El renaixement cultural de Casa Pinet

A Tàberna (Marina Baixa) s'ubicava el santuari del País Valencià. El restaurant Casa Pinet és més que una simple taverna: és un espai que combina la tradició d'esquerres i la reivindicació nacional a parts iguals. Un lloc emblemàtic que ha patit la fustigació de l'ajuntament, en mans del PP. Després d'una vista judicial que amenaçava en clausurar el mític establiment, els propietaris han decidit marxar a Alcalalí (Marina Alta). Amb la data d'estrena del nou local fixada per a juliol, el propietari Jeroni Moncho vol impulsar el vessant cultural de Casa Pinet amb premis i actuacions en directe.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Creuar la portada de Casa Pinet és endinsar-se en les arrels del País Valencià. Les fotografies d'intel·lectuals com ara Joan Fuset i Manuel Sanchis Guarner són per tot arreu. També exemplars de Nosaltres els valencians. La quadribarrada, però, s'alterna amb la bandera tricolor, l'ensenya republicana espanyola. Perquè, en efecte, aquest establiment és una combinació idíl·lica de dues reivindicacions: la nacional i la de classe.

Un restaurant que recollira aquest esperit només podia ubicar-se en poblacions com Tàrbena (Marina Baixa). Amb quasi 1.000 habitants, aquest municipi enclavat entre tres valls va ser escenari d'una de les primeres diades del 25 d'abril. Fou organitzada pel Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) i pel Partit Socialista Unificat del País Valencià. El pas del temps, però, va transformar la fisonomia política del poble: de ser un feu inexpugnable del socialisme a encadenar tres alcaldies del PP.

Aquest fet ha condemnat a Casa Pinet. Segons va avançar EL TEMPS, va citar-se a la família Pinet, propietària del restaurant, a un judici per desnonar-los. Una situació de fustigació de l'ajuntament que s'inicia l'any 2014. És en aquell moment quan es posa fi al contracte de lloguer del local municipal en el qual s'ubicava Casa Pinet. Els propietaris del bar, Jeroni Moncho «Pinet» i la seua dona, que després cedeixen el negoci al seu fill i la nora-, realitzen una campanya per evitar el tancament. Proposen al consistori un arrendament de cinc anys amb opció a ampliació o l'adequació d'un immoble als afores de la població. Cap oferiment troba la complicitat del consistori. I les continues concentracions i manifestacions de polítics i músics en favor del restaurant xoquen amb la negativa del Govern municipal.

Casa Pinet//Miguel Lorenzo.

Després d'ofertes de conciliació de l'equip municipal com ara instal·lar-se a la piscina, els propietaris de Casa Pinet es muden. Canvien de població. El santuari del País Valencià, segons apunta Jeroni Moncho a aquest setmanari, «es trasllada a Alcalalí». «No podíem acceptar instal·lar-se a la piscina. La gent entraria banyada i podrien fer malbé els nostres objectes. A més, pervertiria els trets singulars que ens ha convertit en més que un bar: en un punt de reivindicació de la nostra llengua i la nostra cultura», afirma.

Alcalalí acollirà aquest punt referencial del País Valencià. El nou local, d'uns 350 metres quadrats, no perdrà la mirada a la muntanya. Si abans estava rodejada per tres valls que conformaven una autèntica joia paisatgística, ara la terrassa estarà encarada al Coll de Rates, una de les serres més característiques de la comarca. «Abans teníem un local molt xicotet. I des de l'ajuntament ens reclamaven tot tipus d'obres. Ara, però, sent un lloguer privat tenim un espai més gran que ens permetrà realitzar més activitats. En l'altre local era impossible això», explica.

La majoria d'aquestes activitats tindran un perfil cultural. No debades, Casa Pinet pretén emular altres centres com ara el Terra, a València. Sent un local amb un recorregut històric i amb una decoració ben particular, l'èxit cultural està assegurat. «Volem impulsar el vessant cultural. Per exemple, la intenció és celebrar un premi d'escriptors novells que vaja consolidant-se a poc a poc al panorama valencià. També acollir actuacions en acústic, fer xerrades. Una empenta a totes aquest tipus d'esdeveniments. Això sí, amb l'habitual oferta gastronòmica», assenyala.

Les parets de Casa Pinet són una combinació d'una doble reivindicació: nacional i de classe//Miguel Lorenzo.

Aquest renaixement cultural de Casa Pinet que està fixat per a principis o mitjans de juliol. «Calculem que en dos mesos podrem traslladar-nos i decorar, com ho teníem fins ara, el local», rebla Moncho. Una nova etapa allunyada de Tàrbena, que potser un colp dur per al poble. «Casa Pinet era un reclam turístic, una parada obligada quan la gent conscienciada o simplement curiosa passava pel sud del País Valencià. Tàrbena perd aquest punt d'interès», crítica el propietari, que remata: «Nosaltres no hem pogut fer més. L'alcalde del PP, i el pròxim del PSOE, han preferit els vots a retenir aquest reclam turístic. És la seua elecció».

El santuari del País Valencià, com va definir-lo Sanchis Guarner, canvia d'ubicació. Això sí, sense perdre l'esperit: «El trasllat a Alcalalí és una anècdota. És cert que preferíem quedar-nos a Tàrbena, però l'ajuntament no ens ha donat altra opció que marxar. Seguirem reivindicant la nostra terra i l'orgull de classe. I ara, a més, amb més activitats i iniciatives culturals». Del crit de supervivència al renaixement cultural.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.