles, les angleses, les franceses…
Penso que l’autodeterminació de gènere, el desacomplexament feminista, té molt a veure amb el sentit d’autodeterminació a què els Països Catalans poden aspirar.
Penso que l’autodeterminació de gènere té molt a veure amb el sentit d’autodeterminació a què els Països Catalans poden aspirar.
—Primer, un manifest; després, un llibre… Quin és el pas següent de les Matriotes?
—J. Ojeda: De moment, ser el llibre més venut per Sant Jordi.
—M. Roqueta: Apa! Elles són les més optimistes. De moment, fer la presentació del llibre, veure l’acollida, donar a conèixer les autores, fer xarxa i veure què passa.
—J. Ojeda: I aprofitar per donar valor a les autores. I perquè a les que són més conegudes, la gent les pugui tractar com a persones intel·lectualment actives. Penso en Pilar Carracelas, en Montserrat Dameson o en Maria Vila, que se les té ubicades en un sector de l’opinió pública, però que també són capaces de generar discurs en termes intel·lectuals com les acadèmiques o les activistes.•
