L'estació central de tren de Kíiv s’alça com un veritable temple en homenatge al transport per ferrocarril. En travessar les portes del seu monumental vestíbul principal, des de l’inici de la guerra amb un pas previ per un control de seguretat, a un l’envaeix inevitablement una sensació de majestuositat. De forma inconscient, la mirada s’eleva cap al seu imponent sostre arquejat, les seves parets pintades de blanc i groc pastel, les columnes dòriques que flanquegen la sala i les pintures que a banda i banda representen els indrets més significatius de la capital. Un racó del vestíbul allotja una petita botiga que ven productes i marxandatge divers dedicat a un dels nous col·lectius d’herois que ha generat l’agressió militar russa: els treballadors ferroviaris. La seva inesgotable feina en temps de màxima dificultat, transportant refugiats, mantenint en tot moment un puntualíssim trànsit de passatgers de nord a sud i d’est a oest, o movent mercaderies fonamentals per a la subsistència de l’economia en temps de guerra, ha fet de les línies del ferrocarril les artèries que han mantingut viu el pols del país.
A molt poca distància de l’estació es troba una de les principals centrals tèrmiques de la capital, objectiu militar recurrent, especialment durant la campanya d’atacs massius de la tardor i l’hivern contra aquesta infraestructura de generació i distribució energètica. Considerant el marge d’error dels projectils, seguir vivint o treballant als edificis que es troben a prop implica assumir que en qualsevol moment un míssil o un dron et pot caure al damunt. Les traces de destrucció pels impactes rebuts es fan evidents en diverses construccions del voltant.
La Sasha viu en una zona pròxima, a prop també de la seva feina, els laboratoris d’una important empresa farmacèutica ucraïnesa. Allà és on fa deu anys va conèixer qui ara és el seu marit. Assumeix que quedar-se a Kíiv implica comprar bitllets d’una loteria que ha estat imposada a la força al país i a la seva gent. Han passat quatre anys del darrer cop que ens vam veure, l’estiu del 2019. Celebràvem el seu casament en un dia lluminós i festiu de juliol, en un parc de la ciutat ambientat per a l’ocasió en l’època dels cosacs ucraïnesos. La vida tenia motius de celebració, i es podien fer plans de futur. Ara, una part aparent de l’existència es manté com abans, però ja res és el que era.
Quan es va iniciar l’agressió russa el febrer de 2022, un cop superat el xoc inicial, ella i el seu marit van fugir de la capital, caminant uns 40 quilòmetres fins al poblet del sud-est de Kíiv on viu la seva mare, i on va néixer i es va criar la Sasha. Allà s’hi van refugiar les primeres setmanes fins que les forces russes es van retirar del nord del país i dels voltants de la capital, moment en què van poder tornar a casa per intentar refer les seves vides. Des de llavors un dels seus principals reptes ha estat construir un equilibri entre els constrenyiments i les amenaces imposades pel context bèl·lic i la necessitat de mantenir una quotidianitat que segueixi tenint un cert sentit en si mateixa davant la impossibilitat imposada de fer plans de futur, de bastir horitzons. Relata que aquesta és també la seva guerra, la guerra de tots, i que tothom hi ajuda de la forma que pot. En el seu cas i el de molta gent, per exemple, fent aportacions econòmiques regulars a les forces armades, un model de micromecenatgea través de plataformes com ara United24, que està sent clau per als esforços bèl·lics ucraïnesos i per al disseny i la construcció de nou armament.
La necessitat de supervivència col·lectiva sovint xoca amb la individual, i la presència constant de la guerra i la seva faceta tràgica a la consciència de les persones té uns efectes traumàtics a nivell psicològic. La Sasha explica que, per salut mental, hi ha dies que ha aconseguit passar un dia sencer sense tenir present la situació que viu el seu país, gràcies també al que ella anomena cúpules de protecció familiar. En el seu cas, el fet d’estar-se de tant en tant algunes hores cuidant plantes i hortalisses a l’hort de la seva mare, amb ella, la seva germana o el seu marit, té uns efectes reparadors que li permeten poder seguir endavant amb el seu dia a dia.
Les sirenes antiaèries i els atacs freqüents amb drons nocturns han esdevingut part de la nova “normalitat” a la capital. La primera nit que passo a Kíiv, el soroll d’una forta explosió irromp de forma eixordadora a quarts de tres de la matinada, seguida d’esclats a la llunyania, i des de la finestra del pis d’uns amics on m’allotjo es veuen focus de llum enfocant cap al cel, movent-se molt ràpidament: són components de sistemes antiaeris funcionant. L’endemà, les notícies confirmen que les forces russes han atacat la ciutat amb una dotzena de drons de fabricació iraniana, tots repel·lits excepte un, que va impactar en un edifici governamental a uns 300 metres del nostre pis sense provocar víctimes. En passar-hi pel davant, són ben visibles els rastres de destrucció, amb mitja dotzena de pisos afectats. Des del carrer, quatre persones fan fotografies amb els seus mòbils, operaris retiren del terra l’abundant runa, i els vianants o cotxes que hi passen amb prou feines s’immuten. Una nova empremta del decorat bèl·lic de la ciutat, on la vida no es pot aturar.
Per a la Sasha, una de les virtuts de la situació dramàtica que estan vivint a Ucraïna és que molta gent, especialment al sud i a l’est, està entenent que Rússia no és ni tan benigna ni tan poderosa com creien anteriorment. Precisament cap a l’est, i després cap al sud, és per on segueix el recorregut d’aquesta crònica, que mira d’entendre i copsar aquestes i d’altres transformacions que la guerra ha provocat.
Dnipró, la porta de l’est
Travessant el país de nord a sud, des de Bielorússia fins al mar Negre, l’imponent riu Dnipró divideix el territori ucraïnès en dues meitats gairebé exactes. Una de les grans ciutats construïdes a la riba de l’artèria fluvial del país porta precisament el seu nom des de 2016, com a conseqüència de les anomenades reformes de “decomunització”. Fins llavors i des de 1926 havia estat coneguda com a Dnipropetrovsk, adoptant part del nom del líder bolxevic ucraïnès Grigory Petrovsky, i anteriorment, des de la seva fundació a finals del segle XIX, Ekaterinoslav, en honor a la tsarina russa Caterina la Gran.
Regió industrial de referència, i zona logística i de transport clau que connecta el centre amb l’est i el sud del país, una de les seves grans empreses insígnia és Pivdenmash —històricament coneguda com a Yuzhmash, en rus—, fundada a finals de la Segona Guerra Mundial. Centre principal de fabricació d’aeronaus, míssils de mitjà i llarg abast, i llançadors aeroespacials de la Unió Soviètica, Yuzhmash era un dels orgulls de les indústries militar i espacial soviètiques. La seva evolució contemporània reflecteix la dimensió del trencament històric que han viscut Ucraïna i Rússia durant la darrera dècada, des de la interrupció de la seva cooperació industrial amb empreses russes l’any 2015 per voluntat de Moscou, fins a l’extrem que les fàbriques de Pivdenmash han estat atacades amb míssils per les forces russes en diverses ocasions durant el darrer any i mig.
A Dnipró es repeteix el mateix esquema de canvis demogràfics com a conseqüència de la guerra que es dona en altres ciutats: molta gent ha marxat cap a l’oest, tant dins com fora d’Ucraïna; i d’altres s’hi han instal·lat des de regions com ara Luhansk, Donetsk, Khàrkiv o Zaporíjia, molt més exposades als combats i bombardejos, o parcialment sota ocupació russa. És allà on ens trobem amb l’Elena i en Liosha, mare i fill, originaris de Novomoskovsk, una petita ciutat de la rodalia que abans de la guerra tenia uns 70.000 habitants. Al menjador de casa del Liosha mengem sopa freda ucraïnesa okroshka, molt popular a l’època estival, carn de xai rostida shashlik i síndria. En Liosha té una petita empresa d’instal·lació de sistemes de ventilació que, tot i la davallada d’encàrrecs pel context actual, li continua permetent viure amb una certa tranquil·litat. L’Elena és gastroenteròloga i treballa des de fa anys a l’hospital de Novomoskovsk. Un terç dels pacients que atenen ara són soldats i civils ferits, en molts casos per ferides greus als braços que acaben en amputacions. Des de l’inici de la guerra, entre 20.000 i 50.000 ucraïnesos han perdut una extremitat o més, segons dades d’institucions mèdiques del país.
“Abans podies fer plans a mitjà i llarg termini, ara només pots pensar en el dia a dia, en avui i en demà. Tot pot canviar d’un dia a l’altre, el futur s’ha esvaït”. Així descriu en Liosha l’afectació sobre la consciència del temps, amb la guerra com a nou estat natural de les coses, i que bona part de la població té assumit que ha arribat per quedar-se.
L’Elena parla amb preocupació del creixent esgotament que percep al seu entorn, i que, segons diu, afecta diversos sectors en els àmbits militar, industrial, de transports, mèdic i de serveis bàsics. Amb un estat de mobilització gairebé permanent per poder fer front a les necessitats i les conseqüències de la guerra, l’Elena no descarta que arribi un dia en què tot l’esforç permanent no es pugui sostenir per més temps.
Per a en Liosha l’amenaça fonamental no és de la resiliència col·lectiva, i defensa que hi ha molta gent disposada a seguir lluitant i a fer els esforços que siguin necessaris. Segons ell, el repte principal és dels recursos tècnics, d’armament, de munició, i la necessitat d’incrementar la capacitat de producció des de la mateixa Ucraïna per dependre cada cop menys de l’armament occidental. Defensa que la diferència tecnològica amb Rússia serà cada cop més gran per la qualitat del suport que reben des d’Occident, però que en el pla quantitatiu necessiten més mitjans per poder produir armament i sistemes de protecció des del país.
Ambdós tenien i segueixen tenint el rus com a llengua nadiua, i fins abans de la guerra gairebé mai parlaven en ucraïnès. Igual que una part cada cop més significativa de la població —segons tots els estudis que s’han fet el darrer any i mig—, també al sud i a l’est del país, ambdós inicien ara les converses en ucraïnès amb les persones que no coneixen. L’Elena intenta evitar parlar rus a la feina, excepte amb aquelles persones més grans que tenen dificultats per parlar ucraïnès.
Aquest és un esquema cada cop més freqüent, i que indica una progressiva inversió de la situació que es donava a les zones urbanes durant les darreres dècades de l’Imperi rus, a l’època soviètica, i fins fa relativament poc a les ciutats meridionals i orientals d’Ucraïna. Si per una situació de diglòssia abans l’ucraïnès era per a molts l’idioma de l’esfera privada i el rus l’idioma civilitzat, culte i elevat que es parlava portes enfora, ara aquest patró s’està invertint a poc a poc. Tot i mantenir-lo en l’àmbit privat o amb les amistats i coneixences de sempre, com a conseqüència de l’agressió miliar russa, una part cada cop més important d’aquells que tenen el rus com a idioma nadiu sovint es comunica de portes enfora en ucraïnès en diversos contextos lingüístics. Ha guanyat molta força el fet de ser percebuda com a “llengua nacional” i són cada cop més els que la senten com a pròpia, com a símbol d’identificació col·lectiva. Per a una part important de la població, el rus s’associa ara al fet de ser l’idioma del país i de les forces armades que els agredeixen militarment i bombardegen les seves cases i la seva gent. Tot i això, en Liosha considera que l’idioma no és un problema, i que tothom parla el que vol. I el cert és que, si més no a Dnipró, encara més de la meitat de les converses que se senten pel carrer de grups d’amics, parelles o famílies són en llengua russa.
Abans de continuar la ruta cap a l’est, amb el cotxe d’en Liosha fem un recorregut per una part dels edificis civils destruïts pels bombardejos durant el darrer any i mig. Alguns estan a prop de les seus regionals dels serveis d’intel·ligència ucraïnesos (SBU) o d’infraestructures energètiques. D’altres no es troben a prop de cap objectiu militar. És el cas d’un edifici d’habitatges del barri residencial de Soborniy, on el gener van morir 46 persones i desenes van ser ferides per l’impacte d’un míssil rus Kh-22 en un dels atacs més mortífers contra població civil que ha patit el país. L’estructura de la construcció va quedar partida en dos, i a peu de carrer encara es pot veure part de la decoració i la pintura de les parets de les habitacions, cuines i menjadors que van quedar a la intempèrie, com si el moment precís de l’explosió hagués quedat congelat en el temps, escombrant tota la vida que va trobar pel camí.
Kramatorsk, a l’ombra del front
Els punts de control militars esquitxen les carreteres del sud i est del país, i els soldats fan controls aleatoris als vehicles que les recorren. Entrar a la regió de Donetsk i avançar per les seves vies coincideix amb la multiplicació d’aquests punts, en alguns casos provocant llargues cues o un peatge inevitable si es vol arribar fins a indrets com el municipi de Kramatorsk. Capital administrativa de la part de la regió de Donetsk que es manté sota control ucraïnès, la ciutat ha esdevingut un territori gairebé desert. Bona part de la població local la formen ara militars que s’hi han instal·lat, i hi abunden els vehicles amb la creu blanca que identifica les Forces Armades d’Ucraïna. A les poques cafeteries i restaurants que romanen en funcionament els uniformats conformen gran part de la clientela.
El traçat d’amples carrers quadriculats i línies rectes, amb abundants zones verdes, delata el model urbà clàssic de les ciutats fundades a finals del segle XIX a l’Imperi rus. A trenta kilòmetres del front, els seus edificis buits i les traces intermitents de la destrucció formen part del nou decorat bèl·lic d’aquesta ciutat ara erma.
La majoria d’habitants que s’hi ha quedat són gent gran que no tenen alternatives d’on anar i viuen de minses pensions i del que cultiven als seus horts. També s’hi han instal·lat provisionalment refugiats de zones encara més exposades als combats i bombardejos. Bona part de la gent jove ha marxat. Moltes fàbriques d’aquesta regió industrial han hagut d’aturar la producció en quedar parcialment destruïdes, i diverses cadenes de producció han estat traslladades a regions més occidentals. La immensa majoria de comerços estan tancats, i les seves portes i finestres protegides amb taulons de conglomerat. Un bon nombre té cartells anunciant que es traspassen, deixant entreveure un futur incert.
L’Oleksandr Ivanov em rep a la Tato Hub, un club de pesca local que, gràcies a la iniciativa dels seus membres, des de febrer de 2022 ha esdevingut una ONG improvisada d’assistència humanitària que dona servei a Kramatorsk i a altres municipis de la regió de Donetsk. Amb l’Oleksandr i el seu entusiasme com a estendard, organitzen evacuacions des de zones més properes al front, fan assistència psicològica a infants i adults, i distribueixen aliments i productes higiènics a localitats com Sloviansk, Liman o Kostiantínivka, on les administracions locals amb prou feines estan operatives i la gent viu de l’ajuda humanitària, fins al punt que en alguns moments han arribat a repartir deu tones de menjar en un dia.
La destrucció a la regió de Donetsk, i a tot el Donbàs, és immensa i va en augment. L’Oleksandr assumeix que hi ha municipis que no seran reconstruïts i que han perdut el seu sentit com a zones habitables o industrials. Molta de la gent que se n’ha anat és econòmicament activa i està arrelant als territoris d’acollida, tant dins com fora d’Ucraïna. Molts del que han marxat no tornaran. “El Donbàs que pugui venir després de la guerra segurament serà un Donbàs diferent del que existia abans”, reflexiona, amb un posat de resignació.
Igual que a altres poblacions urbanes de la regió de Donetsk, aquí la gran majoria de la gent que hi queda segueix parlant normalment el rus, tot i que es comença a escoltar ucraïnès en algun dels pocs serveis oberts. “Per a moltes persones grans és difícil parlar ucraïnès, perquè no en saben, no l’han estudiat mai. Durant gran part de l’època soviètica, la llengua va ser destruïda. Són ostatges del vell sistema, però molts ho intenten”, diu l’Oleksandr, que s’expressa en un híbrid força entranyable a mig camí entre l’anglès i el rus.
Els canvis històrics que s’han produït arreu del país pel que fa a la percepció de Rússia arran de l’agressió militar iniciada el 2022 s’han fet notar aquí amb força.
“Una part significativa de la població es podia considerar com a prorussa, molta d’ella gent gran nostàlgica de l’URSS i de la vida que portaven llavors. Molta gent ha canviat, i ha entès que som un país independent, amb la seva pròpia història i el seu dret a existir”. L’Oleksandr defensa un patriotisme ucraïnès també en llengua russa. “La llengua no és un problema. Si treballes per la victòria, és igual la llengua que parlis. A Lviv hi ha moltes banderes ucraïneses i es parla només en ucraïnès, i què importa això si després hi ha gent que no paga els seus impostos? Estimes Ucraïna o no? Nosaltres treballem aquí, som voluntaris aquí i des d’aquí és des d’on defensem el nostre país”, diu convençut. En preguntar-li sobre una possible reconciliació, la descarta categòricament. El ressentiment d’una gran majoria d’ucraïnesos és profund. Els vincles familiars que molta gent tenia amb ciutadans russos a l’altra banda de la frontera s’han trencat.
Kramatorsk va ser objecte de disputa a l’inici de la guerra del Donbàs, entre abril i juliol de 2014, moment en què les forces prorusses es van retirar de la zona. Durant les primeres setmanes de l’ofensiva militar de febrer de 2022, la ciutat i el seu voltant van patir bombardejos freqüents. Amb el pas dels mesos va recuperar una certa calma tensa, i ara de tant en tant se sent el retruny de l’artilleria des de la llunyania. És a les nits quan es produeixen la majoria d’atacs amb míssils contra la ciutat o la seva rodalia, que esporàdicament interrompen la falsa quietud que hi regna, i el soroll de fortes explosions irromp enmig del son. A finals de juny dos míssils Iskander russos van impactar contra una pizzeria freqüentada per corresponsals estrangers, al bell mig del municipi. Hi van morir 13 persones, una d’elles l’escriptora ucraïnesa Victoria Amelina. Avui, un petit memorial improvisat a l’indret amb flors i fotografies recorda les víctimes. La devastació que va causar l’atac és absoluta, i a l’indret no hi queda més que runa.
El mateix dia que ens trobem a Kramatorsk amb l’Oleksandr, a Pokrovsk, un municipi 70 quilòmetres al sud, un altre atac amb míssils causa estralls. De nou, dos míssils Iskander, aquest cop contra l’Hotel Druzhba, també regentat per corresponsals estrangers, provoca 10 morts i una vuitantena de ferits. De nou, passen uns minuts entre el primer i el segon impacte, igual que unes setmanes abans a la pizzeria de Kramatorsk. Es tracta d’una tècnica coneguda com a double tap, concebuda per causar el màxim dany i mortaldat possible també entre els equips d’emergència i a les persones que estiguin atenent les víctimes del primer impacte.
La idea de demà i no més enllà de demà com a tot horitzó de futur pren aquí encara més significat. L’Oleksandr explica que la gent sol rebaixar l’expectativa de poder recuperar territoris ara ocupats per les forces russes, i de la fi del conflicte com un horitzó proper. Desconnectant l’estabilitat emocional de l’actualitat de la guerra i limitant-se a viure i a pensar dia a dia i en les petites coses, l’existència es fa menys feixuga. El contrari implica el risc de caure en decepcions per la manca de certeses, que, segons l’Oleksandr, obren la porta a traumes i afectacions psicològiques, tenint en compte la duresa general de la situació.
El gran nombre d’uniformats presents a la ciutat no és casualitat. Kramatorsk és la base de diverses unitats militars, i es troba a només 30 quilòmetres de Bakhmut, epicentre d’un dels tres eixos de la contraofensiva ucraïnesa iniciada a principis de juny, i lloc d’una de les batalles més significatives dels darrers dotze mesos de guerra. Aquest eix queda sota comandament del Grup Operacional de l’Est de les Forces Armades d’Ucraïna, del qual Serhiy Cherevatiy n’és el portaveu. “Desgastar l’enemic i anar avançant a poc a poc” és la fórmula que Cherevatiy reivindica en conversar amb ell per Zoom, davant les recents crítiques vessades des d’alguns mitjans nord-americans a l’estratègia de les forces armades ucraïneses en aquesta contraofensiva, per una aparent manca d’avenços significatius.
“Utilitzem tot el que tenim de la manera més creativa possible per infligir el màxim dany a l’enemic i alhora preservar la nostra força al màxim. Ens movem progressivament, constantment. El que deien els antics romans: festina lente (‘afanya’t lentament’)”. Igual que altres aspectes de la realitat, la dimensió estrictament militar de la guerra es veu i s’entén diferent des d’aquí, també pel que fa a les prioritats. “Anem pas a pas. Si mireu el mapa geogràfic, entendreu per què vam triar aquesta tàctica. No som suïcides per fer atacs frontals massius a l’enemic, cremant equips, permetent que els nostres soldats morin massivament. Intentem protegir les vides de la nostra gent, i alhora avançar, mentre destruïm constantment el seu personal i equipament”.
El de Bakhmut és un eix de desgast que obliga les forces russes a repartir equipament i efectius i desviar-los des del sud, on els dos eixos principals d’atac ucraïnès miren d’avançar en direcció al mar d’Azov a fi d’aïllar Crimea i la part de la regió de Kherson sota control rus. Cherevatiy enumera i descriu amb precisió el nombre de baixes infligides a les forces russes durant els darrers dies, la quantitat i el tipus d’equipament destruït. “Cada dia recuperem alguns centenars de metres, i al cap de la setmana uns quants quilòmetres”. Cada pam de terra alliberada s’entén com una petita victòria, i cada quilòmetre quadrat, com un pas fonamental en el camí cap a la derrota de l’enemic.
Cherevatiy assumeix fins a quin punt el gran fons d’armari de Rússia en efectius, armament i equipament representa la dificultat principal per avançar. “Qualsevol manual militar estableix un avantatge mínim de cinc contra tres respecte de l’enemic per dur a terme una gran ofensiva. En el nostre eix això no ho tenim. Les forces russes no estan molt ben entrenades, no estan molt ben equipades, però disposen de molt de personal i equipament. Tenim paritat de forces i mitjans”.
Més enllà del paper clau que té tot el suport occidental en armament i municions, descriu la motivació com l’element fonamental que explica els èxits militars que han tingut fins ara. Una motivació que, segons Cherevatiy, influeix en un millor entrenament de tropa, en l’absorció i adaptació de nous conceptes en el pla estratègic, tàctic i operatiu, i en una comandància que constantment actua de la forma més creativa possible, amb uns enfocaments basats en la descentralització màxima, que els diferencien de la dependència de la jerarquia que caracteritza les forces armades russes. Una motivació elevada pel fet de fer front a una lluita considerada com a existencial: “Tots els nostres soldats i oficials entenen que estan defensant la seva terra natal. Entenen que, si l’enemic avança, hi haurà una segona Butxa, hi haurà una altra Izium, hi haurà milers de morts”.
La confiança en la victòria com a destí inevitable es fa present com una constant, com una certesa a la qual molts s’aferren gairebé com si es tractés d’una qüestió de fe. És un requisit indispensable per poder seguir entomant i assumint els grans sacrificis col·lectius que implica mantenir la lluita. “L’enemic ara és més sensible que fa un any, ens mira amb més detall, està més atent als nostres avenços. Però no ens quedem quiets, seguim aprenent. I crec que, en tot cas, guanyarem”, conclou Cherevatiy.
Pels carrers del centre de Kramatorsk es veuen passejar dones i homes joves vestits amb uniforme militar, acompanyats per les seves parelles que els venen a visitar. A la petita estació d’autobús un jove soldat s’acomiada de la seva estimada. Amb els ulls plorosos, des de dins del vehicle, la noia el mira tocant els vidres amb les puntes dels dits, potser mirant de retenir la seva imatge, tal vegada pensant si aquest serà el darrer cop que el veurà. Mirant d’evitar les llàgrimes, des de la dàrsena de l’estació, el jove soldat observa com s’allunya l’autobús, fins a desaparèixer entre carrers farcits d’edificis mig esfondrats.
Zaporíjia i l’atroç normalitat
En Danil viu al darrer bloc de pisos de l’últim carrer del barri de Pivdeniy, un dels que es troben més al sud de la ciutat ucraïnesa de Zaporíjia. Més enllà hi ha bosc, el riu Dnipró, que en aquella part s’eixampla unes desenes de kilòmetres, i a l’altra banda el front i unitats militars russes. En contra del que la intuïció inicial podria indicar, fent cerveses i sopant pizzes a la cuina de casa seva explica molt convençut com allà difícilment hi cauran míssils o drons disparats per les forces russes. Segons ell, en estar tan lluny del centre, i tenint en compte la desviació de molts dels projectils, no tindria cap sentit, ja que podrien impactar contra la zona boscosa.
Fa anys que treballa com a enginyer a Motor Sitx, principal conglomerat industrial de la regió i amb implantació en diferents zones del país, que compta amb més de cent anys d’història i on produeixen motors per a avions, helicòpters i míssils, entre d’altres, també en el sector militar. Molts dels motors dels avions i caces de combat de les forces russes que ara castiguen Ucraïna van ser fabricats aquí, i per la seva importància estratègica diverses fàbriques de la mateixa Motor Sitx han estat objecte d’atacs amb míssils russos. Ironia i crueltat del destí, alguns d’aquests projectils comptaven amb components produïts allà mateix.
A en Danil no l’han cridat a combatre, ja que és treballador d’una empresa clau per als esforços bèl·lics de les forces ucraïneses, però té antics companys d’escola que han mort lluitant al front. “No sabem les xifres totals de morts; les autoritats les amaguen per no espantar i generar angoixa entre la població. Tanmateix, intuïm que són molts. Pensar en el futur a vegades fa por, però tenim el que tenim”.
Als carrers de Zaporíjia abunden els uniformats, es veuen alguns exsoldats mutilats, i les sirenes antiaèries sonen sovint. Proliferen les botigues de roba i complements militars. La proximitat del front i el fet de ser objectiu freqüent d’atacs aeris fa que la nova “normalitat bèl·lica”, que des de febrer del 2022 travessa les vides de la gent, sigui aquí més evident, més intensa, més palpable que en molts altres indrets del país. Per totes bandes es veuen cartells, pintades i murals de suport o en homenatge als combatents i a les forces armades. Banderes ucraïneses de diferents mides són presents en molts comerços i establiments, i per tot arreu els colors groc i blau han esdevingut habituals en peces de roba, braçalets, penjolls i elements decoratius.
La guerra ha canviat per sempre la relació dels ucraïnesos no només amb Rússia, sinó també amb la seva pròpia història. La forma com la pensen, com l’observen, com aquesta influeix en el seu present. D’aquests canvis de percepció, en parlem amb l’Andriy Omelxenko a la Facultat d’Història de la Universitat Nacional de Zaporíjia, on és professor i on uns operaris reparen els vidres de les finestres de les escales, trencats per l’explosió d’un projectil en un edifici proper.
L’Andriy explica que el primer mes de l’agressió militar russa va ser un xoc per a tothom. “Els primers dies no enteníem res. Ningú no sabia què podia passar. Quan els russos van capturar Kherson, molts pensaven que Zaporíjia seria la següent”. També relata de quina forma, a mesura que es va anar fent evident que les forces armades ucraïneses resistien, el xoc i la por inicials van anar evolucionant en ràbia i en la creença que la victòria era possible.
Aquest testimoni entén la guerra com un factor accelerador i determinant d’un canvi cultural i de percepció amb relació a Rússia, que, de fet, ja s’estava produint per una qüestió purament generacional, i pel fet de tenir un estat independent i un espai polític separat de Rússia des de feia tres dècades. Molts dels ciutadans que es consideraven prorussos ho eren en bona mesura per la idea que tenien de grandesa de la “civilització russa” com una realitat superior i més elevada, mentre que percebien la mateixa Ucraïna amb un cert autoodi. Per a l’Andriy, això va canviar a partir del febrer de 2022, quan davant els atacs russos, les forces armades ucraïneses es van mostrar en molts casos més poderoses i efectives, un fet que va crear “una història d’èxit”. “I la gent tendeix a decantar-se cap a l’èxit”, afirma. Això ha tingut un paper important per a aquells que han canviat la seva posició. “Ara, ser prorús és percebut com estar del costat dels perdedors”, assegura.
El mateix fenomen s’ha produït a la inversa, segons explica l’Andriy. La percepció de part de la població d’Ucraïna com un projecte i com un estat fallit feia que fins ara, per a molts, els seus símbols s’associessin al fracàs. La propaganda que des de Rússia promovia la idea d’una Ucraïna com un ens inferior i menys desenvolupat tenia un cert ressò a les regions russoparlants, i aquest relat generava dubtes d’autopercepció. Uns dubtes que van quedar “resolts” quan les forces armades ucraïneses no només van ser capaces de resistir, sinó inclús de vèncer unes forces que, sobre el paper, eren superiors. “Ara, els nostres símbols representen per a la gran majoria el fet d’existir i que podem construir el nostre país i en som capaços”, sentencia.
A la mateixa facultat també conversem amb l’Stanislav Cherkasov, cap del Departament d’Història. “El trauma per l’agressió russa va ser més gran aquí que en altres indrets. Zaporíjia era i és una de les ciutats més russoparlants d’Ucraïna. Molts pensaven que Rússia no seria capaç d’iniciar una guerra”. Tot i així, matisa que, “històricament, el 60% de la població es consideraven prorussa, però a Zaporíjia mai no va haver-hi separatisme prorús. Eren sectors que sobretot defensaven el manteniment de vincles econòmics i industrials amb Rússia”.
Fins fa pocs anys, a Zaporíjia la llengua ucraïnesa era considerada de segona classe, en comparació amb el rus, la llengua “urbana” i “civilitzada”. Això va començar a canviar el 2014, i significativament durant el darrer any i mig de guerra. Entre un quart i un terç del que escolto pels carrers és ara ucraïnès, especialment per part de la gent més jove. L’Stanislav fa pedagogia sobre el manteniment de l’ús de la llengua russa estrictament com a mètode de comunicació —conjuntament amb la ucraïnesa— o com a element d’identificació nacional, no del fet de tenir arrels a Rússia. “Tot i que l’ús de l’ucraïnès es va normalitzant cada cop més a la ciutat, una part de la població opina que, si és possible combatre defensant el país en llengua russa, ha de ser possible parlar rus i sentir-se ucraïnès alhora”, afirma.
En temps de guerra d’autodefensa, els símbols nacionals i culturals d’Ucraïna també s’han resignificat a ulls de gran part de la població. “En moments històrics de perill la gent valora allò que la defensa, allò que la fa sentir segura. La gent veu com les forces armades defensen la seva terra i les seves cases. Ara, la bandera ucraïnesa, l’escut nacional —el trizub—, els trets culturals propis s’associen no només a la victòria, sinó també a la vida anterior en pau, i han esdevingut símbols d’esperança que aquesta vida anterior algun dia retornarà”, explica l’Stanislav.
A la tardor de 2022, les autoritats russes van oficialitzar l’annexió de tota la regió de Zaporíjia, incloent-hi la seva capital, una qüestió molt sensible per a la població local. Per a l’Stanilav, aquesta situació fa que l’actual litigi només pugui acabar amb la victòria d’un dels dos bàndols. “Només cal sentir els seus portaveus polítics o militars, les seves tertúlies i opinadors. La majoria de la societat russa dona suport a aquesta guerra. Si no som capaços de lluitar contra Rússia i venç, el problema persistirà per sempre; no s’aturaran”.
La majoria de la gent que resideix a la ciutat s’ha acostumat a viure en l’estranya normalitat bèl·lica que hi regna. Després d’un any i mig de guerra, ara gairebé ningú utilitza els refugis, i ben pocs paren atenció a les sirenes antiaèries. “El perill real és com una loteria. Però no pots viure si constantment interromps allò que estiguis fent per les alarmes. És impossible”, diu l’Stanislav.
La loteria irromp amb força quan un menys s’ho espera; en aquest cas, poques hores després de deixar enrere la Facultat d’Història la tarda d’un dia mig plujós d’agost. A la terrassa d’una cafeteria, a la riba del riu Dnipró, de cop l’esclat abismal d’una explosió propera fa tremolar el terra i les parets. Algun somriure nerviós a les taules del voltant, un parell de joves fan fotos des dels mòbils d’una enorme columna de fum negre que comença a elevar-se uns centenars de metres al sud, però gairebé ningú interromp allò que estava fent. Dos minuts després, el soroll colossal d’una nova detonació ara sí que fa que tothom abandoni el local de forma endreçada i la gent es dispersi pels carrers del voltant, alguns aproximant-se cap al lloc dels impactes per veure’n els efectes de prop. De nou el double tap, en aquesta ocasió dos míssils de creuer impactant contra un hotel que maten una dona i fereixen una quinzena de persones. És el segon atac amb morts a la ciutat en dos dies. Al cap de poca estona, però, la vida a la zona reprèn el seu rumb, afegint una nova dosi d’indignació i de ràbia envers l’enemic. Per als qui segueixen vius el vespre continua, i ni la gent ni el país es poden permetre aturar-se ni que la por els paralitzi.
La terra fèrtil
En moure’s per carretera pel sud del país ,les cicatrius dels atacs aeris fan acte de presència de forma gairebé constant. Part del centre de la ciutat portuària de Mikolaiv està devastat. Amb un port i unes drassanes estratègiques, durant els primers dies d’ofensiva russa —el febrer de 2022— va ser objectiu militar clau per poder arribar fins a Odessa, avanç que va ser rebutjat.
Al primer poble amb el qual es topa en entrar a la regió de Kherson, la desolació és colpidora. Es tracta de Posad-Pokrovske. Durant els primers mesos de guerra i fins que a la tardor de 2022 les forces ucraïneses van aconseguir alliberar tota la part de la regió de Kherson a la dreta del riu Dnipró, Posad-Pokrovske va quedar situat a pocs centenars de metres de la línia del front, del costat ucraïnès. Vuit de cada deu de les seves cases van ser destruïdes pels impactes de projectils d’artilleria i míssils disparats per les forces russes.
Dels 3.000 habitants amb què comptava el poble, durant aquells mesos amb prou feines en van resistir una cinquantena. Des que les forces russes van ser expulsades de la zona, alguns habitants han començat a tornar-hi a poc a poc. Ara n’hi viuen uns 600, molts d’ells en diminuts mòduls prefabricats proporcionats per organitzacions humanitàries, instal·lats als petits jardins, al costat de les cases en runes. Moltes construccions han perdut els fonaments. Molta gent no hi tornarà.
Gran part dels camps propers estan minats. Els pocs habitants que em trobo pels voltants de les seves antigues cases m’ensenyen afablement els desperfectes i expliquen on eren abans les habitacions, la cuina, el menjador... Un senyor octogenari m’ofereix raïm del seu petit jardí. L’Olena té 33 anys, i conjuntament amb la seva mare hi van retornar el febrer. Casa seva té alguns desperfectes, però aguanta dempeus. “No hi ha feina, només en camps allunyats. Ara reconstruïm un dels carrers del poble. Demà, ja veurem”. De lluny se senten els sorolls dels impactes d’artilleria a la ciutat de Kherson, detonacions que es fan especialment intenses a les nits. “A vegades ataquen la carretera amb míssils. Però això és casa nostra i volem viure aquí”, diu l’Olena, que mostra un arrelament atàvic a prova de les condicions més adverses.
Aquí tothom parla en ucraïnès, la llengua majoritària al camp. En Valèria apareix per un petit camí, carregant un carro ple de runa que va retirant del que havia estat casa seva. En començar la guerra es va refugiar a la regió d’Odessa. Casa seva és una de les cinc que seran reconstruïdes per un fons humanitari suec. “La gent és optimista. Aquí tothom és treballador, cuida els seus horts, repara les seves cases. El futur no depèn de nosaltres, depèn dels combatents. Però tenim esperança”, explica. Mentre mostra algunes mines detonades que va trobar a prop de casa, transmet el seu desig de poder tornar a instal·lar-se allà. “La terra és la terra. Tot i el perill, l’aire que aquí es respira és diferent”. D’alguns petits jardins ara abandonats en continuen creixent rosers, vinya i cards, com si la terra fèrtil d’aquesta regió volgués fer la seva contribució a la restauració de la vida.
Aquesta és una guerra amb molts plans i infinitud d’angles. Per als ucraïnesos, que la lluiten i la pateixen, la guerra ha trastocat les bases de la seva existència. Ha transformat i ha fet trontollar la seva consciència col·lectiva, el seu sentit de pertinença i la seva percepció del present i del futur, amb efectes profunds i duradors. A les regions del sud i de l’est del país de forma molt més dramàtica i salvatge.
Aquest conflicte bèl·lic té un sentit fundacional per a la Ucraïna sorgida de la caiguda de l’URSS. Mai fins ara la immensa majoria d’habitants d’aquests territoris havien lluitat i s’havien sacrificat en defensa de la seva terra, sota uns mateixos símbols nacionals i contra un enemic comú. Mai com ara la immensa majoria dels habitants del territori anomenat Ucraïna havien sentit que compartien una mateixa llengua, que formaven part de la mateixa col·lectivitat nacional, que l’Estat ucraïnès i les seves institucions eren les seves.
Que a poc a poc la vida pugui tornar a indrets com Posad-Pokrovske, i a tants d’altres, tindrà un cost molt elevat. Desenes de milers d’ucraïnesos han mort i continuen morint per defensar i intentar alliberar el territori del seu país. La línia que separa Rússia d’Ucraïna es mou una mica cada dia que passa, en una guerra en què els dos bàndols enfrontats han assumit que s’ho juguen tot. La història la contempla.