-Com defineix treball i quin és el pensament posttreball?
-El posttreball no és un moviment monolític, són diferents tendències que s’assemblen, però que no sempre són iguals. Algunes provenen de l’anarquisme, del comunisme o de perspectives socialdemòcrates. Totes aquestes tendències poden coincidir o no en el que és treball, i el que les unifica és que qüestionen el rol que el treball té a les nostres vides. D’aquesta manera, intenten separar el significat de les vides humanes del marc del treball i defensen la idea que el que una persona val no depèn de la seva productivitat.
De fet, hi ha desacords a l’hora de definir què és treball i què no és treball. Hi ha algunes categories d’activitat que no són desitjables, però que són una necessitat i que, per tant, no les podem esquivar, tot i que, segons quins contextos, poden ser percebudes com a tries autònomes fetes des de la llibertat. Per això sempre hi ha una part de feines necessàries, coses que cal fer per mantenir la vida biològica i social. En aquest sentit, el sorgiment del posttreball serveix per pensar com estenem el volum de llibertat i minimitzem el de necessitat.
-Un dels problemes més habituals que molta gent percep és la manca de temps lliure o temps per un mateix. És una qüestió només dels nostres dies?
-Diria que una cosa són el que podríem anomenar les polítiques del temps i una altra cosa és el capitalisme estricte. És interessant veure les dades dels països del nord global, que no deixen clar si la gent té menys temps o si el temps que s’inverteix a treballar ha disminuït. El que ha canviat és com s’organitza aquest temps, i la perspectiva subjectiva de la pressió temporal s’està intensificant. Malgrat que la gent treballa –sobre el paper– les mateixes hores que fa vint anys, cal preguntar-se si ara és un avantatge tenir horaris de treball menys estables o que la feina pugui entrar a les cases de manera inesperada. Perquè, fins i tot si no som al lloc de feina, hi ha aquesta presència telemàtica, i s’espera que, d’alguna manera, estiguem disponibles per ser contactats, comprovem el correu electrònic... La feina la tenim amb nosaltres.
A més, durant les últimes dècades s’ha normalitzat aquesta idea que treballi cada persona de la casa que està en condicions de treballar. Els règims de l’estat del benestar del nord global s’enfoquen a facilitar aquesta idea que tothom hauria d’estar treballant. D’aquesta manera, ja no tenim la figura especialitzada en tasques reproductives, la mare que es queda a casa, que s’ha convertit en una raresa. La idea de la tradwife –les dones que volen viure a casa depenent dels seus marits– és una qüestió aspiracional, un desig exòtic. No és la realitat. I alhora no hi ha el suport social per fer possible que la tasca de les cures o les tasques de la llar es puguin dur a terme sense una persona especialitzada en tasques reproductives. Així doncs, les famílies no tenen prou recursos per a la cura dels infants, per exemple. D’un costat es potencia que treballi tothom que pugui treballar, però, de l’altre, no s’ofereixen recursos per fer-ho possible. Això genera una unitat familiar amb una pressió molt intensificada que s’ha de distribuir entre la mateixa unitat familiar. És com una olla a pressió. I fins i tot quan el volum d’hores de feina s’està expandint massivament entre els individus, la sensació de volum de feina productiva i reproductiva és realment profunda. És per això que la gent pateix tanta pressió. Això és així especialment per a les dones, perquè culturalment encara tenen aquesta responsabilitat vers les feines de la llar, afegida al seu treball assalariat. El fet d’ajuntar tot això deriva en una activitat cognitiva i física molt intensa.
-Una altra cosa que explica al llibre és que el temps que dediquem a les tasques reproductives no ha disminuït, malgrat que la tecnologia està evolucionant. Per què és així?
-Tenim la idea que vivim una època diferent de la de les nostres àvies perquè tenim microones, aspiradores robot, assistents de la llar i tecnologies que ho fan funcionar tot a la vegada. És evident que hauríem d’esperar una reducció de la quantitat de la feina de la llar, però és interessant comprovar que moltes vegades això no és així. Estudis dels anys setanta ja assenyalaven que, malgrat la revolució tecnològica a la llar, el volum de feina no havia decrescut. Per tant, amb aquests estris que teòricament serveixen per estalviar feina, ens estan realment estalviant feina? El nucli de la qüestió és la manera com aquesta feina s’organitza. Fa temps, algunes d’aquestes tasques s’organitzaven col·lectivament. Però això no vol dir que s’organitzessin equitativament: n’hi havia una gran dependència dels servents. Amb la revolució tecnològica de la llar va arribar la figura de la mestressa de casa, que se suposa que ha de ser capaç de fer servir les tecnologies per fer-ho tot per ella mateixa. Com que tot es redueix a una única figura, també s’intensifica la pressió sobre ella davant l’organització comunitària.
Paral·lelament, pugen els estàndards, perquè hi ha les tecnologies per netejar més a fons, tenim el coneixement i les habilitats tècniques per fer àpats més nutritius i moltes més coses. Se suposa que la roba ha d’estar immaculada, neta i perfectament planxada. Com que la gent té les tecnologies a casa, les expectatives socials creixen i no s’ofereix cap estalvi de feina. Per tant, el potencial del progrés tecnològic per reconfigurar les tasques de la llar és molt limitat.
-Explica que tot plegat es basa en una idea de família anomenada tradicional que no és tan tradicional com es diu…
-... És una forma de família molt capitalista. La família tradicional no té segles, emergeix en un moment molt concret, i té una forma concreta amb l’home que guanya el pa i la dona que fa les feines de casa, que formen una parella conjugal amb nens vivint dins d’una mena d’unitat familiar nuclear. Aquesta forma de família procedeix d’un moment històric molt específic, però està molt arrelada en l’imaginari ideològic col·lectiu. Va sorgir en un moment concret en què les condicions de treball i benestar particulars anaven molt lligades a la idea d’un salari familiar. No era només una norma burgesa, sinó també de les classes treballadores més benestants, que hi aspiraven. Aquest model, que es manté en l’imaginari cultural, no lliga amb el que la gent està vivint avui. Si es miren les dades demogràfiques, es comprova que hi ha gent que continua vivint en una mena de cases unifamiliars, però que també hi ha famílies extenses, parelles separades, persones que viuen a soles o que comparteixen pis. La realitat de les llars és molt diferent d’aquesta norma ideològica, però la gent pensa que potser es tracta d’aberracions o d’estadis temporals. En canvi, realment, és quelcom molt solidificat.
-Quan parla del canvi tecnològic o de la manera com han canviat les tasques reproductives, per què és crítica amb la noció d’eficiència?
-El problema d’aquesta mena de “lògica de l’eficiència” i de la productivitat en el context de les cures és que, realment, no es pot condensar el temps que demanen les cures. Si el que es vol és ampliar el temps lliure, s’ha de ser curt de mires per considerar que es pot condensar la quantitat de cures. Aquí hi ha una tensió entre la lògica de les polítiques posttreball i les polítiques feministes de les cures: se sap que les cures són feina, però a la vegada hi ha la idea del posttreball, que et diu que cal desestabilitzar el rol que té la feina a les nostres vides i que volem més temps lliure i més llibertat. Una conseqüència aparent d’això és pensar que cal menys cura per a les altres persones. Perquè, al remat, tots plegats, egoistament, decidim preocupar-nos dels nostres assumptes, i aquest, evidentment, no és el tipus d’ideal que nosaltres promovem.
Quan vam fer el llibre, ens vam plantejar com havien de ser unes polítiques posttreball feministes que no pretenguin que siguem físicament invulnerables o que siguem sempre precaris en diferents nivells. Com es pot fer una política feminista del posttreball que no eviti les cures, sinó que les posi al centre? Sentim molts cops que les teories del posttreball treuen de l’equació el treball feminitzat, de cures o de la llar. Per contra, nosaltres, amb el llibre, intentem pensar bé com podem incorporar-les o mantenir-les i entendre que no ens cal un món on les cures siguin negligides, sinó que les volem incorporar a la idea d’estendre la llibertat.
Finalment, els nostres objectius giren al voltant de repensar què és la família, com organitzem les feines quotidianes posant el focus en aproximacions més col·lectives i pensant el rol que les tecnologies hi poden tenir. No com a ginys isolats en cases de famílies particulars, sinó com a part d’una mena de conjunt ampli de canvis infraestructurals. Podem utilitzar millor les tecnologies per a les cures, però això només pot venir amb una transformació del paisatge social des del qual s’accedeix, es dissenyen i es fan servir aquestes tecnologies. Ara mateix, no crec que tinguem les tecnologies que necessitem per encarar com cal les cures.
-Al llibre expliquen que això, per exemple, afecta les feines de cures dels infants que deleguem a les tecnologies…
-Nosaltres tenim tres fills de cinc, tres i un any, i no renunciem al temps d’ells davant les pantalles si aquest és necessari. Si saps que hi ha una cosa que cal fer i que això farà els nens contents, els deixem veure alguns dibuixos animats i gaudir-ne. Però també entenem que realment aquí està passant quelcom pervers: tota la feina divertida de vincular-s’hi, tot el joc imaginatiu, la interacció o l’educació l’estem externalitzant a les tauletes, a les videoconsoles o als televisors. I nosaltres seguim fent la feina domèstica de neteja, de recollir roba... Hem fet una inversió absoluta en tot l’imaginable per a una casa totalment automatitzada. I resulta que el més automatitzat és la part que potser més ens agradaria fer a nosaltres, aquelles coses que suposen temps de qualitat. Això és un mirall del que està passant en termes generals amb la tecnologia, ara que molta gent està preocupada amb els tipus de feines que poden ser automatitzades amb la intel·ligència artificial, per exemple. Les feines creatives estan sent externalitzades a les màquines i nosaltres ens quedem amb la feina desagradable que hauríem volgut automatitzar.
-El disseny dels espais, tant públics com privats, també influeix en la nostra relació amb el treball reproductiu?
-Sí. Crec que és molt profund. Els espais en què operem són la concreció literal dels valors socials. Així, moltes cases estan construïdes per impulsar certes maneres de viure i s’espera que aquestes cases siguin un reclam per a segons quins tipus de famílies. És força interessant, perquè els promotors encara afavoreixen la casa unifamiliar com a forma de generar beneficis, però cada cop hi ha menys famílies nuclears convencionals per omplir-les. Així, la tendència és que les cases siguin massa grans o massa petites per als tipus d’unitats familiars que les podrien habitar. La gent està intentant encaixar la seva realitat social a una casa com a bloc predeterminat, i això no és del tot adequat. Com els estudiants que comparteixen un pis i han de decidir si tenen una sala d’estar o si la converteixen en un altre dormitori per reduir el lloguer, per exemple. Realment, és un problema que l’organització del treball reproductiu estigui cada vegada més privatitzada i que s’assigni a un tipus de llar particular i, en concret, a les dones d’aquestes llars. Aquesta organització crea una erosió del temps lliure. Hi ha una desigualtat temporal en l’oci, en què aquest es distribueixi de manera molt desigual a les llars amb profundes implicacions feministes. La llar, la forma de casa, hi té un paper important, perquè es basa en la idea d’unitat aïllada. Es pensa en termes de llar, però no tant en el barri o en la ciutat, o ni tan sols en el carrer. L’edifici clau de l’organització social és la casa individual. Per tant, ho pensem tot d’una manera que fem que l’espai de les cures i la feina reproductiva es limiti al que una família pot fer. De fet, hem de començar a pensar més enllà d’això, tant pel que fa a reimaginar què és una família com també en la resposta a aquestes grans crisis estructurals fonamentals del treball i les cures que no trobarem en aquesta mena d’unitats individuals. Cal fer una reflexió coordinada sobre com afrontar la crisi assistencial avui.
-Per això diu que l’habitatge ha estat utilitzat per perpetuar una configuració neoliberal de valors. Quins són aquests valors?
-És aquesta idea que les teves eleccions són el que et protegeix de les crisis. És a dir, que, si no tens prou diners per viure, és perquè no has pres bones decisions. Que les solucions als problemes sempre són a escala individual. Mai es planteja res fora d’aquest marc; qualsevol possibilitat d’estar interconnectats els uns amb els altres és rebutjada. El model de llar ho confirma: és el teu petit tros de gespa, la teva petita hipoteca. I la manera com s’organitza la teva família, diuen, també és la teva elecció. És a dir, que, si tens criatures, no hi ha cap altra responsabilitat que no sigui la teva. Això té un paper important en la paternitat contemporània: els fills no són persones amb el seu dret propi, amb els seus interessos i perspectives propis, sinó que són vistos com a petits repositoris de capital humà que els progenitors han de conrear i desenvolupar per recuperar la inversió en un futur. Els has d’empènyer a aprendre noves habilitats, els has de donar un avantatge competitiu perquè, en última instància, estan competint amb els altres infants de la seva edat i amb el conjunt de la societat perquè, arribat el moment, hi haurà una competència per les places a les escoles selectes, a les universitats, etc. Novament, aquesta paternitat intensiva s’adreça a aquesta mena de sentit de la pressió temporal perquè tothom estigui pendent de les expectatives que cal donar als fills en un món sense cor. Ara, tot això depèn, clar, que tu tinguis el temps per dedicar a aquesta feina. La gent més pobra, particularment, ha de treballar moltes hores per sobreviure i no tenen el temps per fer aquesta inversió tan gran, o ho fan a costa del seu benestar i de la seva salut.
-Relacionat amb l’habitatge, vostè posar en dubte també aquesta idea que diu que cal tenir una casa en propietat. No creu que és res normal i desitjable per a les classes treballadores tenir un sostre en propietat?
-Crec que el desig de tenir una casa en propietat, en el context actual, té tot el sentit perquè tothom sap que els grans tenidors són essencialment paràsits. Els llogaters estan en una situació de desemparament davant els propietaris que no compleixen els seus compromisos de mantenir uns mínims per als seus llogaters. Els preus pugen per sobre de la inflació, de manera continuada i sovint sense motiu. I, en canvi, molts propietaris tenen hipoteques que no es veuran afectades, però, tot i això, pugen els lloguers com si fos un fenomen natural. Això provoca inestabilitat. Per a la gent que té fills és difícil, perquè els infants són vistos com una cosa que baixa el valor de la propietat perquè arrenquen les catifes i pinten les parets. La gent sent que no pot posar prestatgeries, quadres o fer-se les cases a mida. Per això té sentit la idea de tenir una casa d’acord amb aquest context, però només perquè tenim aquesta escassetat d’imaginaris quan es tracta de pensar com podem viure. Una altra resposta a aquests problemes no és tenir un habitatge en propietat, sinó enfortir els drets dels llogaters. També imaginant diferents formes de propietat, com la propietat cooperativa o la copropietat. No només en termes de tenir una casa individual amb hipoteca, sinó també per pensar com hem d’imaginar noves formes d’habitatge social, noves formes de viure conjuntament i col·lectivament on les opcions vagin més enllà de ser un llogater desempoderat, sinó un subjecte amb força davant els capritxos dels propietaris i les immobiliàries. Perquè quan tens una casa individual en propietat, esdevens part de la classe propietària i, de cop, totes les teves decisions polítiques estan dictades pel que pot augmentar el valor de la teva propietat o pel que farà abaixar el valor de les cases del teu carrer, etc.
Fa un any va sortir un llibre de l’Alva Gotby, They Call It Love: The Politics of Emotional Life. Gotby treballa molt amb sindicats de llogaters i entitats similars al Regne Unit. El seu argument és que, habitualment, bona part de l’activisme per l’habitatge de l’esquerra acaba només demanant més habitatge municipal i social. Això no soluciona realment els problemes associats amb aquelles cases, perquè els ajuntaments poden ser tan mals propietaris com els propietaris privats, però, a més, empenyen la gent cap al mateix tipus d’habitatges. Cal reimaginar-ho més àmpliament per desplaçar l’hegemonia material de la llar de família nuclear a quelcom més radical. Per canviar l’imaginari de l’habitatge, també cal canviar l’imaginari de l’espai públic com a perill públic pel que anomenem luxe públic.
-Què vol dir?
-Actualment, entenem la casa com un lloc amb el qual sentim una responsabilitat, una mena de propietat i un espai en el qual ens relaxem i gaudim. Això no ho podem pensar en termes d’habitatge individual, sinó en termes de distribuir aquests valors a través de l’espai públic. En aquests moments, hi ha la tendència a pensar que qualsevol servei públic és l’últim ressort per a la gent. Hi vas, però no és agradable, no és desitjable, és l’última opció i hi vas quan estàs desesperat. Al llibre pensem com podem repensar els serveis i els espais públics no només com una cosa pensada per la gent pobra o que es troba en un estat de crisi, sinó per convertir-los en espais luxosos. Cal que la infraestructura pública no només sigui útil, sinó també bonica i desitjable. Pensem en la biblioteca Oodi de Hèlsinki on en el metro de Moscou: cal mirar com pensar els espais públics de manera que puguin reduir la feina reproductiva de les famílies i la gent, i cal pensar a crear espais socials on podem passar el nostre temps lliure. Caldria una inversió massiva, però té potencial per ser més sostenible ecològicament. L’espai individual comporta feina molt més intensiva. Cuinar a casa teva és un dispendi de temps, energia i esforços. Cal pensar en una alternativa verda per a l’espai públic. Pensem també en la inversió en el transport públic. Tots aquests canvis també podrien enfortir noves formes de relacions socials, noves relacions sanes i amb moltes bones implicacions.
-Diuen a l’assaig que la família comporta una duplicació d’esforços…
-... Exacte. Per exemple, ara, cada família ha de sortir, comprar menjar, dur-lo a casa, cuinar-lo individualment en cuines individuals... Tot passa en un nivell atomitzat. I, a la vegada, moltíssima gent està fent el mateix a la vegada. Si camines pel carrer a l’hora de sopar, veuràs totes aquestes finestres amb gent al darrere fent més o menys el mateix a la vegada, isolades. Tota la feina es multiplica pel fet de ser individualitzada. Tanmateix, hi ha elements d’aquesta feina que es podrien redistribuir de manera diferent per tal de reduir el volum total de feina que cal fer.
-Per fer-ho, caldria una mena d’organitzador central?
-Clar. Vull dir: hi ha ple de maneres d’imaginar com la feina hauria de ser desindividualitzada. Moltes estarien lligades a aquesta idea de luxe públic de la qual parlàvem. Relacionat amb la cuina, un exemple que donem al llibre són les cantines públiques que van emergir al Regne Unit durant la Segona Guerra Mundial per proveir àpats nutritius i saludables en temps de racionament. Quan penses en la guerra, penses en malnutrició i escassetat, en racions sense massa luxe. Però per aquelles persones que realment no menjaven bé abans de la guerra, aquestes cantines públiques van ser una solució millor que la que mai ho havien tingut, perquè tenien àpats saludables fets col·lectivament. T’ho podies menjar allà o endur-t’ho a casa. A la vegada, van preparar aquells espais amb obres d’art de la Galeria Nacional i del palau de Buckingham per fer-los bonics.
-Hi ha persones que, quan parlen d’aquests temes, ho inclouen sota el paraigua de l’abolició de la família. Tu prefereixes parlar de crear cures comunals. Per què?
-Honestament, crec que són el mateix. En certa manera soc abolicionista de la família, però crec que és una qüestió relacionada amb la manera com ho viu la gent. D’alguna forma, crec que hi ha molta gent que ha estat molt ferida i perjudicada per la família, gent que ha estat expulsada de les famílies on haurien volgut ser o gent que mai no ha tingut accés a la família. Hi ha un profund estat de ràbia justificat amb la família, i és comprensible que alguna gent digui “a la merda la família”. Però una altra aproximació seria pensar a redefinir la família. I hi ha moviments gairebé simultanis que s'agrupen sota l'epígraf d'”abolició familiar”que el que estan mirant de trobar són formes com es pot tenir intimitat mentre es mantenen relacions de cura mútues amb els altres, cuiden els uns dels altres i tenen obligacions conjuntes que no es puguin dissoldre fàcilment. Ara, aquestes formes no estan lligades necessàriament a la família, però s'han associat molt estretament a la família a través del capitalisme. L’abolicionisme familiar està pensant en la manera com distribuir més àmpliament aquestes cures, desprivatitzant-les i creant formes de cures comunals. Crec que aquestes cures comunals són el centre de les demandes de l’abolició familiar. I crec que és millor parlar d’això, perquè parlar d’abolició familiar pot ser rebutjat per aquells que pensen que la família és preciosa i que té coses de les quals no es vol desprendre.
-Com hauria de ser una futura organització social basada en les idees del posttreball?
-Cal començar amb la idea que el treball ha de ser reconegut, redistribuït i reduït.
Són aquests tres punts. El primer és entendre que el treball de cures i el treball d’amor és treball. De fet, comporta una demanda temporal intensa en la gent i pot ser extenuant i pesat. I, en condicions normals, això es fa majoritàriament en favor del capital i no pas en el benefici de la gent i les comunitats. Així que, per començar, cal veure que això és un problema polític. Sovint la meva definició de treball és que una cosa compta com a tal si és un problema polític. Ens cal pensar com incloure aquestes tasques al centre dels nostres imaginaris polítics radicals. Per tant, es tracta de reconeixement.
Després, sobre la redistribució, cal pensar que la feina està organitzada de forma no equitativa, i tendeix a recaure sobre les espatlles dels més pobres de la nostra societat, i les de les dones en particular. També tendeix a recaure sobre aquells que no tenen accés a una família convencional que els doni suport, és a dir, persones que estan, d’alguna manera, involucrades en alguna mena de comunitat autoorganitzada per la reproducció social. Per a elles, la feina és molt intensa. Cal pensar com aquest esforç de reproducció social es pot organitzar de forma que no sigui isolat, atomitzat i privatitzat, però que s’escampi més àmpliament entre el teixit social i es redueixi l’experiència de les càrregues temporals i el dèficit d’oci per a determinades persones. Hi ha persones que redueixen la seva vida a tenir cura dels altres. El terme reduir potser no és correcte perquè, òbviament, per a algunes d’aquestes persones és una tasca realment important el fet de tenir cura dels seus parents ancians o de persones amb discapacitats de llarga durada. Però, a la vegada, la idea que aquesta és una feina virtuosa pot fer-nos pensar que realment no requereix ser pensada com un problema polític. I ho és. La gent necessita alleujament. A les persones els cal temps per pensar en el seu desenvolupament humà i estendre el seu sentit de llibertat humana. Per tant, com redistribuïm aquesta feina o com la reorganitzem?
I, finalment, cal parlar de reducció. Hi ha elements de la feina que fem actualment que, si ens hi parem a pensar, potser no són realment necessaris. Cal, realment, planxar els llençols? Cal, de veritat, vincular-se a aquesta mena de formes intenses de criança o de presentació domèstica i autopresentació? Cal que puguem identificar normes que s’han solidificat a les nostres vides reproductives que potser són prescindibles. Per tant, es pot reduir alguna feina.
I aquestes tres coses juntes poden crear, crec, un marc de posttreball amb una aproximació feminista a la reproducció social. Així assegurarem que la majoria de les persones tenen la possibilitat de gaudir del tot les seves vides i sentir que poden prendre decisions i tenir agenda. I això no va en contra de la nostra condició de corporalitat vulnerable, sinó que es planteja tenint-la en compte.