La primera reacció quan entres al restaurant Casa Pinet és quedar-se bocabadat, absolutament sorprès. Les seues parets estan atapeïdes de quadres amb un esperit inequívocament revolucionari. Hi ha retrats del comandant Ernesto Che Guevara, del líder comunista Vladímir I. Lenin o de l'exmandatari cubà Fidel Castro. Els rostres de personatges insignes del marxisme estan acompanyats per estelades, senyeres desproveïdes de la franja blava i, fins i tot, de llibres de l'intel·lectual i pensador Joan Fuster, com ara una edició del seu totèmic Nosaltres, els valencians.
L'ànima contestatària i valencianista s'alimenta amb el fil musical. A l'establiment, originàriament localitzat a Tàrbena (Marina Baixa) i en els darrers anys ubicat a Alcalalí (Marina Alta), sonen cançons com ara La Internacional, els Segadors o Tio Canya. El missatge d'aquesta casa gastronòmica és de reivindicació, des d'un prisma nacionalment ferm i ancorat als principis que defensa l'esquerra d'índole marxista.
Aquest restaurant, batejat pel savi Manuel Sanchis Guarner com el santuari del País Valencià, ha estat un lloc de peregrinació de músics, polítics i persones de la cultura. A les seues taules, s'han assegut l'assagista Fuster, el poeta Vicent Andrés Estellés, el dirigent independentista Carles Puigdemont, l'excanceller alemany Willy Brandt, el líder sandinista Ernesto Cardenal o laboristes britànics, per només citar-ne alguns. Amb dedicatòries de mestres de la literatura com ara Rafael Alberti, aquest refugi de valencianitat i conviccions iconoclastes va néixer durant els últims compassos del franquisme, quan s'erigia en un espai amagat per rebre trobades clandestines d'aquells que lluitaven per la seua llengua i per la construcció nacional del país.
Casa Pinet va resistir dècades i dècades no sense dificultats. L'any 2016 està marcat a la seua memòria. Un conflicte amb el lloguer a Tàrbena va estar a res de provocar el tancament d'aquesta guarida absolutament irrepetible. Set anys més tard, però, els problemes econòmics han condemnat el somni gastronòmic i revolucionari que va allargar des de 1974 fins als nostres dies els seus fundadors, Jeroni Moncho i Anita, i la seua família.
«Amb profund sentiment, Casa Pinet diu adeu després de gairebé mig segle de servei. Tot va començar allà el 1974 quan Jeroni i Anita s'endinsaven en aquesta aventura, i donaven forma al que avui ja és un bon tros d'història i tradició de Tàrbena i Alcalalí, de la Marina, de Diània, del País Valencià i de la nació sencera», expressaven en un comunicat a principis de novembre. «Casa Pinet neix com un espai que va fer de la política una cosa gastronòmica, i de la gastronomia una cosa política. En aquesta casa, les trobades han sigut alhora celebracions i lluites per les conquestes socials vingudes i per vindre», explicaven per detallar la idiosincràsia de l'establiment.
Casa Pinet sempre ha estat lligat a la identitat idiomàtica i singular de Tàrbena, on s'ha conservat un català d'accent salat característic de les Illes Balears, símptoma de la connexió balear d'aquest municipi de la comarca de la Marina Baixa. Al restaurant, com van recordar al seu missatge d'acomiadament els propietaris, s'han produït «dinars i sopars fidels als paladars de la cuina diànica d'arrel mallorquina, on no han faltat mai els sabors propis de l'experiència culinària mediterrània».
«A poc a poc, les parets d'aquesta casa es van anar omplint de vida, memòria, cultura i il·lusió pel futur del nostre poble, i sense voler-ho, amb el pas del temps, Manuel Sanchis Guarner ens descobrí: 'Casa Pinet no és un bar, ni un restaurant, és el santuari del País Valencià'», remarquen. «En cada racó de la casa a Tàrbena, hi havia un diari de dècades de pelegrinatge de molts il·lustres comensals, incloent-hi les principals figures de la llengua i la cultura valencianes, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. També ens visità Willy Brandt, i exministres de diversos països com Ernesto Cardenal, o el nostre amic Santiago Carrillo», van rememorar amb estima i nostàlgia.
La seua idiosincràsia va mantenir-se, com precisen, intacta des del trasllat a Alcalalí, «on s'han continuat omplint les parets de noves visites». «Aquesta flama s'ha anat apagant des de la pandèmia. Les primeres dificultats foren durant els confinaments, on vam haver de mantenir totes les despeses econòmiques amb el restaurant tancat. Després, quan pensàvem que estàvem superant, de sobte va venir la guerra d'Ucraïna i la inflació actual. Amb tot això ens hem vist en un carreró sense sortida, que hem lluitat fins a l'últim moment tractant de salvar Casa Pinet, però malauradament no hem trobat solució i això ens han portat a prendre la dolorosa decisió de tancar les nostres portes», van comunicar en unes paraules impregnades de llàgrimes.
«Ens consola pensar que el llegat de Casa Pinet perdurarà en la memòria i el cor de tots aquells que han tingut l'oportunitat de visitar el nostre espai», van assenyalar, per apuntar: «Volem expressar el nostre més sincer agraïment a tots els nostres visitants, amics i col·laboradors que ens han acompanyat en aquesta petita gran història de la gastronomia i la utopia del nostre poble. Sou els protagonistes d'aquest museu que ha guardat la història del progressisme valencià, i us portarem sempre al nostre cor».
Setmanes enrere, el diumenge 17 de desembre, Casa Pinet va posar punt final a la seua història amb un àpat de germanor i memòria, amb actuacions de Paco Muñoz i Dani Miquel, així com amb recitacions de versos d'Estellés. La Internacional, Serra Mariola, i clàssics de Raimon i de Lluís Llach ambientaren el seu adeu permanent. «Casa Pinet fa el seu comiat amb gratitud i respecte, amb la convicció d'haver aportat el nostre gra de sorra a la construcció del País Valencià, amb l'esperança que els records viscuts dins d'aquestes parets continuaran brillant en el destí de la nostra gent», van tancar la seua intervenció d'acomiadament. Fou l'últim puny aixecat, socialment revolucionari i nacionalment compromès, del santuari del País Valencià.