A ell no el vaig conèixer ni veure mai, més enllà de la proximitat de la seva respiració al Teatre Tívoli de Barcelona en aquelles cinc memorables nits de representacions d’El rei Lear amb el Dramaten, però sense la seva visita. Una respiració que ja em perseguia després de les meves primeres experiències, molt dràstiques, d’espectador encara mal informat, amb les estrenes de Els combregants, Persona i La vergüenza en aquells anys gelats del franquisme agònic, i el descobriment de L’hora del llop i El silencio en una de les fugides transfrontereres a Ceret. Vaig començar fort; són cinc llamps negres fulminants, i vaig esdevenir un addicte instantani a Bergman.
La mateixa addicció compartida que em van confessar (per separat) el director de fotografia de Dreyer, Henning Bendtsen —que no va treballar mai amb Bergman, tot i que li ho havia demanat, per respecte a Sven Nykvist—, un home pausat i apassionat, i l’actor Baard Owe, el jove amant pianista de Gertrud que va estar a un pam de protagonitzar La carcoma, però la necessitat d’un nom exportable i Elliot Gould es van interposar en el seu camí. L’any 2007, en una breu xerrada en un restaurant exprés de Canes, Owe em va encendre una petita llum: “A les proves Bergman sempre em demanava el mateix: «No facis el text, fes l’amor amb Bibi (Andersson) amb cada paraula. És una dona glacial, només pots aconseguir-la amb l’art de la boca»”. Increïble! Owe creia que a Persona Bergman havia anat molt més enllà del que la gent s’imagina: Bibi havia estat la seva amant oficial fins a l’arribada de Liv Ullmann, a qui Bibi havia de cuidar al film. Va ser una humiliació amagada darrere l’obra mestra, similar al sopar que Rossellini va fer que compartissin Ingrid Bergman i Anna Magnani, la nova amant al costat de la dona abandonada. Tot va acabar com era previsible: Magnani li va girar la galta a Roberto sense tornar-li l’anell ensangonat. I a Persona, Ingmar Bergman és un “esbarzer”, de punxes amagades i tòxiques.
Anem més lluny encara, al París de la meva joventut, on trobaves tot el cinema i a tothom del cinema. Eddie Axberg havia tornat del rodatge a Minnesota de la part americana del díptic Los emigrantes i La nueva tierra, de Jan Troell, dues grans pel·lícules en què interpretava el fill de Max von Sydow i Liv Ullmann. Jo el recordava de l’estrena al cinema Arcadia del carrer Tuset de Barcelona d’un film de pioners —també un Troell, El fuego de la vida—, un relat bellíssim sobre els inicis del cinema i la sexualitat d’un xicot d’esquerres. Axberg era maquíssim, i ho va demostrar a la tertúlia que vam fer a La Pagode amb el director. La conversa va seguir al bistrot i em van fascinar dues coses del que va dir: el primer, que la seva carrera com a actor no l’interessava perquè preferia la feina com a assistent de so (més tard s’hi dedicaria de ple i va ser l’autor del so de Pippi Calzaslargas i Mi vida como un perro); i el segon, que tot va començar observant el treball d’Evald Andersson a Els combregants, de Bergman, en què feia un paper molt curt quan encara era un adolescent. Va ser Bergman qui va percebre el seu interès per la tècnica i el va impulsar a dedicar-s’hi. “Tots voleu ser actors o directors, els joves. Però ens cal gent imaginativa perquè les pel·lícules no sonin com a presoneres d’equips antics. Jo vull un so transparent, i encara no el sabem fotografiar”, va dir exactament Bergman. Eddie Axberg l’adorava, i al rodatge del díptic de Troell també es va encarregar d’un so en què van obtenir una neteja espectacular de pàtines rovellades. Un regal per al mestre.
Els combregants, potser l’obra més sincera i terrorífica de Bergman, es va rodar a Orsa, la població de la regió de Dalarna on la llum d’hivern és tan dura com la pedra i la calç de l’església de Skattungbyn, les quals no deixaven ressonar del tot bé els pensaments de Gunnar Björnstrand i Ingrid Thulin, els condemnats a una mort eterna. No gaire lluny, a tocar de Noruega, hi ha el parc natural de Fulufjället. Eddie Axberg també em va revelar que Bergman es perdia en la immensitat del parc a la recerca de l’arbre més antic de la Terra: el Vell Tikko, un avet vermell de més de 10.000 anys, en el qual creia com un pare protector. Eddie pensava que el Vell Tikko era l’únic ésser viu que el director invocava en els moments de tristesa. A Els combregants, Ingmar Bergman va trobar l’únic camí a la regeneració perpètua amb la natura.
Si seguim junts aquest camí insospitat per les geografies de la memòria i de Suècia us duré a una illa, Lidingö. És a un cop d’ull d’Estocolm, molt més al nord que l’illa de Farö, on Bergman va viure i morir. Va ser l’illa on es va refugiar Bertolt Brecht el 1939, fugint del nazisme. Hi va escriure La Mare Coratge i els seus fills per a una actriu sueca fonamental en la futura vida i obra de Bergman, Naima Wifstrand. Ella no la va estrenar, finalment: ho va fer un parell d’anys més tard a Munic una altra dona monumental, Therese Giehse (la millor Mare Coratge, malgrat Lotte Lenya i Helene Weigel, que en deixarien testimonis televisius d’un interès molt parcial). Therese Giehse era peculiar, menuda, recargolada, però tan immensa com La mare de Pudovkin. Bergman intentaria fer amb ella la verge Maria del seu Jesús inèdit (res a veure amb el projecte de Dreyer) o una versió decent de l’obra de Brecht, que encara li deu el cinema. Therese Giehse va moure tots els fils i un amic seu, Louis Malle, va estar a punt de produir-la. No va ser possible, però va compensar l’actriu amb dos papers finals de lluïment a Lacombe Lucien i Black Moon.
Naima Wifstrand, doncs, va inspirar la Mare Coratge, i va ser la segona mare d’Ingmar Bergman. Bergman la va adoptar. La veureu així, com la mare de Maduixes silvestres i la mare de Somriures d’una nit d’estiu, i d’altres films del director. A les temporades de Bergman al Teatre de la Ciutat de Malmö eren inseparables, i realment va ser Naima qui va ensenyar Bergman a traduir l’esperit femení dels seus personatges a través d’aquelles actrius irrepetibles: Dahlbeck, Thulin, Ruud, les dues Andersson, Jacobsson... i una de molt especial que no va ser mai la seva amant: Gunnel Lindblom.
Gunnel Lindblom va presentar a Barcelona, al Publi del passeig de Gràcia, un film com a directora que m’agrada molt: Villa Paraíso, una reunió familiar a la casa de l’arxipèlag on se celebra el solstici en un breu moment d’escalfor, un clima, un clímax de sensualitat, que fon Txèkhov amb Strindberg de manera natural inevitable. Bergman la va produir l’any 1977. La condició era rodar-la a l’illa de Lidingö. És un homenatge privat al patriarca Brecht i la mamma Naima Wifstrand, que ja era “morta” feia temps, i també al petit paradís perdut que menciona el títol, el jardí dels cirerers d’una joventut il·luminada per la seva íntima Naima Coratge. Això li permetia recuperar les sensacions i la felicitat d’aquells somriures d’una nit d’estiu, en un to més realista, menys mozartià. Lindblom em va reconèixer a l’entrevista que va acceptar que servís d’instrument a Bergman per poder fer una pel·lícula menor però intimíssima. Era un moment molt dur per a ell, perseguit per la Hisenda sueca i exiliat professionalment a Munic. Amb Villa Paraíso, de Lindblom, Ingmar Bergman inicia d’amagat el llarg viatge d’una nostàlgia inadmissible i un sever escrutini familiar, a través de Las mejores intenciones, Encuentros privados, Nens de diumenge i Infiel, que no firmarà ell, excepte Fanny i Alexander.
Però seguim amb Naima Wifstrand. Ella ens ha de conduir a un dels secrets més delicatessen de Bergman, i farem una pausa gastronòmica. Aquesta història és un somriure amarg, que em va explicar amb indolència i desànim Bibi Andersson al Fòrum de la Fnac de la plaça Catalunya, després de la roda de premsa de presentació del rodatge de The frost (El gebre), una peculiar adaptació d’Ibsen dirigida per Ferran Audí que té el mèrit de ser, ara mateix, el darrer treball de la gran actriu al cinema. Ja es veia a venir, perquè va acceptar l’entrevista individual a desgrat, visiblement irritada, cansada de tot. Glacial, com li deia Bergman a Baard Owe. Exacte! Tanmateix, després de les respostes preparades i ja que ningú la rescatava de mi malgrat els seus esforços per cridar l’atenció a l’equip de premsa, jo vaig atacar directament amb Somriures d’una nit d’estiu, en què feia un petit paper d’actriu joveneta a l’escenari d’un teatre. Tot just començava amb Bergman, era la seva amant de refresc mentre ho deixava estar amb Harriet Andersson, també a la pel·lícula. L’escena que comparteixen ja anticipava el que passaria anys més tard amb Persona.
No em vaig referir a la seva història personal, no ho dubteu. Vaig parlar amb Bibi de l’ambient d’aquell film lluminós però ennegrit per tempestes passionals. Ella el recorda amb molt de gust, però em va advertir: “Yes, darker smiles for bright spirits”. Jo sabia que el director patia una greu malaltia psicosomàtica, potser un excés de “boing-boing” entre la seva dona, Gun Grut; l’ex que no ho sabia encara (Harriet), i la nova princesa Bibi, amb l’afegitó (potser) de possibles errors amb la confusió de dos cognoms idèntics, Andersson. La Mare Coratge, però, va rescatar-lo del suïcidi.
Naima Wifstrand interpreta al film el paper de la mare de Desirée Armfeldt, una noble anciana que rep la filla, el marit, l’amant i una colla més de relacions humanes al seu palauet d’estiu. Observadora implacable, diagnostica, ironitza, renya i reconeix que tots tenim un passat. El present, però, li va recomanar convèncer Bergman que les escenes del palauet es rodessin a la Suècia més meridional, al castell de Jordberga, a Escània, una mansió barroca reformada a primers del segle XX, a 30 quilòmetres de Malmö, on ella i Ingmar vivien llavors els temps més eufòrics d’una vida teatral plena. Havien representat La vídua alegre, de Franz Lehar, que de ben segur va inspirar la pel·lícula basada en Shakespeare, i també triinspirada en La comèdia dels errors, quadriinspiració constant de Mozart; i no va sonar la flauta per casualitat. El rodatge a Escània va ser màgic; “un bàlsam”, deia Bibi. A Escània pesquen i cuinen les millors anguiles del nord, dels rius bàltics, un punt feble de Bergman. Naima li cuinava lutfisk fora de Nadal, un plat de referència. Anguila al vapor amb una salsa blanca amb pebre i un coixí de patates caramel·litzades. Un plat de pobres de la infància de la Sra. Wifstrand, filla de mare soltera que va créixer als barris més tristos d’Estocolm. El lutfisk noble es fa amb bacallà, però l’anguila li dona un sabor molt més poderós, i una textura de cuixa de dona, però sense cap rastre d’aquell record de fang i cendres, a mort. Naima Wifstrand i les anguiles d’Escània van salvar Ingmar Bergman, i van transformar la pel·lícula en el festí reial d’una nit d’estiu.
I encara unes paraules finals en aquest emotiu centenari. Un dia us explicaré que també em va parlar de Naima Wifstrand l’actriu i directora Mai Zetterling al Festival de Canes, després de la roda de premsa d’Agenda oculta, en què reapareixia com a actriu dirigida per Ken Loach. Totes dues havien coincidit en una de les primeres pel·lícules de Bergman, Música en la oscuridad, del 1948. Un pianista cec i la criada que s’enamora (sembla un melodrama de Douglas Sirk, oi?). Però el que ens interessa és aquesta nota musical que imperceptiblement sempre acompanya l’univers de Bergman, fins al final amb la sarabanda de Johann Sebastian Bach, el quart moviment de la Suite per a violoncel sol. Màxima depuració.
Saraband va ser el testament voluntari del director, la declaració d’amor definitiva a la dona de la seva vida, Ingrid Bergman, que no és l’actriu de Sonata de tardor. Com un reflex del futur dels personatges de Secrets d’un matrimoni, el film és la retrobada i comiat entre Bergman i Bergman, Erland Josephson i Liv Ullmann. Al Festival de Sant Sebastià, Liv Ullmann em va dir amb una veu molt suau i adient el que va ser aquell rodatge. Tots sabien que Ingmar Bergman no tornaria a filmar. Tots sabien que s’estava morint. Liv va haver de fer un esforç sobrehumà per no deixar-se arrossegar per la tristesa. El director era un sospir d’energia, una nota sostinguda fins a esvair-se, però resistia cada dia amb la voluntat de no esguerrar el film més important de la seva vida. O de la seva mort.
Saraband es va rodar a Farö, a l’illa de Bergman, a casa seva, per evitar-li penúries. Tota, excepte els exteriors, que Ingmar Bergman va voler fossin els mateixos que Els combregants, ara en color. A Orsa, a Dalarna i al parc natural de Fulufjället, on el Vell Tikko de 10.000 anys encara sobreviu a ell. L’arbre de la vida eterna. L’últim dia del rodatge els íntims van fer una petita festa a casa d’Ingmar Bergman. Quan van marxar, Liv Ullmann es va girar i el va veure per darrera vegada, dret, amb la mà alçada, i va saber que aquella seria la imatge final, l’últim segon de la sarabanda. La imatge de Bergman dret com un Avet Vermellin saecula saeculorum. Amén.