Potser l’escena que millor defineix la figura i el caràcter de Manolo Miralles és la que tingué lloc al final del concert de comiat d’Al Tall al Palau de Congressos de València el 18 d’octubre del 2013. Acabaven l’actuació amb el “Cant de la Muixeranga” i a continuació Xavier Richart, al capdavant d’una nodrida colla de dolçainers, interpretà la versió original en dolçaina mentre la Nova Muixeranga d’Algemesí, des de la platea, muntava un bellíssim pi de cinc desplegat. Estaven a l’escenari tots els músics que havien participat a l’espectacle i el públic dempeus aplaudia amb una cridòria unànime d’emoció i agraïment.
Aleshores, Miralles començà a caminar, com una mica desorientat, per davant dels músics que estaven tornant al públic l’ovació i, quan arribà a l’alçada de la Nova Muixeranga, s’abraonà sobre els més joves i els abraçà i els besà amb el rostre desencaixat per les llàgrimes i el sentiment. En aquell gest hi havia molt més que una catarsi després de la tensió viscuda les darreres hores, amb prou feines reprimida a còpia d’ofici i autocontenció: hi pesava molt més la il·lusió de futur que encarnava aquella jovenalla ja tan destra en les arts i els secrets de la nostra cultura popular.
Gosaríem dir que, justament, la construcció de futur ha sigut una de les seues principals obsessions. Un futur més just, més solidari i més falaguer per a les músiques de tradició oral. Ho podem constatar en qualsevol de les múltiples facetes en què ha treballat al llarg de la seua trajectòria: en el paper que ha jugat en Al Tall, en la mateixa creació de Musicants, en la presidència del Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants en Valencià o en el seu tossut, generós i sovint invisible exercici de mentor de les noves generacions de músics.
Nascut a Xàtiva en els anys més tenebrosos del franquisme i, com tants altres joves del seu temps, educat preventivament en castellà, va tindre l’epifania valencianista ben lluny de casa. Concretament, a Alcalà de Guadaira on estudiava Enginyeria Tècnica Electrònica. Allí va coincidir amb un grup de joves valencians que no havien canviat de llengua i feien una mica de caixa de ressonància de les diverses revolucions que s’esdevenien al món a finals de la dècada de 1960. Miralles hi va viure el seu 1968 particular amb el retrobament en la llengua pròpia, les primeres inquietuds polítiques i la seua estrena com a compositor de cançons.
Quan torna a València després de assumir que els estudis universitaris no eren l’opció més abellidora, entra en contacte amb la incipient contracultura local que té un dels seus epicentres en les sessions folk dels Dimarts al Micalet. Allí coneix Rafa Sena que ha posat en marxa Amics de la Cançó i li aconsegueix algunes actuacions en solitari. I també l’Equip València Folk que capitaneja Vicent Torrent i que li remou el cuquet de les músiques tradicionals —de més jove havia tocat la bandúrria a la rondalla dels Coros y Danzas xativins que dirigia el mestre Pinolón. Miralles era aleshores un cantautor que no amagava la influència de Lluís Llach malgrat que començava a interessar-se per un ventall molt ample i eclèctic de músiques.
Dissolt l’Equip València Folk, Miralles entra en contacte amb Vicent Torrent i Miquel Gil que, incitats per Oswaldo Blanco, estan valorant llavors la creació d’una nova formació. A partir d’ací, la història és ben sabuda: després de fer unes poques actuacions com a trio —amb el nom artístic de Vicent, Manolo i Miquel— s’ajunten amb Manolo Lledó, procedent del grup Els Sols de Sueca i, després d’una desficaciada discussió, bategen la nova criatura amb el nom d’Al Tall.
Lledó abandonaria molt aviat l’aventura i ja no en formava part quan els caça-talents de la discogràfica catalana Edigsa desembarquen al País Valencià l’any 1975 a la recerca de nous noms que aporten sang fresca al seu catàleg. Al Tall encara no s’havien decantat completament cap els repertoris inspirats en la tradició i es bellugaven en un extens terreny de joc que incloïa els codis estètics de la cançó d’autor, del folk de guitarres i cançons participatives i de la cançó popular arrelada al territori.
Serà precisament Edigsa qui els empente cap a aquest darrer negociat. De fet, al primer disc que enregistraran, Cançó popular. País Valencià (1975), es pot apreciar en les dues cançons aportades per Miralles la transició que està fent el grup cap el so que els definirà i que tants rèdits artístics els va a aportar en el futur més immediat. “D’avui és el cantar” és pura Nova Cançó, políticament compromesa, amb voluntat d’himne col·lectiu. “Podadors”, per contra, basada en les vagues que protagonitzaven aleshores els jornalers andalusos, ensenya els primers rudiments del que més tard anomenaran riproposta: utilitza estratègies expressives tradicionals per vehicular missatges i neguits contemporanis. Es tracta del tema més agosarat del disc a nivell de arranjaments i tractament sonor: una mena de cant de batre, acompanyat només d’una percussió minimalista i trencadora.
Aquest disc serviria també per realitzar una operació d’una transcendència majúscula que ara passa inadvertida, completament assimilada pel seu èxit: la dolçaina sonava per primera vegada en una gravació de música moderna, fora dels àmbits tradicional i folklòric on es trobava confinada —en una situació ben preocupant atesa la manca d’intèrprets. I era Miralles qui s’havia ensenyat una tècnica bàsica i havia escrit les línies melòdiques —”una mica naïf”, ens confessava ell mateix— que acompanyaran per sempre la “Cançó de la llum”.
Aquestes seran, des de llavors, les coordenades en què es bellugarà Miralles al si del grup: sempre obrint nous fronts instrumentals —tocarà tota la doble corda haguda i per haver, la percussió, guitarra, guitarró, flautes, dolçaina, violí…— i tensant les vores de les pròpies forces musicals amb propostes compositives arriscades. A ell li devem, per exemple, els arranjaments —i part de les músiques— de “Persiles”, “Flor de marge” o “Vinga faena” de Tocs i vares (1983) o el fabulós acostament a la buleria de “La jove negra / Absència” —tan poc valorat per la miopia del moment— de Xarq al-Andalus (1985), que també incloïa una segona joia amb la seua signatura: “Epístola a un amic”. La represa de Xarq al-Andalus el passat 2022, per encàrrec de la Mostra Viva del Mediterrani, resta ara molt significativament com el seu darrer projecte musical: un repte enorme portat endavant amb escassos recursos i la seua habitual audàcia artística.
Una audàcia sempre exploratòria i una mica impetuosa, fruit de la voluntat d’anar més enllà: la tornem a trobar en els arranjaments “A ballar les danses” i “Europ-eu!” del disc homònim del 1994 o en les darreres composicions instrumentals que va proposar al grup: “Mudances a 7 x 8” de Vares velles (2004) i “Destrucció i renaixença” a Vergonya, cavallers, vergonya (2009), magnífics exemples del bagatge assolit després de tants anys “buscant flors pel marge”, com dirà el seu company Vicent Torrent.
I és que la maduresa, lluny de temperar-lo, l’allibera des llastos i prejudicis i el mostra més decidit, emprenedor i combatiu que mai. Els seus discursos anuals en la cerimònia de lliurament dels Premis Ovidi, organitzats pel COM del qual fou president durant divuit anys, són una bona prova d’aquest capteniment.
I una altra, la immediata operació amb què reacciona a la dissolució d’Al Tall: es rodeja d’una colla de músics joves i talentosos per fundar Musicants, el projecte amb què omplirà la darrera dècada i on plasmarà tot l’aprenentatge musical assolit durant l’etapa amb Al Tall. De fet, el primer disc de la nova formació Adsabara (2016), basa una part del repertori en la relectura de diversos materials procedents del cançoner de la seua banda nodrissa —servit, però, amb un tractament més visceral.
Però serà en el segon enregistrament La mar de vides (2022), on la banda desplegarà ja tot el seu vertader potencial i ens proposarà un viatge sonor per la costa Mediterrània ribetejat de troballes musicals on lluen els violins de Jordi Pastor i Eugènia Saval, la veu de Rebeca Mut —extraordinària al llarg de tot el treball— i la gran intuïció i saviesa de la mà que engronsa el bressol: escolteu, sinó, la revisió del conegut tema sefardita “A la una”, amb la lletra refeta pel mateix Miralles, els imparables verdiales que menen “Tu ja no em fas por” o el deliciós kalamatianós grec sobre el qual serpenteja “La meua poma roja”.
El llegat artístic és d’unes dimensions enormes i el temps ens donarà la perspectiva suficient per amidar-lo, però el que potser hauria quedat injustament ocult és un altre llegat, bastit amb silenci, generositat, convicció i persistència: un mestratge sempre ran de terra, fora dels aparadors culturals i de l’escena pública que el seu traspàs ha fet aflorar a les xarxes socials. Per unes hores, aquella fira de vanitats i malíccia s’ha convertit en un espontani i emocionat altar d’homenatge quan desenes de músics de tot estil i condició li han agraït l’ajuda que els va prestar quan començaven.
Tothora amatent a l’encalç de nous talents, sempre neguitós per l’amenaçada continuïtat de projectes i idees, constantment empentant cap avant sense deixar de mirar enrere, on trobava estímul i caliu per a seguir, Miralles ha estat un mestre en l’ombra amagat rere el teló d’indiferència amb què castiga al món de la cultura una bona part d’aquesta societat trànsfuga i amnèsica. Un teló que la seua absència ha descorregut de sobte, ni que siga per uns instants, perquè pogueren apreciar, amb la seua veritable mesura, el calat d’una obra sense la qual aquest país seria, indubtablement, més trist, més gris i més genuflex.