Annals del cinema

El dia que Henning Bendtsen va visitar el festival de Sitges

Commemorem el 50 aniversari del Festival de Sitges rememorant la visita d’un dels grans directors de fotografia de tots els temps, Henning Bendtsen, fotògraf de pel·lícules immortals del danès Carl Theodor Dreyer com ‘Ordet’ i ‘Gertrud’ o d’algunes de Lars Von Trier que el posicionen com un dels millors fotògrafs de la història.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hem començat a celebrar el mig segle del Festival de Sitges, que titularé així, ras i curt: Sitges. 

Sitges va començar com el caprici d’una colla d’entusiastes solitaris del terror. Anys més tard, la Generalitat de Catalunya fa un cop d’Estat i, posats a invertir-hi recursos, que serveixi com a plataforma del país als mercats internacionals! S’aconsegueix: Barça i Gaudí a banda, si el món coneix Catalunya durant molts anys és gràcies a Sitges The Festival, i els convidats extraordinaris que l’han trepitjat seran els millors ambaixadors gratuïts d’un esdeveniment perdut en un lloc impronunciable: Garraf.

A la política catalana el terror li sembla sospitós, innoble, menor. Però ja no hi ha res a fer-hi, excepte aprofitar-lo per llençar a la categoria d’estrella generacions de joves talents del fantàstic català que intercanvien cromos amb llegendes americanes contemporànies, també asiàtiques. La sèrie B es transforma en A, gràcies a Kubrick, clar, però sobretot gràcies a Sitges. I per resumir-ho bé abans del pròxim punt i a cap, la colla original de fanàtics hedonistes que el van inventar ara s’ha multiplicat en una autèntica tribu, un clan, un club exclusiu de milers i milers, una raça amb consciència de les seves impureses, disposada a empassar-s’ho tot i perdonar-ho, amb la condició de no dur la contrària. És així com Sitges, que va ser un festival antisistema en temps de bones maneres, alta cultura i molta censura, s’ha acabat transformant en un acte col·lectiu egòlatra, submís i multitudinari, massiu. En definitiva, obedient.

50 anys, però, mereixen titular i article, i sóc sospitós de poca objectivitat ja que n’he format part al llarg de ben bé 35, i cinc com a director. Però els ex de Sitges només som etapes, pedres d’una piràmide ara coronada amb festes, exposicions, retrospectives, i molt de futur per imaginar (considerant, sobretot, que ben aviat descobrirem que en el món actual els festivals ja no serveixen per a res: el millor festival serà de qui sigui el primer que doni dimensió, dinàmica, consistència i dependència, reals i multitudinàries, al festival on line que imaginem. Aquesta és la realitat i només pot contradir-la Sitges, precisament com a romeria anual dels idòlatres a una vila condemnada a una vida d’ultratomba: Sitges serà zombi, o no serà.

 Moltes vegades m’han demanat quin és el millor record, o el millor convidat, o la millor anècdota de la meva vida com a gos del Festival. Potser els pròxims dies em llegireu altres moments més divertits, però avui he de ser estrictament sincer: per respecte a vosaltres i per respecte al cinema (a vegades el gran oblidat d’aquesta kermesse de tardor) avui us explicaré...

Henning Bendtsen

El dia que em vaig agenollar davant Henning Bendtsen

Va ser l’octubre de 1991, i encara tot es feia entre els cinemes El Retiro i Casino Prado, els hotels Calípolis, Subur i Park, el Palau Maricel i un Brigadoon provisional instal·lat en qualsevol racó disponible del nucli antic. Les dues pel·lícules favorites de l’organització van ser les triomfadores: Delicatessen, de Jeunet i Caro, punta de llança d’un irrealisme de conte encunyat, bessó de Terry Gilliam i que degeneraria més tard fins al toffee de violetes de l’aigualida Amélie. I Europa de Lars Von Trier, que vaig seleccionar personalment després de la triomfal acollida a la secció oficial de Canes, subjugat per les paraules de l’hipnotitzador Max Von Sydow i l’efecte catàrtic de les vies d’un tren en perpetuum mobile. Europa va ser la pel·lícula guanyadora, però el jurat no va consentir que la fotografia no s’emportés premi: van demostrar un bon gust radical mencionant els tres noms que van intervenir en les imatges del film, molt particularment el gran, l’immens, l’indiscutible Henning Bendtsen.

Lars Von Trier, el director d’Europa, no va venir a Sitges. No podia arribar-hi. Lars Von Trier no vola, no condueix, no es deixa conduir, no suporta els trens, i si de cas es desplaça en bicicleta, o camina. Prou. Porta la seva tenda de campanya i accepta dormir als jardins del millor hotel de la localitat on va. És el gran director que fa càmping, com el xeic Ilderim, o com Stanley Kubrick (tornem-hi!) que posseïa un palau a la campanya anglesa, però habitava un immens cobert de lona en el carbassar del seu parc... per por dels terratrèmols! (Terratrèmols al Regne Unit? Vet aquí un terror de ciència-ficció real!)

Sense Von Trier jo em vaig entossudir fins a arrencar una invitació per a Henning Bendtsen i la seva dona Inger. I van venir. Ara us explico que Henning Bendtsen ja havia col·laborat amb Von Trier en dos films de textures espaterrants, entre l’expressionisme i els olis empastats de Pink Narcissus: El elemento del crimen i Epidemic són l’equivalent a la santíssima policromia de Pierrot le Fou i Chicago años 30. Però Europa recuperava un altre món, un món arrelat en les entranyes de la nit i els malsons originals de Fritz Lang i Murnau, en La carreta fantasma i El viento de Sjöström, en Häxan: La brujeria a través de los tiempos de Christensen, en el Gustave Doré de La noche del cazador, en el Macbeth de Welles... Si un dia teniu la curiositat de fer aquest viatge potser entendreu el cos neuràlgic dels mites protohistòrics de la nostra cultura ancestral, feta de pors indomtables i el reflex de la llum en la caverna de Plató. Després arribareu a Ingmar Bergman, i haureu de descobrir que El setè segell no és res si es compara amb Noche de circo, El rostro, La vergüenza, La hora del lobo, i la més desassossegadora de totes, Fresas salvajes.

 Fresas salvajes us ha de conduir al (potser, he dit potser) millor director de la història del cinema, amb permís de John Ford (que em perdonarà): el danès Carl Theodor Dreyer. El Dreyer de Vampyr, el de La passió de Joana d’Arc, el de Dies Irae. I clar, el d’Ordet (La paraula) i el testament que no ho havia de ser, Gertrud. Aquests dos films sobrehumans els va fotografiar el meu convidat, el també danès Henning Bendtsen. I jo ho deia, l’home que va fotografiar Ordet i Gertrud és i serà per sempre més el millor convidat que mai pugui venir al Festival de Sitges!

I és per això que em vaig agenollar en saludar-lo a la recepció de l’Hotel Calípolis, inclinant el cap davant l’home, davant l’Art, davant el gran poder de la imatge perfecta, que hauria de ser una de les aspiracions permanents, irrenunciables, de qualsevol persona que faci cinema. L’aspiració d’un principi ètic: la imatge perfecte... o morir.

Henning Bendtsen i Carl Theodor Dreyer

Poca gent es va interessar per ell, i m’hi vaig dedicar en cos i ànima. Sopars, moments de turisme als fotogènics carrers i al Racó de la Calma, l’estona d’unes pipes enceses i l’aire fresc d’octubre al Baluard. Em parlava de la tècnica, i em parlava de Dreyer. De la lluita solitària d’aquell cristià pessimista que havia avançat, pel·lícula rere pel·lícula, en la transformació de la tragèdia clàssica en una tragèdia contemporània, o dues: Ordet, amb el somriure esperançador de la nena que fa tornar la mare morta del llac dantesc de la desesperació; i Gertrud, la dona íntegra que farà de la renúncia un triomf, i de la frase “crec en els plaers de la carn, i en la soledat irremeiable de l’ànima” una blasfèmia regeneradora. Em parlava de Dreyer sense alçar massa la veu, per no importunar el record del cineasta que no va poder filmar Jesucrist perquè en realitat havia deixat de tenir sentit per a ell. Dreyer, un estilista absolut malgrat que no trobem el mateix llibre d’estil en cap de les seves pel·lícules. Però... i aquelles parets, aquells miralls i llums d’espelma, aquells moviments que semblen levitar, aquells silencis?, li deia jo, i Bendtsen em deia: no, no, això no és estil, noi, això és autoretrat!

 Autoretrat!, li vaig dir. Sí, Dreyer la nena i Dreyer Gertrud, i ningú pot imaginar què volen dir aquestes dues dones en el cos d’aquell home: naixement i vida. Mort i resurrecció. Amor. L’amor que emanava i que ell no podia, no sabia, donar. Creu-me, i ho sé molt be: jo l’adorava, sempre vaig perseguir la seva estima, el seu amor, la seva aprovació. Era molt amable, però era molt pudorós. Un pare per a tots nosaltres, però un pare arcaic, turmentat per no poder-nos abraçar. Només deia: gràcies, gràcies. Amb aquella veu d’avi que no vol fer soroll.

Em va regalar un disc. Un 45 RPM editat per Cahiers du Cinéma, poc abans de la mort del mestre. És Dreyer qui parla, en francès, Dreyer qui explica, reflexiona, confessa, es dol, i de tant en tant calla. Sents la respiració, els desperfectes del microsolc, i els esperits del passat vigilant una veu sorpresa per la tecnologia. Veu viva, com les imatges de les pel·lícules molt de temps després de la descomposició dels éssers humans que les ocupen. La veu viva d’un mort que va filmar els morts, amb la llum despullada i romànica d’un director de fotografia del segle XII...

Anys més tard vaig compartir taula a Canes amb Baard Owe, l’últim supervivent de Gertrud. En la pel·lícula és el jove compositor i pianista Erland Jansson, amant que s’aprofita de la fe en l’amor de la protagonista interpretada per Nina Pens Rode. El vaig saludar al final de la projecció de la càndida O’Horten en Un certain regard, on feia un simpatiquíssim conductor de tren, tan jubilat com la seva màquina i el seu gosset. Des de llavors cada any fem un dinar. Va ser ell, un home encantador (res a veure amb el cínic personatge de Gertrud) qui m’anunciaria la mort de Henning Bendtsen el 2011, de la qual ningú s’havia fet ressò. Dolgut, li vaig demanar detalls i em va explicar que Bendtsen va ser enterrat amb Dreyer, i a la làpida havia fet escriure “Torno a la Casa del Pare”. 

La mirada enigmàtica, incisiva de Baard volia obligar-me a entendre el que era evidentíssim. Bendtsen havia tornat a la terra. A la terra del cos del seu Pare havia tornat el fill, amb els sants i els esperits, àngels i fantasmes d’aquelles pel·lícules de colors blancs i negres, com els somnis de pedres i campanes que sempre han contemplat el cinema de la vida, que és l’esdevenir d’un temps immemorial.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.