Cròniques del cinema

Jeanne Moreau: a qui tant havíem estimat!

L’actriu francesa Jeanne Moreau ens ha deixat a 89 anys. Estrella del cinema contemporani, reconeguda pels grans mandataris del sector i guardonada en moltes ocasions, Moreau deixa òrfena la gran pantalla d’un dels seus símbols femenins més predilectes. Repassem la seva trajectòria amb tota l’estima del món.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

S’ha mort Jeanne Moreau. Mor una època i mor una Europa orgullosa de ser-ho, tal com va intuir Manoel de Oliveira quan va reunir l’actriu amb Marcello Mastroianni a Rencontre unique, un dels 33 episodis d’autocelebració que Gilles Jacob va encarregar a la plana major dels autors cinematogràfics més reconeguts del Festival de Canes, pel 60 aniversari. 

L’home de Fellini, doncs, i la dona de la Nouvelle Vague, junts, i junts un rèquiem. El quòrum ja els havia consagrat anys abans com el millor actor i la millor actriu de la història del continent.  Era el 2007, i a la Moreau li restaven 10 anys. Un lent comiat des de l’últim gran paper de la seva vida, com l’àvia de Melvil Poupaud, malalt de sida; ella dreta, eterna i forta, ella finita, ella fatigada per la infinita responsabilitat de mantenir encesa la llum de la consciència, a El temps que queda, de François Ozon; també el rèquiem d’allò que ens va unir, el dret a la felicitat. El temps li va donar la raó!

Res, després, ens fa pensar que tornarem a ser lliures, feliços, valents, infatigablement valents també en fer cinema. Jeanne Moreau pertanyia al segle que va creure en el cinema, i en els homes. Ara? Ara... no és així... ho dubto. Per gent com la Moreau, sobreviure, aquí, ara, observant el panorama... et fa sentir immediatament residual. Jo ja no sóc d’aquest planeta, pensava... I, tanmateix, la Moreau detestava la nostàlgia. Això em va dir, la quarta vegada que la vaig tenir davant meu. Però recordaré les tres anteriors, abans de seguir.

El primer record, l’octubre del 1985 a Baltimore, en una de les preestrenes de La nit de la iguana, amb Eileen Brennan en el paper que va fer la llegendària Ava Gardner, i la Moreau com la mística Hannah que va interpretar Deborah Kerr en la versió de John Huston. Era una posada en escena molt ximple que no arribaria mai a Nova York, també per l’odi dels americans a l’excés d’accent (el mateix drama que va patir Simone Signoret en un Macbeth amb Alec Guinness; Signoret escridassada, Moreau lapidada amb un aplaudiment breu i glacial). Però conservo la imatge d’aquell cercle de lluna blava que feia explícita cada palpitació a les galtes de l’actriu, immensa (no us heu fixat mai que Jeanne Moreau respirava per tots els amagatalls del seu cos terrenal?).

El segon record, al Grec de Barcelona, un any o dos després, quan ens va regalar Le récit de la servante Zerline, de Hermann Broch, sense subtítols, i l’aire fosc de l’estiu no podia condensar l’emoció de tanta gent adorant una deessa en la cerimònia de la dicció imperfecta més perfecta que jo pugui recordar. La tercera vegada, al Teatre Principal de la Rambla, ple a vessar: La Celestina d’Antoine Vitez, heretada d’Avinyó. Una d’aquelles soirées (llavors en dèiem així) en què Barcelona semblava que mai més tornaria a ser vulgar. I pensar-ho era heretgia...

Campanadas a medianoche, amb Orson Welles, que a més d’actor va dirigir la pel·lícula. Era l’any 1965.

La quarta trobada: la vaig entrevistar a la suite que compartia amb la directora Josée Dayan, a l’Hotel Ritz de Madrid. Rodaven una nova versió de Les parents terribles, acte de devoció de Moreau per Jean Cocteau, a qui tant havia estimat! Era una versió semicatalana, amb Ariadna Gil i dos coproductors pròxims, Quique i Toni Camín. Gent boja, però molt boja, de debò! Així s’ha de ser.

Com us ho diria! Tot va ser tan emocional, tan dur, quan hi penso ara! Era l’1 de febrer del 2003, i Jeanne Moreau entregava aquella mateixa nit el Goya a la millor pel·lícula europea per a El pianista, de Polanski. Va ser aquella gala d’Alberto San Juan i Willy Toledo, la del “No a la Guerra” i al president Aznar, la de Los lunes al sol, on va començar la sentència de mort del cinema espanyol mentre el PP continués habitant el poder amb un ressentiment implacable. La tensió feia Madrid irrespirable, però Jeanne Moreau patia pel cinema francès. Molt francesa: el cinema francès i el cinema europeu, quelle différence!?

De fet, estava molt irritada per la mort de Maurice Pialat, feia tres setmanes. No havia treballat mai amb ell, però considerava imperdonable l’estranya incúria d’un món cultural que no havia interpretat bé aquella mort: la sentència a un temps de compromís radical amb la vida. Tot feia mutis, descontroladament.

Jo li vaig preguntar moltes coses mentre fèiem cafès, incomodíssim però meravellat perquè m’havia rebut en négligé, sense maquillar, massa transparent de roba i de pell, massa real. Li vaig fer un excés de preguntes: preguntes de fan, irresponsables, per al meu plaer. Un pecat venial, ho reconec. Li vaig preguntar si aquella carrera vertiginosa de Jules et Jim havia inspirat l’envejós Godard quan va rodar la carrera vertiginosa de Karina i els seus dos homes al Louvre de Bande à part. Dos moviments que són el sursum corda, eppur si muove!, que fan girar el cinema al voltant del sol... I la mirada de Moreau, estígia. Per què vaig veure la mort tantes vegades aquella tarda en la severitat dels seus ulls?

Li vaig preguntar, també, per la gesta d’escalar la panxa sideral d’Orson Welles en el moment més olímpic de Campanadas a medianoche, i com havia estat el rodatge xinès d’Una historia inmortal als carrers de Chinchón... La panxa la va fer riure. I dirigint-se a Dayan, invisible a la dreta: “Saps com es deia aquell vellet que sortia i deia allò de: ‘Les coses que hem vist, Senyor, Senyor; les coses que hem vist!’”.

Jules et Jim, amb Jeanne Moreau acompanyada per Oskar Werner i Henri Serre. Un film estrenat a inicis dels seixanta.

Li vaig preguntar per Monte Walsh. Una pel·lícula que adoro, que em fa plorar. Un western amb puta francesa que mor tuberculosa, enamorada del pit pelut de Lee Marvin, com a la vida real. Li vaig preguntar si Marvin, a qui tant havia estimat!, li va tallar un rínxol de debò, per guardar-lo en un camafeu. I em va respondre, amb odi i divertida: “No, preguntes íntimes no, si us plau!”.

Li vaig preguntar tremolant si va filmar aquella escena fatalista, caminant pels Camps Elisis a Ascensor para el cadalso, conscient de la música de Miles Davis, i em va dir que no, que Louis Malle la va fer amb l’Adagio de Bach per crear ambient. Però quan va assistir a l’enregistrament, aquella matinada memorable en què Miles Davis va crear la banda sonora durant una única projecció a l’estudi, sense corregir-ne cap nota, i es va veure flotant en la nit i el jazz, va entendre que mai més podria tornar a moure’s com una dona morta. Però va venir Antonioni, i va trencar l’encanteri (deia) fent-la caminar com una estàtua a La nit, una estàtua de sal. Vam parlar de Buñuel, de Michel Piccoli, i de Truffaut, és clar. Vam parlar de Gerard Philippe. No puc explicar-ho tot...

Li vaig preguntar per Le tourbillon, la cançó de Jules et Jim, i em va posar a prova dient que no era la millor cançó de la seva vida. Que si en podia triar una altra, quina seria? I li vaig mencionar Quand l’amour meurt, que va interpretar a Le petit théâtre, de Jean Renoir. Oui, però no... (amb la veu aquella que li brollava com l’eco d’una caverna dissoluta. I li vaig proposar Each man kills the thing he loves; paraules d’Oscar Wilde, notes de Peer Raben, la devastació lírica de Querelle! Querelle!; Genet!, a qui tant havia estimat! Fassbinder, pas: un geni desagradable. “No, aquesta cançó no, si us plau”, diu Moreau. I jo segueixo, i acabo amb la cançó d’India Song, que va enregistrar per a Marguerite Duras, a qui tant havia estimat!, i en qui es va reencarnar a Cet amour-là, indigna d’ella, una pena. Però la cançó sí, la cançó és India Song.

S’havia fet fosc a Madrid, aquell 1 de febrer del 2003, i la Moreau parla per telèfon amb un Daniel, i li demana una estona de paciència: per reparar el meu rostre. Jo recullo, i espero, i a la finestra Josée Dayan fuma i no diu res; no va existir aquella tarda. Moreau se’n va i torna, petita, endimoniada, alterada, greu. Quan l’escolto i no la veig, crec en els somnis. Les pel·lícules dels somnis: potser sento Célestine, potser Eva, potser Mademoiselle o Juliette de Merteuil, potser l’aventurera irlandesa de la Revolució mexicana.
Sento Joana la Francesa, que diu: “Vostè encara és aquí, Monsieur?”. No encantadora, indignada més aviat; i marxo. 

A l’entrada de l’Hotel Ritz, sorpresa: Daniel era Daniel Toscan du Plantier, el productor de Bresson, de Losey, de Bergman, de Pialat. De Maurice Pialat!, mort no feia ni tres setmanes. Penjat al telèfon, despentinat, impacient: li dic que Jeanne Moreau no trigarà gaire a venir. I Daniel Toscan du Plantier, que era el president de l’Acadèmia del Cinema Francès, de l’Acadèmia dels Premis César, i qui ha d’acompanyar Moreau al Palau de Congressos de Madrid, sospira i em demana si som lluny del Palau i si puc cridar un grum. I ho faig, i el veig anar i tornar i anar, i renyar algú, i dictar correspondència, i també vigilar l’ascensor, que no baixa.

I quan baixa, quan Jeanne Moreau aterra al vestíbul del Ritz, de color verd, de seda salvatge, somrient i triomfadora, com si fos Katharine Hepburn a De repente, el último verano abans d’alimentar les flors carnívores, Daniel i Àlex són un, alienats per la bellesa que mai no claudica d’una dona total, de la reina, d’una actriu com no n’hi ha hagut cap més... Excepte Magnani, que Moreau em perdoni!

Se’n van als premis Goya, i jo també... per fer la retransmissió de la cerimònia per a Catalunya Ràdio.
Deu dies més tard, l’11 de febrer del 2003, Daniel Toscan du Plantier cau fulminat per un infart al Festival de Berlín. Exactament trenta dies després de la mort del seu protegit Maurice Pialat. A la cerimònia dels César fan dos rèquiems: un muntatge d’imatges de films de Pialat, que Daniel ja havia disposat, i un funeral cívic per al productor, que llegeix Isabelle Huppert, a qui tant havia estimat! Veig la Moreau descomposta a la platea, amb el mateix pentinat del Ritz, i amb la mateixa cara amb què m’havia dit: “La responsabilitat d’Europa és vostra, jove. Vosaltres en teniu el testimoni, nosaltres ja hem fet el que calia!”.

Algunes morts inesperades d’actrius m’han fet molt de mal: la de Romy Schneider, la d’Audrey Hepburn, la de Lillian Gish, que jo creia perpètua. Quan va morir Hitchcock vaig sentir per primera vegada que la història, tal com jo l’havia coneguda, viscuda fins a aquell moment, girava full i res no tornaria a ser inevitable. Si ara us he explicat aquests records és perquè la mort de Jeanne Moreau ha mossegat del tot el cordó umbilical que em mantenia viu, lligat al que penso que va ser un temps prodigiós de creació i convicció, condemnat ara a la negligència. I també diré: a una estupidesa cruel i absurda que se’ns menja vius. Ella ho sabia. Ens queda, ara, el Temps dels Caníbals. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.